El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària

Em veig a setze o disset anys, a l’època que hi hagué tanta grip i la Universitat hagué de tancar. Vaig passar tota la tardor i part de l’hivern a Palafrugell. Havent dinat sortia a passejar. Solia pujar a Sant Sebastià. Va ésser en el curs d’aquestes passejades que em sortí a fora la miserable vocació que tinc d’escriptor. Era molt jove, i totes les pròpies formes mentals eren d’adolescent. Tenia una tendència al somni, a la meravella, als estats d’embadaliment. El vol d’un ocell em feia quedar parat. La contemplació d’uns conreus amb oliveres podia abstreure’m fins a fer-me sentir l’esponjament dels pulmons en respirar i el martellet fantàstic i angoixant del cor. Altres vegades anava a seure, solitari, davant de la mar i mig tancava els ulls pensant en la seva eternitat. Era una cara a mig formar, amb el borrissol del pèl moixí, que anava errant.

No era pas que veiés nimfes darrera dels arbres. De nimfa, no n’he vista mai cap. Era que descobria el món exterior. Tots portàvem, llavors, al costat, sense necessitat d’ésser massa sensibles, la presència de la mort. La malaltia feia estralls, es morien els amics més cars, les cases eren plenes de malalts.

Potser tots estàvem una mica enfebrats. Fou probablement la lucidesa que provoca a estones la por de morir que em féu veure la meravella que tenia al davant. Feia un temps clar, hi havia una llum ideal. Trobava a la terra punts de repòs, recolzades de calma, corbes d’abundància que em produïen una inefable i plena sensació de salut i de seguretat. La carretera de Sant Sebastià esdevingué un pretext de magnífics descobriments quotidians. Un dia, sense saber com, em vaig trobar amb un llapis i un quadern a la mà. Vaig començar a posar adjectius darrera de cada pineda, de cada camp, de cada tros de mar. Vaig tractar d’escriure els sentiments que ens produïa la visió de la terra diversa i de la blava mar escampada. Cada vegada que començava aquests exercicis estava dominat per una efusió ideal. No m’enamoraré mai tant de cap deessa, ni de cap melodia, com em vaig enamorar d’aquelles coses. Encegat, vaig arribar a suposar que serien de possessió fàcil. Pobre de mi! De vegades, a mig escriure la primera ratlla, ja esquinçava el paper. Ho tornava a provar… Hi tornava encara. El neguit de la temptativa, una successió d’estats de joia aparent i de desesperançament real, m’emplenaven les tardes. Era que ja estava tocat per la fal·lera pueril i ridícula d’aquest ofici amarg.

No sé pas si podré veure mai més aquest paisatge amb la puresa d’aquells anys passats. Quan s’ha escrit durant anys, dia per dia, el plec professional és massa fort. Hom ha de fer un esforç terrible per no veure el món en forma d’articles. Però encara sento la vivor d’aquest paisatge. Contemplant-lo, veig que l’ordre que hi ha posat el pas de generacions incomptables em dóna una idea d’elegància folgada i natural. Contemplo Boet, ara a la tardor. És el tros de terra que m’agrada més de tot el que mai hagi vist. És un paratge de conreus, de vinyes, d’oliveres, que no tindria res de l’altre món si, per sobre, no hi passessin les corbes més dolces, més delicades, més vives, més sensibles, que es poden somniar. La gent verema, i les vinyes es van assecant i daurant. Les primeres pluges han polit el verd de l’alfals i l’esparceta. Els llaurats tenen colors primitius i brutals. Els ocells volen aplegats sobre les figueres exhaustes. El to general és d’argila, però poseu-hi a sobre els calius i les brases dels ceps, els mils colors del verd poma dels camps, les clarors antigues i suaus de l’olivera. És una tapisseria terrenal, clara i serena, emmarcada per pins, d’una rusticitat policromada, ideal. A cada tros hi ha una caseta emblanquinada, un pou, un safareig per al sulfat. Potser n’hi ha un centenar… A sobre navega, en aquesta hora fina i encantada de la tarda –joia aturada–, un núvol blanc que deixa una ombra rosada i errant.

En un punt de la carretera anomenat les Pasteres, les coses es compliquen. La visió esdevé panoràmica, vull dir que els sentits, a davant, s’hi desfan. Es veu molta terra i la mar. És un punt per a badar a cor què vols. Hi ha, davant, els plans de Palafrugell, la vila que fumeja. Més enllà de la vila hi ha molta geografia, però no es veu pas. Això fa que en dies clars el campanar es retalli sobre el Canigó enorme, llunyà i nevat. A ponent es veuen les Gavarres i a migdia, la mar fins a cap a Tossa, endins de l’horitzó vague i dilatat. Després de les Pasteres la carretera fa un llaç –cinta blanca entre els pins– i hom arriba a Sant Sebastià, que és el punt més gloriós de Catalunya, l’angle més recte que en aquest país fan la terra i la mar.

És una ermita que, sense ésser alta, està voltada d’infinit. És una casa gran, feta per paletes del segle XVIII, de formes dolces, amb un gran pati interior graciós i desdibuixat. Davant la porta, mirant a sol ixent, a la dreta, hi ha una creu de terme; a l’esquerra, un camí de xiprers retallats. S’hi entra pujant tres esglaons amb tot el panorama darrera l’esquena. L’arc de l’entrada us fa sentir, com els grans arcs clàssics, una glopada d’immensitat. Travesseu el pati i sortiu a un terrat sobre la mar que té una vista de les més romàntiques que hi ha. És una vista que si heu vingut aquí per dinar us fa donar crits de joia, us exalta fins al paroxisme culinari i sensual. Si hi veniu només per mirar, la melodia d’aquest món us agafa, els sentits se us afluixen, us surten uns ulls de peix i el cor se us en va. Les dones torcen dolçament el coll, se’ls allarga el nas i posen la galta de setí sobre el pit de l’amat. ¿Qui podria resistir seriosament la contemplació de la mar a Sant Sebastià? És un paratge d’unes mides diferents de les dels homes, inhumà.

Ara és difícil d’ésser sol a Sant Sebastià. És un llac de turisme, i per tant, sempre hi ha algú que hi arrossega la medul·la voraç. Fa deu anys no hi havia ningú fora dels ermitans que feien foc a la llar. Hi entràveu, us passejàveu per la casa sola com si fos un castell encantat. El vent somicava a les finestres, a les portes, als teulats, tocava el bronze de les campanes, que feien un soroll llunyà. Sortíeu al terrat i vèieu un vaixell que tanguejava ridículament, enmig de la immensitat. Irresistible, fugia del terrat, aclaparat. Solia asseure’m llavors als esglaons de la porta o entrava a l’església solitària. Obria un finestró que donava a la terrenal immensitat. Passava les hores davant de la posta de sol llarga. Els exvots de l’església tenien un relleu rígid i tibat. Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri –que era per a mi un cementiri familiar… Aquell dia vaig sentir-me davant d’aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l’eternitat.

————————

.

La muntanya de Sant Sebastià i significació que per a nosaltres té l’ermita

Per a un foraster, l’ermita de Sant Sebastià podrà ésser com un lloc bonic, o curiós, o esplèndid, si voleu. Per a nosaltres, d’aquest país, Sant Sebastià és alguna cosa més que tot això: Sant Sebastià és una força sentimental, una imatge que portem, tant si en som lluny com si hi som a prop, gravada en la imaginació del cor. Sant Sebastià, més potser que la vila mateixa, és l’aglutinant dels innombrables palafrugellencs escampats pel món –i que potser no tornaran mai més.

Sant Sebastià és molt bonic quan hi ha gent. Quan no hi ha ningú, encara ho és més. És preciós.

M’agradava de pujar-hi anys enrera, a mitja tarda, els dies de primavera. La primavera a Palafrugell sol ésser curta, però cada any tenim quinze dies primaverals –com quinze dies de tardor– en què el paisatge dels voltants de la vila arriba al seu punt més alt i més graciós de finor.

Quan, més enllà del pont d’En Casaca, arribava a l’ombra dels arbres, trobava la frescor deliciosa. Es veia tot el pla de Palafrugell a contrallum, dins de l’aire daurat. De vegades un home llaurava a primer terme una terra roja… Després, la carretera travessava el bosc de pins, que feien una olor exquisida. El vent perdut passava entre el brancatge, i el pensament quedava flotant en la remor alta i greu. A les Pasteres, l’inici de la declinació de la tarda posava un color de mel sobre els blancs de Llafranc i de Calella. Les pinedes s’enfosquien. El mar, en calma, semblava un mirall adormit en la llum que finia.

Entrava a l’església de l’ermita. Sobre la pedra de l’altar hi havia dos rams de roses de Sant Ponç, roges, mustiues. Dos ciris encesos, que s’acabaven. De vegades el ble feia una revifalla i la cera crepitava nerviosament, com si es cremés el gras d’unes costelles. En el silenci de la petita església, tocada per la llum irreal, solitària, del crepuscle, feia una il·luminació sobtada que tocava les polsoses motllures daurades de l’altar, els quadres foscos, els exvots penjats a les parets, les cames de guix i la costella de balena del capdavall de la capella. La casaca de vellut vermell del diminut sant Sebastià apareixia, un moment, en relleu… Després tot s’enfosquia.

Divagava per l’ermita. Sortia al terrat a veure l’immens panorama de mar solitari i trist, passejava pel pati, pels menjadors de volta, per les habitacions del primer pis. Totes les portes eren obertes, però no es trobava ningú enlloc. El vent somicava a les arestes de les pedres.

Sortia a veure el ponent. Assegut a l’escala, encenia un cigarret. Flotant sobre el dors blavís de la Gavarra hi havia un vast espectacle lumínic. Suspesa sobre el perfil endolcit de la muntanya hi havia una resplendor de crema daurada, i després, sobre el cel d’un verd fred i vitri, es tornava de color de carmí. Tot semblava estremir-se i donar una nota aguda, llarga, trèmula. Sobre la transfiguració de la llum, navegaven uns nuvolets tendres i ingràvids que travessaven el cel incendiat i s’esfilagarsaven en el rosat de camisa femenina.

Temps de fumar el cigarret i la tarda queia en les ombres grises de la nit. Emprenia el retorn. A la carretera hi havia un silenci patètic, sota l’alta remor dels pins. Es veia l’escampadissa de llums de Palafrugell, rutilants si l’aire era de tramuntana, grocs si feia vent de garbí. Les estrelles parpellejaven. Els rossinyols, en zel, cantaven, a les bardisses, frenèticament.

