* ¹

—————

Josep Pla

8 de març 1897 – 8 de març 2011

114è aniversari

————————————————————

8 de març [1967], dimecres. El mas

Em criden a les onze i, en despertar, penso que avui he fet setanta anys. Quina desgràcia!

Em llevo a les dotze, menjo una torrada. Ve Rosa i menjo una altra torrada. M’agrada. Després vénen Maria Rosa i Vergés i mengen una altra torrada. Em porten molts regals, però la gavardina em ve petita. Els suèters de catxemira, quina delícia! Anem a Palafrugell, recollim Pere i anem a dinar a s’Agaró. Els entremesos i el llobarro. Els agraden. Molt bé. Molta cordialitat. Agradable. Tornem al mas. A quarts de sis vénen Luján, Ribes, Carreras i Gràcia del «Destino». Em fan diversos regals: un bastó, un despertador, una ploma. Meravelles. Llarga conversa. Whisky. Mort de Roda i Ventura. En el correu, hi trobo una carta d’ell –potser l’última que ha escrit. Recollim Alexandre i anem tots plegats a sopar a l’Escala. Molt bon sopar: sopa de peix i llobarro, magnífic. Fem una tertúlia llarga molt simpàtica. Jo no he menjat res: estic una mica cansat. Arriba, però, l’hora de marxar i ens separem. Els de «Destino» tornen de seguida i els Vergés em porten a Palafrugell. Al mas, a les dotze. Al llit. Molt carregat. M’adormo de seguida. (Donat a Vergés l’interviu sobre l’Argentina.)

.

9 de març, dijous. El mas

Dia més aviat cluc, però no vol ploure. Teresa em porta dos girs: un de Joventut i un altre de la revista de Tossa. L’ordinari ha portat els dos últims volums de la Bernat Metge i el tercer volum de la «Història de la Literatura Catalana» de Riquer. Em llevo tard. A les tres. Els paletes fan la xemeneia. Teresa ha encès l’estufa de l’habitació i s’hi està bé. Dino en aquesta habitació. Sonsos. A quarts de cinc arriben els de «Presència»: la senyoreta Alcalde, dues senyoretes més (una d’elles molt grassa i l’altra amb un aparell de fotografia) i un jove molt depauperat, que parla el català amb un accent castellà. Prenem bunyols i una ampolla de xampany Codorniu. En general tot ha anat bé; quan se’n van, respiro una mica. Després m’arreglo un poc: sensació agradable del suèter de catxemira. A quarts de set vénen Pere i Quintà amb el cotxe de Quintà. Anem a Palafrugell, on dedico uns llibres, i després emprenem el viatge a Girona. A Girona, parada, perquè Quintà hi té feina, i després anem a Banyoles a casa els senyors Corominas, tan simpàtics. Molt bon rebement. No hi ha el boeuf à la mode, però el sopar serà de la casa. Van arribant els Gil, els Butinyà, el general Soteras, senyora, filla i l’ajudant del Pozo amb la senyora. L’aperitiu. El sopar. Molt bo. Després, llarga tertúlia fins a quarts d’una. El general sosté que el pròxim president del Consell ha de ser un civil. Tornem a casa molt ràpid. Cap al tard ha plogut una mica. El filòleg Coromines ha estat expulsat d’Espanya.

.

10 de març, divendres. El mas

En llevar-me, constato que tinc setanta anys i dos dies. Sembla que era ahir.

Ha fet un bon dia. Els paletes encara emblanquinen. Dinat a l’habitació amb l’estufa encesa, que va admirablement. No em trobo gaire bé. Potser l’alcohol (escàs) i la fatiga d’ahir. Em poso a treballar en «El Nord», lentament. Tinc un mal dia. El temps és bo, però no pas totalment. A mitja tarda vénen Ferrer i el senyor Gou amb el paper d’Aigua-xellida. El firmo. Després d’una mica de conversa tornen a Palafrugell. Pere m’ha portat el correu. Moltes cartes dels setanta anys. Extraordinària carta de Teixidor. Estupenda. Porta també el «Destino». La mort d’Azorín. Després de marxar –encara molt clar– vaig al llit. No goso escriure res. Llegeixo el Painter sobre Proust. Extraordinari. Molt bo. Sopo al llit. Havent sopat torno al Painter. Després escric una mica –molt poc. Mal dia. Ho deixo per a demà. Em costa molt de dormir. Em sento molt fatigat.

.

11 de març, dissabte. El mas

Havent dinat –m’he llevat amb poca empenta, perquè he dormit poc i malament–, em poso a treballar sobre «El Nord» –article sobre Oxford. Em costa molt. Impressió que els paletes acabaran avui d’arreglar i d’emblanquinar l’escala i la paret i xemeneia de la sala. L’escala ha quedat bé; la sala, ja ho veurem. A mitja tarda arriba Pere amb el correu. Felicitacions dels setanta anys. Per ara n’he rebudes més de seixanta. Inexplicable. La gent obscura, desconeguda, que m’ha felicitat. Seguim fins al Canadell per veure el mar. Ningú, tot desert. Bon temps en mar. Caminem una mica. Després, retorn a Palafrugell. L’estanc. Tertúlia –una hora– a can Pere. Després em porta al mas, a les nou. Sopo al llit. Em llevo a les onze i treballo una estona sobre «El Nord», a l’habitació de l’estufa. Retorn al llit. El llibre sobre Proust. Extraordinari, prodigiós, que llegeixo fins a les sis. Sento tocar les sis al rellotge de la sala. Horrible de fatiga, però el llibre no es pot deixar.

.

12 de març, diumenge. El mas

Teresa em crida a quarts de dues. Em porta el correu. Em llevo. Dino a habitació de l’estufa. Després em poso a escriure sobre «El Nord». Teresa se’n va. Ve Gou i m’explica les darreres coses de Torroella. Fa un bon dia: molt menys fred que ahir a la posta de sol, que fresquejava. Treballo gran part de la tarda sobre «El Nord» i avanço una mica. El capítol d’Oxford i les merles va endavant. Cap al tard ve Pere i en el moment d’entrar se’n va en Tané, que ha passat una gran part de la tarda, quasi tres quarts, parlant a l’habitació de l’estufa. Amb Tané hem parlat de l’Ajuntament passat. Així arriba Pere i, en el moment d’entrar, entren també els Quintana de Girona (fill d’Alberto) amb la senyora, els nens i una germana d’ella. Em diu que els llibres són un gran èxit. Quedo parat amb tot això dels llibres. Després marxen a Girona; m’arreglo una mica i anem a Palafrugell per menjar l’espatlla de porc que ha portat Gou. Fem un bon sopar. Abans, uns whiskies. Hi faltava només un bon vi. Després anem a donar un tomb. Trobat Bonal al carrer de Cavallers i ens comunica que De Gaulle ha perdut la majoria. Trobat després Marcó. Pere i Marcó m’acompanyen a casa. Treballo en «El Nord». Acabo el capítol i prossegueixo la numeració del llibre. Al llit a les quatre. El llibre sobre Proust, fascinador, fins a les sis.

.

13 de març, dilluns. El mas

Quan em llevo em trobo amb un cop de tramuntana horrible, forta, el cel net, esbandit, desagradable. Dino a l’habitació de l’estufa i em poso a treballar. A mitja tarda vénen el pintor Pujol d’Olot, que fa molt bona cara, i el seu amic senyor Cols. Content de veure’ls. Parlem una estona. M’arreglo i anem a Pals. Tramuntana espantosa. A penes ens podem aguantar al Pedró. Quan li ensenyo Begur em diu (el senyor Cols) que fou el promotor legal, d’acord amb l’Estat, de l’afer d’Aigua-xellida. Com que això em sembla interessant, anem a Palafrugell a veure Pere. Parlem una estona molt llarga: fins a les nou. L’assumpte fou d’una immensa corrupció. Anem a sopar a can Mercader, a Pals. Bastant agradable –a pesar de no tenir més que truita i botifarres. Em deixen a casa. Després amb el cotxe de Pere van a Palafrugell, i els olotins –suposo– emprenen la marxa. Begut massa whisky, conyac, cafè negre i horrible, i parlat massa. Llegeixo el Proust. Malestar al llit. Continuo rebent cartes i telegrames dels setanta anys. Un de Madrid amb moltes firmes. Un altre d’Alacant.

.

14 de març, dimarts. El mas

La tramuntana ha bufat tota la nit i tot el matí, però Teresa em diu, en despertar-me, que no té pas la força que tenia ahir, desagradable i tot com és. He passat una nit de molta set, he dormit malament. Havent dinat –passades les tres– em poso a treballar en «El Nord» i no avanço gaire. La tramuntana para a mitja tarda. Ha estat conseqüència d’una depressió atlàntica. Ve Quintà, que ahir fou a Barcelona i veié Carabén i Sardà. Sembla que vindran diumenge. Ja ho veurem. Després ve Pere amb el correu. Carta del bisbe i de Porcel. Em diu –Porcel– que ha estat a Madrid, que ha parlat amb molta gent i que Castellet i Barral em volen presentar a no sé quin premi internacional. Parlo amb Pere de la conversa d’ahir amb Cols i Pujol. Al llit a quarts de vuit –després d’haver tingut el drapaire, que ha vingut a comprar el paper acumulat. Treballo en «El Nord». Sopo al llit. A les dotze tenia una quartilla i mitja acabada. Després llegeixo el llibre de Painter sobre Proust, que es manté amb un interès fenomenal.

.

15 de març, dimecres. El mas

Ha fet un dia agradable. Havent dinat em poso a treballar en «El Nord». De seguida ve Xavier, de la Bisbal, que pren cafè, i parlem una mica de la situació de la família. Interrupció important. Després ve Juanito Sagrera i parlem llargament. Segona interrupció important. Aquesta interrupció és llarga, fins a l’extrem que amb això arriba Pere amb el correu. Encara s’hi està molta estona, fins que marxen tots dos cap a les vuit. Després pràcticament ha passat la tarda sense fer res. Al llit, després d’una estona que m’ha permès acabar –potser– el primer llibre de «El Nord» –o sigui «Cartes de lluny». Sopo al llit. La primera sopa d’espàrrecs de marge. Després començo a treballar en les «Cartes de lluny», que em sembla que no fa el pes. Hem quedat que demà vindrà Quintà per anar a Barcelona a les onze –espero. Com que no tinc son, a la matinada començo un paper sobre Basilea, del qual escric gairebé una quartilla. Hauria de dormir, però no dormo, i així és segur que demà passaré molt mal dia. Pere m’ha portat cartes i postals dels setanta anys –de Xàtiva principalment i d’Elx. Aviat serem a cent. És curiós. Encara no sé ben bé per què. Carta del fill del degà Roda i Ventura dient que la darrera carta que escriví el seu pare abans de morir fou la que em dirigí. És horrible! Llegeixo el llibre sobre Proust.

.

16 de març, dijous. Barcelona

Ve Quintà a les onze en punt i, com que encara no estic vestit, m’ha d’esperar una mica. A un quart de dotze marxem a Barcelona via Girona. A casa de la senyoreta Serra, la modista. Telefono a Barcelona dient a «Destino» que estem en camí. Arribem a Barcelona a quarts de tres i anem a dinar a la Punyalada. Els senyors Gratacòs. El dinar. Després Quintà acompanya la senyoreta Serra no sé on. Diversos amics. A dos quarts de cinc ve Vergés. Anem a «Destino» després d’haver caminat per trobar el cotxe. «Destino». Vist diverses persones: Teixidor, Carreras, Ribes, etc. Compro cinc quaderns. Xec de 25. A dos quarts de nou anem a l’Ajuntament, on estem citats amb l’alcalde. El senyor Porcioles. Li faig la recomanació. Sembla que l’acull bé. Després, gran discurs de l’alcalde sobre els seus projectes. Impressionant personatge. Acabem a dos quarts de deu. Trobem al cap d’una estona Quintà i ens acomiadem de Vergés Marxem a Arenys. El Portitxol. Mitja llagosta per barba –que pago. Bon sopar. Després reprenem la marxa. La boira. Girona, on deixem la senyoreta Serra. Cap al mas. Arribem a les set ben tocades. Al llit. Llegeixo el número de «Destino» que m’han dedicat. Curiosa cosa! Tracto d’escriure. No surt res. Tot sembla un somni estrany, estranyíssim. «La Vanguardia» em dedica una pàgina. Encara més estrany. Llegeixo Proust. En fi… Quin dia!

.

17 de març, divendres. El mas

Fet molt bon dia. Res de correu. Llevat molt tard, a causa del cansament i la fatiga d’ahir. Dino a quarts de cinc. És una vergonya, potser. Em poso a treballar en «El Nord», però no puc pas treballar gaire. Apareixen Jordi Batlló amb el xicot casat amb una noia del doctor Martí (que vaig conèixer a Cap-sa-sal) amb la seva nena. Diu que em vénen a felicitar pels setanta anys i em porten dues ampolles de vi. Parlem una llarga estona. Em diu que es troba a Calella per refer-se d’un accident d’automòbil tingut en una autopista alemanya i que li trencà l’estèrnum. Horrible! Després se’n van. La tarda quasi acabada, arriben Pere i Quintà, que vénen de Girona. Em donen records del doctor Pascual i de Llach. Després marxen –a quarts de nou. Vaig al llit. Sopo al llit. Havent sopat em poso a treballar en «El Nord» i faig l’article sobre la neu. Treballo en el paper fins tocades les quatre del matí. Després escric aquestes ratlles i llegeixo el «Proust» de Painter… Amb «El Nord» estic desorientat i no sé exactament la quantitat que hi haig de posar per arribar a fer unes sis-centes pàgines. Al vespre he mirat les dues botelles de vi que m’han portat i em trobo amb dues botelles de Borgonya magnífiques. Regal esplèndid.

1. Les dues primeres il·lustracions procedeixen de la col·lecció Destino (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues). El retrat de Josep Pla de la portada de la revista és obra i propietat del fotògraf  Eugeni Forcano. [↩]

HISTÒRIA D’AQUEST LLIBRE

(1967)

Potser val la pena d’explicar, ràpidament i amb claredat, la història d’aquest llibre, perquè la seva mateixa singularitat pot ajudar a comprendre moltes coses d’aquells temps.

En un moment determinat, els amics de la penya de l’Ateneu de Barcelona cregueren que el diari «La Publicitat» havia de publicar uns articles sobre Rússia elaborats a través d’un contacte directe. La idea d’aquells senyors era que els articles havien de ser informatius, declaradament periodístics, sense engagement apriorístic, fets amb el criteri del que els anglesos volen donar a entendre quan pronuncien la frase: Wait and see. Potser alguns cregueren que la persona que podria intentar escriure aquests papers era jo, que ja feia més de sis anys que rodava pel continent exercint la professió de periodista. Totes aquestes il·lusions es produïren els primers mesos de l’any 1925.

Una vegada posats d’acord, cosa que no costà gens, anaren a veure els elements directius del diari i proposaren l’afer. Seria una absoluta banalitat de recordar, ara, l’enorme curiositat que suscitava a tot arreu Rússia, la forma de viure (o de patir) que havia imposat i la sensacional política que havia emprès –curiositat que no ha minvat ni un sol moment des de la Revolució d’Octubre fins als nostres dies. Els assistents a la penya de l’Ateneu estaven segurs que la publicació dels articles tindria una gran repercussió periodística i que l’èxit econòmic, per al diari, seria positiu. La direcció de «La Publicitat» contestà que la proposta era inacceptable perquè l’administració no tenia prou diners per a pagar les despeses del viatge i d’una estada d’un mes o sis setmanes a Rússia de l’hipotètic corresponsal elegit. Davant la negativa, els amics de l’Ateneu no es donaren per vençuts i suggeriren que ells estaven disposats a fer-se càrrec de les despeses si el diari publicava els articles. Llavors la resposta fou afirmativa i els tractes foren tancats sobre aquestes premisses.

