La vitalitat és la clau de tot. Si jo en tingués de sobres, estic segur que amb una ploma a la mà potser faria alguna cosa. La vitalitat és més important que la intel·ligència. La forma més alta de la vitalitat intel·lectual és probablement la memòria.

Notes disperses

———————————————

Observacions com: era tan penetrant que no podia mentir o era tan feble (incloent en la feblesa la pobresa) que fatalment havia de mentir, honoren l’observació i les persones que les han formulades. No es pot dir res més exactament amb més poques paraules.

Notes disperses

———————————————

Si algun dia voleu escriure una biografia, no us farà cap mal de pensar en aquesta observació de mister Arthur Balfour: «Les biografies, les haurien d’escriure els enemics intel·ligents dels biografiats». És una manera prou fina de dir que, en aquests enterraments, els amics i admiradors, per més triomfals que siguin, no hi tenen cap candela.

Notes disperses

———————————————

L’home, en tant que forma part de la naturalesa, és un agent espontani, inconscient, dels seus impulsos destructors. Però l’home posseeix, així mateix, una guspira de voluntat angèlica, i és aquest imperatiu el que pot corregir i de vegades desplaçar el pes fresc de la bèstia. Aquesta guspira és una llumeneta rara. La seva llum és pobra i petita. Els homes no són pas iguals. Sovint són radicalment distints.

Humor, candor

———————————————

Cultura contra naturalesa. Aquesta és la posició precària però digna. L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és la criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva. L’home civilitzat aspira a tenir-ne. Viure amb una memòria avivada flns al grau màxim de la lucidesa, de la precisió, implica un esforç impressionant.

Humor, candor

———————————————

Coses que em fan horror:  els llibres de luxe, el tuteig, la poligàmia exercida simultàniament, els paisatges sense arbres, els vins escumosos (incloent-hi el xampany francès), els poetes de Jocs Florals, el patriotisme local, la franquesa, els japonesos, els capellans ben vestits, els pederastes artístics (en canvi, tinc una gran admiració pels pederastes modestos), les senyoretes inexpertes, la virtut, els sergents, els homes ploraners, el sentimentalisme, els mauristes, els cornuts dialèctics i iracunds, etc.

Notes disperses

———————————————

Coses que em fan horror gairebé insuportable: la familiaritat; la mala educació barroera; la fatxenderia; parlar de coses pornogràfiques amb homes (en canvi, m’agrada parlar-ne amb dones si és del seu gust); allò que és implícit en aquest vers de Racine:

Un bienfait rapproché tient toujours lieux d’ofense

Notes disperses

———————————————

Tot i que la pressió del pas del temps és dolorosa i de vegades insuportable, sóc partidari de no defugir-la, perquè la meva experiència em porta a creure que només els qui senten aquest dolor somort –o agut– aprofiten la vida, en el sentit més general del terme, i aprofiten a tenir alguna idea de les seves meravelles.

Les hores

———————————————

Melodia ve de mel. A vostè li agrada la mel? Sí senyor, m’agrada. Així li deu agradar la melodia. En efecte, m’agrada. Li deuen agradar les simfonies. És segur. M’agraden.

I potser no es pot passar d’ací, vistes les limitacions de la naturalesa humana.

La paraula «oblit» és una de les paraules més dolces i terribles del diccionari.

Un fred enlluernador –no pas en el sentit de l’enlluernament, sinó de la claredat. Però no és pas ben bé exacte això que dic. El fred no enlluerna ni tan sols en dies de cel blau, claríssim, meravellós. Ens falta aquella paraula italiana scintillante. El fred, en dies així, és scintillante.

Notes per a Sílvia

———————————————

En literatura, la fórmula de l’estil es troba potser en aquesta frase de Voltaire: «Les mots familiers sont les ressorts du style». La veritat –o el que em sembla que ho és– només es pot formular amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent.

El que passa només és que jo sóc partidari d’ampliar el nombre dels mots familiars –d’ampliar-los constantment. Sovint l’obvietat és irrisòria i risible.

Notes disperses

———————————————

.

Jo sóc un home vulgar. Porto la vulgaritat a la massa de la sang –i per tant, no haig de fer cap esforç per a arribar-hi (com s’ha de fer un esforç per a arribar a l’excentricitat). Crec així mateix que la vulgaritat és un element essencial de l’estratègia literària projectada a la llarga, perquè dóna als textos el relleu necessari per a durar. Per vulgaritat entenc l’objectivitat dels impressionistes francesos –els elements de prodigi que copsaren de la realitat. En les tres grans novel·les, Tolstoi és igual. En literatura hi ha la tendència d’afinar les coses –que en definitiva consisteix a aprimar-les. Les coses primes, el vent se les emporta amb una visible facilitat. Les que tenen més relleu resisteixen la climatologia dels anys i són més difícils d’esborrar.

Notes disperses

———————————————

Lluitar és feina d’homes. Lluitar i guanyar és feina d’homes intel·ligents.

Dedicatòria en l’homenatge a Josep M. Cruzet

———————————————

El bon gust és, entre moltes altres coses, una forma activa del sentit del ridícul.

Les illes

———————————————

Tornar-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura, però una caricatura no solament del que hom és, sinó –i sobretot– del que hom ha estat. Aquesta caricatura és tant més exacta com més accentuada. La vida és un esforç per assemblar-nos a l’aspecte que tenim quan som vells.

Notes per a Sílvia

———————————————

El plagi. Per a plagiar cal tenir molta lectura, molta memòria, s’ha de saber on són les coses. Perquè tingueren tota la lectura que en el seu temps era possible, els autors antics, els medievals, els renaixentistes, els de la primera modernitat, plagiaren tant. Ara tothom és original, perquè no sap res de res –ni un borrall.

Notes disperses

———————————————

El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca.

Notes per a Sílvia

Mas,  febrer de 1961

Estimat Josep: Rebudes les còpies de la carta del senyor Pabón. Ben llegida i meditada, és una carta terrible. Ja li he escrit donant-li les gràcies. També he escrit a Soler Serrano, que em proposava unes audicions radiofòniques. Hem de deixar pixar el matxo, perquè tot el problema és de poc soroll i molta oportunitat. Ja en parlarem quan sigui més vell.

També m’ha fet escriure Romero, de «Pueblo», proposant-me 4 articles el mes a 2.000 pts. per article. No li he contestat. Je m’en fiche.

També em parles de Sagarra. Després de l’escena que va fer a «Destino» –que em contares– seria incorrecte que l’ataqués. Els dos articles de què em parles són realment intolerables. És una repetició del cas Agustí, però en més frívol.

Si l’administració no hi hagués de perdre massa diners, l’hauries d’eliminar de seguida. El setmanari no tindrà ni una sola baixa –com no en tingué cap quan foteres fora Agustí. Això és axiomàtic i indiscutible. És un error convertir el setmanari en un refugi de ressentits personals i de ressentits dels canvis del temps. Sagarra és un artista i, per tant, no té sentit moral i només va a la seva. Si aquest et fa canari –per més petit que el canari sigui– no tindràs perdó de Déu.

Vaig dir a un grup de  persones que em  vingueren a veure –l’escultor Rebull, Mercè Llimona, un seu germà arquitecte (tots dos fills del vell Joan Llimona), l’advocat Rodés (nebot del pare Rodés S. J.) i d’altres (una noia de Soldevila) que t’escriuria abonant una gestió que volen fer a prop teu, perquè els ajudis a treure Guardans de la presidència del Cercle de St. Lluc.

Per tornar a la qüestió Sagarra, examinada des del punt de vista del setmanari, més que per raons personals, com ja et deia, et recordaré el defecte que tingué la tramitació de la qüestió Agustí: fou la lentitud perquè tu de vegades ets massa deliberant i cagadubtes. La qüestió Sagarra (si es poden salvar els diners o part dels diners) s’hauria de tractar d’una manera ràpida i fulminant i a més fent constar el fet en el paper.

La informació d’Arias sobre el Japó és excel·lent. El llibre de Perucho és magnífic.

Quan sortirà la «Guia de Catalunya»?

Encara m’he descuidat de dir-te una cosa. Si el governador¹ té aquesta curiositat pels detalls com sembla tenir, ¿per què no el vas posant al corrent de les coses personals i aparentment petites de Barcelona? L’amistat amb aquest senyor hauria de servir per a alguna cosa. A més, li faries un gran favor, donada la tendència que sembla tenir.

El grup Carreras està totalment escindit. Cruylles i Roig proclamen que Porcioles és la Lliga. Tenen raó. Carreras creu que la Lliga és ell, i encara ja veurem el que farà Morera quan surti pel terç sindical. Tinc la impressió que marxarà amb Porcioles i Cruylles.

Julià es mou molt, a través del bisbe, del tradicionalisme i de Madrid, utilitzant la senyora Campmany (Ramonet). I de Godó i Aznar, és clar.

En fi, no acabaríem mai. T’envio aquesta carta per Sandret. Records.

Josep

——————

.

Mas Pla, 15 d’agost de 1966

Estimat Josep:

T’envio aquestes quatre ratlles per contestar la teva carta, que t’agraeixo.

Veig que els llibres –si és que escrius d’una manera objectiva– van tirant lentament, però van més o menys tirant. El primer llibre, l’ha llegit íntegrament molt poca gent, però resulta –no es pot negar–- que els ha agradat. Deixem ara a part el problema de saber per què els ha agradat. Gairebé tot el que m’ha dit la gent del llibre –dit o escrit– fa rebentar de riure. Encara no he trobat ningú que s’hagi fet càrrec que el llibre és inusual (en aquest país). El defensen per raons purament banals, perquè és distret, o irònic, o té amenitat. Però tot això, en un escriptor corrent a tot arreu, s’ha de pressuposar, s’ha de donar per entès. Hi ha alguna cosa més que tot això. Què és el que hi ha? El que hi ha –si és que hi ha algú capaç de veure-ho, crític o lector corrent–, no ho dirà mai, perquè s’han considerat vexats. En aquest país la gent tolera la mediocritat. No passa d’aquí. És d’ara i de sempre. És estrany que jo et digui tot això. No creguis pas que hagi perdut el sentit del ridícul. El que et dic és real.

Jo no faria res perquè en parlessin els diaris. T’agraeixo el paper que has elaborat, però no farà vendre ni un sol exemplar. El llibre es vendrà lentament, però es vendrà. Fa tants anys que escric, he escrit tantes collonades, em coneix tanta gent i sobretot el llibre està tan meravellosament imprès, que la gent el voldrà tenir i el comprarà. Jo tinc a més uns dos mil admiradors a prova de bomba, granítics, que faran propaganda. Potser més, potser menys. Aquests tipus faran –i fan– propaganda. No em refio de res més. Són persones que fa 50 anys que em segueixen. No sé qui són. Tot el que he escrit els agrada –simplement perquè els agrada, per gust, per desig de passar un moment. És una cosa que em fa quedar parat a cada moment, però que també és real.

Hi ha tres classes de crítics dintre de la total corrupció de l’actual societat. Els envejosos. Els específicament corromputs, o sigui els que han perdut la ingenuïtat i necessiten diners. A més, aquí hi ha els crítics medievalistes, molt corrents en el català. Aquests consideren que els textos d’abans del segle XV són bons i els altres impresentables. Què vols fer davant de tot aquest món? Deixar-ho córrer.

Ara: això no vol dir que no s’hagin de fer algunes coses personals. Si Carreras està tan entusiasmat, ¿per què la Caixa de Pensions no els compra? Cas del Sr. Llaudet –que deus conèixer. És un gran aficionat al mar. Estic segur que, si tu li diguessis alguna cosa, es convertiria en subscriptor, simplement perquè el volum es titula «Aigua de Mar». Comprens el que vull dir?

Hi ha un home a Barcelona que podria escriure dues planes de «Destino» sobre el llibre: és Joan Cortés. I no en veig cap més. És un patriota, és un home molt cultivat i és un home seriós. Tot el restant no és res –menys que res.

Veieres Ortínez? Li donares el llibre? Digue-m’ho, i si no l’hi donares jo li’n faré arribar un. Ortínez aspira a fer la política catalana a Madrid. Ha estat a punt de fer governador Udina. Pensa en ell per a la revista. Tot el que et dic té fonament, Ortínez té una entrada total en el governador actual.

No he vist aquestes noies de plaça Nova, perquè a causa de la festa d’ahir i d’avui han tingut tancat, però et diré alguna cosa o altra.

Treballo sobre el vol. VII. Faig un llibre sobre l’Empordà. És el que falta. Em pensava que seria fàcil i em trobo enmig de grans dificultats. No he pogut fins ara passar de les 40 quartilles. Hi he passat –i hi passo– un nombre d’hores fenomenal. Si el puc acabar en el curs del que falta fins a fi de setembre, per l’octubre podria anar a Grècia (un mes) i pel novembre al Brasil. Però no sé pas si aquest programa es podrà complir.

La segona tanda seria aquesta:

• El meu país — falta el 1r vol.
• Els pagesos — fet
• Viatge a la Catalunya vella  — fet
• Tres biografies (Maragall, Pijoan, Pujols) — fet
• Notes disperses (1930-1940) — fet
• La llum trista: el Mediterrani —  (falta 1 vol.)

I seríem a 12 volums.

