Una vegada heu sortit de la costa deserta i inclement de Jutlàndia i, posats sota el paraigua que fa aquesta costa, entreu Dinamarca endins, sentiu com si tornéssiu de la mort a la vida. Se us presenta un país dolç i pàl·lid, com un cromo mig esborrat, sense pintoresc, posat en remull dins d’una mar enraonada i sense monstres. La Bàltica –escrivírem un dia– és una Mediterrània esblaimada i a sota zero. Ho repetim avui més documentats. Tot allò que la Mediterrània té de llaminera i de graciosa, el sol i l’aire, el cobalt i el blanc, ja podeu comprendre que aquí no hi arriba pas. Més aviat la Bàltica és lívida, obscura, plena d’ombres. Però les ones són petites, iguals, no hi ha marejada, no s’hi sent l’olor de catàstrofe còsmica que fa l’Oceà, i els vaixells s’hi passegen plàcidament amb un aire d’estar per casa que enamora.

Dinamarca és un país d’illes. Al redós de l’esquena de Jutlàndia, aquestes illes s’entenen i ballen soles. Cada illa és un jardí. Quin ordre admirable de camps, quin aprofitament més delirant de la terra! Inútil cercar muntanyes. El terreny fa unes ondulacions llargues i dolces, que de vegades trenca un bosc espès, de color verd salamandra, dins del qual, ara, en aquest temps, el sol de palla fa la rateta. El país és poblat. Les cases de pagès tenen una cara rodona i un aire abundant, entre les cofes d’arbres. Els pobles són uns pobles models. De rajols roigs, amb els teulats aguts sota la punxa de l’església patinada de verd, tots tenen el mateix aire confortable i polit, el mateix silenci i la mateixa quietud. L’ordre i la netedat són perfectes i naturals, no tenen res de germànic. Més aviat hom sent que el país viu de cara a Anglaterra. La preocupació de no servir-se més que de coses bones, autèntiques i de qualitat a Dinamarca és constant i això és una preocupació ben anglesa. La vida val un ull de la cara, però no hi ha trampes ni enganys. El ritme de la vida és, a més a més, completament anglès.

Noteu ara els avantatges que aquest país porta sobre Anglaterra: l’abundància és repartida, es fa impossible de trobar un pobre per més que el cerqueu; tot aquell seguit d’institucions que són la flor del continent, a Dinamarca fan el ple. Els serveis públics són perfectes, les escoles són l’última paraula, un analfabet és una cosa estranya, la higiene i el confort són reals. Admirable país! Només veient de prop aquests països minúsculs del nord d’Europa es pot arribar a comprendre el grau de cultura i benestar a què han arribat. Cal remarcar sempre, perquè és d’una gran actualitat, el fet que els únics països poliglots que existeixen són aquests petits. Un ciutadà d’un país gran considera que amb la seva llengua ja en té prou.  Els ciutadans dels països petits tenen l’avantatge, en canvi, de tenir més necessitats, estan obligats a defensar-se. Els danesos potser no arriben a les filigranes que fan els holandesos, però poc se’n falta. Un cambrer de cafè, a Dinamarca, parla, ultra la llengua materna, acompanyada generalment d’una altra llengua escandinava –el suec o el noruec–, l’anglès i l’alemany i, per mica bo que sigui, el francès perfectament. Un danès culte s’acompanya amb totes aquestes llengües i en coneix una altra per llegir un poeta o per fer un viatge de plaer; generalment és l’italià, però no té res d’estrany que sigui el rus. Digueu-me ara si això per a un poble no és un ideal i com queda l’absurda teoria oficial segons la qual el coneixement de la llengua materna, si aquesta llengua és de reduïdes proporcions, és un obstacle per a les possibilitats d’un home. Quina absurditat! L’experiència ens demostra una cosa, en aquest punt, incommovible: només hi ha un camí per a aprendre llengües estranyes: conèixer a fons la llengua materna. Els qui n’agafen una de més extensa, perquè es pensen que és més útil, fan un camí errat. El resultat del seu treball és la confusió i la inseguretat més espantoses. Això ho sabem els catalans per experiència. No conèixer a fons el català vol dir conèixer malament el castellà, conèixer malament el francès, l’anglès i l’alemany. I és natural. L’única base segura de comprensió i d’expressió, l’única pedra de toc granítica és la llengua que ens ha ensenyat la mare, ja sigui petita o gran o pobra o rica. Si ens manca això ens manca tot. Si en lloc de la base segura tenim un aiguabarreig inconsistent, la nostra receptibilitat, la nostra comprensió, les possibilitats d’expressió, queden retallades forçosament. El resultat és un galimatias esparverador. Però, cal encara insistir? ¿És que sabeu algun català desconeixedor de la seva llengua vernacla que parli correctament la llengua castellana?

Viatjar per Dinamarca és agradable. És variat. Quan s’acaba una illa –i això passa molt sovint– posen el tren dins del ventre d’un vaixell i ja ens teniu a tots navegant sobre la Bàltica, com aquell qui res. Després torna a venir una altra illa, el tren enfila una via que troba just a la proa del vaixell i a terra altra vegada. D’aquesta manera viatjar esdevé una cosa una mica lenta, però aquesta varietat crea entre els viatgers del tren una gran familiaritat, tothom parla i conversa. Els estrets, regolfades, llacs i giragonses d’aigua que hom travessa, creen un paisatge únic, més semblant a un paisatge fluvial que a un paisatge marítim. Les costes són baixes, tenen una cinta de jonc i de plantes fluvial tot a vora, la terra fa entrants i sortints d’una dolçor graciosa. Els ports que serveixen les comunicacions ferroviàries són petits, les banyes de l’escullera són de fusta i pedres i tenen una coqueteria d’aigua dolça. Sovint, navegant pels canals, es troben boies de campana que sonen greument, bressolades per les ones, i que fan una tristesa estranya. A la nit encenen un llumet vermell damunt la boia i el riell de sang s’escurça i s’allarga sobre l’aigua. Hi ha moltes gavines. Planen sobre els vaixells de pesca, segueixen hores i hores un bergantí o un vaixell que passa amb els seus xisclets aspres. Cap al tard se’n veuen triangles espessos volant lentament cap a terra mentre el vaixell que seguien s’allunya per l’horitzó ple d’ombres.

«Cartes de lluny» (dins El Nord, OC vol. 5, p. 181-184)