Tots Sants. Divendres. — Amb Bofill (Gori), Mata, taverner a Llafranc, i Nuts, un bohemi de les platges, pugem a can Vidal de Sant Climent amb les escopetes passant per can Torró. Sortim de bon matí, amb el tren, i baixem a l’estació de Sant Climent. La terra és blanca de gelada i ens precedeix el fum blanc de la respiració. Nuts fa un gran efecte: és un home petit, gras, pelut, amb una faixa negra sobre el ventre i una gorra enorme, posada de cantó, com un núvol vist de perfil. Sembla una reminiscència facinerosa de l’època de la guerra civil.
El senyor Torró ens surt a rebre amb una sorollosa cordialitat. El segueixen els gossos que furetegen les mates d’herba molla. Porta dues escopetes. Cacem a la riera de davant de casa seva.
Jo no he anat mai de la vida a cacera. He tirat com a màxim un tret o dos de pistola. El senyor Torró em passa la seva escopeta sobrera, que és d’un canó, i dos o tres cartutxos. Em fan posar de punt a un corriol. Els caçadors es dispersen. Els gossos lladren… Al cap d’una estona veig un conill que avança pel corriol en direcció cap a mi. Em poso precipitadament l’escopeta a la cara, tanco un ull per apuntar millor i pitjo… La detonació em sembla espantosa i em fa perdre, un moment, el món de vista. El contracop de la culata a l’espatlla m’acaba de fer perdre la serenitat. Sense saber ben bé el que em faig, llenço, d’una braçada, l’escopeta. L’arma fa un soroll estrany en caure dins d’una bardissa —com si alguna cosa s’esquincés. Des de diversos llocs del rieral m’arriben unes riallades imponents. Bofill, Torró, Mata i Nuts riuen aguantant-se el ventre, amb un aire selvàtic, amb una joia primitiva. Com a caçador, el meu fracàs ha estat complet, definitiu. Recullo l’escopeta i la retorno, respectuosament, al seu propietari. No. No crec pas que sigui un home destinat a tirar trets.
Entrem a can Torró. És un mas molt emboscat. Des de la façana es veu la perspectiva de la riera, molt embardissada. A la casa hi trobem una senyora, una senyoreta, un fonògraf de trompa i uns volums de l’època de la Universitat de Cervera. El senyor Torró em sembla taujà com un pagès. És un home de fires i mercats, germanòfil per venjar allò de l’any vuit, i sembla tenir algun quartet. El seu ideal és passar l’estiu a Llafranc. És una d’aquelles persones que quan li presenten algú li pregunta amb vista a situar-lo correctament:
—I vostè ¿on estiueja?
El senyor Torró fa una anàlisi molt detinguda, des de tots els punts de vista, del meu fracàs com a caçador. Passem una estona agradablement amb l’ajuda de diversos vasets de vi una mica aspre.
Després emprenem la marxa cap al mas Vidal, on arribem després d’una llarga caminada. És un mas de mitja muntanya, rodejat de solitud. Ens reben, a la porta, la senyora Bofill (donya Carme), groga, afinada, els ulls enfonsats, malalta, i la seva mare, donya Consuelo, grassa, petita, enraonadora i una mica afectada. Després dels compliments de rutina, ens dirigim al menjador i ens entaulem. Gori fa la pregunta habitual amb una certa prosopopeia. Diu:
—¿Què hi ha per dinar?
Resulta que hi ha caragols a la vinagreta i conill de bosc rostit amb allioli. La perspectiva no pot ésser més brillant. Hi ha un gran foc a la llar del menjador, infinitament agradable després del bosc humit que hem travessat. Gori ensenya a Nuts el camí de la cuina i del celler. Era el que faltava.
Els caragols, abundantíssims; la salsa, molt picant, amb un bitxo de cirereta, ens obren la gana. Amb els punxons de bruc els enfilem de tres en tres. Mengem com llops. El vi va a raig. Nuts sovinteja els viatges al celler. Els gossos, afamats, donen voltes a la taula. ¿Què hi ha, Secretari? —diu Mata passant la mà sobre el cap d’un gos. La tropa és impressionant. En el menor gest, en la paraula més insignificant, es veu que la personalitat d’aquests homes és molt limitada, però absolutament completa, acabada. En un moment determinat, les senyores consideren que el més discret és retirar-se. Tothom ho troba natural. Sembla que és un vell costum del país. Els homes a un cantó i les dones a un altre. «Així tot queda més clar», diu Bofill amb un enfilall de caragols a la mà. Després de la retirada, tot queda col·locat en el punt de la màxima naturalitat. L’absorció de l’allioli augmenta i el vi és abundant.