En fi. Ja diràs alguna cosa. La qüestió –per tornar als llibres– és el treball personal i veure com es va produint tot plegat.

Adéu.  Molts records.

Josep Pla

—————————

De la selecció de cartes de Josep Pla a Josep Vergés inclosa en el volum Imatge Josep Pla, de l’OC.

1. Pla hi va tenir relació almenys a Veneçuela, on anys després Matías Vega va ser ambaixador d’Espanya [↩]

Llanterna màgica

Quatre paraules

Els autors de llibres acostumen a usar aquest esgraó portical per justificar els seus defectes i per cantar en forma sàviament atenuada la palinòdia dels seus mèrits. No puc pas dedicar-me, ara com ara, a tan voluptuoses activitats. Potser no m’escauria. Va fer massa faltes de gramàtica –diran probablement els escribes de l’esdevenidor– perquè hom pugui veure en l’obra d’aquest autor un decidit propòsit de trencar les oracions del pròxim. Mentrestant, ara que ens vaga, cal parlar d’altres coses.

La crítica catalana és d’una amabilitat lleugera i deliciosa. Per obtenir els honors de la crònica són necessàries unes condicions que fent un petit esforç tothom pot arribar a posseir. L’autor estimat –poeta de volada o fort prosista– es decideix a llançar un llibre. Quan arriba aquesta hora de compromís, el crític infla quatre adjectius que fan enrojolar a tothom que els llegeix i surt del pas barroerament. Hom afirma, hom nega, hom insinua, hom toca tots els timbals. Es produeix una apoteosi monosil·làbica dominada per la veu de més buf. És rar de trobar un home que gosi dir el perquè al seu entendre tal llibre és bo i tal altre és mancat. Si això dura indefinidament, mirarem de convertir un moviment literari que ben endegat podria produir resultats importants, en un ball de companys aprovat i àdhuc beneit per l’autoritat eclesiàstica, però perfectament inofensiu. Els autors i el públic en general tenen dret d’exigir de les persones que tenen la professió de jutjar els seus esforços que s’expliquin suficientment. En un règim de rigorositat, jo seria probablement el primer que rebria. No hi fa res. Val més, si és necessari, plegar el ram que arribar, sobre les enganyadores il·lusions alienes, a glòria nacional de segon ordre.

No hi ha dubte que el meu llibre Coses Vistes provocà un moviment de curiositat que seria difícil d’emmarcar en la justíssima generalització anterior. Vaig ésser molt felicitat. Per què, però, hom depassà la mesura de l’elogi? Per què hi ha tanta gent que em vol mal? Els elogis envelleixen massa, i si hom no té una decidida vocació per la fumisteria, costen molt de portar. Després de la pluja de flors i violes de la primavera passada, vaig creure que la meva vida havia acabat –al gust de tothom, certament. Vaig estar temptat de retirar-me de la literatura i de dedicar-me, honradament, al petit comerç.

Sobre aquesta massa general d’entusiasme no em fou pas difícil, però, de remarcar un petit nucli de dissidents condicionals. El que no podem acceptar del vostre llibre –digueren sense fer compliments– són les paraulotes tosques, ordinàries i silvestres que conté. Aquesta terminologia ens demostra que el seu autor és un esperit que es complau en la contemplació d’espectacles innobles i en el rebaixament de les virtuts humanes. Llevat d’això, l’obra està bé, ens agrada, etc., etc.

Aquestes reserves em feren pensar en un mot de l’immortal Garibaldi que la seva època posà en vers perquè es conservés millor.

Garibaldi, cet héros plein de charme,
Disait un jour à la princese Gelie,
Le trou du c… de la marquise de Parme
Ne manque pas d’un certain cramoisi.¹

Em cal declarar, fet aquest curt parèntesi històric, que les persones que llegiran aquest llibre hi trobaran, relativament als defectes del primer, una positiva predisposició a l’esmena. Si per atzar hi remarquen alguna reminiscència de gust dubtós, poden passar-la per alt, fent els ulls grossos, amb l’esperança que el meu llibre pròxim els satisfarà completament.

A assenyalar, encara, una altra variant de dissidència condicional: els que pretenen que donades les meves –diuen ells– facultats em podria perfectament dedicar a un gènere de treballs més elevat. Aquests honorables senyors demanen una novel·la Una novel·la? Qui, més que jo, té tantes ganes de fer-la? El paternalisme difús que hi ha darrera d’aquestes insinuacions és certament d’agrair; si haig de parlar, però, amb franquesa, diré que aquest retinctinc ha esdevingut, a la meva orella, una  mica enfadós.

El cos d’una novel·la requereix temps i calma per donar-hi voltes, per fer la composició i sobretot per tirar papers al foc. Les condicions més avantatjoses de què avui puc disposar han escurçat de molt el termini de la novel·la; així i tot no puc pas dir que sigui una cosa de demà a la tarda. El periodisme deixa només de tant en tant petites tongades de temps lliure. És un ofici que demana prodigalitat i dilapidació. El periodista és un nàufrag professional. Es necessita molta vanitat per vetllar més estona que la indispensable.

Aquest llibre, com el primer, es composa d’una gran part d’escrits inèdits i de treballs periodístics convenientment entonats. Quan hom s’ha donat en cos i ànima a un ofici i ha respectat les seves lleis, una tendència d’amor propi –si voleu convencional– el porta a respectar els esforços que hom ha pogut dissimular discretament. Aquesta mateixa honradesa m’obliga a posar en guàrdia a tothom davant dels trucs, els plagis, els paranys i el vesc enganyador que contenen les meves obres.

Josep Pla

Londres (1926)

——————

El carrer estret

Després de parlar, durant tants anys, del que és i el que no és una novel·la, s’ha arribat a tenir d’aquell gènere literari una noció tan vaga, que tinc por que «El carrer Estret» podrà ésser considerada una novel·la com tantes n’hi ha.

Heus aquí, esquemàticament explicat, el que ha succeït amb aquest llibre. En un moment determinat em semblà divertit, sobretot per evadir-me de la meva carregosa activitat periodística, utilitzar la idea stendhaliana del mirall. Així, vaig fer passar un mirall –el meu modest mirall!– per una petita població del país, per una població anomenada Torrelles, d’uns quatre mil habitants. El mirall reflectí les imatges contingudes en aquest llibre –imatges que he descrit de la millor manera que he sabut i d’acord amb les meves preferències; és a dir, tractant de posar el màxim interès en els detalls.

L’espill –bellíssima paraula!– em donà, doncs, una sèrie d’imatges, però vaig haver de constatar que no reflectia cap argument travat, cap arquitectura tancada. Un mirall és una força passiva, desproveïda de facultats ordenadores. Si el mirall no reflecteix cap argument és que davant seu no n’hi passà cap. Ara bé: com que aquest fet em confirmà en la sospita que en la vida no es produeixen arguments més que per una raríssima casualitat –i, per tant, que les novel·les amb argument, més que reflectir la vida, no fan més que arbitrar una forma d’artificiositat–, no em vaig pas considerar autoritzat a ésser més papista que el Papa ni a modificar en el més mínim els reflexos del mirall.

El fet que el públic cregui que les novel·les han de tenir argument no vol pas dir que en la vida n’hi hagi. Aquesta necessitat del públic és el que demostra que la vida, transportada al pla literari, és una segregació informe, caòtica, d’imatges. La fatiga que produeix aquest caotisme incessant i incomprensible és el que fa desitjar una ordenació, una coherència, encara que sigui artificial, arbitrària i totalment inversemblant. El bosc enerva sempre un xic; el jardí és més intel·ligible i plàcid. La característica de la vida ve donada per una varietat insubornable. Per això parlem sempre d’unitat com d’un paradís perdut en una llunyania tan remota que ens fa inconsolables.

Així, doncs, “El carrer Estret” no conté cap argument satisfactori. Posar-n’hi un hauria ultrapassat el meu projecte d’utilització pura i simple del mirall. He tractat purament de practicar la definició stendhaliana en un lloc concret i determinat i en un temps donat. Les imatges que l’espill ha reproduït no estan pas tocades, certament, de bellesa ideal. Són imatges absolutament vulgars –aclaparadorament vulgars. No he pas gosat modificar-les, i menys encara retocar-les. Són imatges de la vida tal com és –més que imatges inventades i convencionals. Són imatges de la realitat. En aquest sentit aquest llibre es troba en la línia de la prosa que s’escriu en els països on hi ha, encara, una literatura. Aquesta prosa està afectada per un creixent respecte a la realitat prodigiosa i inesgotable, grollera i màgica.

Aquest llibre és, en tot cas, el resultat que ha donat el pas del meu mirall pel carrer Estret de Torrelles. Si la petita aventura no ha produït uns efectes més conspicus i brillants, ha estat probablement potser perquè en el temps que vivim no hi havia altra possibilitat.

Palafrugell, tardor 1949

Cadaqués, primavera 1951

————————

El pagès i el seu món

Quatre paraules a la primera edició

Aquest llibre proposa una modesta investigació. El nostre país ha estat explorat, amb gran profit, des de diversos, bàsics punts de vista. En el període de recobrament del seu esperit, període que no està acabat, ni de bon tros, sinó en els seus sòlids inicis, s’han produït aportacions considerables en diversos aspectes; en la lingüística, en l’arqueologia, en la història i en general en tots els aspectes sobre els quals ha estat possible projectar el mètode i el gust de l’erudició. Hi ha hagut, en canvi, una visible atonia i molta timidesa davant de l’aparició de formes humanes vives. Cert; els novel·listes descriuen éssers vivents, escenes de la vida real, aspectes de l’existència. Però els novel·listes parlen de persones concretes i úniques; de Pere, de Pau o de Berenguera. Cerquen més la singularitat que les característiques genèriques.

Malgrat disposar d’una conspícua literatura de tema rural de factura naturalista, els pagesos d’aquest país, com a classe, com a manera insubornable d’ésser, a penes, que jo sàpiga, han estat explorats. Quan, en el moment d’elaborar aquest llibre, vaig tractar de fer-me amb el que sobre els pagesos, genèricament parlant, hi havia escrit, vaig tenir la sorpresa de constatar que no hi havia res, que el terreny era verge.

Això convertí en francament arriscada la meva pretensió d’escriure un paper sobre els pagesos. Si malgrat aquest primer entrebanc vaig persistir fou perquè, en el fons del fons, jo no sóc més que un pur i simple pagès –un rústic sofisticat per la cultura dels nostres dies. Em semblà que fer un llibre sobre els pagesos era com parlar de la família. El meu cognom patern –Pla– és el d’una família que ha viscut sense interrupció en una masia isolada d’una parròquia de l’Empordà Petit durant segles. La presència d’aquesta família en aquest lloc determinat està assenyalada l’any mateix de la creació dels Arxius Parroquials, els quals fou ordenat d’obrir per una ordre del Concili de Trento. Tinc la impressió d’haver estat el primer propietari d’aquesta masia, en el curs de moltes generacions, que no ha llaurat físicament la terra. Es pot afirmar, per la meva desgràcia, que jo sóc un trànsfuga de l’arada, de l’aixada i del rampí.

No sóc pas, però, un trànsfuga desnaturalitzat, sinó més aviat melangiós i enyoradís. Malgrat les meves llargues absències de la terra, no he perdut mai totalment el seu contacte. El que em pot fer perdonar aquesta temptativa és l’aire profund de família que jo tinc amb els pagesos, un aire que, malgrat totes les aparences, és real i positiu i constitueix la meva manera d’ésser.

La investigació que proposa aquest llibre és preliminar i elemental; és un intent d’obrir camí per tal que observadors posteriors, més aguts i preparats, elaborin l’obra que doni la volta als pagesos –obra que un franc tirador, malalt i fatigat, com aquest seu servidor, no podria, en cap cas, proposar-se de fer.

La meva intenció és, doncs, simplement aquesta: presentar un primer contacte amb els pagesos, a través d’un viatge a peu per un paisatge real, encara que indeterminat, del país. Un viatge relativament còmode, curt de quilòmetres i de dies, amb la modesta finalitat de descriure tal com és el que successivament es vagi presentant –almenys tal com em sembla que és–, tractant sempre de donar substància a les coses lleugeres i lleugeresa a les coses pesades. Si a vostès els plau, començarem el viatge de seguida. Si no els plau, què hi farem? Haurem d’esperar una altra lluna, per dir-ho com els pagesos.

Mas Pla, Palafrugell, 1952

——————

Les illes

De jove –en realitat l’atracció m’ha durat tota la vida perquè en aquest punt la joventut se’m manté viva–, de jove, vaig ésser molt donat a rodar per les illes. Aquesta atracció deu tenir per causa l’encantament que el mar sempre em produí. El mar ha estat una part de la meva vida –el Mediterrani, s’entén. En l’arrel d’aquesta predisposició no hi ha pas solament el gust de trobar-me en un determinat medi físic (un medi que de vegades és prodigiosament agradable i altres repel·lent), sinó una necessitat de comprendre com hem estat, com som i com probablement serem. Encara que avui el català hagi perdut pràcticament el contacte del mar, el seu pes ancestral és tangible en la nostra vida. Les escasses qualitats, els grans defectes, s’hi podrien potser referir. La nostra arcaica insolidaritat, la solitud infranquejable que caracteritza la nostra existència, s’hi podrien potser relacionar. En fi: el mar ha estat per mi un incentiu de curiositat inesgotable, i és per això que de molt jove rodo per les illes. ¿És que per ventura el que el mar té de més autèntic no es troba a les illes?