————————

El mar i Tamariu en el somni secret dels palafrugellencs

Si no és per anar a cacera o per anar en alguna font –a la Font de la Teula, per exemple–, el palafrugellenc no té tendència a projectar-se terra endins, sobre l’interior del país. Més aviat tendeix a buscar la companyia del mar, a freqüentar el litoral del terme i el de Begur, que és el mateix litoral. No és pas d’ara que el turisme sembla haver-nos descobert el mar. És un fet antiquíssim, lligat amb les formes de l’esperit de la població més arcaiques.

El palafrugellenc transporta tota la vida un somni flotant en el pensament: el de la meravellosa vida de l’home lliure en el mar. El mar satisfà la nostra tendència contemplativa. És el gra de sorra de què sempre estem parlant. El mar, element inaferrable, desproveït de continuïtat, variable, contradictori, ondulant, emplena la nostra manera d’ésser d’una manera perfecta, es lliga amb la nostra insouciance. El mar, encara, excita els gustos que portem en el paladar, matisa la nostra cuina d’una manera vivíssima, i no podem comprendre un bon dinar si no és a vora mar i amb productes del mar. Per això la tendència del palafrugellenc al mar és vellíssima, permanent, constant. Calella, Llafranc, Tamariu, Aigua-xellida, Aiguablava i Fornells no són per a nosaltres mers indrets geogràfics, termes de la toponímia del litoral: són formes del nostre esperit, trossos de la nostra íntima personalitat.

De tots aquests llocs, el que ha respost potser més sempre a la personalitat del palafrugellenc més aquilotat ha estat Tamariu. Tamariu és l’objectivització del somni flotant que tota la vida portem en el pensament. Millor dit, el que portàvem, perquè ara s’ha gairebé tot acabat. El Tamariu a què la nostra imaginació donà vida era un altre. El turisme ho ha tot transformat i gairebé ens hi movem com si fóssim forasters, per no dir estranys. Però, com que les coses que han tingut una vida en la imaginació són difícils d’esborrar, encara trobem, avui, gent a Palafrugell que us diuen amb la més gran naturalitat que es volen retirar a Tamariu de seguida que tinguin la feina acabada. I n’hi ha que s’hi retiren. Retirar-se a Tamariu o viure en la il·lusió de retirar-s’hi, que és igual, és com tornar a la vida autèntica, a la vida real.

La marina de Tamariu, d’aquella època tan pròxima i que sembla remotíssima, oferia un paisatge d’una simplicitat d’estampa japonesa. No hi havia cap símbol positiu de civilització –ni església, ni rellotge públic, ni comunicacions regulars, ni una qualsevol forma d’oficina de l’autoritat. El negoci del peix salat obligava a mantenir un carter que era un home que portava una gorra amb un galó de plata que les exsudacions cutànies havien oxidat. Les ordres de les autoritats es posaven sobre una fusta, es penjaven en una paret, i el vent s’emportava els papers pocs moments després d’ésser presentats. Era admirable. Hi havia, a més, tres o quatre tavernes meravelloses.

Al racó de llevant hi havia, incrustades en la penya de color de rosa, un rest de cases d’aire popular. Davant de les cases s’obria la platja, una platja de joguina d’una gràcia de forma i de dibuix inoblidable. Després, el mar. A tall d’aigua es veien unes barques de color de carbassa, de color de pastanaga, verdes, blanques, poma, amb voravius d’un vermell eixelebrat. Estesos a la platja es veien els arreus de pescar. Entre les malles de les xarxes brillava la sorra acarminada. Hi havia piles de cordes, pals i antenes, gambines, nanses, palangres posats a assecar. A l’hora del sol, era possible de veure sempre un cos humà ajagut a la sorra –un cos humà situat més enllà de tot horari possible–, un gat que caminava lentament, dos cadells que rodolaven enjogassats. Una dona immòbil, amb un mocador al cap com una caputxa, asseguda a terra, arreglava les xarxes. Hi havia un silenci prodigiós, una calma profunda que el pas del vent petit convertia en una música vaga. A banda i banda de la platja s’allarguen les banyes del litoral amb els colors roigs i calents de Sa Rubia i els més agrosellats, els colors del granit d’ull de serp de la Perica. Aquest contrast de colors, arran del tou de pins i de garrofers dels vessants, és sensacional. El mar posava els tirabuixons d’escuma blanca sobre el fistó mineral. A l’estiu, a l’hora del migdia, el sol entrava en una fulguració enlluernadora; el mar, en una calma extasiada; la gent, en una mandra absoluta, còsmica, universal. Un pa costava quaranta cèntims, un porró de vi un ral; el peix era abundant. En les nits de tardor, tocades per una mica de lluna o per la lluna plena, Tamariu esdevenia literalment irreal. La gent s’entaforava en les tavernes, i la platja quedava solitària. S’hi sentia una sensació de llunyania remota i total. La lluna de tardor donava a la mar, a la sorra de la platja, als pins del coster, a les roques aspres, a les barques, als arreus, a les cases menudes i blanques, un color d’encantament immòbil, una suspensió patètica, un esfumament ideal. Se sentia el bleix de la sorra esponjada per les menudes onades. Passava un llum, lentament, pel mar. L’aire era fi. Els ulls s’endolcien de mirar, el temps passava lentament i suau…

Però a sota del prodigiós paisatge físic a Tamariu hi ha un esperit del lloc –el genius loci– indefinible, secret, misteriós, que sembla estar lligat amb la quinta essència de la llibertat. És aquest esperit emmarcat per una geografia prodigiosa el que deu haver mantingut en el nostre esperit més arcaic el somni de Tamariu com a modest paradís recuperable.

Que aquest esperit es manté encara, ho demostra el fet que els estiuejants de Tamariu, quan se’ls fica el gra de sorra al cap, entren en estats de llibertat que ni ells mateixos no saben el que els passa.

——————

«El meu poble», dins El meu país. OC, vol. 7

.

——————

Amb aquestes notes sobre Palafrugell, el Quadern de notes vistes arriba al final del trajecte programat. Vam començar fa un any, el 17 d’abril, i acabem quan falten cinc dies per commemorar el trentè aniversari de la mort de Josep Pla.

Amb la selecció dels textos oferts, aparentment arbitrària o no lineal, hem pretès fer un petit viatge per les etapes, els gèneres i les constants de l’escriptor. Naturalment aquests 34 episodis no són més que un tast insuficient.

Reconeixem i agraïm la contribució dels comentaristes, que, tot i haver estat més escassos que en el bloQG del Quadern gris, amb els seus punts de vista han subratllat aspectes que els textos insinuaven o projectaven.

Pensem i creiem en la continuïtat d’aquestes lectures compartides i, per tant, comunicarem les possibles novetats que es produeixin. També, a partir de l’1 de maig, oferirem, a la pàgina inicial d’aquest Quadern de notes vistes, l’índex dels textos publicats.

.

Moltes gràcies.

Jordi Palou – Ramon Torrents

Xarxa de Mots

18 d’abril del 2010

Llanterna màgica

Quatre paraules

Els autors de llibres acostumen a usar aquest esgraó portical per justificar els seus defectes i per cantar en forma sàviament atenuada la palinòdia dels seus mèrits. No puc pas dedicar-me, ara com ara, a tan voluptuoses activitats. Potser no m’escauria. Va fer massa faltes de gramàtica –diran probablement els escribes de l’esdevenidor– perquè hom pugui veure en l’obra d’aquest autor un decidit propòsit de trencar les oracions del pròxim. Mentrestant, ara que ens vaga, cal parlar d’altres coses.

La crítica catalana és d’una amabilitat lleugera i deliciosa. Per obtenir els honors de la crònica són necessàries unes condicions que fent un petit esforç tothom pot arribar a posseir. L’autor estimat –poeta de volada o fort prosista– es decideix a llançar un llibre. Quan arriba aquesta hora de compromís, el crític infla quatre adjectius que fan enrojolar a tothom que els llegeix i surt del pas barroerament. Hom afirma, hom nega, hom insinua, hom toca tots els timbals. Es produeix una apoteosi monosil·làbica dominada per la veu de més buf. És rar de trobar un home que gosi dir el perquè al seu entendre tal llibre és bo i tal altre és mancat. Si això dura indefinidament, mirarem de convertir un moviment literari que ben endegat podria produir resultats importants, en un ball de companys aprovat i àdhuc beneit per l’autoritat eclesiàstica, però perfectament inofensiu. Els autors i el públic en general tenen dret d’exigir de les persones que tenen la professió de jutjar els seus esforços que s’expliquin suficientment. En un règim de rigorositat, jo seria probablement el primer que rebria. No hi fa res. Val més, si és necessari, plegar el ram que arribar, sobre les enganyadores il·lusions alienes, a glòria nacional de segon ordre.

No hi ha dubte que el meu llibre Coses Vistes provocà un moviment de curiositat que seria difícil d’emmarcar en la justíssima generalització anterior. Vaig ésser molt felicitat. Per què, però, hom depassà la mesura de l’elogi? Per què hi ha tanta gent que em vol mal? Els elogis envelleixen massa, i si hom no té una decidida vocació per la fumisteria, costen molt de portar. Després de la pluja de flors i violes de la primavera passada, vaig creure que la meva vida havia acabat –al gust de tothom, certament. Vaig estar temptat de retirar-me de la literatura i de dedicar-me, honradament, al petit comerç.

Sobre aquesta massa general d’entusiasme no em fou pas difícil, però, de remarcar un petit nucli de dissidents condicionals. El que no podem acceptar del vostre llibre –digueren sense fer compliments– són les paraulotes tosques, ordinàries i silvestres que conté. Aquesta terminologia ens demostra que el seu autor és un esperit que es complau en la contemplació d’espectacles innobles i en el rebaixament de les virtuts humanes. Llevat d’això, l’obra està bé, ens agrada, etc., etc.

Aquestes reserves em feren pensar en un mot de l’immortal Garibaldi que la seva època posà en vers perquè es conservés millor.

Garibaldi, cet héros plein de charme,
Disait un jour à la princese Gelie,
Le trou du c… de la marquise de Parme
Ne manque pas d’un certain cramoisi.¹

Em cal declarar, fet aquest curt parèntesi històric, que les persones que llegiran aquest llibre hi trobaran, relativament als defectes del primer, una positiva predisposició a l’esmena. Si per atzar hi remarquen alguna reminiscència de gust dubtós, poden passar-la per alt, fent els ulls grossos, amb l’esperança que el meu llibre pròxim els satisfarà completament.

A assenyalar, encara, una altra variant de dissidència condicional: els que pretenen que donades les meves –diuen ells– facultats em podria perfectament dedicar a un gènere de treballs més elevat. Aquests honorables senyors demanen una novel·la Una novel·la? Qui, més que jo, té tantes ganes de fer-la? El paternalisme difús que hi ha darrera d’aquestes insinuacions és certament d’agrair; si haig de parlar, però, amb franquesa, diré que aquest retinctinc ha esdevingut, a la meva orella, una  mica enfadós.