El doctor Joaquim Borralleras, que en tractar-se de les seves coses es mantingué gairebé sempre en un estat de morositat indiferent, era un home que no parava mai quan entrava en coses més genèriques. Primer de tot escriví a Andreu Nin, a Moscou (que anys enrera, abans d’entrar en la seva activitat social-revolucionària, havia format part de la penya), anunciant-li els propòsits existents i demanant-li amb quin pressupost havia de comptar la persona encarregada d’anar a Rússia. Nin contestà (de seguida) que rebria amb molt de gust la persona que li fos enviada, mentre no fos un anarquista específic, i que la referida persona seria estatjada (pagant, és clar) a l’Hotel Lux de la Tsverskaia, que era l’hotel on ell, personalment, vivia amb la família, i que considerava que el viatge Berlín-Moscou (via Riga)-Nijni-Novgorod (avui Gorki)-Leningrad i retorn a Berlín per Koenigsberg, es podia fer per 400 dòlars americans tot comprès. El doctor Borralleras inicià de seguida la subscripció –era un especialista en aquesta activitat– entre els elements de la penya i els diners foren recollits ràpidament – vull dir les pessetes, que es convertiren en dòlars de seguida.

Desprès, m’escriví a París, on em trobava en aquell moment. La meva primera reacció fou de refús, considerant-me totalment incapacitat per a portar a terme l’encàrrec que m’oferia. «A Moscou –li vaig dir en la carta de resposta–, no hi conec ningú, i, encara que la més gran part de periodistes que ara hi envien es troben en l’estat en què jo em trobo, disposen, però, de la representació diplomàtica del seu país que els ajuda i orienta almenys en les coses mínimes. A París hi ha la idea que anar a Rússia, avui, amb les mans a la butxaca és impossible.» (Amb Nin, no hi havia tingut cap relació de manera que no em coneixia de res.) Vaig afegir: «Per altra part, hi ha la qüestió del visat. No em veig en cor d’obtenir aquest document ni a París ni a Berlín.» El doctor Borralleras em contestà a correu seguit. «En primer lloc –deia la carta–, Andreu Nin us esperarà a l’Hotel Lux, que és on us dirigireu, espero, amb un taxi, en arribar a Moscou. Després, tinc notícies que el nostre amic Eugeni Xammar té la intenció d’anar a Rússia aproximadament per les mateixes dates en què vós hi ireu. Passeu per Berlín i vegeu Xammar. Xammar coneix Nin. La qüestió del visat està resolta. Estelrich n’ha parlat amb Cambó, i Cambó s’ha posat en contacte amb M. Anatole De Monzie, ministre de Treballs Públics de França, el qual us farà donar el visat (que no serà posat en el passaport, sinó en un paper a part) pels serveis diplomàtics russos a París. Sembla que De Monzie i Cambó són molt amics: són assistents a un dinar mensual que amb altres conegudíssims polítics té lloc al Restaurant Lapérousse, dinar que sembla presidir el príncep de Bourbon-Parme. Poseu-vos en contacte de seguida amb M. De Monzie, demaneu-li una entrevista al seu despatx del ministeri i tot quedarà resolt fàcilment. Rebreu 400 dòlars pel conducte normal que el diari té establert per enviar-vos els diners. No tinc gaire memòria per a aquestes coses, però em sembla que tot plegat fa 2.800 pessetes. Segons Nin, seran suficients. Finalment us diré que, a partir d’aquest moment, ni la penya ni jo no som per res en aquest afer. Enteneu-vos directament amb el diari. Adéu.»

La carta del doctor Borralleras tenia un to d’una tan clara seguretat que vaig comprendre que ho donava tot per fet. Encara vaig tenir l’esperança que les coses no serien tan fàcils com Quim pretenia. Però, davant la meva absoluta sorpresa, tot anà com una seda. La visita a M. De Monzie durà a penes vuit minuts: temps que una secretària escrivís a màquina una curta carta de presentació i de parlar un moment de don Francesc. A l’ambaixada, encara em feren esperar menys. Vaig escriure els meus noms seguits dels del diari i de Barcelona en un esquemàtic qüestionari i transportaren aquestes paraules, escrites en rus, en el document del visat. Després un senyor hi estampà un segell, hi posà la seva firma a sota i em digué: Bon voyage! mentre m’allargava una mà cordialment. Quan vaig haver travessat la gran portalada de l’edifici i caminat algunes passes i vaig trobar-me al bulevard Saint-Germain (era a la primavera), em semblà que tot plegat era un somni –el somni d’un home passiu i vagament despert.

Al cap de tres o quatre dies em trobava a Berlín. Vaig tocar el timbre del magnífic pis que la senyora i el senyor Xammar tenien a 122 Kantstrasse –si no vaig equivocat. Tot el que m’havia escrit el doctor Borralleras resultà perfectament precís. Els Xammar tenien la intenció, en efecte, d’anar a Rússia, però desgraciadament la data de la seva marxa no coincidia, per vuit o deu dies, amb la meva. M’hauria agradat molt de fer el viatge plegats. Havia viatjat tant amb Xammar per Alemanya a l’època de la misèria i de la inflació, quan no sabíem què fer dels diners! Ara seria diferent, però si més no divertidíssim. «No hi fa res! –digué amb això Xammar amb la seva habitual contundència–. Vós marxeu primer i digueu a Nin que reservi una habitació en un hotel que faci per a nosaltres, que no sigui gaire comunista.» I així ho férem. En la data indicada, els Xammar arribaren a Moscou amb una regularitat perfecta. En aquell moment els únics trens que tenien un cert horari, a Rússia, eren els provinents d’Europa. Jo en vaig estar molt satisfet, perquè el contacte amb Xammar ha estat sempre, per a mi, del més gran interès i la relació molt viva. Passàrem uns quants dies plegats. Ens passejàrem llargament. A part les coses dignes d’admiració, totalment indiferents, tinc la impressió que el panorama general agradà poc a la senyora Xammar. Per a una senyora occidental, trobar-se en una ciutat sense aparadors havia de ser un xoc fortíssim. Al senyor Xammar, més aviat no li agradà gens. A Moscou, el record de Londres se li actualitzà d’una manera fortíssima. Jo, llavors, era molt jove, i de jove potser vaig tenir més paciència que de vell. Nin estava molt pàl·lid, trasmudat i silenciós. Era notòriament trotskista, i en aquells precisos moments es produïa la terrible lluita pel poder entre Trotski i Stalin. És la lluita més discreta que s’ha produït, no gaire lluny de mi, en la meva vida. De dies, l’aspecte era normal i els tramvies i autobusos (acabats de comprar a Anglaterra) pujaven i baixaven la Tsverskaia amb una habitualitat completa. L’aspecte del carrer era el de sempre. A la nit, a l’habitació de l’Hotel Lux sobre la ciutat a les fosques, i que semblava deserta, se sentien ràfegues de trets de metralladora i llunyanes canonades, vagues però certes… Era una mica estrany. El mutisme era complet. Els Xammar decidiren de retornar a Berlín dies abans del que en principi havíem convingut. L’endemà que hagueren marxat, vaig trobar a l’habitació de Nin el cèlebre comunista francès (rossellonès) André Marty amb la seva senyora i la seva mare –vull dir la mare d’ell. Marty era universalment conegut com le héros de la mer Noire, i això li féu una carrera política en el seu país. Marty em semblà un fanàtic eixelebrat, cridaner, ampul·lós i catalaníssim. Devia servir per a fer la revolució, però no crec que servís per a res més. Amb la vella senyora Marty vaig tenir llargues converses molt agradables. Era una pagesa de Ceret que portava un mocador negre al cap, que no sabia, en aquells dies, el que li passava i escoltava el seu fill amb una vaga rialleta. Em semblà que tenia un gran bon sentit.

Els articles de «La Publicitat» tingueren, sembla, un cert èxit. Després, el meu difunt amic Ignasi Armengou, que publicà els meus primers llibres, els edità a l’Editorial Diana de cobertes grogues i en féu cinc reedicions seguides –5.000 exemplars– en un espai molt curt de temps. En el moment de posar un títol a l’obra, Armengou, que era lleugerament triomfalista, demanà de posar-hi la paraula «Rússia» com a condició essencial. Com que, a pesar dels meus esforços no el vaig poder desmuntar, vaig suggerir-li una subtitulació més modesta: «Notícies de l’U.R.S.S. Una enquesta periodística.» S’hi conformà i aquesta fou la coberta del llibre.

Amb això, Ignasi Armengou tingué la desgràcia de nomenar dipositari general i distribuïdor del llibre un individu que tenia una botiga de papers impresos a la Rambla de Catalunya –a tocar al Cinema Kursaal. Mentre s’esgotava la cinquena reimpressió i Armengou posava fil a l’agulla per fer la sisena, constatà que el dipositari general s’havia alçat amb la bomba sense fer cap liquidació. Ningú, que jo sàpiga, no l’ha vist mai més. Armengou, amb tota aquesta història, hi perdé molt de temps i bastants diners. Jo vaig presenciar tot aquest tripijoc des de molt lluny, des del nord d’Europa, i vaig sentir molt que el meu amic es trobés en una situació tan galdosa a conseqüència, en definitiva, de les meves vel·leïtats més o menys literàries de tanta precarietat de fonament. Tots aquests fets succeïren a finals de l’any 1925.

Des d’aquella data fins avui, ha passat una considerable quantitat de temps. I ara, en el moment d’organitzar el cinquè volum de la meva Obra Completa, s’ha plantejat el problema de decidir si s’hi havia d’incloure la sisena reimpressió d’aquest llibre. Amb aquest motiu, he passat uns quants dies sense saber què fer. És indubtable que les raons per a no reeditar-lo són d’un gran pes. És un llibre que, encara que bàsicament es mantingui absolutament correcte, assenyala la presència d’una situació que comparada amb la situació d’avui és, en els detalls sobretot, molt diferent. És un llibre arcaic, que ha naturalment envellit, perquè seria absurd de suposar que un país que es troba en un procés vital tan intens s’hagués mantingut durant tants anys en la pura immobilitat. Trobant-me en aquesta situació vaig decidir de consultar unes quantes persones l’opinió de les quals té per a mi, en aquestes i altres matèries, molta consideració. Davant la meva sorpresa, vaig constatar que unànimement m’aconsellaven de reeditar aquest llibre sense treure’n ni posar-hi una qualsevol altra paraula, és a dir, de deixar-lo tal com era. I això perquè, si el document és en alguns aspectes arcaic, és un document d’època, absolutament típic i suficientment poc espès per a tenir un accés potser no totalment incòmode i passablement factible. La Rússia d’avui –afegiren– és, en definitiva, una conseqüència indefectible de la de l’època del llibre. Són aquestes consideracions les que m’han portat a incloure’l en l’Obra Completa –decisió que cal entendre, sempre, amb les reserves que acabo de fer, és a dir, partint de la idea que es tracta d’un testimoni enormement esquemàtic i senzill d’una època precisa, centrada el 1925. Si per altra part no he tret d’aquest llibre ni una paraula, ni un punt, ni una coma, ni un qualsevol signe gramatical, és per mantenir el to inicial i en definitiva per situar la responsabilitat de l’autor d’una manera completa i indefugible.

Aquest llibre és un esquema –un esquema molt simple– d’una construcció social i política determinada, portada a cap, en el seu país, per un grup d’intel·lectuals russos, emigrats generalment a Occident, que professen idees socialistes anticonvencionals, és a dir, comunistes. D’aquesta construcció, se’n veuen, en aquest esquema, amb una mica de bona voluntat, les parets i els cairats del sostre, però no sé pas si aquestes parets i aquests cairats són els de l’estructura mateixa, és a dir, els que aguanten i han aguantat l’edifici que hom ha tractat de construir i que encara no està acabat, ni de bon tros. En aquesta terra hi ha moltes coses mortes, però totes les coses vives són generalment inacabades, i deu ser per això que hi ha tantes persones que, fatigades de la precarietat i de l’inacabament de les coses de la vida, voldrien viure en un estat més segur, més ordenat i més perfecte.

El 1925, quan vaig anar a Rússia, sabia d’aquell país aproximadament el que en sap tothom: pràcticament res. De la Revolució i dels anys posteriors, en sabia el que els diaris que havia llegit n’havien dit. Llavors, Lenin ja era mort. El seu cos jeia en el cenotafi –de fusta– que hom havia construït a la Plaça Roja, a tocar de la porta oberta a la muralla del Kremlin. Abans de l’atemptat de què fou objecte, Lenin havia fet instaurar la Nova Política Econòmica –que semblava un afluixament del rigor i del racionalisme de la misèria. A Moscou anava sovint al despatx que Andreu Nin tenia al Profintern (Internacional Sindical Roja). Aquest organisme estava instal·lat en un edifici molt gran, d’estil neoclàssic, de color blanc, que havia estat una residència de les senyoretes de la noblesa. Hi havia molts empleats i tots anaven vestits de la mateixa manera: botes altes fins al genoll, pantalons bombats i una brusa de coll tancat, posada sobre els pantalons, i un cinturó de cuiro. No portaven res al cap. Anaven afaitats de cara i amb els cabells tallats al zero. (Llavors, l’admiració que hi havia entre els comunistes per les maneres alemanyes era molt visible i de vegades vaig sospitar si una de les primeres finalitats del partit no era donar als russos una disciplina en les coses de la vida: puntualitat, parlar poc i baix, gens d’hirsutisme, higiene, cap símptoma de pintoresquisme, treball, eficàcia, etc.). Un dia Nin em digué que en un dels locals de la casa es produiria una discussió i m’invità a assistir-hi. Li ho vaig agrair, però li vaig demanar un favor: que em traduís, sumàriament, el que els oradors diguessin. Hi va accedir. Prenguérem un vas de te calent –la quantitat de vasos de té que hi havia sobre les taules dels despatxos era copiosa i anaven i venien sempre cambrers amb safates de vasos de te– i després entràrem en un local molt vast, estucat de blanc, amb els retrats de sempre a la paret de la tarima. Quan hi entràrem, els assistents xiuxiuejaven. Però de sobte es produí un silenci –un silenci tan absolut que em semblà un fenomen mecànic, glacial. En general tot a Rússia –a pesar que era a l’estiu– em semblà glacial; en general em semblà que, entre les persones, hi passava un corrent d’aire gèlid. Parlaren diversos oradors, amb molta calma, com si formulessin una lliçó apresa, gairebé sense gesticular, sense alçar la veu. Seien en un rengle de cadires al costat del corredor central. Tot d’una Nin se m’acostà i fent un gest molt discret amb la mà em digué amb una veu a penes perceptible: «¿Veieu aquell home que seu tres cadires més enllà? El veieu? És un dels qui mataren el tsar i la seva família… És amic meu. Us interessa?» «Home!», vaig respondre. «Però vós sou periodista…», em digué. «Periodista? Aficionat, amb prou feines…» Quan els oradors hagueren parlat, Nin em sumaritzà l’acte. «És la discussió del moment –em digué–. Alguns oradors han sostingut el criteri que el triomf del comunisme passarà per grans dificultats mentre només sigui implantat en un sol país, i això els ha portat a justificar la nova política econòmica. L’obvietat d’aquest criteri és aclaparadora. Altres han sostingut que, a pesar de l’isolament, el comunisme és factible. En realitat, no s’ha dit res de nou. La segona posició és més entusiasta, com podeu veure.» Després féu una pausa i afegí: «Com que veig que feu una cara de sorpresa –per a mi, la discussió realment era nova–, aquest vespre, a l’hotel, en parlarem.» «Moltes gràcies –li vaig dir–. A més, us voldria fer una pregunta: els assistents a l’acte, ¿eren tots comunistes?» «No –respongué–. Hi havia comunistes, aspirants i sense partit. No crec que els comunistes arribessin a la meitat.» «Una altra pregunta: ¿en actes així, la llibertat d’expressió, és absoluta?» «En realitat, sí! –respongué–. Si l’orador no diu el que pensa és perquè no ho considera convenient.» «En definitiva –vaig dir mentre bevíem un altre vas de te–, és una llibertat convencional, com sol existir entre persones correctes.» «Depèn! –contestà Nin–. Davant el capitalisme, la llibertat no és convencional; davant el comunisme, sí. Comprendreu…» «Comprès!»