Aquest llibre parla de la meva experiència sobre el rodar per les illes. Implica un retorn al mar després de les primeres aventures terrestres de la meva vida. Fa referència a un determinat nombre d’illes del Mediterrani occidental –de les nostres (diríem) illes– i del Mediterrani central. Conté també una llarga relació sobre les lluminoses, radiants, tristes illes del pèlag hel·lènic. Les illes d’aquest mar de vegades tenen una llum trista, sobretot quan s’hi projecta el vent del sud i s’hi entaula hores i hores, amb una continuïtat humida i fatídica.

Encara que els crítics no en parlin mai, perquè avui tothom ho entén tot, sobretot el que és totalment i definitivament inintel·ligible, continuo creient que el gran problema d’un escriptor és el de fer-se entendre utilitzant la mínima quantitat de paraules possible. És un problema difícil, sobretot si hom utilitza la ploma no per a posar entre el lector i la naturalesa una falsificació qualsevol, flagrant i utilitària, sinó un text autèntic, humanament verídic. Si al cap de cinquanta anys de vogar en aquesta galera no hagués vagament aconseguit, alguna cosa –potser– em justificaria.

En tot cas, he fet els possibles. Una de les coses que en aquest ofici s’ha de saber fer –i sobretot saber fer bé– és estripar papers. És una activitat de la qual són radicalment exclosos la vanitat i el sentimentalisme; el pitjor sentimentalisme és l’afecció més o menys clandestina, sempre morbosa, pels esforços fallits. Per això és d’una gran utilitat prescindir-ne.

Hi ha hagut una tendència literària, en aquest país, a tractar les coses del mar a través del xaronisme marinista. Jo no he estat mai partidari d’utilitzar aquesta tècnica que aparentment sembla destinada a la producció del verisme. L’experiència em fa creure, però, que aquest famós verisme és més una concepció apriorística dels autors que un estat autèntic de la realitat, encara que els personatges de l’obra dialoguin a través de converses que semblen agafades taquigràficament. No he estat mai partidari, en aquesta activitat, ni de la taquigrafia ni de la fotografia. La narració literària, el conte, la novel·la, han d’obeir a un mínim de realisme; però, atès que les coses han d’ésser així, el més eficient és utilitzar la tècnica del realisme sintètic. Vull dir posar en el realisme la gràcia que a hom li sigui possible de projectar-hi.

He nascut en terra ferma. Així, no sóc pas un insular. Però sóc un illòman explícit. Les illes m’agraden. M’agraden per moltes raons. Primer perquè sempre són una mica llunyanes, ja que fins les que són més acostades a la terra no són d’accés normal perquè s’ha de travessar un espai d’aigua –o, ara, d’aire–, cosa que no és pas del gust de la generalitat humana. Les primeres vegades que vaig anar a les Balears, hi havia ben poca gent que hi anava. A Mallorca, per Setmana Santa, hi anaven unes dotzenes de casats de nou de la Península, sobretot de Barcelona, que anaven a veure les coves d’Artà. A les altres illes, no hi vaig trobar mai ningú foraster –fora d’algun viatjant. Parlo, és clar, de molts anys –de mig segle enrera, ben garbellat. Ara tot ha estat envaït pel turisme internacional, però aquestes multituds entren i surten, mengen i beuen i se’n van, sense deixar cap rastre.

Parlant amb l’objectivitat dels manuals, les illes són espais de terra voltats de mar. Això fa que, de les illes, en surtin bons pescadors, mariners, navegants. Aquests homes saben el que fan; però, probablement perquè sempre són fora, no són els que donen una personalitat decisiva a les illes. Són els insulars que viuen d’esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació, recalcitrants. No deixa de ser curiós –atesa la meva manera de veure– que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat una població terrestre tan inconfusible i reconsagrada. Aquest fenomen és difícil d’explicar, però a mi em sembla que el fet ha estat originat per les muntanyes. A gairebé totes les illes del Mediterrani hi ha altes muntanyes –generalment més altes que el basament de l’illa no podia aguantar. L’illa d’Eivissa és una de les poques excepcions d’aquesta realitat. Són muntanyes pràcticament inútils, que creen un clima desafortunat i són l’origen de tantes i tantes misèries insulars. Però les muntanyes tenen una finalitat: fan companyia a les persones que hi han nascut davant, contribueixen a la felicitat que produeix l’horitzó tancat, és a dir, susciten una forma biològica de pàtria. La tendència de l’insular autèntic en aquestes illes del Mediterrani és a tancar-se, a recloure’s a dins del seu petit món insular, a practicar un individualisme admirable. És un món tancat, certament hospitalari, però reservat. I precisament perquè és tancat és un món que els continentals consideren abrupte i llunyà. Però tot el que és desconegut és abrupte i llunyà. Ja se sap. Els insulars viuen en el seu món, en una societat tancada, i tenen, en definitiva, solucions per a tot. La tradició de les coses hi és ancestral però vivent. L’isolament dels segles ha creat una manera de viure com una altra. Una manera de viure arcaica –dirà el continental després de llegir el diari. Resulta, però, que aquest adjectiu no té cap eficàcia general. Nosaltres vivim d’una manera arcaica en relació amb el país del costat, i aquest país es troba en el mateix cas relativament a alguns altres. L’única solució és que tothom visqui de la manera que més li agradi. Cregui’m: hi ha coses de les quals val més no parlar. Les illes s’han d’agafar com són i acceptar-ne l’hospitalitat que us ofereixen a mans besades. Us ofereixen, generalment, el millor que l’època pot presentar: paisatges magnífics, silenci, solitud, llunyania, algunes coses terrenals delicioses, una societat observable, plena d’un interès sense límit; què es pot demanar més?

Jo sóc un illòman. És, probablement, una malaltia de l’esperit encara no qualificada pels facultatius –un enyorament sempre permanent excitat per la meva solitud vagament misantròpica però recalcitrant. He somniat tota la vida poder passar en una illa qualsevol del Mediterrani dos o tres anys. No ho he pogut resoldre mai. Ara ja és una mica tard, però el somni encara dura i durarà, sospito, fins al final. Aquest és un llibre sobre aquestes illes del mar interior escrit per un passavolant. És el llibre d’un somni que no s’ha realitzat.

J. P.

————————————————————————

.

Vegeu també, per exemple, els pròlegs de

• Cadaqués
• Retrats de passaport
• Notes del capvesprol

1. Le cramoisi est un pigment correspondant à une couleur rouge foncé éclatant, tirant sur le violet car combiné avec du bleu, ce qui le rend proche du pourpre. [↩]

En relació amb les joguines, hi ha dues classes de pares de família: els que les compren per donar-les realment a les seves criatures, passi el que passi i amb totes les conseqüències, i els que les compren per guardar-les ells. Aquestes darreres solen ésser joguines cares, les quals són presentades a la mainada des de molt lluny, i encara només un moment, i després endreçades en un armari per tal que ningú no les toqui ni les miri. Davant d’aquestes incomprensibles reserves enfront d’aquests objectes de mira i no em toquis, les criatures tenen un disgust, però es consolen –es distreuen– amb les joguines ordinàries, que almenys són assequibles.

Les joguines reservades produeixen, en el curs de la vida, escenes curioses i patètiques. Un dia una senyora molt vella digué a la seva filla, de més de quaranta anys, obrint un armari que feia olor de càmfora i presentant una nina que semblava haver-se evaporat:

–Aquesta nina, te la van portar els Reis fa trenta-sis anys. Te’n recordes, filla meva?

Hi ha, doncs, una classe de pares de família que aparentment compren joguines per a les seves criatures; en realitat, però, els Reis, se’ls fan a ells mateixos. I una altra classe que les compren per a la mainada. Aquestes darreres tenen un desenllaç ràpid i deplorable. Produeixen un moment d’il·lusió i després, en els dies immediats a la festivitat dels Reis –sovint el dia mateix– queden convertides en un grapat de residus. Això és degut en part al fet que els objectes d’aquesta mena són d’una construcció precària i trencadissa, una improvisació sense consistència. Les criatures no tenen, per altra part, suficient habilitat a les mans per a tocar les coses acuradament i amb delicadesa. Són barroeres. Totes les joguines fan, així, la mateixa fi: tant són dislocades i trencades les delicades com les fortes, les que han d’ésser manejades amb cura com les més resistents.

L’explicació que se sol donar de la tendència destructora de la mainada consisteix a dir que l’ésser humà té, pel fet d’existir, una propensió a la curiositat, a l’anàlisi inquisitiva, que li agrada saber el que hi ha darrera l’exterior de les coses, el que tenen dintre de la tripa, i, en definitiva, que aquesta tirada demostra que l’ésser humà és un infal·lible animal racional dotat de les característiques que l’escola li atribueix.

Jo no sé si l’instint destructor de les criatures té alguna relació amb el fet que l’ésser humà sigui ab initio un ésser donat a observar, a experimentar, a analitzar, a inquirir i a raciocinar. Seria si més no molt curiós que poséssim aquestes característiques en els anys immediatament posteriors a l’abandó de la mamella materna o de la farina lactiada i que després ens passéssim la vida entera sense donar el més lleu símptoma d’interès per l’observació, l’anàlisi i l’experiència.

Els qui es dediquen a la psicologia –activitat professoral merament recreativa i que només han cultivat seriosament alguns novel·listes– afirmen que és molt difícil de fixar els processos psíquics infantils. Aquests processos potser, però, podrien aclarir-se una mica, comparant les criatures amb el que en definitiva se’ls assembla més: vull dir amb els homes. Una criatura no descobrirà les lleis de la gravitació, ni les de la termodinàmica, ni definirà la fórmula einsteiniana de l’energia, però sospito que les criatures s’assemblen enormement amb aquesta massa d’homes i dones que passen pels carrers i les places realitzant les funcions pròpies del sexe a què concretament pertanyen. No dic que siguem iguals. Dic que tenim un aire de família.

Ara, si vostès tinguessin l’amabilitat de preguntar-me: «Per què les criatures destrueixen les joguines?», jo respondria: «Perquè nosaltres, posats en el seu cas, faríem el mateix».

Si ens regalessin una joguina, primer ens encantaria; després, si estiguéssim obligats a conviure, encara que només fos un parell de dies, amb aquesta classe d’objectes, els destruiríem. Les joguines –sobretot les joguines sense finalitat, gratuïtes– porten en elles mateixes una cosa –una cosa difícil de definir– que les condemna ineluctablement a la destrucció. Aquestes nines, pepes, bledes, pretensioses, aquests cavalls de cartó amb la pota davantera eternament alçada, aquests ànecs i aquestes oques de cel·luloide groc o vermell, tenen, per definició, les hores comptades.

–Perquè són lleigs?

–No ho sé.

–Perquè són objectes morts, freds, enrampats?

–Tampoc no ho sé.

–Llavors…

–Potser perquè no s’hi pot conviure sinó un temps mínim, el que necessiten les criatures per a destruir-los. Parlem seriosament! Si, a vostè, li regalessin una nina d’aquestes, què faria? Francament… Quan les nines tenien serradures en el cos, vostè s’hauria fet seves unes estisores o una navalla, hauria fet un petit tall en el ventre inflat de la nina –un tall com el que hom fa per extirpar l’apèndix– i hauria contemplat la caiguda de les serradures, com la caiguda del rajolí d’un rellotge de sorra. I, després d’haver contemplat durant un parell d’hores com les parpelles d’aquesta altra nina, galtainflada i barroca, vestida de blau, amb llacets de col·legiala diabètica, s’obren quan la poseu dreta i es tanquen quan la poseu ajaguda, d’una manera indefectible, ¿no li vindrien ganes d’agafar-li un braç i torçar-l’hi fins que se sentís el gemec de la ruptura de la goma? ¿I no creu vostè que davant d’aquests ànecs de cel·luloide que es queden surant a la galleda, amb un aire d’estúpida petulància, l’únic que hi cap és perforar-los la part blanca del baix ventre perquè l’aigua els empleni i se’n vagin a fons d’una vegada per sempre? I aquests cavalls de cartó, que ni tan sols caminen, malgrat la tendència que hi tenen, que ni tan sols es mouen com els que es veuen a cada moment, ¿qui els podrà salvar de la destrucció, passada la sorpresa que produeixen els seus guarniments? I, a aquests automòbils que s’han d’estirar amb un cordill, quant temps els dóna de vida?

»Entenguem-nos! Ni vostè ni jo no seríem capaços de destruir, d’assassinar aquests objectes. Nosaltres som persones educades i la nostra convenció ens priva de destruir-los. Davant d’ells, però, quedem absolutament freds, indiferents, no ens susciten el mínim interès i acabaríem per enviar-los a les golfes si els haguéssim de veure una estona excessiva. Però les criatures no coneixen cap convenció, les seves reaccions no són endegades, i per això els destrueixen.

–I les joguines que tenen algun moviment, ¿no creu que disposen d’una més visible seguretat davant de les criatures?