El cos d’una novel·la requereix temps i calma per donar-hi voltes, per fer la composició i sobretot per tirar papers al foc. Les condicions més avantatjoses de què avui puc disposar han escurçat de molt el termini de la novel·la; així i tot no puc pas dir que sigui una cosa de demà a la tarda. El periodisme deixa només de tant en tant petites tongades de temps lliure. És un ofici que demana prodigalitat i dilapidació. El periodista és un nàufrag professional. Es necessita molta vanitat per vetllar més estona que la indispensable.

Aquest llibre, com el primer, es composa d’una gran part d’escrits inèdits i de treballs periodístics convenientment entonats. Quan hom s’ha donat en cos i ànima a un ofici i ha respectat les seves lleis, una tendència d’amor propi –si voleu convencional– el porta a respectar els esforços que hom ha pogut dissimular discretament. Aquesta mateixa honradesa m’obliga a posar en guàrdia a tothom davant dels trucs, els plagis, els paranys i el vesc enganyador que contenen les meves obres.

Josep Pla

Londres (1926)

——————

El carrer estret

Després de parlar, durant tants anys, del que és i el que no és una novel·la, s’ha arribat a tenir d’aquell gènere literari una noció tan vaga, que tinc por que «El carrer Estret» podrà ésser considerada una novel·la com tantes n’hi ha.

Heus aquí, esquemàticament explicat, el que ha succeït amb aquest llibre. En un moment determinat em semblà divertit, sobretot per evadir-me de la meva carregosa activitat periodística, utilitzar la idea stendhaliana del mirall. Així, vaig fer passar un mirall –el meu modest mirall!– per una petita població del país, per una població anomenada Torrelles, d’uns quatre mil habitants. El mirall reflectí les imatges contingudes en aquest llibre –imatges que he descrit de la millor manera que he sabut i d’acord amb les meves preferències; és a dir, tractant de posar el màxim interès en els detalls.

L’espill –bellíssima paraula!– em donà, doncs, una sèrie d’imatges, però vaig haver de constatar que no reflectia cap argument travat, cap arquitectura tancada. Un mirall és una força passiva, desproveïda de facultats ordenadores. Si el mirall no reflecteix cap argument és que davant seu no n’hi passà cap. Ara bé: com que aquest fet em confirmà en la sospita que en la vida no es produeixen arguments més que per una raríssima casualitat –i, per tant, que les novel·les amb argument, més que reflectir la vida, no fan més que arbitrar una forma d’artificiositat–, no em vaig pas considerar autoritzat a ésser més papista que el Papa ni a modificar en el més mínim els reflexos del mirall.

El fet que el públic cregui que les novel·les han de tenir argument no vol pas dir que en la vida n’hi hagi. Aquesta necessitat del públic és el que demostra que la vida, transportada al pla literari, és una segregació informe, caòtica, d’imatges. La fatiga que produeix aquest caotisme incessant i incomprensible és el que fa desitjar una ordenació, una coherència, encara que sigui artificial, arbitrària i totalment inversemblant. El bosc enerva sempre un xic; el jardí és més intel·ligible i plàcid. La característica de la vida ve donada per una varietat insubornable. Per això parlem sempre d’unitat com d’un paradís perdut en una llunyania tan remota que ens fa inconsolables.

Així, doncs, “El carrer Estret” no conté cap argument satisfactori. Posar-n’hi un hauria ultrapassat el meu projecte d’utilització pura i simple del mirall. He tractat purament de practicar la definició stendhaliana en un lloc concret i determinat i en un temps donat. Les imatges que l’espill ha reproduït no estan pas tocades, certament, de bellesa ideal. Són imatges absolutament vulgars –aclaparadorament vulgars. No he pas gosat modificar-les, i menys encara retocar-les. Són imatges de la vida tal com és –més que imatges inventades i convencionals. Són imatges de la realitat. En aquest sentit aquest llibre es troba en la línia de la prosa que s’escriu en els països on hi ha, encara, una literatura. Aquesta prosa està afectada per un creixent respecte a la realitat prodigiosa i inesgotable, grollera i màgica.

Aquest llibre és, en tot cas, el resultat que ha donat el pas del meu mirall pel carrer Estret de Torrelles. Si la petita aventura no ha produït uns efectes més conspicus i brillants, ha estat probablement potser perquè en el temps que vivim no hi havia altra possibilitat.

Palafrugell, tardor 1949

Cadaqués, primavera 1951

————————

El pagès i el seu món

Quatre paraules a la primera edició

Aquest llibre proposa una modesta investigació. El nostre país ha estat explorat, amb gran profit, des de diversos, bàsics punts de vista. En el període de recobrament del seu esperit, període que no està acabat, ni de bon tros, sinó en els seus sòlids inicis, s’han produït aportacions considerables en diversos aspectes; en la lingüística, en l’arqueologia, en la història i en general en tots els aspectes sobre els quals ha estat possible projectar el mètode i el gust de l’erudició. Hi ha hagut, en canvi, una visible atonia i molta timidesa davant de l’aparició de formes humanes vives. Cert; els novel·listes descriuen éssers vivents, escenes de la vida real, aspectes de l’existència. Però els novel·listes parlen de persones concretes i úniques; de Pere, de Pau o de Berenguera. Cerquen més la singularitat que les característiques genèriques.

Malgrat disposar d’una conspícua literatura de tema rural de factura naturalista, els pagesos d’aquest país, com a classe, com a manera insubornable d’ésser, a penes, que jo sàpiga, han estat explorats. Quan, en el moment d’elaborar aquest llibre, vaig tractar de fer-me amb el que sobre els pagesos, genèricament parlant, hi havia escrit, vaig tenir la sorpresa de constatar que no hi havia res, que el terreny era verge.

Això convertí en francament arriscada la meva pretensió d’escriure un paper sobre els pagesos. Si malgrat aquest primer entrebanc vaig persistir fou perquè, en el fons del fons, jo no sóc més que un pur i simple pagès –un rústic sofisticat per la cultura dels nostres dies. Em semblà que fer un llibre sobre els pagesos era com parlar de la família. El meu cognom patern –Pla– és el d’una família que ha viscut sense interrupció en una masia isolada d’una parròquia de l’Empordà Petit durant segles. La presència d’aquesta família en aquest lloc determinat està assenyalada l’any mateix de la creació dels Arxius Parroquials, els quals fou ordenat d’obrir per una ordre del Concili de Trento. Tinc la impressió d’haver estat el primer propietari d’aquesta masia, en el curs de moltes generacions, que no ha llaurat físicament la terra. Es pot afirmar, per la meva desgràcia, que jo sóc un trànsfuga de l’arada, de l’aixada i del rampí.

No sóc pas, però, un trànsfuga desnaturalitzat, sinó més aviat melangiós i enyoradís. Malgrat les meves llargues absències de la terra, no he perdut mai totalment el seu contacte. El que em pot fer perdonar aquesta temptativa és l’aire profund de família que jo tinc amb els pagesos, un aire que, malgrat totes les aparences, és real i positiu i constitueix la meva manera d’ésser.

La investigació que proposa aquest llibre és preliminar i elemental; és un intent d’obrir camí per tal que observadors posteriors, més aguts i preparats, elaborin l’obra que doni la volta als pagesos –obra que un franc tirador, malalt i fatigat, com aquest seu servidor, no podria, en cap cas, proposar-se de fer.

La meva intenció és, doncs, simplement aquesta: presentar un primer contacte amb els pagesos, a través d’un viatge a peu per un paisatge real, encara que indeterminat, del país. Un viatge relativament còmode, curt de quilòmetres i de dies, amb la modesta finalitat de descriure tal com és el que successivament es vagi presentant –almenys tal com em sembla que és–, tractant sempre de donar substància a les coses lleugeres i lleugeresa a les coses pesades. Si a vostès els plau, començarem el viatge de seguida. Si no els plau, què hi farem? Haurem d’esperar una altra lluna, per dir-ho com els pagesos.

Mas Pla, Palafrugell, 1952

——————

Les illes

De jove –en realitat l’atracció m’ha durat tota la vida perquè en aquest punt la joventut se’m manté viva–, de jove, vaig ésser molt donat a rodar per les illes. Aquesta atracció deu tenir per causa l’encantament que el mar sempre em produí. El mar ha estat una part de la meva vida –el Mediterrani, s’entén. En l’arrel d’aquesta predisposició no hi ha pas solament el gust de trobar-me en un determinat medi físic (un medi que de vegades és prodigiosament agradable i altres repel·lent), sinó una necessitat de comprendre com hem estat, com som i com probablement serem. Encara que avui el català hagi perdut pràcticament el contacte del mar, el seu pes ancestral és tangible en la nostra vida. Les escasses qualitats, els grans defectes, s’hi podrien potser referir. La nostra arcaica insolidaritat, la solitud infranquejable que caracteritza la nostra existència, s’hi podrien potser relacionar. En fi: el mar ha estat per mi un incentiu de curiositat inesgotable, i és per això que de molt jove rodo per les illes. ¿És que per ventura el que el mar té de més autèntic no es troba a les illes?

Aquest llibre parla de la meva experiència sobre el rodar per les illes. Implica un retorn al mar després de les primeres aventures terrestres de la meva vida. Fa referència a un determinat nombre d’illes del Mediterrani occidental –de les nostres (diríem) illes– i del Mediterrani central. Conté també una llarga relació sobre les lluminoses, radiants, tristes illes del pèlag hel·lènic. Les illes d’aquest mar de vegades tenen una llum trista, sobretot quan s’hi projecta el vent del sud i s’hi entaula hores i hores, amb una continuïtat humida i fatídica.

Encara que els crítics no en parlin mai, perquè avui tothom ho entén tot, sobretot el que és totalment i definitivament inintel·ligible, continuo creient que el gran problema d’un escriptor és el de fer-se entendre utilitzant la mínima quantitat de paraules possible. És un problema difícil, sobretot si hom utilitza la ploma no per a posar entre el lector i la naturalesa una falsificació qualsevol, flagrant i utilitària, sinó un text autèntic, humanament verídic. Si al cap de cinquanta anys de vogar en aquesta galera no hagués vagament aconseguit, alguna cosa –potser– em justificaria.

En tot cas, he fet els possibles. Una de les coses que en aquest ofici s’ha de saber fer –i sobretot saber fer bé– és estripar papers. És una activitat de la qual són radicalment exclosos la vanitat i el sentimentalisme; el pitjor sentimentalisme és l’afecció més o menys clandestina, sempre morbosa, pels esforços fallits. Per això és d’una gran utilitat prescindir-ne.