El viatge de 1925 –jo tenia llavors 28 anys– fou una atzagaiada de joventut, d’una literalitat indiscutible. No tenia cap preparació que em servís de pedra de toc ni cap utillatge on recolzar-me amb una certa eficàcia. Si tenia cap força interna, era el candor segregat per la ignorància o pels moviments de l’instint. Tot em semblà molt singular, en realitat d’una novetat insospitada –insospitada més en el joc mental i en la fraseologia que en la realitat. Al·ludir ara al mercat negre que hi havia pels carrers, a la prostitució, a l’alcoholisme, a la incúria general de la humanitat immediata, a la misèria, no tindria cap sentit. Aquesta classe de periodisme d’una dialèctica tan primària no m’ha interessat mai, i encara menys l’acostament a l’home que prengué part en l’hecatombe de la família imperial, per més sensacionalisme que produeixi la matèria. Ben mirades les coses, però, a mi em sembla que la meva posició –basada en el candor de la ignorància– no és pas, periodísticament parlant, refusable a cegues. Jo vaig anar a Rússia de seguida que aquest país s’obrí al periodisme vulgar i adotzenat com sempre ha estat el meu i potser el de diversos altres periodistes. Abans de l’arribada dels ignars havien només anat a Rússia personalitats de renom mundial, de primera categoria. Un dels qui hi anaren fou el cèlebre Bernard Shaw; un altre, el president Herriot, l’explorador Nansen, etc. Una de les coses que digué Bernard Shaw fou que parlant amb Lenin s’adonà que aquest personatge era d’estatura tan petita que quan seia en una cadira els peus no li tocaven a terra… La frase féu la volta al món i fou celebradíssima. ¿Però què és el que digué Bernard Shaw que no fos celebradíssim? Els grans homes tenen els drets de la seva categoria. Quan Nin em presentà a Karl Radek, que llavors dirigia la «Pravda», ni tan sols vaig gosar-li dir que el cèlebre ideòleg (que més tard Stalin féu afusellar en el procés) em semblà un gripau bullit i insomne, brut, d’una miopia incòmoda, agreujada per una grogor de pell àcida i frenètica i un hirsutisme capil·lar que contrastava amb el fet que era barbamec i demostrava una manera de presentar-se fora de mida –perquè calia ser molt comunista per a manifestar aquella abundància de pèl. Vaig tenir por que Nin no em digués que els arguments ad hominem no eren acceptats en el món comunista, i no vaig dir res.

Així, aquest llibre no té altra pretensió que presentar-se tal com és, o sigui: pretensió nul·la. He posat de manifest –fa uns moments– els meus pobres, precaris, elements d’actuació. No es tracta, ara, d’alguna forma de còmoda humilitat, sinó dels fets tal com es produïren. Repeteixo el que escrivia fa un instant: aquest llibre és un esquema volgudament simple d’una construcció: les parets i els cairats d’una baluerna amb el dubte de si els cairats i les parets que he tractat de descriure són els que aguanten realment l’edifici. Hi ha potser països davant els quals no es pot fer més –si no es considera convenient, és clar, de posar-hi les estadístiques. Es podria, potser, considerar un suplement útil d’aquest llibre el retrat que vaig escriure sobre Andreu Nin, el meu infortunat i inoblidable amic–, retrat que algun dia serà reeditat en un volum d’«Homenots» d’aquesta Obra Completa.

Mas Pla, gener 1967

————————————

.

.

PRÒLEG

(1925)

I. El mes de juny d’aquest any vaig rebre de la direcció de «La Publicitat» de Barcelona –diari del qual fa anys que sóc redactor– la missió d’anar a Rússia a fer una informació periodística. La direcció no em proveí de cap sistema mètric. «Conteu el que vegeu!» –em digué el director.

Em trobava a París en el moment de rebre la missió. Una vegada vaig haver arreglat els meus papers, vaig marxar a Berlín i, per Varsòvia i Riga (via Vilna-Zemgale), vaig anar a Moscou, via Sebej. He passat sis setmanes a l’U.R.S.S. He viscut a Moscou, a Nijni-Nevgorod, a Leningrad. He fet el viatge de retorn per Leningrad-Reval-Riga-Kovno-Koenigsberg.

Els articles que vaig escriure per a «La Publicitat» són inclosos en aquest llibre. Hi he afegit, en nota a part, alguna cosa més.

Les persones que llegiren els articles o que llegiran aquest llibre veuran que en el curs del treball vaig tenir molts escrúpols. La feina era desproporcionada a les meves pobres forces i al meu magre utillatge. En el moment d’arreglar les notes per fer el llibre, els meus escrúpols s’han centuplicat. Així i tot, tiro endavant. Tinc les meves raons.

Rússia es troba avui ésser l’objecte d’una de les polèmiques més agres i persistents de la història. És lamentable i grotesc. La gent no es posa d’acord ni sobre les més elementals qüestions de fet. Es discuteix encara si la vida a Moscou és cara o barata.

Si hom diu que és barata, passa per un comunista sanguinari. Si hom diu que és cara, passa per un home enraonat i de bons costums. ¿No hi hauria manera d’acabar aquest joc de criatures, aquestes baralles de culs de cafè desvagats? ¿No fa gràcia que em diguin a mi que la vida a Rússia és impossible pocs moments després d’haver pagat jo mateix la nota de l’hotel i el restaurant i la planxadora?

Crec que si la gent no té avui una idea clara sobre Rússia és perquè no vol. Han anat a Moscou ciutadans responsables d’Anglaterra, de França i d’Alemanya. Hi ha una legió de cases comercials de tot el món que fan negoci amb Rússia. Les comunicacions són perfectes. ¿Es pot honradament tractar aquestes coses com si fossin un fet divers sensacional o una pel·lícula de sèrie? Crec que no. Havent-se produït l’acumulació de tants testimonis d’una responsabilitat que ningú no pot negar, és idiota de perdre el temps llegint descripcions literàries escrites del bulevard estant. S’ha de tenir en compte, a més a més, que la revolució russa es produí fa vuit anys. Les persones que vagin a Rússia per veure espectacles sensacionals quedaran amb un pam de nas. No veuran cap vidre trencat de bala. Es trobaran amb un poble convalescent en plena reconstrucció i amb un començament de prosperitat indubtable. Es trobaran amb un mecanisme que respon probablement al caràcter nacional.

La meva opinió, doncs, és que hom es pot disposar a comprendre un xic l’U.R.S.S. amb un criteri completament independent de qualsevol proselitisme transportable. No sé per quins set sous es pot parlar d’Anglaterra, de França, o d’Alemanya sense proselitisme –amb un pur desig de comprensió i d’informació– i no es pot parlar de Rússia de la mateixa manera.

Veig, però, que malgrat aquestes raons, que de tan contundents han d’ésser qualificades de raons de peu de banc, la polèmica continuarà. I potser durarà molt, cosa natural, perquè els principis són antipòdics. És precisament la previsió d’aquest fet que em fa publicar aquest llibre. Ja que no em podré sostreure del tot a la polèmica general, almenys que la gent no em faci dir coses que no he escrit mai. És el menys que puc demanar.

II. Hi ha gent –em diuen– que esperaven una conclusió. Però la conclusió no podia pas venir, perquè la meva missió no era pas de formular conclusions. La meva posició política és reconeguda. La meva orientació professional també, perquè depèn del meu sentiment de responsabilitat. Els periodistes portem una vida nua i vivim dins un reixat, un entrellat molt ample. ¿Ens serà permès de demanar una mica de respecte per a les nostres idees i els nostres somnis? Jo crec que tinc dret a esperar que les idees que pugui tenir sobre moltes coses no interessen a ningú.

Sóc enemic per principi de les conclusions. La meva ja llarga permanència a França, la meva curiositat per les coses d’Anglaterra, em fan cada dia creure amb més força que no es poden tractar les coses de la vida –i per tant de la política– amb un mètode de valors necessaris, sinó amb un mètode empíric, vari i, si voleu, incoherent. Entre una construcció majestuosa i incerta de l’idealisme filosòfic i una plana de fets concrets, el meu temperament s’inclina cap als fets.

III. Deixeu-me dir també que em fa goig de publicar un llibre sobre Rússia en català. En la història del nostre renaixement, ens hi falten un xic aquests llibres de segon i tercer ordre que constitueixen el llevat de la producció en les grans llengües. Aquests llibres fan el conjunt més harmònic i serveixen per a tapar els forats. Duren poc. Els poetes només treballen amb materials que duren.

Considero, però, que la cultura d’un poble no es forma pas solament amb obres genials i eternes. El relligat de les obres dels grans artistes, el formen aquests llibres corrents, aquests esforços aparentment inútils i sense importància.

J. P.

Ginebra, octubre 1925

——————

El Nord. OC, vol. 3

Mas,  febrer de 1961

Estimat Josep: Rebudes les còpies de la carta del senyor Pabón. Ben llegida i meditada, és una carta terrible. Ja li he escrit donant-li les gràcies. També he escrit a Soler Serrano, que em proposava unes audicions radiofòniques. Hem de deixar pixar el matxo, perquè tot el problema és de poc soroll i molta oportunitat. Ja en parlarem quan sigui més vell.

També m’ha fet escriure Romero, de «Pueblo», proposant-me 4 articles el mes a 2.000 pts. per article. No li he contestat. Je m’en fiche.

També em parles de Sagarra. Després de l’escena que va fer a «Destino» –que em contares– seria incorrecte que l’ataqués. Els dos articles de què em parles són realment intolerables. És una repetició del cas Agustí, però en més frívol.

Si l’administració no hi hagués de perdre massa diners, l’hauries d’eliminar de seguida. El setmanari no tindrà ni una sola baixa –com no en tingué cap quan foteres fora Agustí. Això és axiomàtic i indiscutible. És un error convertir el setmanari en un refugi de ressentits personals i de ressentits dels canvis del temps. Sagarra és un artista i, per tant, no té sentit moral i només va a la seva. Si aquest et fa canari –per més petit que el canari sigui– no tindràs perdó de Déu.

Vaig dir a un grup de  persones que em  vingueren a veure –l’escultor Rebull, Mercè Llimona, un seu germà arquitecte (tots dos fills del vell Joan Llimona), l’advocat Rodés (nebot del pare Rodés S. J.) i d’altres (una noia de Soldevila) que t’escriuria abonant una gestió que volen fer a prop teu, perquè els ajudis a treure Guardans de la presidència del Cercle de St. Lluc.

Per tornar a la qüestió Sagarra, examinada des del punt de vista del setmanari, més que per raons personals, com ja et deia, et recordaré el defecte que tingué la tramitació de la qüestió Agustí: fou la lentitud perquè tu de vegades ets massa deliberant i cagadubtes. La qüestió Sagarra (si es poden salvar els diners o part dels diners) s’hauria de tractar d’una manera ràpida i fulminant i a més fent constar el fet en el paper.

La informació d’Arias sobre el Japó és excel·lent. El llibre de Perucho és magnífic.

Quan sortirà la «Guia de Catalunya»?

Encara m’he descuidat de dir-te una cosa. Si el governador¹ té aquesta curiositat pels detalls com sembla tenir, ¿per què no el vas posant al corrent de les coses personals i aparentment petites de Barcelona? L’amistat amb aquest senyor hauria de servir per a alguna cosa. A més, li faries un gran favor, donada la tendència que sembla tenir.

El grup Carreras està totalment escindit. Cruylles i Roig proclamen que Porcioles és la Lliga. Tenen raó. Carreras creu que la Lliga és ell, i encara ja veurem el que farà Morera quan surti pel terç sindical. Tinc la impressió que marxarà amb Porcioles i Cruylles.

Julià es mou molt, a través del bisbe, del tradicionalisme i de Madrid, utilitzant la senyora Campmany (Ramonet). I de Godó i Aznar, és clar.

En fi, no acabaríem mai. T’envio aquesta carta per Sandret. Records.

Josep

——————

.

Mas Pla, 15 d’agost de 1966

Estimat Josep:

T’envio aquestes quatre ratlles per contestar la teva carta, que t’agraeixo.

Veig que els llibres –si és que escrius d’una manera objectiva– van tirant lentament, però van més o menys tirant. El primer llibre, l’ha llegit íntegrament molt poca gent, però resulta –no es pot negar–- que els ha agradat. Deixem ara a part el problema de saber per què els ha agradat. Gairebé tot el que m’ha dit la gent del llibre –dit o escrit– fa rebentar de riure. Encara no he trobat ningú que s’hagi fet càrrec que el llibre és inusual (en aquest país). El defensen per raons purament banals, perquè és distret, o irònic, o té amenitat. Però tot això, en un escriptor corrent a tot arreu, s’ha de pressuposar, s’ha de donar per entès. Hi ha alguna cosa més que tot això. Què és el que hi ha? El que hi ha –si és que hi ha algú capaç de veure-ho, crític o lector corrent–, no ho dirà mai, perquè s’han considerat vexats. En aquest país la gent tolera la mediocritat. No passa d’aquí. És d’ara i de sempre. És estrany que jo et digui tot això. No creguis pas que hagi perdut el sentit del ridícul. El que et dic és real.

Jo no faria res perquè en parlessin els diaris. T’agraeixo el paper que has elaborat, però no farà vendre ni un sol exemplar. El llibre es vendrà lentament, però es vendrà. Fa tants anys que escric, he escrit tantes collonades, em coneix tanta gent i sobretot el llibre està tan meravellosament imprès, que la gent el voldrà tenir i el comprarà. Jo tinc a més uns dos mil admiradors a prova de bomba, granítics, que faran propaganda. Potser més, potser menys. Aquests tipus faran –i fan– propaganda. No em refio de res més. Són persones que fa 50 anys que em segueixen. No sé qui són. Tot el que he escrit els agrada –simplement perquè els agrada, per gust, per desig de passar un moment. És una cosa que em fa quedar parat a cada moment, però que també és real.

Hi ha tres classes de crítics dintre de la total corrupció de l’actual societat. Els envejosos. Els específicament corromputs, o sigui els que han perdut la ingenuïtat i necessiten diners. A més, aquí hi ha els crítics medievalistes, molt corrents en el català. Aquests consideren que els textos d’abans del segle XV són bons i els altres impresentables. Què vols fer davant de tot aquest món? Deixar-ho córrer.

Ara: això no vol dir que no s’hagin de fer algunes coses personals. Si Carreras està tan entusiasmat, ¿per què la Caixa de Pensions no els compra? Cas del Sr. Llaudet –que deus conèixer. És un gran aficionat al mar. Estic segur que, si tu li diguessis alguna cosa, es convertiria en subscriptor, simplement perquè el volum es titula «Aigua de Mar». Comprens el que vull dir?

Hi ha un home a Barcelona que podria escriure dues planes de «Destino» sobre el llibre: és Joan Cortés. I no en veig cap més. És un patriota, és un home molt cultivat i és un home seriós. Tot el restant no és res –menys que res.

Veieres Ortínez? Li donares el llibre? Digue-m’ho, i si no l’hi donares jo li’n faré arribar un. Ortínez aspira a fer la política catalana a Madrid. Ha estat a punt de fer governador Udina. Pensa en ell per a la revista. Tot el que et dic té fonament, Ortínez té una entrada total en el governador actual.

No he vist aquestes noies de plaça Nova, perquè a causa de la festa d’ahir i d’avui han tingut tancat, però et diré alguna cosa o altra.