–No sé. Potser en tenen menys. De vegades penso que són les que més perillen. Ací, en aquesta vitrina, en aquesta hermètica vitrina, hi ha una d’aquestes joguines. Representa un escenari. A dins de l’escenari hi ha dos ninots, dos personatges, vestits a la moda d’algun dia, vestits d’època. De quina època? No li ho podria dir. Època indeterminada. Representen un senyor i una senyora. Se’ls dóna corda i es posen en moviment. Quan el senyor alça la cama dreta, la senyora alça el braç esquerre; quan el senyor alça la cama esquerra, la senyora aixeca el braç dret, quan la senyora alça la cama esquerra, el senyor alça el braç dret, quan la senyora alça la cama dreta, el senyor aixeca el braç esquerre. Això és el que fan aquests personatges de l’escenari, el que fan des del dia que foren construïts i el que faran fins que se’ls rompi la corda o se’ls rovelli el mecanisme. És indefectible. Ara bé: una vegada admirada la mecànica de la joguina i constatat durant una hora el moviment dels ninots, ¿què faria vostè, sinó enviar-la a un amic que tingués necessitat d’una distracció urgent? Per això li deia fa un moment que des del punt de vista de la seva duració i la seva economia aquestes són les que més perillen. Vaja! No em faci parlar més, perquè la cosa cau, des de fa massa estona, pel seu propi pes.

Dues cartes de Josep Pla a Josep M. Cruzet, amb el prefaci al volum El que hem menjat.
Com llegirem entre altres coses, Pla no vol ser etiquetat d’escriptor gastronòmic.

————————————————

.

Mas Pla, 25  juliol 1951

Sr. D. J. M. Cruzet Barcelona

Molt estimat amic:

Vaig rebre els llibres, el telegrama i, ahir, la carta. Moltes gràcies.

Per ara, tenim sort amb la censura i a veure si durarà. Han fet un ministeri nou amb la informació i el turisme. La informació és la censura. ¿Es coneixen ja els noms dels nous directors generals? Qualsevol canvi fa por i a veure el que passarà. De tota manera, tinc el gust de participar-li que jo faré els possibles per defensar-me.

Ara, amb l’aprovació d’El carrer Estret, tenim el problema plantejat. Li torno repetir que jo faré el que li convingui respecte d’aquest llibre. Si el vol per al Martorell, es decideixi. Si el vol per l’Ajuntament, vostè mateix. Jo ignoro totalment els reglaments perquè tinc altra feina. És cosa de vostè. Vostè m’ha de dir, en definitiva, quan pensa fer sortir el llibre. Res més.

Per altra part, jo desconec els seus plans i no sé quins títols pensa publicar abans de Nadal. Si hi hagués lloc de fer sortir un altre llibre abans de Nadal –suposant que El carrer sortís per Nadal– jo li podria donar abans de dos mesos un altre llibre intermediari. La vinguda del meu germà ha fet que des de fa tres setmanes no hagi pogut fer res, però a partir del 2 d’agost les coses canviaran. Comprèn Cruzet? Si vostè té el programa ple, esperarem la sortida d’El carrer. Si hi ha un lloc en el seu programa, l’omplirem de tota manera. Em digui, doncs, per favor, si hi ha lloc o no hi ha lloc en el seu pla editorial immediat i jo faré segons el que em dirà.

La idea de l’existència d’aquesta generació l’ha de llançar un o altre. Sagarra ho pot fer, però entre Riba i Sagarra les coses s’estan posant d’una manera –segons les meves últimes notícies– lamentable. Potser valdria la pena de que el llançament de la cosa el fes una persona més neutral. O almenys les coses s’haurien de cuinar de manera que, si Sagarra ho llancés, Riba hi estigués d’acord. Riba té la joventut i farà tots els possibles per destruir a Sagarra. Més que res això és una cosa de vostè, de la seva capacitat per templar gaites.

Li vaig parlar de la 5a sèrie de Coses vistes amb un paper sobre la cuina, llarg. Però, ¿vol creure que això de la cuina, per ara no m’entusiasma? La gent diu que jo parlo massa de cuina i això em fa mal. Sembla que sobre aquest punt hi ha molta unanimitat. A vostè què li sembla? En aquest cas, es podria deixar lo de la cuina per al volum sis i fer un llibre amb altres coses –llibre que potser es titularà Nits d’istiu.  Estic doncs, molt indecís i espero el criteri de vostè. Per sortir abans de Nadal, Un senyor de Barcelona no estaria pas malament. En fi, espero la seva carta. També li podria donar un llibre sobre Barcelona. Més endavant, li faré un Viatge a l’Empordà. El problema és poder treballar.

Està content de la marxa dels llibres? ¿Aquests quatre primers volums, han tingut una mica d’acceptació? Es mouen un xic?

Suposo que ha vist a Brunet. Sortí fa dies de Figueres, per Vic i Barcelona. Ara deu ésser a Barcelona. Independentment del que Dolç pugui fer, jo tractaré de que Brunet faci un gran article –quan torni a Figueres–. Vostè el tracti bé i li compri un llibre.

Molt bé lo de Rierola. Millor, lo de Duran Reynals. La col·lecció s’ha de completar amb altres noms. Ha pensat en les poesies de Don Salvador Albert? Octavi Saltor li resoldrà el problema –del Sr. Albert–. I lo de Ramon Raventós, com està? I els papers de l’Arxiduc? Etc.

En fi, Cruzet, no acabaríem mai.

Escrigui’m. Resolgui el que li demano i a partir del dos d’agost començarem altra vegada a treballar.

És seu aff

Josep Pla

.————————————————

.

Cadaqués, 9 d’agost  1951

Amic Cruzet:

Ahir, amb les presses, per no perdre el correu, no li vaig contestar alguns extrems de la seva carta.

Li haig de dir, en primer lloc que Don Florentino Pérez Embid, nou director general de Propaganda, és un senyor a qui no conec personalment, però que he tingut, amb ell, una important correspondència sobre l’organització política del país.  El Sr. Pérez Embid, que Vicens i Vives em senyalà com l’autor dels articles regionalistes d’«Arbor», la revista de l’Opus Del i de les Investigacions Científiques,  se’m demostrà per carta, en efecte, regionalista, gran admirador de la literatura catalana, partidari de la perifèria contra el centre i partidari de la constitució natural d’Espanya. No sé si és monarquitzant o no; si és demòcrata o no. El que li dic és el que sé. Si li convé que jo el feliciti per el seu nomenament, faci una carta i jo la firmaré amb molt de gust. En tot cas, cregui’m a mi: no s’alarmi. Ara bé: el que és un fet és que els elements, almenys culturals, de Nord-amèrica, haurien de conèixer el que es fa aquí. Estic segur que ho compendrien.

La cuina. Ha de saber que fa set anys que em nego, valent-me de tota classe d’arguments, a donar un llibre sobre cuina a l’editor Aymà. És per dir-li que la meva preocupació sobre aquest punt és antiga. La cuina, serà el sisè volum de Coses vistes.

I ara li vull dir que espero que, dintre dels cent primers volums de la «Selecta», la meva aportació serà la més quantitativament important: espero que hi podré publicar deu volums.

Escrigui’m a Palafrugell.

Els meus millors records

Josep Pla

[Totes dues cartes pertanyen al recull editat per M. Josepa Gallofré. Amb les pedres disperses. Barcelona: Destino, 2003]

————————————————

La nostra vella cuina familiar

.

En aquest país on generalment visc –a l’Empordà– hi ha una certa cuina familiar que, per cert, s’està en aquests dies acabant d’una manera segura i inevitable. Aquesta cuina era bona –o, almenys, la trobàvem bona els naturals del país. Ara es menja bé en algunes cases particulars –molt poques. Abans menjava bé tothom, pobres i rics. Ara, la cuina, cada vegada més rara, és tancada en les quatre parets d’una casa particular. Abans es feien colles d’amics, obsessionades per la culinària, que, amb qualsevol pretext, feien àpats a l’aire lliure. Quan jo en sentia parlar, de jove, em semblaven pantagruèlics –però s’ha d’agafar la paraula en el sentit hiperbòlic que la gent utilitza constantment. Potser no eren pantagruèlics: eren simplement excel·lents. Ja n’hi ha prou per anar tirant.

L’Empordà continua fascinant molta gent de la nostra àrea, i jo he sentit dir que la qualitat de la nostra cuina prové del fet de la proximitat d’aquesta comarca amb França. Aquesta afirmació és totalment errònia, és un simple tòpic que s’ha posat en circulació sense haver dedicat ni un sol moment a examinar la realitat de la comparació. A pesar de la nostra proximitat amb França i de la barreja humana entre les comarques frontereres, comarques que estigueren unides durant tants de segles, la frontera marca una disparitat culinària total –sobretot la vella frontera del castell de Salses i de les Corberes.

Si més no, sobre els comtats catalans que passaren a ésser francesos després del tractat dels Pirineus, obra iniqua de l’imperialisme francès i de la seva teoria de les fronteres naturals, Franca hi projectà no solament la seva cuina, com hi projectà totes les formes del seu dret, de l’arquitectura i, en general, de la vida; fins i tot hi projectà les seves teules vermelles. S’hi hagueren de sotmetre. Destruïren les masies i les substituïren pels seus infectes châteaux burgesos. Una cuina basada en la mantega, en l’abundància del bou i en els principis de la cuina burgesa, ¿com podrà ésser com la nostra? No. Quedaren reminiscències, les de les coses gustoses. Als rossellonesos els agraden els cargols. A nosaltres, també. L’escultor Aristides Maillol no solament presidí grans cargolades a Banyuls, sinó en els aspres del país. Però fora d’això i de poques coses més, què hi ha quedat?

Tot i suposar, doncs, que els rossellonesos tenen molta retirada amb nosaltres –els pagesos del Rosselló parlen un català molt més fonamental que els nostres pagesos, com m’havia dit tantes vegades el poeta Josep Sebastià Pons–, és un fet que la frontera fou decisiva, i si aquí, a pesar de la marca, podem presentar una bona cuina, no és per la proximitat de França, sinó perquè la gent del país, en virtut del seu propi rendiment, ha creat la seva pròpia concepció culinària, que tindrà tants de defectes com vulguin, com algunes qualitats, però que en definitiva és la que agrada més a la gent.

La meva experiència em porta a creure que la cuina francesa, per altra part, la cuina nacional francesa, no ha existit mai. La cuina nacional francesa és la que donen en els vagons-restaurants dels trens expressos d’una gran part del continent. El que existeix a França són les cuines regionals, que la gent ha elaborat en espais concrets i amb productes de rodals concrets –plats que els grans restaurants de París s’han fet seus i així han presentat la cuina francesa. Cosa que evidentment té un gran mèrit i que sobretot ha assegurat la continuïtat d’una gran cuina en el temps, que encara en té més. Ara, davant aquesta cuina, jo em permetria només de dir dues coses: és una cuina, en primer lloc, a la qual la immensa majoria dels francesos no ha tingut mai accés; després, que aquesta cuina ha tingut tants admiradors estrangers com admiradors francesos.

Després d’haver dit tot això, em sembla que no s’ha de dir res més sobre el fet que la nostra cuina té una determinada qualitat a conseqüència de la proximitat a la frontera francesa. És un judici purament fantàstic que demostra simplement que la persona que ho diu no té ni la més lleu idea de França, i encara menys del nostre país.

Nosaltres tenim una cuina modesta, petita, si voleu precària i monòtona, plena de defectes i de qualitats, però que en definitiva ha alimentat un país. Podrà agradar més o menys, estar més o menys considerada. Què hi farem? Però, en definitiva, és l’única que tenim. No en tenim d’altra. Desviar-se, en aquest punt, de la realitat no és pas al meu abast.

Així, en aquest llibre, farem referències constants a la nostra vella cuina familiar, que en definitiva és l’única que caldria mantenir i continuar. En aquests últims anys, aquesta manera de cuinar ha sofert grans embats. Alguns plats –per exemple l’escudella i carn d’olla– han anat molt de baixa, i aquesta característica s’accentua sense parar. Aquest plat, que era considerat, potser pel seu mateix arcaisme, un dels puntals de l’entera societat, ha resultat, en els nostres dies, massa car. Una bona escudella i carn d’olla, com les que es feien abans, avui val un dineral. En general, totes les formes de la cuina dels nostres pares es corresponen més aviat poc amb la manera de pensar i de fer del món actual, i, així, tot sembla molt extravagant. En aquest llibre farem algunes referències a la producció d’aquest fet amb el propòsit d’aclarir-ne les causes. Ja veurem –o veuran– els resultats a què ens conduirà aquest procés. Arriscar una qualsevol profecia no tindria sentit. Jo només diré que els resultats –siguin quins siguin– a què aquest procés ens porti seran de comparació difícil amb els obtinguts per la vella cuina familiar. Si jo fos sol a formular una cosa així, podria semblar un personal sentiment enyoradís desproveït de la més lleu transcendència. Però el cas és que tota la literatura d’aquest ordre que es fa avui –que és abundantíssima–, la d’ací i la de fora d’ací, respon a aquesta tendència, i la posició és molt generalitzada. No és cap vel·leïtat separativa i romàntica. És un corrent molt vast.