Hi ha hagut una tendència literària, en aquest país, a tractar les coses del mar a través del xaronisme marinista. Jo no he estat mai partidari d’utilitzar aquesta tècnica que aparentment sembla destinada a la producció del verisme. L’experiència em fa creure, però, que aquest famós verisme és més una concepció apriorística dels autors que un estat autèntic de la realitat, encara que els personatges de l’obra dialoguin a través de converses que semblen agafades taquigràficament. No he estat mai partidari, en aquesta activitat, ni de la taquigrafia ni de la fotografia. La narració literària, el conte, la novel·la, han d’obeir a un mínim de realisme; però, atès que les coses han d’ésser així, el més eficient és utilitzar la tècnica del realisme sintètic. Vull dir posar en el realisme la gràcia que a hom li sigui possible de projectar-hi.

He nascut en terra ferma. Així, no sóc pas un insular. Però sóc un illòman explícit. Les illes m’agraden. M’agraden per moltes raons. Primer perquè sempre són una mica llunyanes, ja que fins les que són més acostades a la terra no són d’accés normal perquè s’ha de travessar un espai d’aigua –o, ara, d’aire–, cosa que no és pas del gust de la generalitat humana. Les primeres vegades que vaig anar a les Balears, hi havia ben poca gent que hi anava. A Mallorca, per Setmana Santa, hi anaven unes dotzenes de casats de nou de la Península, sobretot de Barcelona, que anaven a veure les coves d’Artà. A les altres illes, no hi vaig trobar mai ningú foraster –fora d’algun viatjant. Parlo, és clar, de molts anys –de mig segle enrera, ben garbellat. Ara tot ha estat envaït pel turisme internacional, però aquestes multituds entren i surten, mengen i beuen i se’n van, sense deixar cap rastre.

Parlant amb l’objectivitat dels manuals, les illes són espais de terra voltats de mar. Això fa que, de les illes, en surtin bons pescadors, mariners, navegants. Aquests homes saben el que fan; però, probablement perquè sempre són fora, no són els que donen una personalitat decisiva a les illes. Són els insulars que viuen d’esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació, recalcitrants. No deixa de ser curiós –atesa la meva manera de veure– que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat una població terrestre tan inconfusible i reconsagrada. Aquest fenomen és difícil d’explicar, però a mi em sembla que el fet ha estat originat per les muntanyes. A gairebé totes les illes del Mediterrani hi ha altes muntanyes –generalment més altes que el basament de l’illa no podia aguantar. L’illa d’Eivissa és una de les poques excepcions d’aquesta realitat. Són muntanyes pràcticament inútils, que creen un clima desafortunat i són l’origen de tantes i tantes misèries insulars. Però les muntanyes tenen una finalitat: fan companyia a les persones que hi han nascut davant, contribueixen a la felicitat que produeix l’horitzó tancat, és a dir, susciten una forma biològica de pàtria. La tendència de l’insular autèntic en aquestes illes del Mediterrani és a tancar-se, a recloure’s a dins del seu petit món insular, a practicar un individualisme admirable. És un món tancat, certament hospitalari, però reservat. I precisament perquè és tancat és un món que els continentals consideren abrupte i llunyà. Però tot el que és desconegut és abrupte i llunyà. Ja se sap. Els insulars viuen en el seu món, en una societat tancada, i tenen, en definitiva, solucions per a tot. La tradició de les coses hi és ancestral però vivent. L’isolament dels segles ha creat una manera de viure com una altra. Una manera de viure arcaica –dirà el continental després de llegir el diari. Resulta, però, que aquest adjectiu no té cap eficàcia general. Nosaltres vivim d’una manera arcaica en relació amb el país del costat, i aquest país es troba en el mateix cas relativament a alguns altres. L’única solució és que tothom visqui de la manera que més li agradi. Cregui’m: hi ha coses de les quals val més no parlar. Les illes s’han d’agafar com són i acceptar-ne l’hospitalitat que us ofereixen a mans besades. Us ofereixen, generalment, el millor que l’època pot presentar: paisatges magnífics, silenci, solitud, llunyania, algunes coses terrenals delicioses, una societat observable, plena d’un interès sense límit; què es pot demanar més?

Jo sóc un illòman. És, probablement, una malaltia de l’esperit encara no qualificada pels facultatius –un enyorament sempre permanent excitat per la meva solitud vagament misantròpica però recalcitrant. He somniat tota la vida poder passar en una illa qualsevol del Mediterrani dos o tres anys. No ho he pogut resoldre mai. Ara ja és una mica tard, però el somni encara dura i durarà, sospito, fins al final. Aquest és un llibre sobre aquestes illes del mar interior escrit per un passavolant. És el llibre d’un somni que no s’ha realitzat.

J. P.

————————————————————————

.

Vegeu també, per exemple, els pròlegs de

• Cadaqués
• Retrats de passaport
• Notes del capvesprol

1. Le cramoisi est un pigment correspondant à une couleur rouge foncé éclatant, tirant sur le violet car combiné avec du bleu, ce qui le rend proche du pourpre. [↩]

Llavors, per a anar a Còrsega, el correu dels pobres el feia el vapor «Numidia», una vella carcassa marsellesa que exhalava una fortor molt concentrada. Des de Niça, hi havia una comunicació més elegant, assegurada per un vaixell esvelt, pintat de blanc, molt lluent de metalls: el «Général Bonaparte».

El «Numidia» salpava de La Joliette a les tres de la tarda davant d’una multitud de persones vestides de negre, que acomiadaven els familiars o amics embarcats fent sovint lacerants escenes sentimentals. En travessar aquella gernació per pujar al vaixell constatàveu que us trobàveu ja a Còrsega abans d’haver-hi físicament arribat. Per als corsos enyoradissos –i ho són gairebé tots– emigrats a Marsella, la sortida del correu era una festa de sospirs, de lànguides tristeses i de llàgrimes. Però, finalment, el vaixell es posava en marxa.

Navegant lentament, sortia de la boca de les tenalles del port i després començava la travessia a una velocitat molt enraonada. El castell d’If anava passant per la popa, la gran ciutat brogent (que és de color de terra d’escudelles) s’anà de mica en mica desdibuixant en el fons de roques calcàries i de colors farigola que la volten i lluí per darrera vegada al sol la imatge daurada de Nôtre-Dame de la Garde –aquesta singular Mare de Déu suspesa sobre els teulats de Marsella–, la gavina més arriscada se’n tornà cap a terra amb una solemnitat d’esperit sant i ens trobàrem a la fi en la mar lliure, gronxats per unes onades profundes, lentes, llargues, d’una jeia enraonada.

Temps d’abril: aire fi, claredat, llum tendra, una mica aspra… Al cap d’una hora o dues de navegar, tot era tan blau que fins i tot la pell de la gent semblava blava. Deliciosa transfiguració! Però, a la llarga, tant de blau també cansa. Demés, a Marsella hi ha tant soroll i és tan difícil de dormir que cercàrem la nostra cabina i ens hi estiràrem. Amb el cap sobre el coixí sentírem una llarga estona –molt a prop–, darrera la planxa, l’esquinçament de la seda, el glu-glu espès i suau de l’aigua. Els nostres pantalons, penjats en un clau, es posaven a brandar dolçament, com un ninot desinflat… Ens vingué son. L’endemà a la matinada ens despertàrem a l’entrada del golf d’Ajaccio.

Fou una matinada molt fina, una mica humida, boirosa. En la llum crua de l’alba, la vella carraca tenia un aire irrisori, d’haver perdut la nit, un aspecte arrilat, les seves fustes suquejaven. La ciutat es desensonyava. Quan el vaixell alentí i el soroll de la màquina no fou tan opressiu, sentírem, en la llunyania, una campaneta prima que tocava a missa. El «Numidia» atracà davant del rest de palmeres que hi ha enfront de la casa de la ciutat d’Ajaccio.

Les persones d’una certa sensibilitat que arriben a Ajaccio queden instantàniament enamorades de la població. Cal simplement fer quatre passes per a veure que la ciutat és completament italiana: una petita ciutat italiana amb un casc antic i brut sobre el port d’una vida moderna, nerviosa i animada. Jo vaig quedar, com tothom, fascinat dels bells edificis que se’m presentaven davant de la mirada; vaig veure, al fons d’un carrer, una estàtua de marbre que em semblà que representava Napoleó; quan vaig arribar a la Piazza Diamante vaig sentir un xoc autèntic: la Piazza Diamante és un dauet d’aire infinitament graciós, obert sobre el golf incomparable… Però no seria sincer si no digués que la sensació predominant que vaig sentir en el moment de desembarcar a l’illa de Còrsega no fou una sensació predominant de gana. Sí: vaig arribar a Còrsega amb una gana fenomenal.

Napoleó solia dir que Còrsega és una illa que fa una sentor puixant i que ell (Napoleó) hauria sentit l’olor típica i forta de bosc espès, de maquis, que l’illa fa des de molt quilòmetres lluny. Potser és aquesta afirmació –que és una de les primeres coses que hom llegeix en preparar el viatge– el que explica que el turista arribi a Còrsega amb una gana que l’alça. En aquest punt s’imposa un aclariment. Mentre el «Numidia» navegà sobre la costa occidental de Còrsega, a molt poques milles del coster, dins del golf mateix d’Ajaccio, jo, que em trobava sobre el pont, no vaig sentir cap olor especial. Tots els esforços que vaig fer per ensumar l’olor de Còrsega resultaren fallits. Vaig suposar que per arribar, en aquest punt, a algun resultat apreciable, calia ésser, probablement, nadiu del país o almenys un iniciat. Sigui com sigui, la il·lusió és més forta que la realitat. Per la raó que sigui, tant si la frase crea la sentor com si la sentor ha creat la frase, el cert és que en desembarcar vaig sentir molta debilitat.

En realitat, fou a mesura que la gana anà d’augment que vaig començar de sentir l’olor de l’illa. Cosa particular! Mentre la consciència de la fam se m’anà fent clara, inequívoca i urgent, el meu olfacte s’anà saturant d’una olor rústica, deliciosament agradable, de densitat vegetal lleugerament tocada d’humitat perfumada de fusta bona i d’aire saturat d’herbes aromàtiques. No hi havia pas dubte: allò era la gran olor de Còrsega, la realitat constatada per Napoleó en la seva cèlebre frase. Peremptòriament, el perfum de l’illa em portà a la imaginació els mil gustos que podria tenir un conill de bosc del país honorablement rostit i discretament presentat. En un intermedi de la degustació imaginària del conill vaig considerar que la correcció exigia de constatar l’exactitud de la frase napoleònica. Quan un home d’aquesta importància –vaig dir-me– fa una observació, ja hi podeu pujar de peus: és de pedra picada.

