El temporalet continua, petit. Cauen ràfegues intermitents de pluja. A la tarda, el temps s’aclareix i el soroll greu de la mar tendeix a esvanir-se. Entre les boires errants apareixen les taques —blau tendre fresc— del cel.
És absolutament torbadora —només cal fixar-s’hi— la semblança que algunes cares de dona tenen amb les cares dels homes. Entre la feminitat i la masculinitat hi ha sovint una diferència imperceptible —un cabell.
Una paraula castellana difícil de digerir: la paraula pájaro. És com si tinguéssiu una barra a la boca que us ofegués. Una altra paraula de la mateixa categoria: trigo. La més insuportable: mugir.
En el lèxic dels Jocs Florals, hi ha paraules que fan posar pell de gallina. Entre moltes altres: xamosa, joliua, aimia… Sembla impossible que aquest pobre idioma hagi pogut passar dels Jocs Florals a les pàgines perfectes de Joaquim Ruyra. El fet d’haver pogut produir aquesta transfiguració implica una certa virtualitat —potser.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
És de suposar que aquestes paraules dels Jocs Florals no li agraden per cursis, com diu en l’article a Destino que tractaven com a tals els Jocs Florals altres persones que no ell.
Quan parla del canvi entre aquestes paraules i les pàgines perfectes de Joaquim Ruyra, amb “El fet d’haver pogut produir aquesta transfiguració implica una certa virtualitat —potser”, crec que es refereix, amb aquesta virtualitat, a la possibilitat que té la llengua de produir sinònims. Que són sempre producte de la creativitat popular, i que funcionen de manera metafòrica, virtual.
A qui escriu això el castellà li costa sempre de digerir. Qualsevol paraula, com “vale”, és un principi de substitució lingüística imperdonable.