Treballo sobre el vol. VII. Faig un llibre sobre l’Empordà. És el que falta. Em pensava que seria fàcil i em trobo enmig de grans dificultats. No he pogut fins ara passar de les 40 quartilles. Hi he passat –i hi passo– un nombre d’hores fenomenal. Si el puc acabar en el curs del que falta fins a fi de setembre, per l’octubre podria anar a Grècia (un mes) i pel novembre al Brasil. Però no sé pas si aquest programa es podrà complir.

La segona tanda seria aquesta:

• El meu país — falta el 1r vol.
• Els pagesos — fet
• Viatge a la Catalunya vella  — fet
• Tres biografies (Maragall, Pijoan, Pujols) — fet
• Notes disperses (1930-1940) — fet
• La llum trista: el Mediterrani —  (falta 1 vol.)

I seríem a 12 volums.

En fi. Ja diràs alguna cosa. La qüestió –per tornar als llibres– és el treball personal i veure com es va produint tot plegat.

Adéu.  Molts records.

Josep Pla

—————————

De la selecció de cartes de Josep Pla a Josep Vergés inclosa en el volum Imatge Josep Pla, de l’OC.

1. Pla hi va tenir relació almenys a Veneçuela, on anys després Matías Vega va ser ambaixador d’Espanya [↩]

Llanterna màgica

Quatre paraules

Els autors de llibres acostumen a usar aquest esgraó portical per justificar els seus defectes i per cantar en forma sàviament atenuada la palinòdia dels seus mèrits. No puc pas dedicar-me, ara com ara, a tan voluptuoses activitats. Potser no m’escauria. Va fer massa faltes de gramàtica –diran probablement els escribes de l’esdevenidor– perquè hom pugui veure en l’obra d’aquest autor un decidit propòsit de trencar les oracions del pròxim. Mentrestant, ara que ens vaga, cal parlar d’altres coses.

La crítica catalana és d’una amabilitat lleugera i deliciosa. Per obtenir els honors de la crònica són necessàries unes condicions que fent un petit esforç tothom pot arribar a posseir. L’autor estimat –poeta de volada o fort prosista– es decideix a llançar un llibre. Quan arriba aquesta hora de compromís, el crític infla quatre adjectius que fan enrojolar a tothom que els llegeix i surt del pas barroerament. Hom afirma, hom nega, hom insinua, hom toca tots els timbals. Es produeix una apoteosi monosil·làbica dominada per la veu de més buf. És rar de trobar un home que gosi dir el perquè al seu entendre tal llibre és bo i tal altre és mancat. Si això dura indefinidament, mirarem de convertir un moviment literari que ben endegat podria produir resultats importants, en un ball de companys aprovat i àdhuc beneit per l’autoritat eclesiàstica, però perfectament inofensiu. Els autors i el públic en general tenen dret d’exigir de les persones que tenen la professió de jutjar els seus esforços que s’expliquin suficientment. En un règim de rigorositat, jo seria probablement el primer que rebria. No hi fa res. Val més, si és necessari, plegar el ram que arribar, sobre les enganyadores il·lusions alienes, a glòria nacional de segon ordre.

No hi ha dubte que el meu llibre Coses Vistes provocà un moviment de curiositat que seria difícil d’emmarcar en la justíssima generalització anterior. Vaig ésser molt felicitat. Per què, però, hom depassà la mesura de l’elogi? Per què hi ha tanta gent que em vol mal? Els elogis envelleixen massa, i si hom no té una decidida vocació per la fumisteria, costen molt de portar. Després de la pluja de flors i violes de la primavera passada, vaig creure que la meva vida havia acabat –al gust de tothom, certament. Vaig estar temptat de retirar-me de la literatura i de dedicar-me, honradament, al petit comerç.

Sobre aquesta massa general d’entusiasme no em fou pas difícil, però, de remarcar un petit nucli de dissidents condicionals. El que no podem acceptar del vostre llibre –digueren sense fer compliments– són les paraulotes tosques, ordinàries i silvestres que conté. Aquesta terminologia ens demostra que el seu autor és un esperit que es complau en la contemplació d’espectacles innobles i en el rebaixament de les virtuts humanes. Llevat d’això, l’obra està bé, ens agrada, etc., etc.

Aquestes reserves em feren pensar en un mot de l’immortal Garibaldi que la seva època posà en vers perquè es conservés millor.

Garibaldi, cet héros plein de charme,
Disait un jour à la princese Gelie,
Le trou du c… de la marquise de Parme
Ne manque pas d’un certain cramoisi.¹

Em cal declarar, fet aquest curt parèntesi històric, que les persones que llegiran aquest llibre hi trobaran, relativament als defectes del primer, una positiva predisposició a l’esmena. Si per atzar hi remarquen alguna reminiscència de gust dubtós, poden passar-la per alt, fent els ulls grossos, amb l’esperança que el meu llibre pròxim els satisfarà completament.

A assenyalar, encara, una altra variant de dissidència condicional: els que pretenen que donades les meves –diuen ells– facultats em podria perfectament dedicar a un gènere de treballs més elevat. Aquests honorables senyors demanen una novel·la Una novel·la? Qui, més que jo, té tantes ganes de fer-la? El paternalisme difús que hi ha darrera d’aquestes insinuacions és certament d’agrair; si haig de parlar, però, amb franquesa, diré que aquest retinctinc ha esdevingut, a la meva orella, una  mica enfadós.

El cos d’una novel·la requereix temps i calma per donar-hi voltes, per fer la composició i sobretot per tirar papers al foc. Les condicions més avantatjoses de què avui puc disposar han escurçat de molt el termini de la novel·la; així i tot no puc pas dir que sigui una cosa de demà a la tarda. El periodisme deixa només de tant en tant petites tongades de temps lliure. És un ofici que demana prodigalitat i dilapidació. El periodista és un nàufrag professional. Es necessita molta vanitat per vetllar més estona que la indispensable.

Aquest llibre, com el primer, es composa d’una gran part d’escrits inèdits i de treballs periodístics convenientment entonats. Quan hom s’ha donat en cos i ànima a un ofici i ha respectat les seves lleis, una tendència d’amor propi –si voleu convencional– el porta a respectar els esforços que hom ha pogut dissimular discretament. Aquesta mateixa honradesa m’obliga a posar en guàrdia a tothom davant dels trucs, els plagis, els paranys i el vesc enganyador que contenen les meves obres.

Josep Pla

Londres (1926)

——————

El carrer estret

Després de parlar, durant tants anys, del que és i el que no és una novel·la, s’ha arribat a tenir d’aquell gènere literari una noció tan vaga, que tinc por que «El carrer Estret» podrà ésser considerada una novel·la com tantes n’hi ha.

Heus aquí, esquemàticament explicat, el que ha succeït amb aquest llibre. En un moment determinat em semblà divertit, sobretot per evadir-me de la meva carregosa activitat periodística, utilitzar la idea stendhaliana del mirall. Així, vaig fer passar un mirall –el meu modest mirall!– per una petita població del país, per una població anomenada Torrelles, d’uns quatre mil habitants. El mirall reflectí les imatges contingudes en aquest llibre –imatges que he descrit de la millor manera que he sabut i d’acord amb les meves preferències; és a dir, tractant de posar el màxim interès en els detalls.

L’espill –bellíssima paraula!– em donà, doncs, una sèrie d’imatges, però vaig haver de constatar que no reflectia cap argument travat, cap arquitectura tancada. Un mirall és una força passiva, desproveïda de facultats ordenadores. Si el mirall no reflecteix cap argument és que davant seu no n’hi passà cap. Ara bé: com que aquest fet em confirmà en la sospita que en la vida no es produeixen arguments més que per una raríssima casualitat –i, per tant, que les novel·les amb argument, més que reflectir la vida, no fan més que arbitrar una forma d’artificiositat–, no em vaig pas considerar autoritzat a ésser més papista que el Papa ni a modificar en el més mínim els reflexos del mirall.

El fet que el públic cregui que les novel·les han de tenir argument no vol pas dir que en la vida n’hi hagi. Aquesta necessitat del públic és el que demostra que la vida, transportada al pla literari, és una segregació informe, caòtica, d’imatges. La fatiga que produeix aquest caotisme incessant i incomprensible és el que fa desitjar una ordenació, una coherència, encara que sigui artificial, arbitrària i totalment inversemblant. El bosc enerva sempre un xic; el jardí és més intel·ligible i plàcid. La característica de la vida ve donada per una varietat insubornable. Per això parlem sempre d’unitat com d’un paradís perdut en una llunyania tan remota que ens fa inconsolables.

Així, doncs, “El carrer Estret” no conté cap argument satisfactori. Posar-n’hi un hauria ultrapassat el meu projecte d’utilització pura i simple del mirall. He tractat purament de practicar la definició stendhaliana en un lloc concret i determinat i en un temps donat. Les imatges que l’espill ha reproduït no estan pas tocades, certament, de bellesa ideal. Són imatges absolutament vulgars –aclaparadorament vulgars. No he pas gosat modificar-les, i menys encara retocar-les. Són imatges de la vida tal com és –més que imatges inventades i convencionals. Són imatges de la realitat. En aquest sentit aquest llibre es troba en la línia de la prosa que s’escriu en els països on hi ha, encara, una literatura. Aquesta prosa està afectada per un creixent respecte a la realitat prodigiosa i inesgotable, grollera i màgica.

Aquest llibre és, en tot cas, el resultat que ha donat el pas del meu mirall pel carrer Estret de Torrelles. Si la petita aventura no ha produït uns efectes més conspicus i brillants, ha estat probablement potser perquè en el temps que vivim no hi havia altra possibilitat.

Palafrugell, tardor 1949

Cadaqués, primavera 1951

————————

El pagès i el seu món

Quatre paraules a la primera edició

Aquest llibre proposa una modesta investigació. El nostre país ha estat explorat, amb gran profit, des de diversos, bàsics punts de vista. En el període de recobrament del seu esperit, període que no està acabat, ni de bon tros, sinó en els seus sòlids inicis, s’han produït aportacions considerables en diversos aspectes; en la lingüística, en l’arqueologia, en la història i en general en tots els aspectes sobre els quals ha estat possible projectar el mètode i el gust de l’erudició. Hi ha hagut, en canvi, una visible atonia i molta timidesa davant de l’aparició de formes humanes vives. Cert; els novel·listes descriuen éssers vivents, escenes de la vida real, aspectes de l’existència. Però els novel·listes parlen de persones concretes i úniques; de Pere, de Pau o de Berenguera. Cerquen més la singularitat que les característiques genèriques.

Malgrat disposar d’una conspícua literatura de tema rural de factura naturalista, els pagesos d’aquest país, com a classe, com a manera insubornable d’ésser, a penes, que jo sàpiga, han estat explorats. Quan, en el moment d’elaborar aquest llibre, vaig tractar de fer-me amb el que sobre els pagesos, genèricament parlant, hi havia escrit, vaig tenir la sorpresa de constatar que no hi havia res, que el terreny era verge.

Això convertí en francament arriscada la meva pretensió d’escriure un paper sobre els pagesos. Si malgrat aquest primer entrebanc vaig persistir fou perquè, en el fons del fons, jo no sóc més que un pur i simple pagès –un rústic sofisticat per la cultura dels nostres dies. Em semblà que fer un llibre sobre els pagesos era com parlar de la família. El meu cognom patern –Pla– és el d’una família que ha viscut sense interrupció en una masia isolada d’una parròquia de l’Empordà Petit durant segles. La presència d’aquesta família en aquest lloc determinat està assenyalada l’any mateix de la creació dels Arxius Parroquials, els quals fou ordenat d’obrir per una ordre del Concili de Trento. Tinc la impressió d’haver estat el primer propietari d’aquesta masia, en el curs de moltes generacions, que no ha llaurat físicament la terra. Es pot afirmar, per la meva desgràcia, que jo sóc un trànsfuga de l’arada, de l’aixada i del rampí.

No sóc pas, però, un trànsfuga desnaturalitzat, sinó més aviat melangiós i enyoradís. Malgrat les meves llargues absències de la terra, no he perdut mai totalment el seu contacte. El que em pot fer perdonar aquesta temptativa és l’aire profund de família que jo tinc amb els pagesos, un aire que, malgrat totes les aparences, és real i positiu i constitueix la meva manera d’ésser.

La investigació que proposa aquest llibre és preliminar i elemental; és un intent d’obrir camí per tal que observadors posteriors, més aguts i preparats, elaborin l’obra que doni la volta als pagesos –obra que un franc tirador, malalt i fatigat, com aquest seu servidor, no podria, en cap cas, proposar-se de fer.

La meva intenció és, doncs, simplement aquesta: presentar un primer contacte amb els pagesos, a través d’un viatge a peu per un paisatge real, encara que indeterminat, del país. Un viatge relativament còmode, curt de quilòmetres i de dies, amb la modesta finalitat de descriure tal com és el que successivament es vagi presentant –almenys tal com em sembla que és–, tractant sempre de donar substància a les coses lleugeres i lleugeresa a les coses pesades. Si a vostès els plau, començarem el viatge de seguida. Si no els plau, què hi farem? Haurem d’esperar una altra lluna, per dir-ho com els pagesos.

Mas Pla, Palafrugell, 1952

——————

Les illes

De jove –en realitat l’atracció m’ha durat tota la vida perquè en aquest punt la joventut se’m manté viva–, de jove, vaig ésser molt donat a rodar per les illes. Aquesta atracció deu tenir per causa l’encantament que el mar sempre em produí. El mar ha estat una part de la meva vida –el Mediterrani, s’entén. En l’arrel d’aquesta predisposició no hi ha pas solament el gust de trobar-me en un determinat medi físic (un medi que de vegades és prodigiosament agradable i altres repel·lent), sinó una necessitat de comprendre com hem estat, com som i com probablement serem. Encara que avui el català hagi perdut pràcticament el contacte del mar, el seu pes ancestral és tangible en la nostra vida. Les escasses qualitats, els grans defectes, s’hi podrien potser referir. La nostra arcaica insolidaritat, la solitud infranquejable que caracteritza la nostra existència, s’hi podrien potser relacionar. En fi: el mar ha estat per mi un incentiu de curiositat inesgotable, i és per això que de molt jove rodo per les illes. ¿És que per ventura el que el mar té de més autèntic no es troba a les illes?

Aquest llibre parla de la meva experiència sobre el rodar per les illes. Implica un retorn al mar després de les primeres aventures terrestres de la meva vida. Fa referència a un determinat nombre d’illes del Mediterrani occidental –de les nostres (diríem) illes– i del Mediterrani central. Conté també una llarga relació sobre les lluminoses, radiants, tristes illes del pèlag hel·lènic. Les illes d’aquest mar de vegades tenen una llum trista, sobretot quan s’hi projecta el vent del sud i s’hi entaula hores i hores, amb una continuïtat humida i fatídica.

Encara que els crítics no en parlin mai, perquè avui tothom ho entén tot, sobretot el que és totalment i definitivament inintel·ligible, continuo creient que el gran problema d’un escriptor és el de fer-se entendre utilitzant la mínima quantitat de paraules possible. És un problema difícil, sobretot si hom utilitza la ploma no per a posar entre el lector i la naturalesa una falsificació qualsevol, flagrant i utilitària, sinó un text autèntic, humanament verídic. Si al cap de cinquanta anys de vogar en aquesta galera no hagués vagament aconseguit, alguna cosa –potser– em justificaria.

En tot cas, he fet els possibles. Una de les coses que en aquest ofici s’ha de saber fer –i sobretot saber fer bé– és estripar papers. És una activitat de la qual són radicalment exclosos la vanitat i el sentimentalisme; el pitjor sentimentalisme és l’afecció més o menys clandestina, sempre morbosa, pels esforços fallits. Per això és d’una gran utilitat prescindir-ne.