Devien ésser quarts de vuit i el dia es presentava gloriós, quan vaig veure una cosa que deia: Restaurant des Palmiers. Vaig dirigir-m’hi com una sageta i a la porta vaig ésser acollit per un senyor que em digué que es deia Morelli i que era el propietari de l’establiment. De seguida vaig veure que havia caigut en mans d’una persona d’una sorollosa i dilatada cordialitat. No vaig pas entusiasmar-me. En realitat em caigueren les ales del cor. No sóc pas un admirador sistemàtic dels excessos sentimentals a les vores de la Mediterrània. Vaig fer la suposició que l’esmorzar seria magre i d’escassa qualitat.

El senyor Morelli em pregà que ho deixés tot a la seva mà i que tingués una mica de paciència. Vaig haver de resignar-m’hi.

En aquella hora tan matinera, el senyor Morelli estava dominat per una jovialitat i per un gust de la gresca extremament inquietants. Cantava el Mi chiamano Mimi de l’òpera de Puccini, entrava i sortia pel restaurant amb una lleugeresa sorprenent, donava ordres i contraordres, cridava el Pau, feia una broma al Pere, donava una puntada de peu a les anques del Berenguera i semblava afectat per l’acció d’un pathos ben poc adient amb la paciència, amb la constructiva tenacitat que requereix l’exercici de l’art culinari.

Havia arribat a Còrsega procedent d’Anglaterra, on fins l’estupidesa és solemne i enravenada. Per contrast, vaig trobar que la manera que el senyor Morelli tenia d’entendre la vida era desplaçada. Però no hi havia pas més remei: calia aguantar i fer bona cara. Qualsevol altra decisió hauria pogut empitjorar una situació que, examinada fredament, oferia ben poques esperances.

Passà un quart, passaren vint minuts, passà mitja hora. El senyor Morelli continuava tan enriolat i turbulent com al moment en què ens havíem començat de tractar. Posat davant d’aquella situació, vaig tractar d’arribar a una solució mental còmoda. Fatigat de suposar que tot estava perdut i d’imaginar que el senyor Morelli em donaria potser una sorpresa agradable, vaig arribar a una conclusió que considero molt útil per a viatjar per les vores d’aquesta mar. S’ha de preveure sempre el pitjor; d’aquesta manera, si el pèssim no es produeix, tot fa l’efecte d’una benedicció.

Feia molt poca estona que havia formulat aquest axioma quan vaig veure arribar el senyor Morelli amb una magnífica truita –una omelette au lard– acompanyada d’una amanida fresca i delicada. Així, doncs, d’una cuina que no sabia que contingués més que l’agitació matinal i poca-solta d’un eixelebrat, en sortí una substància exquisida, que fou completada amb l’aparició d’un peix fregit –un pagell d’una terça– que acabava de sortir de l’aigua. Després el propietari em presentà una embosta de nous, ametlles i avellanes admirablement torrades i una ampolla d’aiguardent del país –una espècie de grappa– d’una profunditat i un cos molt apreciables. La darrera sorpresa em deixà veient visions: el preu em semblà moderat.

El que de cap manera no vaig poder evitar fou l’interrogatori a què em sotmeté el senyor Morelli havent esmorzat. M’interrogà amb una curiositat tan pueril i tan viva, amb tanta gràcia, d’una manera tan mediterrània, que em semblà trobar-me en un cafè del meu país enraonant amb els meus amics d’infància. Degué trobar en tot cas el meu tracte plausible, perquè tot d’una, impulsat per un moviment d’amistat pura, d’entusiasme humà, em donà tres adreces que em semblaren de persones de les que s’anomenen, amb una exactitud més aviat relativa, fàcils.

–Tre donne intorno al cuor mi son venute… –vaig dir-li tot recordant la coneguda cançó del Dant.

–Non sono donne, caro signore! –digué Morelli, entrant exaltat en l’atmosfera poètica–. Sono tre angeli…!

Però no em trobava pas a Còrsega amb el propòsit d’entrar en aventures més o menys angèliques. Així ho vaig dir al senyor Morelli. Aquesta notícia, aparentment, el disgustà. Agafà un posat de forta preocupació, les celles se li enfosquiren, es tirà el barret sobre el front i mentre es gratava el pàmpol de l’orella vaig tenir por d’una desgràcia. A la fi parlà.

–Jo tinc un ase i un carret –digué–. Estan a la vostra disposició. Feu-me el favor d’aprofitar-los. Feu excursions. Visiteu els afores de la població. Són bonics. Us agradaran. El carret és modest, però té molt bones molles, «es gronxa com un estel». L’animal és pacífic i bon jan. Si no em dieu que sí, us en penedireu…

–Oh, gràcies, gràcies… –vaig fer avergonyit davant de tanta cordialitat.

Com tots els moviments de generositat meridional, allò semblava una mandolinata. Quanta sacarina, valga’m Déu! Vaig tenir la sensació física de trobar-me en un ambient italià primigeni, o sia exacerbat. (Aquesta primera sensació em fou després molt útil, perquè una pila de detalls em portaren a creure en la possibilitat d’una interpretació de Còrsega com una biologia italiana intacta. Aquesta puresa biològica, potser Còrsega l’ha conservada perquè la sobirania ha estat forastera, o sia impenetrable.)

Jo ja havia gairebé oblidat que la característica de tots nosaltres és de sentir necessitat, de tant en tant, de fer algun favor impetuós i rutilant. ¿Per què som tan generosos, tan apoteòsicament simpàtics? De fet, no ho som pas gaire, i els nostres sentiments tenen una tendència a la mobilitat molt accentuada. Generalment som freds com el marbre, calculadors, i apliquem a la vida una astúcia que sovint esdevé puerilitat per excés d’intenció en la jugada. La nostra intenció no és pas que ens prenguin per simpàtics, sinó que ens prenguin per vius. Des del punt de vista general, aquesta vivor ens serveix de ben poc. Els països que tenen un nivell de candor i de bona fe molt elevat van generalment al davant. Amb el nostre complicat i alambinat maquiavel·lisme, amb la nostra terrible vivor universal, no arribem a valer una pipada de tabac. Deia que som freds com el marbre, i, a judicar per l’aspror de la nostra vida familiar i social, ens plau més viure en el mutu menyspreu que en l’activa convivència amable. Si de tant en tant no podem ofegar les sortides de la nostra sorollosa benvolença deu ésser per tenir el dret de maleir els ossos del pobre que no té més remei que acceptar les nostres iniciatives generoses i adorables.

.

Còrsega, l’illa dels castanyers. Les illes, OC vol. 15

1924-1925

Sensació de Suïssa. – Quan l’automòbil deixa la vila de Lausana adormida en la dolçor emboirada i matinal del Leman i comença a enfilar-se per les terres altes de la Suïssa alemanya, hom no pot resistir la temptació de comparar Europa amb un camell i el viatge cap a Berna amb la pujada damunt el gep de l’animal. El gep, però, no pot pas ésser més agradable del que és. La carretera és magnífica. Els pagesos són d’una netedat extraordinària. N’hi ha que seguen amb una polsera al puny i amb coll planxat. Els pobles semblen de fira de mostres i els prats tenen treballs per assemblar-se als prats dels quadres a l’oli. La llista de les comparacions es podria allargar indefinidament. No seré pas jo qui ho faci. És massa fàcil; i aquesta Suïssa serà tot el que vulgueu, ensopida, sense sal i muntada com un rellotge; però al costat d’aquests inconvenients, que són, sigui dit de passada, molt generalitzats a Europa, hi podeu trobar avantatges innombrables. L’ordre, la netedat, la reglamentació de Suïssa són els capítols d’un programa infinitament més important que els programes grandiloqüents i idealistes que nosaltres acostumem a servir i que serveixen, sota la capa de les belles paraules, per donar de mamar a les bones persones. Suïssa serà sempre el model de l’home mitjà de tot arreu i l’ideal del ciutadà dels pobles bruts.

La carretera de Lausana a Berna corre entre una doble filera d’arbres fruiters: pereres, pomeres, presseguers. La fruita encara és verda i no ofereix cap temptació. Aquest sol no escalfa ni alimenta. Hi ha, però, a l’aire una gran suavitat i les esquelles de les vaques fan un soroll llunyà, greu i religiós. Sovint, enmig dels camps, es veu la silueta d’un Crist clavat a la creu, ple de gotes de sang. A mesura que la carretera va pujant, us va envaint una tristesa vaga i sentiu una sensació d’allunyament. Deixeu enrera un camp de blat mig moll que no ha pogut madurar. La carretera travessa un bosc d’avets, verd i negre, i un baf de frescor humida us fa sentir la medul·la. Els Alps plens de neu, rosats del sol, amb les arestes d’acer, tenen un aire florit que encara els fa més tètrics. Sempre que veig els Alps, recordo un episodi de la vida de Winckelmann, el descobridor modern de l’antiguitat clàssica. Winckelman, després d’haver viscut tota la vida a Roma i a Grècia, se’n tornava ja vell cap al seu país. Pujava amb la diligència Itàlia amunt i veu’s aquí que en un moment donat els Alps se li presentaren davant, imponents i monstruosos. Diu que Winckelman, davant d’aquella visió, arrencà un plor de tristesa i d’enyorament només de pensar en el seu país i en els que deixava enrera.

Berna és una típica ciutat de terres altes: pagesa, porticada i provincial. Hi ha dues Bernes: la vella, que és això que hem dit i és plena d’encís, i la nova, germànica, de ciment armat, feta a màquina. Els edificis oficials de Berna pertanyen a la part germànica i no tenen interès. En canvi, hem rodat, amb profit, per sota els porxos del llarg carrer de les fonts, que té al mig el famós rellotge de torre, amb les figures que es mouen quan toquen les hores. Aquest rellotge és molt divertit i la gent s’hi encanta. Cada vegada que toquen hores passen diverses coses: primer canta el gall, després unes figures que semblen prelats fan uns signes amb el cap, volent dir que en aquest món no hi ha res a fer. Després el Pare Etern trabuca el seu rellotge de sorra perquè pugui rajar la de l’hora següent, i amb tot això uns óssos i altres animals ferotges surten del seu amagatall i fan un tomb, amb sornegueria, davant del públic. Què representen aquests óssos? Quan els animals s’han fet escàpols, tot torna quedar en pau. El grup de badocs es desfà. Fa cent anys, el carrer, el rellotge, les fonts plenes de sants i de coloraines que s’alcen al mig del carrer cada vint passes, devien ésser iguals. Els mateixos geranis vermells devien penjar de les finestres de les cases. Les botigues d’avui, brillants i engrescadores, com les de les grans ciutats, devien ésser llavors fosques entrades de vila rural. La ciutat s’ha modernitzat, però no ha pas perdut l’aire pagesívol i ranci que té.