A tot arreu, la cuina ha baixat. És inqüestionable. En definitiva, tot s’ha industrialitzat. El gust de les coses és un altre. Les mercaderies i els plats més inversemblants han estat envasats en virtut de procediments de la química més o menys recreativa, però crematística, horripilant. La cuina com a art de lentitud, de paciència, de moderació, de calma, ha passat avall. Jo voldria saber si es pot fer alguna cosa en el món, si no és a base de l’observació i de la calma. Tot el que no sigui obeir aquest principi és una pura fantasia per a primaris. Ara es vol fer una cuina anomenada revolucionària. A la cosa més tradicional i més arcaicament meditada, li apliquen aquest adjectiu de la demagògia més repugnant. Vagin entrant, si volen, en la cuina revolucionària i cada dia menjaran més malament. La cosa és tan notòria i tan clara!

Però el curiós és que la gent vol menjar cada dia millor, sobretot ara que, a l’estiu, va tant al restaurant. Volen menjar cada dia millor, però sempre fora de les coses tradicionals. Això ha portat els propietaris d’alguns establiments a furgar en la vella cuina familiar, i així han ofert plats extravagants, sobretot barreges de carn i peix, que jo no he vist més que en aquest país i que es posaren de moda amb gran facilitat. Aquestes fórmules que, a priori, són absurdes, per no dir monstruoses, mentre es mantingueren en els límits de la cuina familiar, crearen, de vegades, molt bons plats. Per exemple: la llagosta i pollastre, que, de petit, vaig menjar a casa, i que quan s’encerta la combinació d’uns elements tan oposats, per no dir aberrants, ben units per un sofregit –que és un dels comuns denominadors de la nostra cuina–, pot resultar molt agradable. A primera vista no hi ha res més arriscat que posar en una mateixa cassola un pollastre i un crustaci, d’una inconfusible –tots dos– personalitat. Quan s’explica aquest plat a un foraster –i no diguem a un estranger– el primer que es pot veure és que es posen les mans al cap. «És impossible –us diuen–. La barreja és absurda i els resultats han d’ésser fatalment catastròfics. Aquestes coses tan diferents no es podran mai lligar.» Molt bé. Però…

La teoria és una cosa. La pràctica n’és una altra, generalment diferent. Es troben en el mateix quadre, però els resultats poden ésser molt distints. La cuina és una espècie de baptisme. El baptisme és un exorcisme per a treure els dimonis del cos de l’infant que es vol batejar –un exorcisme per a treure els pecats capitals. És probablement gratuït, però molt ben trobat. La cuina fa el mateix amb els aliments: els treu el salvatgisme intrínsec i tracta d’unificar-los. La pràctica, la realitat habitual de cada dia –que és una activitat sovint molt més aguda que la teoria–, pot produir en la cassola una indiscutible unió d’aquests elements tan aberrants. En la nostra cuina familiar el plat és vell, però resulta que ha estat nou i desconegut, i així fou molt acceptat. Per les mateixes raons, foren presentats altres plats típics del país, com la llagosta amb cargols i les gambes amb pollastre, etc. Són barreges espantoses, difícils, perilloses, que arribaren a provocar molta curiositat entre la gent interessada a sortir de les coses corrents i normals, que és el que sembla que l’època demana.

S’han obtingut alguns resultats?

He tractat d’escriure que, de vegades, aquestes absurdes barreges poden arribar en algun resultat. En sóc testimoni. Però ha passat una cosa curiosa: aquestes combinacions s’han desplaçat de la cuina familiar als establiments de restauració pública, pel fet que són tan cars. Són plats d’establiments destinats a les persones que volen fer una francesilla. Com que hi ha gent que guanya tants diners, sempre n’hi ha.

Ara bé: aquests i altres plats del mateix sistema no s’encerten pas sempre. Si el fet era real en la vella cuina, encara ho és més en els restaurants –i, a pesar de tots els encàrrecs, sovint la llagosta va per un cantó i el pollastre per l’altre i el sofregit no ha integrat res. En definitiva, els elements s’han menyspreat mútuament. És un plat perillós. La seguretat, qui la podria donar? He estat de vegades obligat a enfrontar-me amb aquests impressionants guisats i la meva desil·lusió ha estat –salvant rares excepcions– molt pronunciada. Als turistes i forasters, els sembla magnífic, faltats com estan d’un punt de referència. El mengen per la seva estranya novetat i la seva extrema raresa. Potser ens trobem davant un plat sofisticat elaborat sota la capa de la novetat. Aquestes coses són, per mi, d’una absurditat total.

Aquest llibre, que he escrit per la insistent demanda de l’editorial i pel record del professor Vicens i Vives, que en els anys de la fam em presentava ditirambes destinats a posar de manifest com és d’agradable viure en un país habitat per gent normalment alimentada, ha d’anar precedit d’algunes referències personals.

Jo no he estat mai cuiner. No tinc la més petita idea de les receptes culinàries. De la cuina, el que m’interessa són els resultats, l’eficàcia. Jo no he estat mai ni un gourmet ni un gormand. Les meves possibilitats d’absorció alimentària han estat sempre molt precàries. És probablement per aquest fet que he pogut arribar a viure alguns anys. Aquest paper, l’escric havent arribat a setanta-quatre anys. Són ja molts anys. El meu ideal culinari és la simplicitat, sempre compatible amb un determinat grau de substància. Demano una cuina simple i lleugera, sense cap element pesat en la digestió, sense taquicàrdia. El menjar és un mal necessari i, per tant, s’ha d’aerificar. Sóc contrari al vi fort i de graus. El vi dolç m’horroritza. El vi ha d’ésser sec, fresc i d’escassa graduació. No m’agraden les coses crues, ni dolces, ni massa salades. El luxe, en el menjar, com en tot, em deprimeix. Sempre he cregut que la taula és un element decisiu de sociabilitat i de tolerància.

No he estat mai partidari de les cuines exòtiques ni dels plats de pobles remots i allunyats. De vegades, trobant-me en una o altra ciutat, els meus amics m’han volgut portar en algun restaurant xinès, o jueu, o polinèsic. No he posat mai els peus en aquests estranys establiments. No he sentit mai la mínima curiositat ni per la cuina àrab, ni semítica, ni extremoriental. M’agrada menjar amb cullera, forquilla i ganivet, més que amb els dits o els palets. Sóc un franc partidari de la cuina, tan variada, d’aquest continent i de l’Amèrica del Nord. Tot plegat, si vostès volen, és corrent i avorrit, monòton. Aquesta monotonia m’encanta, perquè no crec que les novetats com a sistema ajudin a passar la vida. No m’atreviria mai a comparar un país amb un altre qualsevol: que tothom faci el que pugui –cada terra fa sa guerra– i que mengi de la manera que més li agradi. M’agraden les coses nostres –sobretot si són corrents i simples, netes impecables. No he arribat a comprendre mai per què les coses exòtiques, pel sol fet d’ésser-ho, han d’ésser, sistemàticament, adorables.

La nostra cuina és molt variada –sobretot ara. El règim d’escudella i carn d’olla diària i arròs el diumenge s’ha acabat. Sobre els elements estranys que semblen haver-se infiltrat en la nostra cuina, em mantinc en una adhesió incompleta. Dintre el meu europeisme sistemàtic, m’atinc a l’eficàcia. Cal judicar les nostres coses després d’haver-les provades. Tota la resta és una pretensió ridícula i sense solta apreciable.

El que hem menjat. OC, vol. 22

Llavors, per a anar a Còrsega, el correu dels pobres el feia el vapor «Numidia», una vella carcassa marsellesa que exhalava una fortor molt concentrada. Des de Niça, hi havia una comunicació més elegant, assegurada per un vaixell esvelt, pintat de blanc, molt lluent de metalls: el «Général Bonaparte».

El «Numidia» salpava de La Joliette a les tres de la tarda davant d’una multitud de persones vestides de negre, que acomiadaven els familiars o amics embarcats fent sovint lacerants escenes sentimentals. En travessar aquella gernació per pujar al vaixell constatàveu que us trobàveu ja a Còrsega abans d’haver-hi físicament arribat. Per als corsos enyoradissos –i ho són gairebé tots– emigrats a Marsella, la sortida del correu era una festa de sospirs, de lànguides tristeses i de llàgrimes. Però, finalment, el vaixell es posava en marxa.

Navegant lentament, sortia de la boca de les tenalles del port i després començava la travessia a una velocitat molt enraonada. El castell d’If anava passant per la popa, la gran ciutat brogent (que és de color de terra d’escudelles) s’anà de mica en mica desdibuixant en el fons de roques calcàries i de colors farigola que la volten i lluí per darrera vegada al sol la imatge daurada de Nôtre-Dame de la Garde –aquesta singular Mare de Déu suspesa sobre els teulats de Marsella–, la gavina més arriscada se’n tornà cap a terra amb una solemnitat d’esperit sant i ens trobàrem a la fi en la mar lliure, gronxats per unes onades profundes, lentes, llargues, d’una jeia enraonada.

Temps d’abril: aire fi, claredat, llum tendra, una mica aspra… Al cap d’una hora o dues de navegar, tot era tan blau que fins i tot la pell de la gent semblava blava. Deliciosa transfiguració! Però, a la llarga, tant de blau també cansa. Demés, a Marsella hi ha tant soroll i és tan difícil de dormir que cercàrem la nostra cabina i ens hi estiràrem. Amb el cap sobre el coixí sentírem una llarga estona –molt a prop–, darrera la planxa, l’esquinçament de la seda, el glu-glu espès i suau de l’aigua. Els nostres pantalons, penjats en un clau, es posaven a brandar dolçament, com un ninot desinflat… Ens vingué son. L’endemà a la matinada ens despertàrem a l’entrada del golf d’Ajaccio.

Fou una matinada molt fina, una mica humida, boirosa. En la llum crua de l’alba, la vella carraca tenia un aire irrisori, d’haver perdut la nit, un aspecte arrilat, les seves fustes suquejaven. La ciutat es desensonyava. Quan el vaixell alentí i el soroll de la màquina no fou tan opressiu, sentírem, en la llunyania, una campaneta prima que tocava a missa. El «Numidia» atracà davant del rest de palmeres que hi ha enfront de la casa de la ciutat d’Ajaccio.

Les persones d’una certa sensibilitat que arriben a Ajaccio queden instantàniament enamorades de la població. Cal simplement fer quatre passes per a veure que la ciutat és completament italiana: una petita ciutat italiana amb un casc antic i brut sobre el port d’una vida moderna, nerviosa i animada. Jo vaig quedar, com tothom, fascinat dels bells edificis que se’m presentaven davant de la mirada; vaig veure, al fons d’un carrer, una estàtua de marbre que em semblà que representava Napoleó; quan vaig arribar a la Piazza Diamante vaig sentir un xoc autèntic: la Piazza Diamante és un dauet d’aire infinitament graciós, obert sobre el golf incomparable… Però no seria sincer si no digués que la sensació predominant que vaig sentir en el moment de desembarcar a l’illa de Còrsega no fou una sensació predominant de gana. Sí: vaig arribar a Còrsega amb una gana fenomenal.

Napoleó solia dir que Còrsega és una illa que fa una sentor puixant i que ell (Napoleó) hauria sentit l’olor típica i forta de bosc espès, de maquis, que l’illa fa des de molt quilòmetres lluny. Potser és aquesta afirmació –que és una de les primeres coses que hom llegeix en preparar el viatge– el que explica que el turista arribi a Còrsega amb una gana que l’alça. En aquest punt s’imposa un aclariment. Mentre el «Numidia» navegà sobre la costa occidental de Còrsega, a molt poques milles del coster, dins del golf mateix d’Ajaccio, jo, que em trobava sobre el pont, no vaig sentir cap olor especial. Tots els esforços que vaig fer per ensumar l’olor de Còrsega resultaren fallits. Vaig suposar que per arribar, en aquest punt, a algun resultat apreciable, calia ésser, probablement, nadiu del país o almenys un iniciat. Sigui com sigui, la il·lusió és més forta que la realitat. Per la raó que sigui, tant si la frase crea la sentor com si la sentor ha creat la frase, el cert és que en desembarcar vaig sentir molta debilitat.

En realitat, fou a mesura que la gana anà d’augment que vaig començar de sentir l’olor de l’illa. Cosa particular! Mentre la consciència de la fam se m’anà fent clara, inequívoca i urgent, el meu olfacte s’anà saturant d’una olor rústica, deliciosament agradable, de densitat vegetal lleugerament tocada d’humitat perfumada de fusta bona i d’aire saturat d’herbes aromàtiques. No hi havia pas dubte: allò era la gran olor de Còrsega, la realitat constatada per Napoleó en la seva cèlebre frase. Peremptòriament, el perfum de l’illa em portà a la imaginació els mil gustos que podria tenir un conill de bosc del país honorablement rostit i discretament presentat. En un intermedi de la degustació imaginària del conill vaig considerar que la correcció exigia de constatar l’exactitud de la frase napoleònica. Quan un home d’aquesta importància –vaig dir-me– fa una observació, ja hi podeu pujar de peus: és de pedra picada.

Devien ésser quarts de vuit i el dia es presentava gloriós, quan vaig veure una cosa que deia: Restaurant des Palmiers. Vaig dirigir-m’hi com una sageta i a la porta vaig ésser acollit per un senyor que em digué que es deia Morelli i que era el propietari de l’establiment. De seguida vaig veure que havia caigut en mans d’una persona d’una sorollosa i dilatada cordialitat. No vaig pas entusiasmar-me. En realitat em caigueren les ales del cor. No sóc pas un admirador sistemàtic dels excessos sentimentals a les vores de la Mediterrània. Vaig fer la suposició que l’esmorzar seria magre i d’escassa qualitat.