Hi ha hagut una tendència literària, en aquest país, a tractar les coses del mar a través del xaronisme marinista. Jo no he estat mai partidari d’utilitzar aquesta tècnica que aparentment sembla destinada a la producció del verisme. L’experiència em fa creure, però, que aquest famós verisme és més una concepció apriorística dels autors que un estat autèntic de la realitat, encara que els personatges de l’obra dialoguin a través de converses que semblen agafades taquigràficament. No he estat mai partidari, en aquesta activitat, ni de la taquigrafia ni de la fotografia. La narració literària, el conte, la novel·la, han d’obeir a un mínim de realisme; però, atès que les coses han d’ésser així, el més eficient és utilitzar la tècnica del realisme sintètic. Vull dir posar en el realisme la gràcia que a hom li sigui possible de projectar-hi.

He nascut en terra ferma. Així, no sóc pas un insular. Però sóc un illòman explícit. Les illes m’agraden. M’agraden per moltes raons. Primer perquè sempre són una mica llunyanes, ja que fins les que són més acostades a la terra no són d’accés normal perquè s’ha de travessar un espai d’aigua –o, ara, d’aire–, cosa que no és pas del gust de la generalitat humana. Les primeres vegades que vaig anar a les Balears, hi havia ben poca gent que hi anava. A Mallorca, per Setmana Santa, hi anaven unes dotzenes de casats de nou de la Península, sobretot de Barcelona, que anaven a veure les coves d’Artà. A les altres illes, no hi vaig trobar mai ningú foraster –fora d’algun viatjant. Parlo, és clar, de molts anys –de mig segle enrera, ben garbellat. Ara tot ha estat envaït pel turisme internacional, però aquestes multituds entren i surten, mengen i beuen i se’n van, sense deixar cap rastre.

Parlant amb l’objectivitat dels manuals, les illes són espais de terra voltats de mar. Això fa que, de les illes, en surtin bons pescadors, mariners, navegants. Aquests homes saben el que fan; però, probablement perquè sempre són fora, no són els que donen una personalitat decisiva a les illes. Són els insulars que viuen d’esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació, recalcitrants. No deixa de ser curiós –atesa la meva manera de veure– que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat una població terrestre tan inconfusible i reconsagrada. Aquest fenomen és difícil d’explicar, però a mi em sembla que el fet ha estat originat per les muntanyes. A gairebé totes les illes del Mediterrani hi ha altes muntanyes –generalment més altes que el basament de l’illa no podia aguantar. L’illa d’Eivissa és una de les poques excepcions d’aquesta realitat. Són muntanyes pràcticament inútils, que creen un clima desafortunat i són l’origen de tantes i tantes misèries insulars. Però les muntanyes tenen una finalitat: fan companyia a les persones que hi han nascut davant, contribueixen a la felicitat que produeix l’horitzó tancat, és a dir, susciten una forma biològica de pàtria. La tendència de l’insular autèntic en aquestes illes del Mediterrani és a tancar-se, a recloure’s a dins del seu petit món insular, a practicar un individualisme admirable. És un món tancat, certament hospitalari, però reservat. I precisament perquè és tancat és un món que els continentals consideren abrupte i llunyà. Però tot el que és desconegut és abrupte i llunyà. Ja se sap. Els insulars viuen en el seu món, en una societat tancada, i tenen, en definitiva, solucions per a tot. La tradició de les coses hi és ancestral però vivent. L’isolament dels segles ha creat una manera de viure com una altra. Una manera de viure arcaica –dirà el continental després de llegir el diari. Resulta, però, que aquest adjectiu no té cap eficàcia general. Nosaltres vivim d’una manera arcaica en relació amb el país del costat, i aquest país es troba en el mateix cas relativament a alguns altres. L’única solució és que tothom visqui de la manera que més li agradi. Cregui’m: hi ha coses de les quals val més no parlar. Les illes s’han d’agafar com són i acceptar-ne l’hospitalitat que us ofereixen a mans besades. Us ofereixen, generalment, el millor que l’època pot presentar: paisatges magnífics, silenci, solitud, llunyania, algunes coses terrenals delicioses, una societat observable, plena d’un interès sense límit; què es pot demanar més?

Jo sóc un illòman. És, probablement, una malaltia de l’esperit encara no qualificada pels facultatius –un enyorament sempre permanent excitat per la meva solitud vagament misantròpica però recalcitrant. He somniat tota la vida poder passar en una illa qualsevol del Mediterrani dos o tres anys. No ho he pogut resoldre mai. Ara ja és una mica tard, però el somni encara dura i durarà, sospito, fins al final. Aquest és un llibre sobre aquestes illes del mar interior escrit per un passavolant. És el llibre d’un somni que no s’ha realitzat.

J. P.

————————————————————————

.

Vegeu també, per exemple, els pròlegs de

• Cadaqués
• Retrats de passaport
• Notes del capvesprol

1. Le cramoisi est un pigment correspondant à une couleur rouge foncé éclatant, tirant sur le violet car combiné avec du bleu, ce qui le rend proche du pourpre. [↩]

Tot el nostre sistema es mou sobre una tendència determinada, però la convenció escolar obliga a suposar que el sol està quiet i que la terra es mou al seu voltant. Però sembla al revés i sembla que el sol doni la volta sobre la terra immòbil. Quan viatgem, els objectes, el món exterior, passen per davant de la nostra finestreta, però som nosaltres els qui ens movem. Per la finestreta de la terra veiem passar el sol; però no és el sol el que passa, sinó la finestreta.

Jo he estat poc donat a alçar-me de matí; però, havent estat també una mica afeccionat a la pesca i essent les hores de l’alba de matinada els moments en què el peix, famolenc, es deixa agafar més fàcilment, s’ha creat la feliç coincidència que hagi pogut contemplar algunes sortides de sol en cru, absolutament vives i sense que m’hagi passat cap accident. Fou en virtut d’aquesta coincidència que vaig poder constatar amb els meus propis ulls el que ja havia llegit, o sia que el sol no surt mai pel mateix lloc. El sol surt per llevant i es colga a ponent, però no surt ni es colga mai pel mateix punt. El sol no descriu, doncs, en el seu moviment, la mateixa corba sobre la mateixa altura de l’horitzó, ni s’amaga pel mateix lloc, sinó que surt i es pon per punts de vegades més pròxims al migdia que al nord, de vegades més pròxims al nord que al migdia. La seva elevació sobre l’horitzó és, per altra part, cada dia diferent.

El sol té, doncs, un moviment de declinació que successivament i intermitentment el fa acostar als dos pols. Això, els astrònoms ho saben científicament i els afeccionats a la pesca ho veuen cada dia.

Però si he estat poc donat a alçar-me de matí es pot afirmar que he practicat el noctambulisme d’una manera recalcitrant, la qual cosa em donà ocasió de mirar el cel moltes vegades en aquella hora de la punteta de l’alba, com diu la cançó, que és una hora tan fresca i cristal·lina. I he vist algunes coses curioses. A primers de juny, l’aparició de la constel·lació del Xai precedeix la sortida del sol. Pel juliol, és el Toro el que anuncia l’arribada del dia. Per l’agost, quan s’acaba la nit i trenca l’alba, els Bessons apareixen a orient, mentre que el Xai i el Toro estan ja a notable altura sobre l’horitzó. És a dir, s’observa, a mesura que l’any va passant, que noves constel·lacions surten a la matinada precedint el sol i que arriba un moment en què, quan el sol surt, per llevant, el Toro es colga per ponent, fins que al cap de dotze mesos justos tornen a fer una sortida simultània l’astre del dia i les estrelles d’aquesta constel·lació. Aquests fets, tan curiosos, posen de manifest que el sol té –aparentment, sempre aparentment– un moviment d’ascensió recta de sentit contrari al moviment diürn. Els noctàmbuls tenen una visió grollera del cel, però les notícies dels noctàmbuls permeteren als astrònoms mesurar l’ascensió i la declinació del sol. Aquestes mesures formaren les taules dels equinoccis i dels solsticis.

Aquestes taules demostren que a partir del 21 de setembre la declinació del sol és austral i que aquesta declinació augmenta fins al 21 de desembre, dia en què arriba a un màxim de 23,50; després disminueix progressivament, fins al 21 de març, data en què es fa nul·la i el sol està (aparentment) en la línia de l’equador. En els dies següents s’inicia la declinació boreal, que augmenta fins a arribar al màxim de 23,50 fins al 21 de juny, moment des del qual torna a decréixer i continua disminuint fins al 21 de setembre, en que el sol torna a estar sobre l’equador. I així successivament, passant sempre per les mateixes alternades oscil·lacions. Però el curiós és que, segons els astrònoms, la velocitat d’aquestes variacions no és uniforme. La velocitat de declinació és més ràpida quan el sol s’acosta a l’equador, mentre que la velocitat és gairebé insensible, d’un dia a l’altre, en els moments de més declinació, tant austral com boreal. En l’època dels solsticis (d’hivern, d’estiu), el sol declina titil·lant, diríem en una espècie de parpelleig lent. En l’època dels equinoccis (de tardor, de primavera) el sol es dreça a sotragades ràpides i abruptes.

La corba (aparent) que descriu el sol s’anomena eclíptica, i el pla d’aquesta corba és el pla de l’eclíptica. Els punts d’aquest pla que corresponen a les declinacions màximes s’anomenen punts solsticials. L’angle díedre que l’equador (que és fix) forma amb el pla de l’eclíptica assenyala l’obliqüitat de l’eclíptica. De vegades se sent dir –o es llegeix– que tot el que passa en el món depèn de l’obliqüitat de l’eclíptica, que és una manera de dir que depèn de la inclinació de l’eix de la terra. Però això, qui ho sap? La contemplació o el record d’aquestes coses té una virtut positiva: ens fa comprendre la nostra irrisòria petitesa, ens torna circumspectes.

Quan hom llegeix els autors antics constata l’entusiasme que sentien aquells homes davant dels moviments del cel. Hesíode parla d’Aretusa o de les Cabrelles amb la mateixa seguretat que posava en parlar dels pops sense os, dels cargols portacasa, o de l’Afrodita d’or. L’home modern és diferent. L’home dels nostres dies contempla rarament el cel. Davant de l’arc de la volta, immens, té una sensació de molèstia i de tedi. El vell pagès antic contemplava el cel amb serenitat, parlava davant del firmament amb adjectius concrets. L’home modern, petulant i trist, il·luminat i buit, ja no pot contemplar el cel.

Tot és un pur misteri, però potser aquests misteris són els més bells. Quan el sol declina devers l’hemisferi austral, comença la tardor. En la situació que ocupem en la terra, aquest allunyament continuat del sol, la persistent declinació del sol, hauria de produir, sembla, els moments de màxim refredament. Però no és així; en la nostra latitud, la tardor és una estació plàcida i tèbia. És quan el sol torna –diríem– de la seva declinació màxima, és quan es va acostant, quan el dia es va obrint, que el fred creix. És després del solstici que l’hivern comença. Per això, potser, és més just de dir que la tardor és l’agonia de l’estiu que dir que és la infància de l’hivern.

I el mateix passa, em sembla, en l’altre extrem de l’any. Durant el curs de l’hivern, la corba del sol es redreça, corregeix la seva declinació, fins a arribar a l’equinocci de primavera. Llavors comença la declinació boreal, el sol es projecta sobre la part alta del nostre hemisferi, és el moment en què està acostat a la nostra vida. Però la primavera és una estació més aviat fresca. Hi ha anys que passa per ull. És quan s’inicia altra vegada la declinació i la caiguda en l’oscil·lació contrària: és després del solstici de juny que comencen les calors de l’estiu. Així, la primavera, més que una triomfal entrada en el bon temps, és l’agonia de l’hivern.

Potser la suavitat de la tardor prové de les reserves de calor de l’estiu i la fredor de la primavera és la conseqüència de la concentració del fred de l’hivern. Però aquests misteris, qui els podria explicar? Són els misteris dels calendaris, obscurs però tan bells!

Les hores,  OC, vol. 20

La Fundació Josep Pla promou des del 30 de novembre, a Brussel·les, l’exposició “Les ciutats europees de Josep Pla“. El ‘Quadern de notes vistes’ s’hi afegeix amb aquesta contribució.

Per a entrar a la República Democràtica (comunista) Alemanya vam escollir el transport ferroviari, i així, a les deu de la nit d’un dia determinat, a l’estació de Hagen (Westfàlia meridional) agafàrem un tren que, havent partit d’Aachen (Aix-la-Chapelle), a la frontera belga, tenia com a destinació l’estació de Twican, a uns quants quilòmetres de la frontera txecoslovaca, passant per Colònia, Hannover, Magdeburg, Leipzig i Dresden. La nostra intenció principal era de visitar la cèlebre Fira Internacional de Leipzig, sobretot la Fira tècnica, i amb aquest fi portàvem els papers corresponents, que ens foren lliurats per la Cambra de Comerç de Barcelona. El viatge fou una mica llarg i arribàrem a Leipzig a les vuit del matí.

Com que el tren va passar, a l’Alemanya Occidental o federal, per un espai molt industrialitzat i d’una gran densitat de població, tinguérem unes primeres hores nocturnes molt il·luminades. Aquesta part d’Alemanya és una enorme organització amb una fastuositat de llum nocturna com rares vegades és possible de veure a l’Europa occidental. És un enorme animal a una escala inusitada, il·luminat. La darrera població d’aquest transcurs es diu Wolfburg i hi ha, davant la via, una fàbrica d’unes proporcions desorbitades: la d’automòbils Volkswagen, que construeix sis mil cotxes diaris. Ens trobàvem en aquesta estació quan el personal del tren va passar per tots i cadascun dels compartiments i advertí els passatgers de la necessitat de desprendre’s de diaris, revistes i en general de tota mena d’impresos del tipus que denominarem, per rapidesa, occidental, si no es volien veure exposats a un examen molt minuciós dels seus equipatges. La suggestió fou complerta al peu de la lletra i foren recollits una gran quantitat de papers que els empleats guardaren gelosament. Tot plegat donà als passatgers una impressió de virginitat davant el país on preteníem entrar. A més d’aquest agradable estat d’esperit vaig tenir la sensació física de trobar-me a la porta d’una gàbia considerable. A mi –ho declaro amb tota innocència– no m’agraden els països entesos com una gàbia, encara que es presentin amb la intenció de redimir el gènere humà.

I així arribàrem a l’estació fronterera de l’Alemanya democràtica, que en aquest trajecte és Haldensleben, si no ho recordo malament. Deturat el tren davant l’estació i les oficines frontereres, un altaveu pregà als viatgers que no es moguessin del seient que tenien reservat. Així ho va fer tothom. Era un prec que, en tot cas, no es podia deixar de complir perquè el tren, mentrestant, havia estat tancat. Cal advertir amb això que el tren, tot i la seva llarga projecció, no duia cap vagó restaurant i només un cotxe, destinat a Berlín, amb llits. Així esperàrem uns minuts, passats els quals vam rebre les visites de sis autoritats successives. L’examen del tren per aquestes autoritats durà una hora exactament.

Primerament vam rebre la visita d’una senyoreta a la qual haguérem de presentar tots els papers que dúiem: passaport, documents de la Fira de Leipzig, prèviament complimentats amb les declaracions de diners que portàvem. La senyoreta va donar un cop d’ull compendiós als papers i, havent-los trobats en regla, en el meu cas particular, me’ls tornà amb una lleugera inclinació de cap a la qual vaig correspondre encantat. La finalitat de la feina d’aquesta funcionària era veure si els documents dels viatgers estaven, grosso modo, en regla, per evitar discussions amb les autoritats posteriors que ens anirien visitant. En el cas de trobar alguna cosa que des d’algun punt de vista oferia algun dubte, la senyoreta pregava al viatger d’acostar-se a les oficines de l’estació i resoldre, en un terreny de més altura, el que al seu entendre no era prou clar.