Hem dinat a un restaurant de sota els porxos –el primer, ens han dit– a tocar el rellotge de torre. El restaurant, que és al primer pis, té l’inconvenient de tenir, a la planta baixa, una confiteria per la qual heu de passar abans d’anar a dinar. No s’hi val! Al restaurant hi ha poca gent i tothom es queixa de la manca d’afers i del mal estiu, que ha allunyat els turistes. A un racó hi ha dues angleses que es fan passar l’ensopiment bevent xampany. Són dues noies joveníssimes, picants. Es veu clar que s’han equivocat i que cerquen el camí de París. Suïssa, diguin el que vulguin, no és pas un país d’estiu: és un país que vol neu, fred i calefacció. Ara, fer el turista requereix condicions d’heroïcitat que no té tothom, perquè s’ha d’anar a l’alta muntanya. En canvi, a l’hivern, sortir a prendre un cafè és ja una excursió, i anar a fer una visita als afores és un esport com qualsevol altre. Ens ha costat poc de fer entendre tot això i altres coses, amb els ulls, a les noies angleses i ens hem posat absolutament d’acord. Ens ha semblat que les angleses tenen més imaginació a Berna que a Londres. Després, però, ni elles ni nosaltres hem estat d’humor i ho hem deixat per més endavant, és a dir, per mai més.

A la tarda, un taxi ens ha fet fer el turista de bo de bo. En deu minuts hem donat tres o quatre voltes a la ciutat. Hem vist, una mica alarmats, que seguíem un circuit tancat i que sempre érem allà mateix. Ho hem vist tot: els óssos, els celebrats óssos de Berna, les escoles públiques i els quarters nous. El xofer ens volia portar a veure els establiments de beneficència; però hem renunciat: hem tingut por que pel desig de fer-nos veure coses, no ens presentés a la família i als amics. Hem tornat a veure els óssos, els quarters nous i el rellotge de torre. Hi havia, com sempre, un grup de badocs esperant que toquessin hores. A la fi el gall ha cantat, les figures que semblen prelats han fet els signes de cap coneguts volent dir que en aquest món no hi ha res a fer, el Pare Etern ha buidat el seu rellotge de sorra per fer pas a la de l’hora següent, els animals ferotges han sortit del seu amagatall i han donat la volta amb una matussera sornegueria per davant del públic. Després tot ha tornat a quedar en pau i el grup s’ha dispersat de mica en mica.

Hem pagat el xofer del taxi, i aquest, amb una gran naturalitat, ens ha tornat el canvi en monedes d’or. Això ens ha acabat de confirmar que érem a Suïssa i la lluïssor groga ens ha arrodonit la sensació una mica vaga i somnolent.

La vida a Suïssa. – La cosa que m’agradaria potser menys del món seria tenir una propensió a la tuberculosi barrejada amb la possibilitat de poder disposar d’uns mitjans de fortuna. I això, perquè si patís del primer mal i del segon bé, no tindria més remei que venir a Suïssa una temporada llarga. I Suïssa, no hi puc fer més, em cau a sobre, em cau irremeiablement a sobre.

En general, aquests països, tan civilitzats, tan ordenats i tan ben presentats són fets per gent mecanitzada i automàtica. No és pas que jo tingui res a dir contra aquesta classe de gent. El que em sap greu només és no ésser-ho. A Alemanya, però, no es nota tant. Si els alemanys no fossin mecanitzats, què serien, Mare de Déu? Imagineu-vos, fora de la mecànica, una Alemanya esponjada i tova, la millor Alemanya possible. Figureu-vos una Alemanya convertida en una grandiosa òpera de Wagner. Encara seria més divertit.

A Suïssa, el xoc és fortíssim. El país està tan sobiranament ben arreglat, que us fa sentir brutalment que sou un lamentable salvatge. Potser us ho fa sentir massa. Us ho fa sentir tant, que, de vegades perdeu la serenitat i trobeu que la vostra salvatgeria us agrada força. Estem habituats, desgraciadament, a veure els elements més vitals al marge de tota reglamentació. Per nosaltres la vida està sempre en lluita amb la llei. I bé: arribar a un punt i trobar-se que tots els barrets van justos i totes les aixetes ragen us fa quedar amb la boca oberta. Us demaneu si no és un país de carters vestits amb un uniforme invisible, si el que tothom pensa és segons l’esperit de la unió postal universal, si el protestantisme no els ha absolutament conformitzat. Sí. De vegades perdeu la serenitat i sentiu que sou un individualista ferotge i irreductible.

Aquest individualisme m’ha fet meditar molt. Primer, hi ha el paisatge. A Suïssa hi ha una muntanya enorme a cada cantonada. No sé per què això sembla que hauria de privar que el país fos absolutament donat a la civilització de manual. Les muntanyes enganyen. Jo trobo que el paisatge suís és inhumà i teatral, pintat de nou, desproporcionat. Sembla mentida que el mateix senyor que ha fet l’Empordà hagi fet els Alps. Un paisatge amb neu serà sempre una cosa de litografia. Més just: un rave de cal lampista. Aquests paisatges metàl·lics, els dies de cel clar, donen excés d’àcids a l’estómac. Si està núvol i hi ha boira, encara és pitjor, perquè llavors la naturalesa es converteix en un escenari de teatre d’òpera. Només quan plou i al vespre, encara, el país és fet a la mida de l’home. De tota manera, el paisatge en aquest moment, em penso que no té res a veure.

L’individualisme no pot pas pervenir dels ressentiments que jo pugui tenir contra l’Estat d’aquest país. De ressentiment no en tinc cap. Al contrari. El millor que pot fer un Estat, quan s’ha parlat de tot, és tenir uns funcionaris agradables, polits, ben educats, poc arbitraris i poc genials. Els empleats de l’Estat suís són perfectes, inimitables i l’Estat suís és el millor del món.

Diré més: tot i escorcollant-me fins al fons, sento que no tinc cap ressentiment contra l’autoritat. Com a ciutadà que sóc d’un país que no coneix l’autoritat, el meu cor, davant de l’autoritat que hom observa en els altres països, es torna melangiós i elegíac. Si tinguéssim aquests alcaldes, aquests regidors, aquests policies, aquests escombriaires de Suïssa, a Catalunya! Si poguéssim fer desaparèixer la Barcelona dels negocis bruts, dels usurers, dels renegaires, la Barcelona de les esqueles, dels oradors i dels miserables! Si un dia sortís un home que després de fer-se anar a la rega¹ a si mateix fes anar a la rega a tothom! Com el nostre país no hi hauria res al món i llavors sí que els catalans ho tindríem tot pagat.

El català és sovint un home que veu el món pel vertader forat del pany de la porta, però s’escau gairebé sempre que no pot entrar perquè no té la clau. Els catalans ens pensem que vivim molt bé i en realitat vivim molt malament. Ens pensem tenir moltes comoditats i amb prou feina coneixem el confort. Ens imaginem que les nostres coses són molt bones i són, amb penes, digeribles. Admetem diàleg sobre tot, excepte sobre la vida miserable que portem, aquesta vida que compta els anys per les epidèmies de tifus, de grip, de pesta bubònica, d’anarquisme i de lerrouxisme que hem hagut de passar. No sembla pas que portem gaire pressa per desfer-nos de tot això. És lamentable.

Existeix a casa nostra àdhuc el providencialista. El providencialisme és una forma mental que han creat conjuntament el catolicisme i l’espanyolisme. El providencialista sosté amb els ulls baixos que les epidèmies, les desgràcies, les barrabassades són fets irreparables contra els quals no hi valen prevencions ni fumigacions ni tractaments. Tot això forma part de les determinacions fatals de la providència. La persona que a casa nostra fa un negoci brut, la que no compleix amb el seu deure, el que tira contra els interessos generals es pensa estar d’acord amb les lleis que regulen la gravitació i l’harmonia universal i la teologia més ben lligada.

Podríem allargar la nota indefinidament, però aquesta digressió demostra, crec, d’una manera perfecta, que no tenim res a dir d’especial contra l’autoritat. Al contrari. Així, a què es deu l’individualisme que us entra, de vegades, a Suïssa? És un fet, em sembla, perfectament natural. La persona que té el cul de les calces esquinçat s’estira l’americana per dissimular. Nosaltres, davant de l’orgull satisfet de la gent d’aquí, ens posem a protestar perquè no ens vegin l’orella de la nostra incapacitat. Això, però, ens surt amb tanta naturalitat, que ens arriba a semblar que tenim raó.

– Aquí teniu el nostre referèndum –ens diuen–. Voleu una cosa més perfeccionada?

– Aquí teniu les nostres organitzacions internacionals que no poden marxar més fi del que marxen.

– Aquí teniu les nostres escoles, el nostre Codi civil, el nostre federalisme, l’instrument de rellotgeria més perfecte que es coneix, el nostre primer de maig, tan correcte i al mateix temps tan revolucionari, la nostra tolerància religiosa, els nostres ferrocarrils, els salts d’aigua, les foradades amb la seva ventilació racional i algebraica…

Aneu dient. Com més avantatges us trobeu, més trist em poso. Els anglesos són més correctes perquè en general no són anglòfils i nosaltres som els més correctes de tots perquè tirem sempre contra el nostre país. No sou partidaris d’embolicar les coses amb una mica de caritat?

Estimats ciutadans suïssos, sou molt civilitzats, molt més del que us penseu. Com més sento que en sou, més salvatge em trobo i més poca cosa em veig. No insistíssiu massa, però… Si ho féssiu, em vindrien ganes de clavar-me un clau al cap i d’anar-me’n a Amèrica a beure aigua de les fonts i a fer-me milionari. No insistíssiu, us dic…! La meva profunda salvatgeria no necessita estimulants.