El senyor Morelli em pregà que ho deixés tot a la seva mà i que tingués una mica de paciència. Vaig haver de resignar-m’hi.

En aquella hora tan matinera, el senyor Morelli estava dominat per una jovialitat i per un gust de la gresca extremament inquietants. Cantava el Mi chiamano Mimi de l’òpera de Puccini, entrava i sortia pel restaurant amb una lleugeresa sorprenent, donava ordres i contraordres, cridava el Pau, feia una broma al Pere, donava una puntada de peu a les anques del Berenguera i semblava afectat per l’acció d’un pathos ben poc adient amb la paciència, amb la constructiva tenacitat que requereix l’exercici de l’art culinari.

Havia arribat a Còrsega procedent d’Anglaterra, on fins l’estupidesa és solemne i enravenada. Per contrast, vaig trobar que la manera que el senyor Morelli tenia d’entendre la vida era desplaçada. Però no hi havia pas més remei: calia aguantar i fer bona cara. Qualsevol altra decisió hauria pogut empitjorar una situació que, examinada fredament, oferia ben poques esperances.

Passà un quart, passaren vint minuts, passà mitja hora. El senyor Morelli continuava tan enriolat i turbulent com al moment en què ens havíem començat de tractar. Posat davant d’aquella situació, vaig tractar d’arribar a una solució mental còmoda. Fatigat de suposar que tot estava perdut i d’imaginar que el senyor Morelli em donaria potser una sorpresa agradable, vaig arribar a una conclusió que considero molt útil per a viatjar per les vores d’aquesta mar. S’ha de preveure sempre el pitjor; d’aquesta manera, si el pèssim no es produeix, tot fa l’efecte d’una benedicció.

Feia molt poca estona que havia formulat aquest axioma quan vaig veure arribar el senyor Morelli amb una magnífica truita –una omelette au lard– acompanyada d’una amanida fresca i delicada. Així, doncs, d’una cuina que no sabia que contingués més que l’agitació matinal i poca-solta d’un eixelebrat, en sortí una substància exquisida, que fou completada amb l’aparició d’un peix fregit –un pagell d’una terça– que acabava de sortir de l’aigua. Després el propietari em presentà una embosta de nous, ametlles i avellanes admirablement torrades i una ampolla d’aiguardent del país –una espècie de grappa– d’una profunditat i un cos molt apreciables. La darrera sorpresa em deixà veient visions: el preu em semblà moderat.

El que de cap manera no vaig poder evitar fou l’interrogatori a què em sotmeté el senyor Morelli havent esmorzat. M’interrogà amb una curiositat tan pueril i tan viva, amb tanta gràcia, d’una manera tan mediterrània, que em semblà trobar-me en un cafè del meu país enraonant amb els meus amics d’infància. Degué trobar en tot cas el meu tracte plausible, perquè tot d’una, impulsat per un moviment d’amistat pura, d’entusiasme humà, em donà tres adreces que em semblaren de persones de les que s’anomenen, amb una exactitud més aviat relativa, fàcils.

–Tre donne intorno al cuor mi son venute… –vaig dir-li tot recordant la coneguda cançó del Dant.

–Non sono donne, caro signore! –digué Morelli, entrant exaltat en l’atmosfera poètica–. Sono tre angeli…!

Però no em trobava pas a Còrsega amb el propòsit d’entrar en aventures més o menys angèliques. Així ho vaig dir al senyor Morelli. Aquesta notícia, aparentment, el disgustà. Agafà un posat de forta preocupació, les celles se li enfosquiren, es tirà el barret sobre el front i mentre es gratava el pàmpol de l’orella vaig tenir por d’una desgràcia. A la fi parlà.

–Jo tinc un ase i un carret –digué–. Estan a la vostra disposició. Feu-me el favor d’aprofitar-los. Feu excursions. Visiteu els afores de la població. Són bonics. Us agradaran. El carret és modest, però té molt bones molles, «es gronxa com un estel». L’animal és pacífic i bon jan. Si no em dieu que sí, us en penedireu…

–Oh, gràcies, gràcies… –vaig fer avergonyit davant de tanta cordialitat.

Com tots els moviments de generositat meridional, allò semblava una mandolinata. Quanta sacarina, valga’m Déu! Vaig tenir la sensació física de trobar-me en un ambient italià primigeni, o sia exacerbat. (Aquesta primera sensació em fou després molt útil, perquè una pila de detalls em portaren a creure en la possibilitat d’una interpretació de Còrsega com una biologia italiana intacta. Aquesta puresa biològica, potser Còrsega l’ha conservada perquè la sobirania ha estat forastera, o sia impenetrable.)

Jo ja havia gairebé oblidat que la característica de tots nosaltres és de sentir necessitat, de tant en tant, de fer algun favor impetuós i rutilant. ¿Per què som tan generosos, tan apoteòsicament simpàtics? De fet, no ho som pas gaire, i els nostres sentiments tenen una tendència a la mobilitat molt accentuada. Generalment som freds com el marbre, calculadors, i apliquem a la vida una astúcia que sovint esdevé puerilitat per excés d’intenció en la jugada. La nostra intenció no és pas que ens prenguin per simpàtics, sinó que ens prenguin per vius. Des del punt de vista general, aquesta vivor ens serveix de ben poc. Els països que tenen un nivell de candor i de bona fe molt elevat van generalment al davant. Amb el nostre complicat i alambinat maquiavel·lisme, amb la nostra terrible vivor universal, no arribem a valer una pipada de tabac. Deia que som freds com el marbre, i, a judicar per l’aspror de la nostra vida familiar i social, ens plau més viure en el mutu menyspreu que en l’activa convivència amable. Si de tant en tant no podem ofegar les sortides de la nostra sorollosa benvolença deu ésser per tenir el dret de maleir els ossos del pobre que no té més remei que acceptar les nostres iniciatives generoses i adorables.

.

Còrsega, l’illa dels castanyers. Les illes, OC vol. 15

Aquest text reprodueix un fragment de l’obra Josep Pla inèdit, de Josep Valls i Grau (Barcelona: Blume, 1982)

——————————

16 de juliol 1979

Avui és dilluns. Ahir vespre va arribar Pla, i anit s’ha quedat a dormir. Diu que ahir va demanar per mi. Va dir que em volia veure. A les onze del matí, m’acosto al saló, on hi està llegint la «Hoja del Lunes». Li faig:

–Bon dia, senyor Pla! Com va? Diu que em volia veure?

–Sí, senyor –contesta–. Segui… Com anirà Nicaragua? Tot això em fot una por tremenda. I és que la gent, el que no vol, és treballar… que no veu com estan les carreteres? Tothom fa una cosa que en diuen vacances… ¿Què cony és, això? Jo no n’he fet mai, de vacances… no ho sé, no ho sé. Miri: li volia dir una cosa: aquest diari que surt a Girona, que es veu que vostè hi té algun amic… que m’han dit que és un diari d’ex-capellans i boy-scouts, que se’n diu exactament «Punt Diari»… a vostè li agrada aquest diari?

Jo que li dic que m’agradi o no m’agradi no té cap importància. El que té importància és que a les comarques gironines tinguem un diari. I que el podem criticar i tot el que vulgui, però què l’hem de comprar. És una bona cosa, així mateix ho dic a Pla, sense saber ben bé com s’ho agafarà, que tinguem un diari a Girona. I un diari en català. I que surti cada dia…

–Exacte! –em fa–. I jo li porto uns papers, aquí, per vostè, perquè els faci arribar a la gent que fa aquest diari… Com veurà, és com si vostè em fes un interviu… Si li sembla, vostè ho pot passar a màquina, i llavors els ho doni, i si els agrada que ho publiquin…

Li dic que «molt agraït, no sap pas com m’agrada tot això», etcètera.

–Deixi’s de collonades, home! Vostè, no m’ha d’agrair res. Ho llegeixi, i ja em dirà si li agrada.

M’emporto els papers cap al despatx i em disposo a llegir-los. Es tracta, cosa curiosa, d’un hipotètic interviu que jo faig a Josep Pla… Però ell mateix ha escrit les preguntes i les respostes. Tot plegat. Em sembla important. El transcric a continuació:

.

–Senyor Pla, tinc el gust de saludar-lo, altra vegada a Figueres. Ve molt sovint… Li agrada aquest país?

–Sí, senyor: m’agrada. En definitiva és el meu. En aquest hotel hi estic bé. Des del menjador veig el panorama d’aquest rodal… Però, per favor, senyor Valls, vingui a prendre un petit aperitiu: una gota de ginebra anglesa autèntica i una aigua tònica. Si vostè no té feina, parlarem un moment…

–De tota manera, vostè ha fet sobre l’Empordà crítiques abusives i molt fortes…

–Sí, senyor! Si fa molta calor es posa sobre aquest país una boirina blanca que no deixa veure res. A l’hivern, s’entaula el Mestral del Canigó, el clima és horripilant. A cada cantonada s’han de demostrar unes heroïcitats que no se solen tenir. De tota manera, l’Empordà ha guanyat. No hi ha pas tants republicans-federals com en els anys en què em vaig examinar de les primeres assignatures de batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Figueres. Aquesta és la primera empremta que hi vaig rebre per tenir-hi amics. En realitat hi he tornat sempre. Hi he conegut Puig Pujades, que era botiguer i corpulent; Jaume Miravitlles, que tenia la botiga més important de la població; Ramon Canet, llibreter de la Rambla, que sempre tingué una loquacitat una mica restringida; el vell notari Dalí, que era un impressionant personatge, que exercia un notariat personalíssim; Gabriel Alomar, que era catedràtic de llatí a l’Institut; el senyor Vayreda, de Lledó, gran erudit comarcal que un dia em digué, a la llibreria Canet: «Vostè ve a fer el mercat?». No, senyor –jo li vaig respondre. «Vostè i jo –em respongué–, venim a Figueres cada dijous i no fem el mercat: segui!». Aquell em féu una disquisició exhaustiva sobre la diferència que ha entre les garberes de l’Empordà i les de la Garrotxa. Vaig tenir accés a la tertúlia de l’herbolari, al costat de l’esmentada llibreria, i hi vaig conèixer el metge Vila, gran persona i gran metge, i l’arquitecte Pelai Martínez, professor de l’Escola d’Arquitectura a Barcelona; el senyor Quirze Callis, caixer de la banca Perxas i gran amic dels Canet. I l’herbolari, que era un home alt i corpulent i callat, a les nits d’estiu s’asseia en una cadira a la vorera de la Rambla i sentia cantar el mussol. També vaig conèixer el senyor Bonaterra, que era botiguer, aquarel·lista i practicava l’humorisme. També vaig tractar un altre aquarel·lista: en Ramon Reig. Tinc record impressionant de la mort i l’enterrament, a Lledó, del pintor Llavanera. Marian Llavanera, que quan era jove feia una pintura realista, pesada, gruixuda, considerable. El seu metge, que era de Barcelona, obtingué gairebé tota la seva pintura i com que la guardava a pany i clau, la popularitat de l’artista ha estat escassa. Llavanera semblava un jove de festa major, era molt primari, ciclista, especialista de «carreres» de cintes, excellent caçador de tords, i fou un gran pintor. El Restaurant Roig de la Rambla, no era pas dolent. Donaven uns rogers a la brasa inoblidables. A l’Institut hi havia catedràtics impressionants, sobretot el d’agricultura –que ara no recordo com es deia–, era un utòpic sistemàtic, i molt popular. Aquell senyor, que era gran amic del meu pare, segurament perquè el meu progenitor havia perdut tants diners fent arròs a Pals, contribuïa a la utopia. Vostè deu haver llegit, amic Valls, la Utopia de Campanella. Les meves estades a Figueres sempre m’han fet la impressió de viure en la Utopia. Hi havia utopistes tristos i utopistes alegres. Les sardanes de Pep Ventura, tan tristes, inspirades en cançons més aviat fúnebres que es tocaven a la Rambla, feien puntejar la sardana.

»Era estranyíssim. En canvi, la utopia alegre feia plorar: era la política, el retard de la política. Quan sentia parlar de l’Erato amb tanta força, em semblava que estava a punt d’arribar a Figueres el senyor Pi i Margall per implantar el cantonalisme. Després em digueren que el senyor Pi i Margall feia molts anys que era mort. Jo no he estat mai donat a les necrologies. Ara: hi havia altres ciutadans que no eren utòpics: tenien una botiga, una tenda, un petit comerç i anaven fent. A Figueres hi hagué sempre, a més a més, un artesanat de gran categoria, molt intel·ligent. Salvador Dalí, ja instal·lat a Port-Lligat, era a punt de marxar a París i després a Nova York. Abans d’emprendre la marxa ens invitava al seu domicili. Hi anàvem uns quants amics. Ens oferia una copa de xampany de Peralada i el que havia fet aquell estiu: un gran quadre i tot allò més que havia fet. Dalí és un enorme treballador. Ell i el senyor Bech de Careda ens explicaven els misteris de la pintura. Els estic molt agraït. En fi, amic Valls, li he més o menys explicat algunes coses de Figueres. N’hi podria explicar moltes més. M’he oblidat de parlar del senyor Carbona, alcalde excel·lent, republicà-federal-monàrquic de Figueres, d’un anecdotari inacabable. En fi, Figueres és Figueres, i demà serà un altre dia.