Després arribà una segona senyoreta, en aquest cas vestida amb un uniforme masculí de la policia, que ens invità a presentar els passaports. Ho férem com es fa habitualment. Vaig tenir la gran satisfacció de constatar que, del meu, amb prou feines en va fer cas. A la meva edat, naturalment, la meva força és escassa, i sens dubte deguí imposar a la senyoreta uniformada una certa confiança. També podria ésser que els coneixements lingüístics de la persona de referència no arribessin a la llengua en què el passaport era escrit, que contrastà amb l’atenció que posà en l’examen dels passaports alemanys, anglesos i suïssos –perquè el compartiment era d’un cosmopolitisme absolutament ferial. A l’Alemanya democràtica, el rus és ensenyat a les escoles des dels quatre anys obligatòriament, i l’anglès i el francès, a triar, des dels deu anys. El segon tràmit va passar, doncs, amb una gran facilitat.

Després vingué un senyor destinat a examinar els documents relacionats amb la Fira de Leipzig, al qual els presentàrem. Aquests documents, com que eren escrits en rus, alemany i anglès, foren objecte d’un examen més detingut. A les pàgines d’aquest petit quadern, cal posar-hi, a més, el detall de totes les monedes que porteu al damunt, fins a l’últim cèntim. No hi ha dubte, però, que aquest examen va ésser amable. Per a l’Alemanya democràtica (comunista) la Fira de Leipzig és una cosa molt important. Es l’únic esdeveniment d’aquesta República, de tretze milions d’habitants, que té una importància autènticament mundial. Els qui anem a Leipzig per a la Fira som unes persones que gaudim d’una consideració notòria per part de les autoritats, que contribuïm a l’expansió de la Fira. El tercer tràmit va passar gairebé amb el somriure als llavis.

Després arribà el moment de la moneda. Vingué una altra senyoreta uniformada que duia sota l’aixella una gran cartera negra plena –com vaig poder constatar– de bitllets de banc. Eren funcionaris del Deutsche Note Bank, és a dir, de l’únic banc (banc de bitllets, com diu el seu títol) de l’Alemanya Democràtica i que és no solament el banc d’emissió, sinó l’únic banc comercial. Un dels meus companys de viatge comprà cinc-cents marcs de l’Alemanya Occidental i li donaren, com a contrapartida, cinc-cents marcs de l’Alemanya de l’Est, perquè aquestes dues monedes tenen una absoluta paritat oficial. El marc de l’Alemanya Federal constitueix una de les monedes més fortes del món. Amb tot, poguérem constatar, en aquesta frontera, que el marc oriental té el mateix valor que l’anterior, tot i que, en realitat, no se’n sap el preu, que objectivament deu ésser molt baix i un paper de valor purament interior, perquè totes les transaccions que es fan en els països situats darrera el teló d’acer es fan a base de dòlars americans. En un mot, és una moneda exclusivament limitada a la gàbia de l’Alemanya de l’Est i per a ús només dels ciutadans d’aquesta construcció estatal. L’Alemanya d’Ulbricht té l’absoluta pruïja de tenir una moneda igual que la de l’altra Alemanya. Quan el Govern del canceller Erhard decretà d’apujar el preu del marc occidental i en relació amb el dòlar, que valia quatre marcs vint pfennige, el posà simplement a quatre marcs, el col·lega Ulbricht féu el mateix. Dintre la gàbia això es pot fer amb una facilitat relativa, gràcies a la policia de la moneda, que és formidable. En fi, recordar als monetaristes que una moneda bona pot valer, gràcies a la policia, exactament igual que una moneda que no té pràcticament el més petit valor no crec que els estranyi. En la nostra època s’han pogut fer amb les monedes els experiments més repugnants –i en aquest procés no és exclòs el nostre país. Els bitllets són divertits i molt puerilment propagandístics: en un hi ha el retrat de Karl Marx; en un altre, el de Friedrich Engels; el que conté el retrat de Lenin és dels més corrents; després hi ha els que contenen les efígies del cosmògraf Humboldt, tot i haver estat un gran burgès en el seu temps, i del poeta Schiller, de qui es pretén oblidar la seva mania eròtica i el seu alcoholisme fonamental. El revolucionari Thälmann encara és molt iconografiat. En canvi, no he vist els retrats de Rosa Luxemburg ni el de Liebknecht, noms de tanta història en la revolució mundial.

Al final ens haguérem de comprometre a despendre a l’Alemanya de l’Est, pel cap baix, vint-i-cinc marcs diaris. Donada la paritat dels dos marcs, la quantitat equival a 437,50 pessetes diàries. És barat. Cal observar, però, que les tres persones que anem a la Fira no anirem a cap hotel dels tres o quatre que, aquests dies, funcionen a Leipzig, sinó que els organitzadors de la Fira ens han destinat a la casa d’un fuster, perquè, atesa la gran afluència, no han trobat cap altre lloc més, i encara gràcies. A la casa on anem consignats ens donaran un llit i l’esmorzar matinal, consistent en una tassa de cafè, unes gotes de llet, una mica de mantega, un panet o unes llesques de pa negre i melmelada.

Després entraren els empleats de la Duana. Aquests funcionaris foren molt amables. No suscitaren l’obertura –si més no al meu compartiment– de qualsevol equipatge. Havia restat prou demostrat, per les visites anteriors, que anàvem a la Fira de Leipzig, i el fet, a la República Democràtica, imprimeix caràcter. D’altra banda, els duaners no veieren al vagó el vestigi més insignificant d’imprès o de paper occidental, la qual cosa sens dubte els convencé que les nostres maletes no contenien res de contraban real o espiritual –com era cert, al meu modest entendre.

Més tard vingué la sisena i última visita. Dues persones del gènere masculí. El revisor del tren, que foradà els bitllets que dúiem amb el maquinalisme d’aquesta mena de funcionaris, i un altre senyor que, en certa manera, representava «el peix gros». Aquest senyor era destinat a tenir una idea global de l’obra duta a terme pels funcionaris anteriors. És un càrrec que, en el món comunista, és indispensable, perquè en aquest món tan curiós ningú, en realitat, no es fia de ningú i ningú no vol tenir a més petita responsabilitat. Tots els funcionaris, en realitat, són consultants. La por de comprometre’s és constant. Tot compromís equival a acceptar una responsabilitat i tota responsabilitat és perillosa, perquè, si no és la que cal assumir segons el criteri del superior, pot equivaler a la pèrdua del càrrec i a la misèria ineluctable. Els comunistes sempre són dos, i la seva missió és de vigilar-se mútuament. Són sistemàticament consultants. El situat en un lloc determinat consulta amb el seu superior; aquest, al seu torn, amb el seu superior, etc. Tot, en realitat, es perd en un lloc i davant una persona determinada. Quin és aquest lloc? Qui és aquesta persona? Ningú, en realitat, no ho sap. En teoria, tot ha d’arribar als situats en les altures més elevades –als comissaris del poble, que, a Occident, anomenem ministres. Els comissaris del poble tenen un superior, que és el president del Presídium d’aquests comissaris, i que en aquesta República Democràtica es diu Willy Stoph. Aquest col·lega té un superior que es diu Walter Ulbricht. Amb tot, moltes persones d’aquesta República m’han dit que Walter Ulbricht té, al seu torn, un superior que ningú no sap exactament qui és, però que resideix generalment a Moscou, cosa que no és desmesurada i que, sens dubte, és veritat. Però no anticipem massa.

Després de la visita –que durà una hora– d’aquests sis o set funcionaris, el tren restà en un silenci total. Vaig aprofitar els darrers moments –previs a la marxa- per a donar un cop d’ull, per la finestra, al món exterior. I així em vaig trobar, per primera vegada a la vida, amb la bandera de la República Democràtica. De la façana de l’estació penjaven, en realitat, dues banderes: una franja tèxtil de tela vermella, que era la bandera russa, bé que sense la falç i el martell habituals, sens dubte –em digueren– per no alarmar excessivament els visitants occidentals de la Fira. La contigüitat d’aquestes dues banderes, més tard vaig tenir l’avinentesa de presenciar-la en tots els moments de la meva estada en aquest país. La bandera de la República Democràtica és, en tot cas, sumptuosa. La componen tres faixes horitzontals, negra, vermella i groga, i al centre té uns objectes molt notables: primer, un martell i, sobre un mànec, un compàs obert cap avall. Les ales del compàs estan unides per un cartabò, sens dubte per indicar que, aquí, la justícia es fa al mil·límetre. Tots aquests objectes estan ficats dins un oval l’orla del qual formen unes espigues de blat molt denses i abundoses. La bandera em va agradar per la seva varietat colorística i sobretot m’agradaren els objectes representats sobre les faixes tèxtils pel seu simbolisme justicier, laboriós i alimentari tan accentuat.

Després el tren engegà. Aleshores poguérem advertir alguns fets indubtables. El tren, que havia estat rapidíssim fins a l’estació fronterera, esdevingué un comboi lent, assossegat i plàcid. La màquina, que havia estat elèctrica, fou substituïda per una màquina de vapor de dibuix arcaic però que per la xemeneia llançava un fum magnífic, esplendorós, que, tocat per les guspires del carbó, donava al cap del tren un aspecte fantàstic. Sempre és agradable, en aquests casos, de tenir en la foscor nocturna una resplendor lleugerament grogosa però molt impel·lent. La segona cosa ja no ens agradà tant: en aquesta República, els rails dels ferrocarrils encara no estan fosos, de manera que cada vegada que les rodes del vagó passen de rail a rail fa un saltet tot curiós i un soroll certament rítmic però d’una continuïtat bastant ensopida. Això em va treure uns quants anys del damunt. Són manifestacions insignificants quan el trajecte és curt. Quan es tracta d’alguns centenars de quilòmetres, esdevenen obsessionants. Són coses que, en tot cas, han desaparegut de l’Europa occidental.

Per passar l’estona vaig sortir al corredor a fumar un cigarret, i amb aquest motiu vaig anar a donar un tomb pels corredors dels vagons immediats. Una cosa em va sorprendre sobretot. En un compartiment vaig veure una senyora endolada que duia sobre l’equipatge una corona mortuòria. En un altre compartiment hi havia unes persones, també endolades, que tenien un aire familiar i que també duien a l’equipatge una corona mortuòria, més grossa i més solemne que l’anterior. Confesso que aquestes corones metàl·lico-florals m’intrigaren i vaig mirar de saber el que significava tot allò.

– Però, ¿que no sabia que aquest tren és el de les corones mortuòries?

– No senyor. No sé res absolutament.

– Quan s’ha acabat la Fira de Leipzig, el contingent més gros d’aquest tren és donat pels viatgers de corona mortuòria.

El fet m’ajudà a comprendre l’estat de les relacions humanes de les dues Alemanyes. La República Democràtica no dóna cap permís per a sortir de la gàbia als seus ciutadans. Es un fet absolut i total. D’aquí no pot sortir ningú si no és en missió oficial. La República Federal dóna permisos per a anar a la democràtica, però és com si no els donés, perquè la democràtica no deixa entrar els seus posseïdors, tret del cas que hi hagi un mort previ i perfectament legalitzat que permet el pas. Quan hi ha un mort en una família de l’Alemanya Oriental, amb parents a l’Alemanya Occidental i aquests pretenen assistir als funerals, els familiars del mort tenen dret a enviar un certificat de defunció legalitzat als seus parents occidentals. Així mateix, envien a la policia de l’estació fronterera per on pretén entrar el familiar occidental una còpia del document. En possessió de l’òbit legalitzat –sobretot ha d’ésser legalitzat– el familiar occidental compra una corona i es posa en marxa. A la frontera troba la còpia del document que duu al damunt. El deixen passar; li donen exactament un paper vàlid per a passar quatre dies a la República Democràtica.

Les relacions humanes entre les dues Alemanyes tenen un dramatisme esborronador. Les úniques relacions directes. diríem físiques, són les que he intentat de descriure. No hi ha res més. Per això, d’aquest tren en diuen el tren de les corones funeràries.

Arribem a Leipzig a les vuit del matí. L’enorme estació –que un dia va ésser la més gran d’Europa– es veia bastant neta, però tenia un aspecte mancat de qualsevol forma de vitalitat. Sota els cinc immensos arcs d’hangar de l’estació hi havia dos o tres trens vulgars i atrotinats. L’estació era plena de banderes. Quan sortírem a la plaça, les banderes eren també molt abundoses. Per l’aire voleiaven tot de borrallons de neu. La Fira de Leipzig.

——————

«Petit assaig sobre Alemanya i les noves fronteres europees de l’est» (1968). El viatge s’acaba. OC, vol. 39

No hi ha pas dubte. En la segona i tercera dècades del segle, la poesia, les idees de Maragall sobre la poesia i la seva poesia mateixa passaren per indubtables dificultats. Aquest procés arribà potser al seu punt més alt en la terrible envestida que Eugeni d’Ors formulà el 1936, en el pròleg al volum XXIII de las Obres Completes –conegudes amb el nom d’edició dels fills del poeta. «Poesia pura vol dir poesia musical –escriu l’ex-Pantarca–. Paraula viva vol dir mot interjeccional, carn fonètica, nua de conceptual sentit, gelatina semàntica sense esquelet de figura; o bé el ritme, singlot de la dansa pujat a la boca. En ritmes, en interjeccions, en música, l’opus maragallià té en poesia una plenitud que meravella, amb la generositat d’una perpètua troballa.» Incisives paraules! És el darrer embat, potser el més fort, del noucentisme contra l’obra de Maragall.

De primer moment sembla que per a arribar a aquestes qualitats poètiques, que el noucentisme considerà nefandes, era necessari operar amb la natural estratègia, amb l’astúcia indispensable. Arribar als resultats que d’Ors atribueix a aquesta poesia –tot i ser, segons el criteri de l’escola, lamentables– no sembla pas gaire fàcil. Arribar en aquests resultats manejant la nostra llengua sembla encara més complicat i difícil. La qüestió augmenta considerablement d’interès quan apareix la convicció –que molts coneixedors d’aquesta poesia mantenen– segons la qual la seva elaboració es produí sense astúcia ni estratègia, sense dificultats, d’una manera pràcticament espontània i naturalíssima.

Quan parlem ara d’espontaneïtat, ens hauríem d’entendre. En poesia no ha existit mai l’espontaneïtat descordada i omnímoda. Maragall retocà els seus versos –no gaire. Els corregí –no pas massa. De vegades vacil·lava –sense arribar a l’obsessió. Josep M. Capdevila, en el pròleg de les poesies catalanes de l’edició al·ludida, ens ha parlat d’una llibreta, en la qual, entre notes i comptes familiars, apuntava els seus versos que de vegades comparava, utilitzant el que després de la comparació li semblava més eficaç. «Totes les conseqüències –escriu Capdevila– que podríem treure de llegir i estudiar els manuscrits de Maragall serien el que ell mateix havia dit que calia fer en poesia: un gran respecte a la pròpia inspiració, anotar les paraules que vinguin només en els moments de plenitud i que qualsevol esmena sigui també inspirada.» Sembla, doncs, que la cosa és clara: el treball de tria, de correcció i d’elecció fou notori –tot el que fou possible en un poeta d’aquestes idees. En definitiva, l’important són els resultats. La manera d’arribar-hi –si certament pot ajudar a comprendre la manera de ser del poeta– és cosa secundària.

El que constitueix un autèntic misteri –i la clau de tota poesia– és l’estat d’esperit en què escriví Maragall.