———————————————————————

Reproduït de Llanterna màgica (1926)

———————————————————————

1. REGA f.
   || 1. Solc fet amb l’arada o amb l’aixada, per a plantar-hi hortalisses o simplement per a remoure la terra (Ross., Vallespir, Cerdanya, Empordà, Garrotxa); cast. surco. Fareu dos regas, fondas mig pam, y que la una estiga deseparada del altra dos fins en tres palms, Agustí Secr. 15. Una esmotxada de rega havia deixat escapar l’aigua, Víct. Cat., Mare Bal. 51. «A rega, mascard! A rega, moreu!»: crits amb què els llauradors estimulen els bous de la llaurada a fer els solcs drets (Empordà). Rega migera: el solc que serveix per a establir partió entre camps de diferents propietaris.
   || 2. Ratlla incisa o senyada a terra, especialment la que serveix per a indicar diferents seccions d’un joc de nois (Ross., Empordà, Vimbodí); cast. raya. Fem-nos a boles de clotet.—Me’n vaig a fer la rega, espereu-me.—És torta! Espieu que sap pas fer la rega; és torta, Rev. Cat. ii, 128.
   || 3. Ratlla que es produeix longitudinalment en el centre de la part posterior d’una mitja i d’altres treballs de punt, a conseqüència dels punts escapats que s’hi han fet per donar-li la forma; cast. raya.
   Loc.
   —Anar a rega, o Fer la rega dreta: guardar la disciplina, fer bondat. Tant ne pertocava an els llurs fills y filles si feyen pas la rega dreta, Caseponce Contes Vallesp. 95.
   Refr.
   —«El bou vell, sempre a la rega»: significa que les persones velles solen treballar més que les joves (Empordà).
   Fon.: réɣə (Puigcerdà, Figueres, Olot); rέɣə (Oleta, Cotlliure, Palafrugell).
   Etim.: del cèltic rica, ‘solc’.

   Diccionari Català-Valencià-Balear [↩]

Una vegada heu sortit de la costa deserta i inclement de Jutlàndia i, posats sota el paraigua que fa aquesta costa, entreu Dinamarca endins, sentiu com si tornéssiu de la mort a la vida. Se us presenta un país dolç i pàl·lid, com un cromo mig esborrat, sense pintoresc, posat en remull dins d’una mar enraonada i sense monstres. La Bàltica –escrivírem un dia– és una Mediterrània esblaimada i a sota zero. Ho repetim avui més documentats. Tot allò que la Mediterrània té de llaminera i de graciosa, el sol i l’aire, el cobalt i el blanc, ja podeu comprendre que aquí no hi arriba pas. Més aviat la Bàltica és lívida, obscura, plena d’ombres. Però les ones són petites, iguals, no hi ha marejada, no s’hi sent l’olor de catàstrofe còsmica que fa l’Oceà, i els vaixells s’hi passegen plàcidament amb un aire d’estar per casa que enamora.

Dinamarca és un país d’illes. Al redós de l’esquena de Jutlàndia, aquestes illes s’entenen i ballen soles. Cada illa és un jardí. Quin ordre admirable de camps, quin aprofitament més delirant de la terra! Inútil cercar muntanyes. El terreny fa unes ondulacions llargues i dolces, que de vegades trenca un bosc espès, de color verd salamandra, dins del qual, ara, en aquest temps, el sol de palla fa la rateta. El país és poblat. Les cases de pagès tenen una cara rodona i un aire abundant, entre les cofes d’arbres. Els pobles són uns pobles models. De rajols roigs, amb els teulats aguts sota la punxa de l’església patinada de verd, tots tenen el mateix aire confortable i polit, el mateix silenci i la mateixa quietud. L’ordre i la netedat són perfectes i naturals, no tenen res de germànic. Més aviat hom sent que el país viu de cara a Anglaterra. La preocupació de no servir-se més que de coses bones, autèntiques i de qualitat a Dinamarca és constant i això és una preocupació ben anglesa. La vida val un ull de la cara, però no hi ha trampes ni enganys. El ritme de la vida és, a més a més, completament anglès.

Noteu ara els avantatges que aquest país porta sobre Anglaterra: l’abundància és repartida, es fa impossible de trobar un pobre per més que el cerqueu; tot aquell seguit d’institucions que són la flor del continent, a Dinamarca fan el ple. Els serveis públics són perfectes, les escoles són l’última paraula, un analfabet és una cosa estranya, la higiene i el confort són reals. Admirable país! Només veient de prop aquests països minúsculs del nord d’Europa es pot arribar a comprendre el grau de cultura i benestar a què han arribat. Cal remarcar sempre, perquè és d’una gran actualitat, el fet que els únics països poliglots que existeixen són aquests petits. Un ciutadà d’un país gran considera que amb la seva llengua ja en té prou.  Els ciutadans dels països petits tenen l’avantatge, en canvi, de tenir més necessitats, estan obligats a defensar-se. Els danesos potser no arriben a les filigranes que fan els holandesos, però poc se’n falta. Un cambrer de cafè, a Dinamarca, parla, ultra la llengua materna, acompanyada generalment d’una altra llengua escandinava –el suec o el noruec–, l’anglès i l’alemany i, per mica bo que sigui, el francès perfectament. Un danès culte s’acompanya amb totes aquestes llengües i en coneix una altra per llegir un poeta o per fer un viatge de plaer; generalment és l’italià, però no té res d’estrany que sigui el rus. Digueu-me ara si això per a un poble no és un ideal i com queda l’absurda teoria oficial segons la qual el coneixement de la llengua materna, si aquesta llengua és de reduïdes proporcions, és un obstacle per a les possibilitats d’un home. Quina absurditat! L’experiència ens demostra una cosa, en aquest punt, incommovible: només hi ha un camí per a aprendre llengües estranyes: conèixer a fons la llengua materna. Els qui n’agafen una de més extensa, perquè es pensen que és més útil, fan un camí errat. El resultat del seu treball és la confusió i la inseguretat més espantoses. Això ho sabem els catalans per experiència. No conèixer a fons el català vol dir conèixer malament el castellà, conèixer malament el francès, l’anglès i l’alemany. I és natural. L’única base segura de comprensió i d’expressió, l’única pedra de toc granítica és la llengua que ens ha ensenyat la mare, ja sigui petita o gran o pobra o rica. Si ens manca això ens manca tot. Si en lloc de la base segura tenim un aiguabarreig inconsistent, la nostra receptibilitat, la nostra comprensió, les possibilitats d’expressió, queden retallades forçosament. El resultat és un galimatias esparverador. Però, cal encara insistir? ¿És que sabeu algun català desconeixedor de la seva llengua vernacla que parli correctament la llengua castellana?

Viatjar per Dinamarca és agradable. És variat. Quan s’acaba una illa –i això passa molt sovint– posen el tren dins del ventre d’un vaixell i ja ens teniu a tots navegant sobre la Bàltica, com aquell qui res. Després torna a venir una altra illa, el tren enfila una via que troba just a la proa del vaixell i a terra altra vegada. D’aquesta manera viatjar esdevé una cosa una mica lenta, però aquesta varietat crea entre els viatgers del tren una gran familiaritat, tothom parla i conversa. Els estrets, regolfades, llacs i giragonses d’aigua que hom travessa, creen un paisatge únic, més semblant a un paisatge fluvial que a un paisatge marítim. Les costes són baixes, tenen una cinta de jonc i de plantes fluvial tot a vora, la terra fa entrants i sortints d’una dolçor graciosa. Els ports que serveixen les comunicacions ferroviàries són petits, les banyes de l’escullera són de fusta i pedres i tenen una coqueteria d’aigua dolça. Sovint, navegant pels canals, es troben boies de campana que sonen greument, bressolades per les ones, i que fan una tristesa estranya. A la nit encenen un llumet vermell damunt la boia i el riell de sang s’escurça i s’allarga sobre l’aigua. Hi ha moltes gavines. Planen sobre els vaixells de pesca, segueixen hores i hores un bergantí o un vaixell que passa amb els seus xisclets aspres. Cap al tard se’n veuen triangles espessos volant lentament cap a terra mentre el vaixell que seguien s’allunya per l’horitzó ple d’ombres.

«Cartes de lluny» (dins El Nord, OC vol. 5, p. 181-184)

.

Així, un bon dia vaig marxar a París. Era el disset d’abril de 1920.¹ L’exprés marxava de l’estació de França, d’aquella estació de França arcaica que feia tants anys que es mantenia en un estat d’improvisació fètida –baixa, xata, i mediocríssima– a les dues de la tarda. Hi vaig arribar amb una maleta –que llavors s’estilaven grosses–, un abric, un paraigua i un barret fort. Per viatjar, llavors, la gent es mudava. El viatge a París, essent una mica llarg –no s’hi arribava fins l’endemà a quarts de deu del matí– implicava gairebé estrenar un vestit. Anant tot bé, eren vint hores de tren.  No podria pas dir que el vestit que portava fos nou de trinca; en tot cas, era molt nou i d’un encarcarament molt acusat. Això em produí –amb el barret que estrenava i que tenia, com tots els barrets d’aquesta classe, una inflexibilitat inhumana– un engavanyament considerable, que em durà moltes hores i m’amargà el viatge fins que l’endemà a Les Aubrays entràrem en una geografia plujosa i humida, que em donà una sensació de fred, cosa que decantà aquelles robes cap a un acostament més amable, de resultats més eficients. Ara es viatja d’una manera més folgada, amb molta més comoditat, però en 1920, encara, els sastres, barreters i sabaters consideraven que una de les seves obligacions era contribuir a fer més difícil del que realment és la vida de la gent i això els donava molt de prestigi. No s’hi hauria pas pogut fer res.

Passat Palautordera, aparegué en la meva imaginació la possibilitat d’haver perdut el passaport –i, si no perdut, almenys d’haver-me’l descuidat a la pensió barcelonina. Em vaig palpar, per fora, la butxaca de l’americana. Després, per tenir més seguretat, hi vaig ficar la mà a dins. El passaport hi era! En realitat, i fins a arribar a París, vaig fer aquestes accions quatre o cinc vegades, d’una manera gairebé inconscient. En aquella època el passaport era un document importantissim –un document fortíssim. La darrera guerra l’havia imposat amb una rigidesa terrible. Ha passat gairebé mig segle i el document, pompós i inútil, però llargament reditici, encara dura –per a la gent d’aquest país, almenys. En realitat aquesta por del passaport em durà fins que la Prefectura de Policia del Sena em donà el document d’identitat i el permís de residència. Quan els vaig tenir em vaig sentir posat sobre la terra. Però quin viatge, Déu meu ! He sentit dir que abans de la primera guerra es viatjava, pel continent, amb una gran llibertat de moviments. Ara havia començat un període de dificultats –període que m’ha agafat de ple a ple. No he cregut mai que l’home hagi estat posat sobre la terra per passar l’estona a les oficines de la policia. Jo n’hi he passades moltes i de vegades de molt complicades. En el meu temps, el passaport ha estat un document fortíssim. Fortíssim, inútil i maligne. Els pobres només podem ser individualistes.

Amb això passàrem el túnel i arribàrem a l’estació de Cervera. Duana, policia, canvi de tren. «Ja hi som!», em digué un senyor que feia cua davant meu davant de la finestreta de la policia. «On som?, perdoni», que jo li vaig dir. «A França…», contestà rient. «És clar que som a França, nom de Déu!», digué un gendarme gros, roig, amb un bigoti molt bufat, dret al costat nostre, encarregat de l’ordre de la cua, amb una simpàtica familiaritat de persona del país.