–I bé, senyor Pla: si vostè hagués hagut de viure a l’Empordà, ho hagués acceptat plenament?

–No ho sé, potser sí, potser no. M’he deixat més de mig segle en el periodisme. He hagut de viatjar. Potser si hagués pogut dominar la meva vida, hauria viscut a l’hivern a Holanda i a l’estiu a Grècia. Un dia vaig llegir en un setmanari de Figueres, això: La velocitat màxima de la tramuntana, mesurada, ha estat de 172,9 km/hora. Comprendrà: per a mi és massa forta. El meu heroisme natural és inexistent. A Holanda sempre hi fa vent, però és més enraonat. A l’hivern, hi plou sempre. I a l’Empordà, gran desgràcia, hi plou menys. A Holanda, a l’hivern, m’hagués recollit en un racó qualsevol, al costat d’una calefacció qualsevol, i m’hagués dedicat a llegir o a mirar pels vidres de la finestra. No hagués viscut mai a les ciutats importants, ni a Rotterdam, ni a Amsterdam, ni tan sols a l’Haia. Potser hagués viscut a Utrecht, que és un poble on hi viu el cardenal dels Països Baixos, o a Doordrecht per veure passar les barcasses que a centenars naveguen pel Rhin, o a Delft, que és una població on a l’hivern no hi ha ningú pels carrers. Jo en tinc prou mirant l’exterior a través de la pluja que regalima. No s’hi sent mai res. Els sorolls em mortifiquen.

–I a l’estiu a Grècia?

–Sens dubte.

–Continua amb les seves il·lusions hel·lenistes?

–Sí, senyor. Exactament. He fet molts viatges a Grècia. Jo sé molt poc grec. Ni el clàssic ni el d’avui. Ara: els grecs una mica cultivats, tenen una tal capacitat idiomàtica que es fan entendre en el que parlen. Ara Grècia és un país molt divers. La Grècia clàssica és un fabulós cementiri de pedres. M’ha entès bé? Uns enormes cementiris de pedres. Conec Troia: cementiri immens de pedres. Conec Milet: exactament igual. Milet, dels grecs de l’Àsia Menor, sempre m’ha interessat. Milet arribà a fer més de vuitanta establiments comercials a la Grècia estricta, al Mediterrani central, i al Mediterrani occidental. Jo crec que Massília –l’actual Marseille–, els establiments grecs del seu voltant –s’entén de Provença–, l’actual Roses i l’insignificant establiment d’Empúries, vénen de Milet. No ho podria demostrar perquè no tinc cap erudició –sempre suposant que sigui possible; ho dic per simple intuïció. Les Universitats americanes han posat un cert ordre a l’antiga Atenes. Molt bé. Però no es podria pas negar que és un enorme cementiri de pedres, malgrat l’enorme museu que hi han fet. I Efès, a l’Àsia Menor, ¿no és un fabulós cementiri petri? ¿I l’illa de Delos, que és on Atenes i els amics d’Atenes, hi posaven els tresors, els diners? ¿I la gran aglomeració de Delfos, la ciutat sagrada on els vells grecs anaven a demanar auguris als déus per anar fent? ¿Què se n’ha fet? Quan sant Pau passà per Corint, aquesta ciutat era immensa. Tenia un port sobre el golf de Missolunghi i un altre davant d’Egina i Salamina. Havia creat una gran colònia a la Magna Grècia –Sicília– a Siracusa, un altre enorme cementiri de pedres, la qual en tenia un altre a l’Adriàtic. Ara Corint té una població d’uns quinze mil habitants i unes casetes blanques, ridícules. I ara li diré, senyor Valls, per què no he anat fins ara a viure a Grècia. Aquest desplaçament es pot fer anant a Milano i prendre un altre tren per a Brindisi. És un viatge de pocs diners, còmode i fàcil. Però l’estació de Milano em produeix molta por; és una de les més grans baluernes creades per Mussolini. Té «18 binari», per dir-ho a la italiana, per als trens internacionals, i la gentada és immensa. Ja no tinc edat per practicar l’heroisme. A Brindisi s’agafa un «barco» grec que us porta a Patràs, i a Patràs enfila la carretera a Olímpia. S’arriba a una calanca i un motoritzat us deixa a Zante, en grec Zakintos. Zante té escassos records de la Grècia clàssica; no té cementiris de pedra, que m’atabalen. Fou una illa veneciana que en deien «Zante, flor di Levante», on hi ha vinyes i oliveres. Hi tinc amics seguríssims, que desconec: són els de la religió grega-ortodoxa, que són furiosament contraris al paganisme i que trobo a les terrasses dels cafès, amb la família, o a les petites esglésies bizantines. Aquests personatges ataquen Parmènides i Heràclit; que són els filòsofs més importants del moviment pre-socràtic, i no cal dir que ataquen Sòcrates, Plató i Aristòtil… Són mala gent del paganisme… Ells van amb els pares de l’Església grega, com nosaltres anem amb sant Agustí. És inútil: aquests són els fets; la filosofia no és més que una invitació a la moral. És agradable quan un ha fet una vida de calet, trobar defensors a les terrasses dels cafès. Estic segur que si pogués viure un any a Zante, la meva vida s’allargaria almenys dos anys. I ara, si li sembla, no direm res més i ens n’anirem a menjar un plat de sopa de farigola que ha fet el senyor Mercader…

.

Això és exactament el que m’ha donat escrit Josep Pla. No hi he afegit ni hi he tret absolutament res.

Hem estat una mica massa poc afortunats amb el primer article a La Veu de Catalunya. Però, com que el terna té, al nostre entendre, el més gran interès, tractarem de dir les coses d’una altra manera.

El planejament i la recol·lecció de dades per a l’obra que estic escrivint sobre el senyor Cambó m’ha fet adonar d’una cosa: m’ha fet adonar que encara el que hi pot haver de més interessant i fascinant per a un català és conèixer, de primera mà, el seu país i la gent del seu país. Aquest coneixement és una cosa que jo, francament, tenia una mica negligida i que ara que m’hi he embrancat em produeix la indescriptible sensació que hom sent quan, sense moure’s del camp intel·lectual, trepitja la terra ferma. Aquests treballs que ara estic fent, els aconsellaria a tots els homes de la meva generació. No són pas uns treballs completament agradables. Moltes coses que hom considerava respectables i definitives per simple esperit d’imitació o per no haver-les mai reflexionades fredament resulten d’una buidor i d’una feblesa ridícula. A trenta anys, però, és l’hora de decidir-se: o cap al no-res verbal, enlluernador i florit, o a tractar de realitzar la cosa intel·lectualment més difícil d’aquest món, això és: agafar la realitat pel coll i, si pot ésser, agafar-la viva.

El fet sorprenent, potser, de la història moderna d’aquest país és l’aparició, a la darreria del segle passat, d’una generació d’homes complets, això és, d’homes polítics. Les coses anaren d’aquesta manera: el que liquidà la Catalunya provinciana fou l’Exposició Universal de Barcelona. L’Exposició fou el testament d’una època, un testament que deixà literalment enlluernada la joventut del temps. L’Exposició posà davant dels ulls dels homes de vint anys les possibilitats del país. Aquests joves, davant el que veieren, descobriren literalment Catalunya. I tot arrenca d’aquí, això és, del fet que en un moment determinat una generació deixà de pensar provincianament per començar a pensar naturalment. Abans de l’Exposició tot és provincià: ho és Almirall, ho és sobretot Pi i Margall. Es per això, encara, que el segle passat català té, malgrat tot, poca base per a durar. Per a sobreviure-hi s’haurà d’ésser molt fort: s’haurà d’ésser un Aguiló, un Balmes, un Prim. Després de l’Exposició, en canvi, tot és més positiu, més directe.

.

La generació alliçonada per l’Exposició és una cosa tan grossa, que fa l’efecte, literalment, d’un miracle. Es tracta d’una primera generació, això és, d’una força sense tradició, sense experiència, sense elements per a treballar. Així i tot, aquesta generació no fa més que arribar i moldre. De quina manera es posa a treballar! No podem pas entrar en detalls. Penseu només que de la guerra de Cuba a la Solidaritat hi ha un instant. Vull dir que aquest país canvià de cara en un instant. Reflexioneu tot això un moment, si us plau! Penseu com és difícil per a un país, disposar d’una generació de polítics. De polítics, potser no en podríem citar, de l’època gòtica fins ara, ni mitja dotzena. Ara bé: trobar-nos de cop i volta davant d’una generació de polítics autèntics i reals, no és una cosa sensacional?

Per a explicar el sentit d’aquesta generació es pot recórrer, per exemple, a la terminologia de don Pere Coromines, perquè és molt exacta. Don Pere Coromines encarna el sentit de constructivitat més sòlida del nostre poble, en un dels barris més inoblidables de Barcelona: en el Born. És l’esperit tenaç, positiu i sòlid del Born el que ha fet Barcelona! –em deia l’honorable President de l’Ateneu no fa gaires dies. En canvi, el gust per l’esterilitat, la bullanga, la destrucció, el gust pel no-res, que ha dominat tantes vegades, el posa al carrer de Ponent. ¹  Dintre del vuitcentisme aquestes localitzacions són exactes. En la nostra vida actual també, perquè en realitat el Born s’ha eixamplat de la mateixa manera que el carrer de Ponent s’ha allargat. I, políticament, quin dubte hi ha que el contrast és evident? Ara bé: a mi em sembla que la generació de què parlava fa un moment ha heretat i eixamplat les possibilitats més constructives, enraonades i veritables de l’esperit del Born i les ha portades fins a un extrem que tots hauríem d’agrair i estimar. I la millor manera d’agrair-ho consistiria potser a meditar un moment sobre el desastre que representaria un retorn a l’esperit d’incoherència, de diletantisme, de frivolitat i de bullanga intel·lectual i verbal del carrer de Ponent. No es tracta pas –repetim-ho una vegada més– del vell conflicte entre dretes i esquerres. De bo de bo, aquest problema no ha existit mai a casa nostra, en el nostre terreny, o sigui en el terreny del particularisme. És sempre el mateix: el problema previ té ajornades moltes qüestions. De fet el problema és més profund: és el conflicte entre el Born i el carrer de Ponent, entre el sentit de la constructivitat i el sentit de l’esterilitat.

Aquest és el color del moment –i és aquest color el color que em fa ésser allà on sóc.

14 de novembre de 1928

————————————————————

Originalment publicat a La Veu de Catalunya

(Caps i puntes, p. 289)

————————————————————

Un article important, potser relacionable amb aquest per la visió de Barcelona: «La Barcelona gòtica» (Primera volada)

1. El carrer de Ponent va canviar de nom el 1923 per dedicar-lo a Joaquín Costa. [↩]

1924-1925

Sensació de Suïssa. – Quan l’automòbil deixa la vila de Lausana adormida en la dolçor emboirada i matinal del Leman i comença a enfilar-se per les terres altes de la Suïssa alemanya, hom no pot resistir la temptació de comparar Europa amb un camell i el viatge cap a Berna amb la pujada damunt el gep de l’animal. El gep, però, no pot pas ésser més agradable del que és. La carretera és magnífica. Els pagesos són d’una netedat extraordinària. N’hi ha que seguen amb una polsera al puny i amb coll planxat. Els pobles semblen de fira de mostres i els prats tenen treballs per assemblar-se als prats dels quadres a l’oli. La llista de les comparacions es podria allargar indefinidament. No seré pas jo qui ho faci. És massa fàcil; i aquesta Suïssa serà tot el que vulgueu, ensopida, sense sal i muntada com un rellotge; però al costat d’aquests inconvenients, que són, sigui dit de passada, molt generalitzats a Europa, hi podeu trobar avantatges innombrables. L’ordre, la netedat, la reglamentació de Suïssa són els capítols d’un programa infinitament més important que els programes grandiloqüents i idealistes que nosaltres acostumem a servir i que serveixen, sota la capa de les belles paraules, per donar de mamar a les bones persones. Suïssa serà sempre el model de l’home mitjà de tot arreu i l’ideal del ciutadà dels pobles bruts.

La carretera de Lausana a Berna corre entre una doble filera d’arbres fruiters: pereres, pomeres, presseguers. La fruita encara és verda i no ofereix cap temptació. Aquest sol no escalfa ni alimenta. Hi ha, però, a l’aire una gran suavitat i les esquelles de les vaques fan un soroll llunyà, greu i religiós. Sovint, enmig dels camps, es veu la silueta d’un Crist clavat a la creu, ple de gotes de sang. A mesura que la carretera va pujant, us va envaint una tristesa vaga i sentiu una sensació d’allunyament. Deixeu enrera un camp de blat mig moll que no ha pogut madurar. La carretera travessa un bosc d’avets, verd i negre, i un baf de frescor humida us fa sentir la medul·la. Els Alps plens de neu, rosats del sol, amb les arestes d’acer, tenen un aire florit que encara els fa més tètrics. Sempre que veig els Alps, recordo un episodi de la vida de Winckelmann, el descobridor modern de l’antiguitat clàssica. Winckelman, després d’haver viscut tota la vida a Roma i a Grècia, se’n tornava ja vell cap al seu país. Pujava amb la diligència Itàlia amunt i veu’s aquí que en un moment donat els Alps se li presentaren davant, imponents i monstruosos. Diu que Winckelman, davant d’aquella visió, arrencà un plor de tristesa i d’enyorament només de pensar en el seu país i en els que deixava enrera.