En el curs de la Setmana Santa de 1961, el meu amic Maurici Serrahima, que es trobava a Palafrugell passant les vacances, em digué, passejant pel poble, algunes coses de gran interès sobre la manera d’escriure de Maragall. Em semblà que Serrahima coneixia molt bé Maragall –l’obra i l’home– i que en podia parlar amb l’agudesa que és de suposar. En el número extraordinari que «Serra d’Or» dedicà a Maragall, hi ha un paper de Serrahima que, entre altres coses, diu el que segueix:

«Quan a vint-i-cinc anys es llença pel camí d’escriure –diu– fa servir el català sense la més mínima vacil·lació, sense fer-s’ho valer, sense referències a cap finalitat que no fos d’ordre poètic o literari, però també sense cap altra recerca de perfeccionament que la que hi posaria, en la seva llengua, un escriptor francès o anglès, i tot això com si fos la cosa més normal del món, com si cap altra cosa no fos possible. Creure que hi hagué en ell –o en els seus contemporanis– una preferència per la llengua literària que utilitzaren enfront de la que després ha estat aconseguida seria atribuir-li la possibilitat d’un plantejament i d’un judici que només una nova exigència, iniciada dintre el segle vintè havia de fer possible. Nosaltres podíem triar –i hem triat–, però ell no veia ni que hi hagués la possibilitat de triar res. Per a ell es tractava no pas de la necessitat col·lectiva d’un redreçament de la llengua, sinó simplement d’escriure bé, de l’esforç propi de l’home “d’ofici literari”. Quan es posava a escriure, ni per un moment no se li acudia –almenys ni un sol mot d’ell no ho pot fer suposar– que el català del qual disposava no fos una llengua apta…» En dues paraules: la insuficiència de l’instrument literari no tingué per a Maragall ni la més petita importància.

La llengua es trobava en un estat lamentable, era totalment desballestada i desordenada, es trobava desproveïda de la mínima fixació gramatical i ortogràfica, era enormement difícil de llegir i plena de dificultats en el moment d’escriure-la. Es trobava a més a més situada entre els elements d’un sandvitx fenomenal: el francès, ordenat i posat a l’abast de la gent per l’Acadèmia Francesa, i el castellà, ordenat i posat a l’abast de tots els pobles d’Espanya per l’Acadèmia Espanyola. Aquestes institucions són antigues i en definitiva acreditades. Han creat, en una part del món llatí, el que la gent aspira a tenir en tots els ordres: una comoditat. ¿Era possible d’imaginar, davant aquestes realitats, partint de l’època de Maragall, que el català esdevingués un instrument de cultura, una llengua cultural? Era absolutament inimaginable. Encara avui, el 1962, aquesta llengua, com a instrument de cultura i de vida espiritual, no s’ha infiltrat en la majoria de persones que viuen en el país. La immensa majoria de persones del país no saben ni llegir ni escriure el català. El llenguatge és un fenomen indestructible, però purament casolà. Per altra part, el fet és comprensible. Sense allò que Carles Riba, pensant en altres països i sense recordar-se que Espanya és diferent, en deia els problemes de la Instrucció Pública, ¿com hauria pogut passar el català de l’estadi en què es trobava? El català, com a instrument cultural, és un fenomen de minories, fenomen que potser avança i que en tot cas avançarà. Però la llengua, en el seu plantejament general, s’ha mantingut gràcies a les famílies i a una part de l’Església –i en aquest punt l’Església no ha fet res més que complir amb els seus deures elementals.

En l’època de Maragall, si llegir el català era pesat i engavanyat, escriure la llengua era difícil, complicat i endimoniat. Avui és més fàcil, gràcies a la fixació de la llengua, obra de l’Institut i de Pompeu Fabra. És perfectament lògic que, en les primeres etapes de la Renaixença, el teatre agafés una gran preponderància. Això fou perquè el teatre no s’ha de llegir, sinó purament escoltar. El català era un idioma d’orella, és a dir, que es parlava o s’escoltava. En el terreny minoritari, avui, aquest fet ha estat sobrepassat.

Si agafem avui els autors de la primera generació anomenada catalanista –és a dir, descentralitzadora, regionalista i provinciana–, una cosa us sorprendrà: aquells bons senyors, quan deixaven la llengua castellana (que era la que generalment escrivien) i utilitzaven el català, s’asseien a taula disposats a fer una cosa important. El que pretenien, més que escriure la seva llengua normal, era fer un acte de presència patriòtic i generalment inflamat. Feien una cosa rara, estranya, singular. Tenien certament un gran mèrit; però, com que no sabien amb què se les havien, ni a quina paret tocaven quan havien de dir alguna cosa que no fos habitual, ho deixaven córrer sense donar-hi la més lleu importància. Per això aspiraven a fer el català que ara es parla, o sigui el català d’orella, de la pura, simple i vulgar habitualitat. La funció dels Jocs Florals en aquest punt fou important i cal assenyalar-la. El fet de donar premis –honorífics o els que fossin– a les persones que escrivien la seva llengua demostra només una cosa: l’estat de decadència a què hom havia arribat. Així i tot, no té el més petit dubte que els jocs feren un gran paper i ajudaren a un redreçament que semblava impossible perquè la projecció castellana era total. De tota manera, l’inconformisme que representà la utilització de la llengua –inconformisme tebi, però real– tingué tanta visualitat, que algunes persones reflexionaren sobre el fet. I així el senyor Mañé i Flaquer digué a Maragall (que ho reporta) que «no som catalans pel fet de parlar català, sinó que parlem català perquè som catalans». Cosa que equival a plantejar la qüestió en totes les seves dimensions i d’una manera molt interessant.

La segona generació anomenada catalanista féu aproximadament com la primera, però en aquesta generació es donà el cas de l’existència d’alguns elements (com Oller, per exemple) que escriviren exclusivament en català. Oller, però, escrivint en prosa, és un cas com el de mossèn Cinto escrivint en vers, són casos esporàdics, desorbitats. La majoria de persones d’aquesta generació en asseure’s a taula per posar-se a escriure ho fan perquè alguna cosa els quedi subratllada, a causa de la importància que té per a ells escriure en català. El fet d’aspirar a aquesta importància demostra que el que feien era considerat per ells una mica –o prou– anormal.

Seguí de seguida una etapa d’absoluta indiferència per les coses de la llengua, i aquesta fou l’etapa de Maragall. Serrahima constata aquesta indiferència en el seu assaig de «Serra d’Or»: «L’exigència d’una perfecció per a la llengua va trigar encara a néixer. Una repassada, per exemple, al text terriblement incorrecte de tants volums de la col·lecció “Joventut”, editats ja dins aquest segle, ens fa visible el que va durar l’etapa d’indiferència. No es tracta de teories o tendències, sinó d’una mena d’”ignorància invencible”: ni la generació post-verdagueriana ni la nova generació modernista no s’adonaren de les insuficiències de la llengua literària en la qual produïen tota la seva obra. Els pocs casos que avui podem veure com a excepcions en aquella sensibilitat insuficient eren vistos pels contemporanis com a purs encerts individuals… –quan se n’adonaven, que no era pas sempre».

En aquesta etapa d’indiferència per al millorament de la llengua aparegué Maragall. I aquesta aparició aportà una cosa novíssima: Maragall s’asseu a taula per escriure el català i ho fa amb una perfecta naturalitat. És en la seva obra que es pot veure aquest fet. Maragall escriu sense cap esforç, de la manera més natural del món, sense el mínim intent de demostrar que fa una cosa inusitada, singular, patriòtica, d’una importància de sacrifici. No, no. Maragall simplement escriu, escriu perquè té alguna cosa a dir i escriu la seva llengua de la mateixa manera que un anglès, un francès o un castellà escriuen la seva. Com que feia molts anys –potser segles– que en aquest país el fet no s’havia vist, la seva importància fou immensa. Deixo ara al marge el cas de Verdaguer: és un cas esporàdic, inusitat, personalíssim, que només pot explicar-se per un do marginal a l’ambient. Així Maragall trenca una tradició –la tradició de la decadència– i inaugura un temps nou.

Maragall escriu el llenguatge que ell enraona amb una normalitat perfecta. Aquest llenguatge és corromput i desordenat i no té cap fixesa. Li és igual. No crec que s’aturés un sol moment a donar una qualsevol importància a les reformes ortogràfiques que proposaven Fabra i els seus amics a «L’Avenç». Tira al dret. Es vol expressar i s’expressa de la manera que pot, pensant només en l’eficàcia, a arribar a una intel·ligibilitat que pugui ser acceptada pel lector. En cap cas no se li planteja el problema del millorament intrínsec de la llengua. A aquest problema, no hi dóna gens d’importància, no li fa perdre ni un sol moment. Davant les dificultats naturals d’escriure una llengua no fixada, notòriament incòmoda, ni tan sols es queixa. Potser ho troba naturalíssim. En tot cas, no fou pas un gran entusiasta del moviment de les normes. Amb la seva habitual viperinitat, d’Ors, en l’esmentat pròleg, escriví: «Per forçar-lo a col·laborar en la reforma ortogràfica del català s’esmerçà un any enter». Possible. En tot cas, aquest no era pas el seu problema. El seu era un alttre problema. Treballar la llengua, fer-la més refinada, més ordenada, més precisa, no era pas per a ell l’immediat, el més urgent. Tenia altra feina. Ell es volia expressar d’una manera intel·ligible per a la major quantitat possible, i aquest resultat, segons ell, no depenia pas de les normes, de l’element purament i mecànicament instrumental, sinó del que l’escrit –la poesia– contenia interiorment. Aquesta era la seva primera feina. Per a arribar a aquesta intel·ligibilitat i per fer-la duradora, considerava que el primer que havien de contenir els seus versos era substància poètica interna. Per a facilitar aquesta intel·ligibilitat cregué, a més, que els seus escrits havien de ser formulats en llenguatge de Barcelona, perquè era a ciutat exactament, a Barcelona, on hi ha una societat capaç d’imposar una literatura. Era en la societat de Barcelona on hi havia els seus lectors exactament. Els altres ja seguirien. Pijoan ha donat sempre a aquesta actitud una importància immensa –i és segur que la tingué. Aquests dos fets tingueren per a ell la màxima importància. La resta –el millorament de l’instrumental de la llengua– no en tingué gens. No crec que hi dediqués un sol instant. I, com que en definitiva hem de judicar les coses pels seus resultats, no té dubte que els punts de partida de Maragall obtingueren una perfecta eficiència. Ara que la llengua ha estat refinada, ordenada i precisada, Maragall continua essent el primer poeta del segle –de diversos segles.

Ara, atès el sistema d’idees del senyor Maragall, ¿hauria estat possible que, davant els problemes externs de la llengua, hagués pensat d’una altra manera? De vegades he arribat a pensar que l’estat de la llengua en el seu temps convenia perfectament a les seves idees. Era una llengua en estat anàrquic que per aquest fet es trobava en una situació de total separació amb les llengües veïnes: el castellà i el francès, llengües totalment congelades per la perfecció formal imposada per l’obra multisecular de les respectives acadèmies. Personalment, Maragall –ja ho diguérem– fou un home separat. En la poesia de Maragall, a diferència de Verdaguer, no hi ha cap element castellà, ni cap element francès, com tenen, amb tanta abundància, els poetes que vingueren després d’ell. Maragall fou un home separat perquè cregué en l’existència d’un poble personal que per aquest fet té la seva pròpia llengua. Hi havia un poble –que era el seu poble– i una llengua –que era la seva llengua. Es podia demanar res més? Certament: aquesta llengua es trobava en un estat anàrquic, incòmode i misèrrim, però no n’hi havia d’altra. Així, la posició de Maragall podrà ser trobada equivocada o certa. Hi podrà haver algú que no la trobi comprensible?

Per altra part, les idees de Maragall són prou conegudes perquè es pugui ignorar el que pensava sobre la perfecció externa. Afirmar que aquesta perfecció no tingué per a ell el més petit interès seria dir molt poca cosa. Assegurar que aquesta perfecció era per a ell mortífera –que era la mateixa mort– seria molt més cert. «Les seves teories estètiques –ha escrit Gaziel (en el pròleg al volum X de les O. C.)– són per mi la part més feble, menys exemplar de la seva obra. Sembla mentida que haguessin arribat a prendre a Catalunya la importància que tingueren ara fa vint-i-cinc anys. El llegidor jove i una mica preparat que les repassi ara hi trobarà amb estupor coses extraordinàries. Per exemple, la identificació de la suprema poesia amb el barboteig inconscient; l’afirmació que una llengua en arribant a la seva plenitud ja no és apta per a l’expressió poètica; l’exaltació dels dialectes, fins a l’atomisme, com a instruments incomparables de la més alta expressió verbal». I afegeix: «Aquests tòpics marcits, que tant de temps passaren com a índex autèntic de la poesia maragalliana, per mi són el que hi ha de menys personal, de menys original en la seva obra».

Està bé. Però el curiós és que les idees estètiques de Maragall no foren pas una conseqüència del seu convencionalisme personal, sinó que les considerà la mateixa veritat històrica perfectament establerta i i manifestada. En el seu article, en castellà, titulat «Las lenguas francas», davant l’afirmació feta per alguns emfàticament que la tendència de la humanitat és a la unitat universal, escriu: «Eso mismo debían decir los romanos del Imperio cuando veían su lengua latina extenderse por todo su mundo conocido. Y cabalmente mientras lo decían, aquel latín tan perfecto, empezaba a ser una hermosa lengua… muerta. Por doquiera que se extendía empezaban a descomponerla millares de gérmenes locales, restos vivos de quién sabe qué otras lenguas, nacidas, universalizadas y deshechas desde la torre de Babel. Y de aquella lengua latina descompuesta por mil dialectos rústicos, brotaron las lenguas romances, que hoy nos parecen tan universales y que mañana serán tan muertas como aquélla. Porque aquí lo único universal es la expresión viva y con la vida mudable de cada pueblo. Y allí donde una de estas expresiones se cree presuntuosamente llegada a perfección y se decide a fijarse, y se erige en idioma oficial mecanizándose en una gramática y cerrándose en una Academia, allí mismo empieza su muerte. Lo único realmente vivaz son los dialectos, las lenguas francas de gramáticas, libres de academias».

En aquest punt, Maragall agafa les coses de molt amunt, però no té el més petit dubte que el que diu és històricament i absolutament cert. El procés que assenyala Maragall és exactíssim. Mai no cregué que el manteniment d’una llengua en la seva llibertat li hagués fet cap mal. En un altre article, també castellà («Poesía viva») escriu: «El alma del pueblo es esencialmente dialectal, y sólo ella es manantial de poesía. El inglés de Dickens es estrambótico; el del poeta Burns es un dialecto escocés; el modernísimo de Rudyard Kipling es una mezcla de slang londinense y dialectos coloniales: y los tres autores son de los que modernamente, más al vivo han demostrado el espíritu inglés».

Perfecte. En un país normal, doncs, el cas no té dubte: entre l’ofegament ocasionat a la seva llengua per la gramàtica i l’Acadèmia i la vivacitat creada per la falta d’aquestes noses, no hi ha pas dubitació possible. El que és eficient és la llibertat omnímoda. En el cas del català, però, la qüestió es plantejà d’una manera diferent. Posada en el sandvitx de dues llengües fixades, còmodes i manejables, la societat catalana del barroc tractà de castellanitzar-se a fons –sempre ajudant, és clar, les circumstàncies polítiques. La societat utilitzà el castellà i com a llengua de cultura el francès. A l’època de la primera generació anomenada catalanista, la de l’any 40, la de Piferrer i Xavier Llorens, mestres de Mañé, el català era una llengua inservible. Ja ho havia dit Antoni de Campmany abans d’ells: «El catalán es un idioma provincial, antiguo, muerto para la república de las letras». I el senyor Milà i Fontanals, que formà part d’aquella primera generació, digué el mateix: «Encerrar en los rústicos y accidentales modismos de los dialectos locales pensamientos filosóficos, cosmopolitas, universales, nos parece como exigir de una aldeana la expresión propia de las “Meditaciones” de Lamartine o del “Ideal” de Schiller». I el senyor Joaquim Rubió i Ors escrivia, amargat:

Cantant en la pròpia llengua
com un estrany en ma pàtria
fui tingut…

Ja, ja. No es tracta, doncs, de veure quin camí és el millor entre els de l’estretor de l’Acadèmia i el de la llibertat, perquè l’obvietat és manifesta. Es tracta simplement de veure si l’anarquia dialectal, si la falta de fixació del català, no creà una incomoditat social tan enorme en el seu ús (sempre, és clar, ajudant la política) que acabà per fer-lo inservible. I és aquest punt el que potser Maragall no tingué en compte, impulsat per les seves idees històriques i filosòfiques –i poètiques–, que són certes. En el contrast entre acadèmia i vida, es decidí pel segon extrem. Però no passà d’aquí. El problema era, però, entre incomoditat o mort; però, d’aquest contrast, no en digué res, probablement perquè en el seu temps es començaren de donar les condicions del redreçament –de la superació d’aquest últim contrast… gràcies probablement a ell (a Maragall) i als seus enormes recursos expressius.