La sala d’espera de tercera classe i el rodal immediat de l’estació eren plens d’emigrants espanyols molts dels quals s’havien ajagut a terra fatigats sens dubte del llarg viatge que havien emprès. Gent del sud que parlaven dialectes que per mi eren difícils de comprendre. Pels seus voltants, havien format munts d’entriquells: farcells, saques abonyegades, plenes d’objectes de cuina, i aquestes maletes de fusta rígida que només es veuen a Espanya, lligades amb cordills. Les dones, generalment seques, anaven vestides de negre; els homes, de parracs. Hi havia una quantitat considerable de criatures. En aquella frontera, els funcionaris els anomenaven els escargots –segurament per la facilitat que tenien d’emmotllar la seva espatlla als paquets que transportaven. Era un espectacle impressionant i depriment que us portava a pensar en la miserable profunditat de la península. En un moment determinat vaig suposar que els francesos donarien la volta a la qüestió i s’acostarien a aquella gent pensant en l’exotisme. En aquell moment semblava iniciar-se la tendència a acceptar més o menys la misèria en nom de l’exotisme. En aquest sentit, però, no vaig constatar res. Fredor completa. L’administració. L’home econòmic. Si tenien els papers en regla els deixaven passar; si havien estat enganyats i hi faltava algun detallet, els projectaven sobre un racó en espera del retorn del primer tren. Les dones es posaven a plorar i s’eixugaven els ulls amb la punta del davantal negre; els gendarmes els anaven empenyent, dient sempre pardon. Els homes amuntegats en el racó fumaven, amb aire silenciós i espaordit, els seus cigarrets groguencs i retorts amb les seves mans fabuloses, d’una presència terrible.

Em semblà comprendre que l’exotisme, per a tenir una certa cotització, ha de ser una mica espectacular i brillant i que la misèria autèntica no fa cap efecte. La gent en fuig, no vol ni recordar-se’n. Però el curiós és que, si la gent se’n separa, aquests emigrants no semblen pas tenir gens de ganes d’acostar-se a la gent. Formen un material humà tan construït que no semblen pas susceptibles d’una qualsevol influència ni de tenir ganes de variar per res. La misèria els ha formats d’una manera granítica i incommovible. No tenen pas l’aire de sentir cap curiositat ni d’afectar-se per una qualsevol cosa. Com més pobres, més indiferents -i més enyoradissos. Arribaran en un d’aquests pobles agradables, pròspers, abundants, i es posaran a plorar, enyoraran la ceba dura i l’all infecte, el pa negre, el vi agre, el matalàs suat i dur com una pedra. Trobaran que els trens van massa de pressa, els molestarà la cortesia de la gent, que les coses siguin una mica més netes i polides. Enyoraran el tren botijo, que els homes no siguin més tíos, que les cases no siguin més decrèpites. Per a emigrar, escassa categoria.

El tren engegà i, després d’Argelers, la plana del Rosselló, oberta de bat a bat, inicià una marxa magnifica. Confesso que sóc un viatger de via fèrria gairebé perfecte. Dels vagons m’han interessat més aviat poc les converses que es poden produir amb els altres viatgers i els llibres que hom transporta generalment en aquests indrets. He estat un viatger de finestreta –tot i que en aquells anys les finestretes eren petites. M’ha agradat de mirar les coses o les persones o els pobles o els paisatges que anaven passant davant de la vista -de vegades apassionadament. Això deu voler dir (potser) que sóc un visual… Pel meu gust, hauria valgut més posseir unes altres característiques –un raonament més sostingut, una memòria més precisa. La visualitat és massa superficial, se satisfà excessivament de les coses externes. Per fortuna, el fet d’haver-me descobert tan d’hora les excel·lents condicions que tinc de ser un indubtable viatger de ferrocarril em portà a malfiar-me de mi mateix i a no engrescar-me massa amb la meva visualitat instintiva. Si hagués practicat amb més assiduïtat aquest principi, m’haguera estalviat algunes atzagaiades comeses en el curs de la vida –no gaire exemplars, precisament.

En el curs d’aquest viatge vaig descobrir una cosa molt curiosa relacionada amb la superficialitat del visualisme. És agradable mirar per una finestra, sobretot per una finestra de tren, des de la qual veieu passar, ràpidament, tantes i tantes diverses meravelles. Els estanys de Salses havien passat. El tren corria per entre les aigües mortes i tèrboles del Narbonès. La tarda iniciava la declinació i sobre el canal i les cases del port de la Novella hi havia una llum de rovell d’ou, mòrbida i aturada, que donava a aquell paisatge com un èxtasi. A primer terme, les muntanyes de sal d’una blancor blavissa agafaven una tonalitat rosada, lleugerament ivorenca. El paisatge era esquemàtic, pobre, esquàlid. De sobte, però, aparegué una enorme extensió de vinyes acabades de brotar, una clara verdor dilatadíssima. Llavors vaig tenir la primera impressió de França –originada probablement pel miratge que em produí el contrast visual donat per l’atracció continuada de la finestra del tren. Tot em semblà més gros, més alt, més voluminós: els cavalls, els carros, els camps, els pobles, les cases, els homes i les dones. Només em semblà que en el nostre país hi havia una cosa més grossa que el que anava veient: el volum de les esglésies. Devia ser un miratge… ¿Però era un miratge realment? Encara no ho he pogut dilucidar, tot i haver passat tants anys d’aquella impressió estranyíssima.

També vaig veure molts cementiris. Des dels trens se’n veuen molts –segurament perquè els ferrocarrils i els cementiris moderns s’han construït a la part forana de les poblacions. A França hi ha molt bons cementiris, en els quals es manifesta el gust mortuori barroc, de vegades francament pompós, sempre una mica cargolat, de les tendències catòliques. Bona pedra i molta escultura funerària. No sé pas si aquesta escultura té cap valor. Se n’ha feta tanta en la nostra època que sembla estrany que no hi hagi més escultors. Però no era pas a aquest aspecte que volia fer referència. Encara que l’afirmació sigui una mica macabra, em sembla que es podria dir que els cementiris són el reflex exacte de la situació social d’un país. La meva sorpresa a França fou de constatar la quantitat considerable de tombes de valor que hi ha en els cementiris. Fins en els rústics hi ha tombes remarcables, panteons solemnes. N’hi ha de moltes classes, cosa que demostra potser una matisació de les fortunes del país: d’aquesta diversitat elevada, se’n destaca sempre un nombre d’importants, que aspiren a fer-se remarcar. En poques paraules: la primera sensació que vaig tenir de França com a país ric se’m produí mirant els cementiris en el curs d’aquest viatge.

Després de Tolosa de Llenguadoc, serviren el sopar al vagó restaurant. Hi vaig anar més que res per curiositat. No havia estat mai en un vagó d’aquesta classe. Els vagons de la frontera eren a la cua del tren; el restaurant, al davant. El tren em semblà molt llarg, inacabable. En l’aire dels vagons de primera classe, hi flotava una olor de fum barrejat amb els perfums de les senyores. Vaig prendre seient en la taula que m’indicaren. Davant meu, s’hi posà una senyora alta, rossa, d’ulls blaus, vestida de fosc, acompanyada d’una nena que devia tenir dotze anys. Llegida la carta, vaig fer un esforç. La meva fonètica francesa era molt precària. Tot el problema consistia a demanar una sopa –exactament un puré de pèsols– i que no us portessin dos ous ferrats. Vaig tenir la sorpresa de constatar que l’esforç havia reeixit. ¿Què hauria pensat aquella senyora si no m’hagués pogut fer entendre –tot i ser una persona que em semblà natural dintre del punt d’enravenament normal? Per a una persona que pretén viure a França, la fonètica de la llengua és molt important. Hi ha dues coses: primer cal habituar l’orella al que diu la gent per tractar de comprendre d’una manera justa; després cal pronunciar perquè els qui us escoltin no quedin in albis. Els efectes no són pas ràpids. Ah, Déu meu, els esforços que costen les es mudes franceses –que no són mai ben bé mudes, sigui dit tot passant! Vous avez fait de grands progrès…  –em digué tres mesos després d’haver arribat a París una senyora adorable–. Vous parlez toujours comme una vache espagnole, mais enfin. vous allez de l’avant… Persévérez, monsieur, persévérez… Táchez d’avoir du courage…

El violoncel de la fonètica francesa és endimoniadament difícil de tocar.

Quan el tren s’aturà a l’estació de Montauban i es produí aquell gran silenci que es fa a les estacions, a la nit, quan els expressos s’han aturat, serviren el cafè. Aprofitant la immobilitat i la calma vaig escriure unes ratlles pensant en aquella nena que havia tingut a la taula davant per davant… i en els cementiris que havia vist a la tarda. Em sortí un escrit impresentable. Tots els esforços que vaig fer per millorar-lo foren inútils. L’escrit és aquest.

D’aquestes minyones tan blanques i rosses,
amb els ulls morats,
i una brusa blanca,
i unes faldilletes com un esquellinc, de color de pruna
-com aquella que al restaurant pelava una poma, tota preocupada-,
d’aquestes minyones tan blanques i rosses,
que n’hi deu haver d’enterrades a França!

El tren arribà a l’estació d’Orsay a l’hora exacta. Al peu del vagó, hi vaig trobar el meu amic Joaquim Borralleras, que havia anat a París a passar una temporada. Vaig donar la maleta a un porteur. Férem uns passos i ens trobàrem davant d’un tapis roulant, mecanisme que no havia vist fins a la data. Quim féu un petit saltet i s’hi col·locà perfectament vertical. Quants progressos havia fet, en tan pocs dies, aquell home generalment tan morós i apàtic! Mentre em meravellava vaig fer igual i arribàrem a dalt-vull dir al nivell del carrer. Sota la marquesina de l’estació vaig proposar de llogar un cotxet de punt descobert –un autèntic sapin– amb un cotxer roig com un pebrot, cara de moscovita, barret de copa de llauna enfundada –i així emprenguérem el camí de Montmartre pel Louvre, l’avinguda de l’Opéra i els bulevards. Fou una impressionant entrada. A Quim, els paisatges urbans de París el portaven a un mutisme recalcitrant. Jo no vaig gosar trencar-li les oracions amb les meves exclamacions forçosament provincials i desplaçades.

————

Sobre París i França - OC. vol. 4, p. 9-16

1. Al Quadern gris, Pla situa l’anunci del viatge el 15 de novembre de 1919 i diu que serà “demà passat”. [↩]