Berna és una típica ciutat de terres altes: pagesa, porticada i provincial. Hi ha dues Bernes: la vella, que és això que hem dit i és plena d’encís, i la nova, germànica, de ciment armat, feta a màquina. Els edificis oficials de Berna pertanyen a la part germànica i no tenen interès. En canvi, hem rodat, amb profit, per sota els porxos del llarg carrer de les fonts, que té al mig el famós rellotge de torre, amb les figures que es mouen quan toquen les hores. Aquest rellotge és molt divertit i la gent s’hi encanta. Cada vegada que toquen hores passen diverses coses: primer canta el gall, després unes figures que semblen prelats fan uns signes amb el cap, volent dir que en aquest món no hi ha res a fer. Després el Pare Etern trabuca el seu rellotge de sorra perquè pugui rajar la de l’hora següent, i amb tot això uns óssos i altres animals ferotges surten del seu amagatall i fan un tomb, amb sornegueria, davant del públic. Què representen aquests óssos? Quan els animals s’han fet escàpols, tot torna quedar en pau. El grup de badocs es desfà. Fa cent anys, el carrer, el rellotge, les fonts plenes de sants i de coloraines que s’alcen al mig del carrer cada vint passes, devien ésser iguals. Els mateixos geranis vermells devien penjar de les finestres de les cases. Les botigues d’avui, brillants i engrescadores, com les de les grans ciutats, devien ésser llavors fosques entrades de vila rural. La ciutat s’ha modernitzat, però no ha pas perdut l’aire pagesívol i ranci que té.

Hem dinat a un restaurant de sota els porxos –el primer, ens han dit– a tocar el rellotge de torre. El restaurant, que és al primer pis, té l’inconvenient de tenir, a la planta baixa, una confiteria per la qual heu de passar abans d’anar a dinar. No s’hi val! Al restaurant hi ha poca gent i tothom es queixa de la manca d’afers i del mal estiu, que ha allunyat els turistes. A un racó hi ha dues angleses que es fan passar l’ensopiment bevent xampany. Són dues noies joveníssimes, picants. Es veu clar que s’han equivocat i que cerquen el camí de París. Suïssa, diguin el que vulguin, no és pas un país d’estiu: és un país que vol neu, fred i calefacció. Ara, fer el turista requereix condicions d’heroïcitat que no té tothom, perquè s’ha d’anar a l’alta muntanya. En canvi, a l’hivern, sortir a prendre un cafè és ja una excursió, i anar a fer una visita als afores és un esport com qualsevol altre. Ens ha costat poc de fer entendre tot això i altres coses, amb els ulls, a les noies angleses i ens hem posat absolutament d’acord. Ens ha semblat que les angleses tenen més imaginació a Berna que a Londres. Després, però, ni elles ni nosaltres hem estat d’humor i ho hem deixat per més endavant, és a dir, per mai més.

A la tarda, un taxi ens ha fet fer el turista de bo de bo. En deu minuts hem donat tres o quatre voltes a la ciutat. Hem vist, una mica alarmats, que seguíem un circuit tancat i que sempre érem allà mateix. Ho hem vist tot: els óssos, els celebrats óssos de Berna, les escoles públiques i els quarters nous. El xofer ens volia portar a veure els establiments de beneficència; però hem renunciat: hem tingut por que pel desig de fer-nos veure coses, no ens presentés a la família i als amics. Hem tornat a veure els óssos, els quarters nous i el rellotge de torre. Hi havia, com sempre, un grup de badocs esperant que toquessin hores. A la fi el gall ha cantat, les figures que semblen prelats han fet els signes de cap coneguts volent dir que en aquest món no hi ha res a fer, el Pare Etern ha buidat el seu rellotge de sorra per fer pas a la de l’hora següent, els animals ferotges han sortit del seu amagatall i han donat la volta amb una matussera sornegueria per davant del públic. Després tot ha tornat a quedar en pau i el grup s’ha dispersat de mica en mica.

Hem pagat el xofer del taxi, i aquest, amb una gran naturalitat, ens ha tornat el canvi en monedes d’or. Això ens ha acabat de confirmar que érem a Suïssa i la lluïssor groga ens ha arrodonit la sensació una mica vaga i somnolent.

La vida a Suïssa. – La cosa que m’agradaria potser menys del món seria tenir una propensió a la tuberculosi barrejada amb la possibilitat de poder disposar d’uns mitjans de fortuna. I això, perquè si patís del primer mal i del segon bé, no tindria més remei que venir a Suïssa una temporada llarga. I Suïssa, no hi puc fer més, em cau a sobre, em cau irremeiablement a sobre.

En general, aquests països, tan civilitzats, tan ordenats i tan ben presentats són fets per gent mecanitzada i automàtica. No és pas que jo tingui res a dir contra aquesta classe de gent. El que em sap greu només és no ésser-ho. A Alemanya, però, no es nota tant. Si els alemanys no fossin mecanitzats, què serien, Mare de Déu? Imagineu-vos, fora de la mecànica, una Alemanya esponjada i tova, la millor Alemanya possible. Figureu-vos una Alemanya convertida en una grandiosa òpera de Wagner. Encara seria més divertit.

A Suïssa, el xoc és fortíssim. El país està tan sobiranament ben arreglat, que us fa sentir brutalment que sou un lamentable salvatge. Potser us ho fa sentir massa. Us ho fa sentir tant, que, de vegades perdeu la serenitat i trobeu que la vostra salvatgeria us agrada força. Estem habituats, desgraciadament, a veure els elements més vitals al marge de tota reglamentació. Per nosaltres la vida està sempre en lluita amb la llei. I bé: arribar a un punt i trobar-se que tots els barrets van justos i totes les aixetes ragen us fa quedar amb la boca oberta. Us demaneu si no és un país de carters vestits amb un uniforme invisible, si el que tothom pensa és segons l’esperit de la unió postal universal, si el protestantisme no els ha absolutament conformitzat. Sí. De vegades perdeu la serenitat i sentiu que sou un individualista ferotge i irreductible.

Aquest individualisme m’ha fet meditar molt. Primer, hi ha el paisatge. A Suïssa hi ha una muntanya enorme a cada cantonada. No sé per què això sembla que hauria de privar que el país fos absolutament donat a la civilització de manual. Les muntanyes enganyen. Jo trobo que el paisatge suís és inhumà i teatral, pintat de nou, desproporcionat. Sembla mentida que el mateix senyor que ha fet l’Empordà hagi fet els Alps. Un paisatge amb neu serà sempre una cosa de litografia. Més just: un rave de cal lampista. Aquests paisatges metàl·lics, els dies de cel clar, donen excés d’àcids a l’estómac. Si està núvol i hi ha boira, encara és pitjor, perquè llavors la naturalesa es converteix en un escenari de teatre d’òpera. Només quan plou i al vespre, encara, el país és fet a la mida de l’home. De tota manera, el paisatge en aquest moment, em penso que no té res a veure.

L’individualisme no pot pas pervenir dels ressentiments que jo pugui tenir contra l’Estat d’aquest país. De ressentiment no en tinc cap. Al contrari. El millor que pot fer un Estat, quan s’ha parlat de tot, és tenir uns funcionaris agradables, polits, ben educats, poc arbitraris i poc genials. Els empleats de l’Estat suís són perfectes, inimitables i l’Estat suís és el millor del món.

Diré més: tot i escorcollant-me fins al fons, sento que no tinc cap ressentiment contra l’autoritat. Com a ciutadà que sóc d’un país que no coneix l’autoritat, el meu cor, davant de l’autoritat que hom observa en els altres països, es torna melangiós i elegíac. Si tinguéssim aquests alcaldes, aquests regidors, aquests policies, aquests escombriaires de Suïssa, a Catalunya! Si poguéssim fer desaparèixer la Barcelona dels negocis bruts, dels usurers, dels renegaires, la Barcelona de les esqueles, dels oradors i dels miserables! Si un dia sortís un home que després de fer-se anar a la rega¹ a si mateix fes anar a la rega a tothom! Com el nostre país no hi hauria res al món i llavors sí que els catalans ho tindríem tot pagat.

El català és sovint un home que veu el món pel vertader forat del pany de la porta, però s’escau gairebé sempre que no pot entrar perquè no té la clau. Els catalans ens pensem que vivim molt bé i en realitat vivim molt malament. Ens pensem tenir moltes comoditats i amb prou feina coneixem el confort. Ens imaginem que les nostres coses són molt bones i són, amb penes, digeribles. Admetem diàleg sobre tot, excepte sobre la vida miserable que portem, aquesta vida que compta els anys per les epidèmies de tifus, de grip, de pesta bubònica, d’anarquisme i de lerrouxisme que hem hagut de passar. No sembla pas que portem gaire pressa per desfer-nos de tot això. És lamentable.

Existeix a casa nostra àdhuc el providencialista. El providencialisme és una forma mental que han creat conjuntament el catolicisme i l’espanyolisme. El providencialista sosté amb els ulls baixos que les epidèmies, les desgràcies, les barrabassades són fets irreparables contra els quals no hi valen prevencions ni fumigacions ni tractaments. Tot això forma part de les determinacions fatals de la providència. La persona que a casa nostra fa un negoci brut, la que no compleix amb el seu deure, el que tira contra els interessos generals es pensa estar d’acord amb les lleis que regulen la gravitació i l’harmonia universal i la teologia més ben lligada.

Podríem allargar la nota indefinidament, però aquesta digressió demostra, crec, d’una manera perfecta, que no tenim res a dir d’especial contra l’autoritat. Al contrari. Així, a què es deu l’individualisme que us entra, de vegades, a Suïssa? És un fet, em sembla, perfectament natural. La persona que té el cul de les calces esquinçat s’estira l’americana per dissimular. Nosaltres, davant de l’orgull satisfet de la gent d’aquí, ens posem a protestar perquè no ens vegin l’orella de la nostra incapacitat. Això, però, ens surt amb tanta naturalitat, que ens arriba a semblar que tenim raó.

– Aquí teniu el nostre referèndum –ens diuen–. Voleu una cosa més perfeccionada?

– Aquí teniu les nostres organitzacions internacionals que no poden marxar més fi del que marxen.

– Aquí teniu les nostres escoles, el nostre Codi civil, el nostre federalisme, l’instrument de rellotgeria més perfecte que es coneix, el nostre primer de maig, tan correcte i al mateix temps tan revolucionari, la nostra tolerància religiosa, els nostres ferrocarrils, els salts d’aigua, les foradades amb la seva ventilació racional i algebraica…

Aneu dient. Com més avantatges us trobeu, més trist em poso. Els anglesos són més correctes perquè en general no són anglòfils i nosaltres som els més correctes de tots perquè tirem sempre contra el nostre país. No sou partidaris d’embolicar les coses amb una mica de caritat?

Estimats ciutadans suïssos, sou molt civilitzats, molt més del que us penseu. Com més sento que en sou, més salvatge em trobo i més poca cosa em veig. No insistíssiu massa, però… Si ho féssiu, em vindrien ganes de clavar-me un clau al cap i d’anar-me’n a Amèrica a beure aigua de les fonts i a fer-me milionari. No insistíssiu, us dic…! La meva profunda salvatgeria no necessita estimulants.

———————————————————————

Reproduït de Llanterna màgica (1926)

———————————————————————

1. REGA f.
   || 1. Solc fet amb l’arada o amb l’aixada, per a plantar-hi hortalisses o simplement per a remoure la terra (Ross., Vallespir, Cerdanya, Empordà, Garrotxa); cast. surco. Fareu dos regas, fondas mig pam, y que la una estiga deseparada del altra dos fins en tres palms, Agustí Secr. 15. Una esmotxada de rega havia deixat escapar l’aigua, Víct. Cat., Mare Bal. 51. «A rega, mascard! A rega, moreu!»: crits amb què els llauradors estimulen els bous de la llaurada a fer els solcs drets (Empordà). Rega migera: el solc que serveix per a establir partió entre camps de diferents propietaris.
   || 2. Ratlla incisa o senyada a terra, especialment la que serveix per a indicar diferents seccions d’un joc de nois (Ross., Empordà, Vimbodí); cast. raya. Fem-nos a boles de clotet.—Me’n vaig a fer la rega, espereu-me.—És torta! Espieu que sap pas fer la rega; és torta, Rev. Cat. ii, 128.
   || 3. Ratlla que es produeix longitudinalment en el centre de la part posterior d’una mitja i d’altres treballs de punt, a conseqüència dels punts escapats que s’hi han fet per donar-li la forma; cast. raya.
   Loc.
   —Anar a rega, o Fer la rega dreta: guardar la disciplina, fer bondat. Tant ne pertocava an els llurs fills y filles si feyen pas la rega dreta, Caseponce Contes Vallesp. 95.
   Refr.
   —«El bou vell, sempre a la rega»: significa que les persones velles solen treballar més que les joves (Empordà).
   Fon.: réɣə (Puigcerdà, Figueres, Olot); rέɣə (Oleta, Cotlliure, Palafrugell).
   Etim.: del cèltic rica, ‘solc’.

   Diccionari Català-Valencià-Balear [↩]