Bofill està radiant —en el seu element exacte. És un home alt, vermell, sorollós, abundant, d’una admirable obvietat, satisfet, invulnerable al vi negre, tancat a tot el que sigui desagradable. És un individualista lúcid, un fatalista absolut, que reacciona davant de les coses fent unes grans riallades. Aprofita el moment —sol dir—; el restant és incert, hipotètic, inapreciable…
Per altra part, tot convida a estar dins, a no moure’s del menjador. El foc ens aclareix les cares. El mas incita al recolliment; es troba una mica ofegat per les muntanyes. Té poca visualitat. És un mas del bosc —fet per gent dels còrrecs i dels rierals. Les habitacions —que visitàrem a l’arribada— contenen uns enormes llits de matrimoni altíssims, amb màrfegues de bossat de blat de moresc i bons abrigalls. Això assegura una digna retirada del menjador —una retirada assegurada.
Mata, aparentment, sembla un cínic, però com més el vaig tractant veig que la més gran de les seves conviccions està relacionada amb la importància dels seus interessos familiars i de clan. És un home —notòriament— molt gandul, amb els cabells tallats al pan y toros, un escuradents darrere l’orella, infatigable jugador de flor —que ha introduït en el país—, caçador coniller que davant de la seva dona es desfà com un bolado.
Mata ens explica la vida dels habitants permanents de Llafranc. Canadell disposa de dues dones que capten per ell. Joan de Sant Feliu, un embriac del gènere discursiu i altisonant, té fills amb tres dones diferents, com si fos un milionari. Quan, malgrat aquest devessall de sentiments familiars, no sap on anar a dormir, jau en un nínxol del cementiri vell. Pinyana és un ex-taper esquenadret, mentider i pelat, que té la mania de portar camisa planxada, coll de cel·luloide i punys rodons. Per inspirar confiança a la gent —diu sovint— s’ha d’anar ben vestit… Tinyola és un intel·lectual anarquista molt primari, que fou amic de Ferrer Guàrdia, amb una empenta biliosa corregida pel vi de raig. El manco Serviano és un element dels quillats mallorquins contrabandistes. Martí, l’ermità de Sant Sebastià, és un home secret i misteriós, una ombra vaga… Gori troba que tot aquest món de Gorki és divertit, justificat i, en definitiva, necessari. Jo el trobo infecte, sobrer i d’escassa amenitat.
A mitjan tarda, apareix el senyor Barceló, mestre de la Bisbal, amb un grup d’alumnes de tots dos sexes, de la seva escola. La visita —que és molt d’agrair— resulta una mica extemporània. Jo he begut una copa de massa, i la prudència em porta cap a un mutisme estratègic. La puresa dels joves i de les senyoretes queda una mica astorada en veure’ns tan encesos de cara. Per fortuna, les senyores del mas Vidal resolen el problema sense dificultats. A les nou del vespre, ordres han d’ésser donades a Nuts perquè doni per acabats els seus viatges al celler.
—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
És molt en la línia irònica de Pla això: “El seu ideal és passar l’estiu a Llafranc. És una d’aquelles persones que quan li presenten algú li pregunta amb vista a situar-lo correctament:
—I vostè ¿on estiueja?”
Això seria començar la casa per la teulada, és donar més importància a l’accident que no pas a l’essència. però cadascú per on l’enfila. Si qui escriu això hagués de fer el mateix, preguntaria “¿Es tracta vostè d’un intel·lectual, d’un artista?”: és que tota la resta de la humanitat no m’interessa, encara que això em faci força inhumana!
Sobre el personatge Bofill, “Aprofita el moment —sol dir—; el restant és incert, hipotètic, inapreciable…”: una bona manera de començar la casa pels peus, allò meu no és el carpe diem, ho sento.