Per a Maragall no hi hagué, doncs, contrast ni problema. Home sobresaturat de vida intel·lectual, enormement sensible, dotat de mitjans expressius inhabituals, superà el contrast amb el seu valor mateix. Ell sabia que fatalment seria llegit perquè era la personalitat –en el terreny literari– més important del país. L’important era el que deia. La manera de dir-ho, el tecnicisme de la llengua era el que menys comptava. Potser per això fou el primer home del renaixement d’aquest país –deixant a part el cas de Verdaguer– que en asseure’s per escriure en català ho féu amb una naturalitat que contrasta amb l’afectació que en fer el mateix es constata en tots els autors del segle passat i en molts d’aquest.

Sense Maragall, on hauríem arribat? Certament: Verdaguer és un gegant, un gegant, però, que hauria quedat en una situació marginal perquè una flor no fa estiu. Una repetició del cas Mistral. Haguérem arribat simplement –en el millor dels casos– a realitzar l’afirmació del senyor Víctor Balaguer: «Escribimos en castellano –escriví Balaguer–, pero pensamos en catalán». Aquesta solució ha estat copiosament practicada no solament en el segle passat, sinó en aquest. Maragall la practicà certament. Però la practicà ja amb un altre esperit, decantant la balança cap a la llengua pròpia, pensant i escrivint en català –i escrivint-lo sobretot com si es tractés de la llengua normal del país. Maragall és l’autèntic antípoda d’aquell estat d’esperit que descrivia Ballot en el pròleg de la seva «Gramàtica catalana», estat d’esperit «que ha arribat –escriu– a tal grau d’avorriment d’alguns a la nostra llengua que fins han arribat a fer perdre lo ús i l’exercici d’ella».

Després vingueren les normes de l’Institut, que gràcies a la força i a l’habilitat de Prat de la Riba es pogueren imposar fàcilment. Però Fabra sempre em deia:

–Ara tenim les normes, la gramàtica, la llengua fixada… L’important en els anys que vindran serà, però, veure si apareixeran escriptors per a emplenar-les i donar-los la vida que necessiten.

S’ha guanyat enormement. No es pot negar. Han aparegut, en aquest nou període, les publicacions de l’Institut, la Fundació Bernat Metge, l’obra considerable de Casacuberta, l’obra de Josep M. Cruzet i tantes altres empreses de projecció certa –Montserrat!– que cinquanta anys enrera haurien estat inconcebibles. En el terreny personal, persones com Carles Riba, Josep M. de Sagarra i tants altres han escrit el català com si la interrupció –aquell avorriment i desafecte que Ballot constatava–no s’hagués produït. En tot cas, a Maragall li ha cabut la glòria –i aquest és el pensament de Serrahima– d’haver estat el primer escriptor d’aquest temps que ha escrit la seva llengua com si es tractés de la cosa més lògica d’aquest món –d’una cosa normalíssima i natural.

—————————

«Joan Maragall. Un assaig». Tres biografies, OC, vol.  X

18 JULIOL

Dormit poc. A les sis comencen de batre. Molta gent. El soroll de la màquina. Difícil de dormir; intermitències. Molta gent. Moltes garbes, molta palla, collita fora del normal. Abans d’acabar, ensulsiada de la pallera, per escassa idea de la palla: la batedora soterrada, el tub trencat, un carro de garbes que no s’ha batut. Per fortuna, cap desgràcia personal. Ve Quintà. Després, Rebull i la seva senyora. Després, Rosa i Alexandre. Després, Martinell i Pujol amb l’original del llibre de lectura. Em porten a Palafrugell. Sopem amb els Ortínez, Quintà i Martinell. El meu germà no ha arribat. Llach a prendre cafè. Quintà em porta a casa. Treballo al llit.

.

19 JULIOL

Dia més enfosquit. Vénen Maria i Frank, que em porten el correu. Carta d’A. una mica forçada, agradable. Després de dinar vénen pare i fill Leal de Banyoles, que han dinat a Palamós. Després, Quintà. Treballo per a «Destino». A Palafrugell amb el cotxe de Frank. Veig el notari Llach. Llarga conversa. Torno a peu. Cel cobert i molta xafogor. Al llit. Sopo al llit. A quarts d’onze se sent un tro llunyà. M’ha semblat que a Palafrugell hi havia molta gent. Trànsit insuportable. Idea angoixosa d’haver perdut el paper de la mamà.

.

20 JULIOL

Santa Margarida, festa major de Palafrugell. Una altra més. Com passa la vida! Dia d’estiu, agradable, però a la tarda gropeja. Després apareix la família: els Frank, els Vila, Paco i la nena, la Sra. Gladys. Llarga conversa, Se’n van a quarts de nou i els Vila em porten a Palafrugell . Restaurant Reig, molt ple. Llarga conversa amb Ganiguer i senyora. Després menjo mitja llagosta amb els Vila i Paco. Se’n van. Vaig a Plaça Nova. Les sardanes han acabat. El soroll de les orquestres. No s’hi pot estar. Tertúlia amb Alsius i senyora, un moment amb Gich i després Quimet Caló. Torno a peu. Les quatre. Treballo.

.

21 JULIOL

Segon dia de la festa. Dia magnífic. Passo una gran part de la tarda treballant sobre el «París». Avançat una mica –no gaire, desgraciadament. Pugen, un moment, Frank i Maria, que vénen de la Bisbal. Solitud completa. Teresa ha anat a la festa i els de baix també –excepte el noi gran. A les deu em faig un revoltillo de dos ous, tomàquet i carbassó, que resulta excel·lent. Vaig al llit a quarts de dotze. Delícia de no haver anat enlloc en tot el dia. Em sento bé però vell. Obsessió d’A. Treballo a la nit amb un cert resultat. Llegeixo.

.

22 JULIOL

Darrer dia de la festa major. A la tarda no faig res. Vaig a la vila a peu, a les set. Molt bon dia. Molt de trànsit. A Plaça Nova. Sento una sardana. Trobo Lloses i acompanyo a ell i la seva família a Pals i la platja. Sopo a can Miquel. Una mica de llagosta. Carta a Baltasar Porcel. Martinell. Facundo. Anem a plaça. Les sardanes. La taula del fiscorn. Toquen la «Santa Espina» les dues orquestres. Gran èxit. Aplaudiments. Després torno a casa a peu. A la tarda he fet un article per al «Correo»; al vespre un per a «Destino». Llegeixo. Em costa molt dormir. A primeres del matí, vent de garbí. Fa un estiu molt estrany.

.

23 JULIOL

A. Bon dia. Vent de garbí. Em llevo tard. La màquina d’empacar palla. Aquesta ensulsiada de la pallera haurà costat molts diners. Treballo una estona en el «París» i amb això apareix el pintor Pujol i senyora i un matrimoni Soler, de Cadaqués. Després de la conversa, anem a Pals, la platja, Begur, Aiguablava Palafrugell, on ens acomiadem. El correu. Pau i senyora em porten a casa. En arribar, Teresa em diu que han vingut Xammar, Boadella i altres més. Desolat de no haver-los trobats. Al llit a les vuit. Ha nascut un vedell. N’hi ha quatre. La palla, empacada. Avui s’ha fet alguna cosa. La calma del mas. Hi ha un trànsit fabulós Em preparo per a la marxa de demà. Escrit i enviat a A.

.

24 JULIOL

La nit ha estat calorosa –les finestres obertes–, d’una calma total. Surto del mas a les vuit. Ciset m’acompanya amb la tartana. A Barcelona a les 8.25 amb el Costa Brava. «Destino». Llarga conversació amb Vergés. M’acompanya al Reno. Llarga conversa l’amo. Amb un taxi al cafè Moka de la Rambla. (Cobrades dos de «Destino».) La Terrassa. La Rambla. Apareix Porcel a les sis. Anem al moll. Ens equivoquem de vaixell. Demano per quedar-me a la cabina i ho aconsegueixo. Porcel se’n va. Apareix a les deu. Salpem a les dotze. Un sandvitx al bar. Agradable vaixell –el «Villa de Madrid» que va a Canàries. El primer oficial em reconeix i em dóna una cabina magnífica. Travessia en calma. La màquina, però aconsegueixo adormir-me.

.

25 JULIOL

Arribem a la badia de Palma. No em llevo fins que hem atracat. A terra i prenem un cafè i ensaïmada en un cafè del Born. La mateixa impressió que si fos a Itàlia. El color tan ben trobat de les cases. Ens donen el cotxe i marxem a Andratx. L’oficial de correus de Mataró que ens acompanya. Molta calor. Andratx. La família Porcel. Pagesos agradables. El dinar. El brou i el pollastre. Migdiada havent dinat. A les vuit torno a veure Porcel. Anem al port d’Andratx. La malenconia del crepuscle. Ambient de festa. A Porcel se li ocorre de portar els seus pares a sopar al restaurant del port i els anem a buscar. Sopar mediocre. Molta gent. Tornem a primeres hores. Al llit. El diari. Llegeixo. Dormo bastant bé.

.

26 JULIOL

Andratx. Porcel em crida a les dotze. Massa tard. Esmorzo: un cafè. Anem a Sant Elm. Amb el cotxe. S’Arracó, gran sorpresa, bellíssim. Després, Sant Elm, la Dragonera. L’illot de Pantaleu.¹  Dinem a la casa que els Porcel tenen a la petita vall. Tot molt rústec –em fa pensar en l’Hermós– però simpàtic. Boníssima gent. Tornem devers les cinc. Visita a la impremta d’Andratx. El setmanari pintoresc. Després al llit, on fullejo dos volums de mossèn Ensenyat. Sopem a les deu. La padrina. Anem a acompanyar-la a peu. A casa a les set, després d’haver parlat amb Porcel llargament. Em costa de dormir. A les tres encara no he aclucat l’ull. Obsessió d’A.

.

27 JULIOL

Andratx. Molt bon dia d’estiu –calorós–, vent de garbí. Els Porcel, que han anat d’excursió a Estellencs i Banyalbufar, em criden, al retorn a dos quarts d’una. Dinem. Brou i peix. A la tarda treballo i envio un article al «Correo». Després vaig a la impremta i conversem una estona. Sopar. Havent sopat vénen el propietari de la impremta i el sastre. Anem al port a prendre un cafè amb aquests senyors i senyores de la seva família. El propietari del restaurant –tipus curiós. Tornem a Andratx. Al llit a un quart de dues. Llegeixo el dietari de mossèn Salat. Curiós. Em costa de dormir. Avui m’he aclimatat –perquè he anat al wàter. Aquests senyors m’embafen una mica. No tinc ganes de treballar. Passo la nit com puc.

.

28 JULIOL

Andratx. Dia calorós. Porcel arriba tard a Sant Elm. Mentrestant ha arribat l’escriptor Bonet –redactor en cap del diari «Baleares»– i la seva senyora. Una catalana que parla molt i bé. Content de veure’ls. Bonet porta el número de «Son Armadans» amb el retrat per Ulbricht. Dinem plegats: un déntol –peix que no m’agrada– i un pastís d’albercocs fet per la senyora Bonet. Anem al port a prendre cafè. Llarga conversació. Els Bonet tornen a Palma. Porcel i jo anem a Camp de Mar on tenim una llarga conversa amb el propietari de s’Illeta. Agradable. Tornem a Andratx. Sopem. Apareix el Sr. Barceló, cuiner i escriptor. Parlem sense sortir. Al llit a les dotze. Acabada la carta d’A. Obsessió. Nits pesades. Em costa dormir. Poques ganes de fer res.

——————————

El «Quadern de Notes vistes» tornarà el 8 de setembre.

.

1. PANTALEU topon.
   a) Es Pantaleu: illot situat prop de la costa NE. de l’illa de Mallorca, a poques milles de la Dragonera. Prop de la terra hauia un puget que no’s tenia ab la terra, que hauia nom Pantaleu, e hauia de la terra tro a aquel puget un gran tret de balesta, Jaume I, Cròn. 58.—b) Veïnat de Palau-Sator (Baix Empordà).
   Fon.: pəntəlέ̞w (mall.).
   Etim.: incerta. Cal rebutjar la que suposava que venia del grec πέντε λαóς, ‘cinc pobles’, perquè la petitesa del lloc no permet aquesta suposició. El nom té certa semblança amb el de l’illa Pantelleria, situada prop de Sicília, que sembla venir del grec πᾶν θαλερóς ‘tot verdejant’. [↩]

El mas. Dia magnífic –o sigui horrible. La situació meteorològica em fa tornar boig: és potser el pitjor any del segle. Pere i Quintà vénen a dinar. Quintà ha portat uns peus de porc d’Olot. Vénen molt tard i dinem a les tres. Passo una gran part de la tarda al llit sense pràcticament fer res. Fumo i bec massa. A les vuit vénen Frank i Maria i parlem una estona. El noi ha fet un gran contracte: 50 milions d’acer, per a la Farga de Campdevànol. Ve Quintà i anem a Palafrugell i amb ell, Fuster, Sunyer, Quimet, Martinell i Pere anem a sopar a l’Escala: sopa de peix i llobarros i un corball. La sopa –com que era tard, l’han haguda d’allargar– regular. Tornem a les dotze. Al llit. No em trobo gaire bé. A la taula del costat, han sopat els meus cunyats. No hem pogut parlar gens. Fuster, preocupat per la confusió imperant. Em costa de dormir.

Aquest mes d’abril ha sortit «El quadern gris». No en tinc pas gaires notícies, però sembla que va bé –per les notícies que me’n dóna Maria. El llibre és molt ben editat i això deu haver fet un cert efecte –sospito. No sé pas què diu la gent del text.

No he rebut ni un exemplar del llibre de Pàniker, en el qual hi ha –em diuen- diverses fotos del mas molt boniques. En «El quadern gris» hi ha algunes faltes d’impremta.

Ara deu fer quinze dies que sortí «El quadern gris», però encara no he vist cap crítica. És clar que jo llegeixo molt pocs papers que continguin aquestes coses. A mi em sembla que el llibre –que és molt llarg– deu haver fet un efecte desusat i estrany, una espècie de xoc inusitat. En general, moltes persones m’han parlat bé del pròleg de Joan Fuster, però de vegades amb una certa reticència. Però del llibre –fora de Martinell, que em diu haver-lo llegit íntegrament–, me n’ha parlat poca gent. Això també està per veure, i veurem el que produirà els pròxims dies.

A Palafrugell –a les llibreries del poble– el llibre s’esgotà d’entrada, segons em diuen. Durant aquest mes d’abril he llegit alguns autors antics –grecs sobretot–, Tucídides, Aristòfanes, etc., i m’han fet passar moments agradabilíssims. En realitat, l’única cosa que potser m’agrada sempre és llegir. Tinc resistència –a pesar de la meva edat– per llegir, potser més que quan era jove i llegia de qualsevol manera. He llegit també les «Cartes finlandeses» de Ganivet –que no estan malament– amb un pròleg horrible d’Ortega y Gasset. Seria molt llarg d’explicar la situació en què em trobo davant d’A. És una situació molt diferent de la que tenia abans del meu darrer viatge a Amèrica. Potser no tinc tant d’interès –cosa que deu ser un símptoma d’envelliment– ràpid i cert. Però potser hi haurà molt a dir –em penso.

——————————

Per acabar, p. 751 (volum «A» de l’Obra completa clàssica, i 45 de la de quiosc, de tapa blava)