Deia que agraïa considerablement a M. de Montoliu que hagués remarcat les meves preocupacions estilístiques en el moment en què més som atacats de tots cantons els escriptors que Brunet anomenava de l’esquerra literària. Aquests atacs ja són un tòpic gastat i aquests últims anys han estat un recurs molt aprofitat per la crítica gran i menuda de la premsa barcelonina i comarcal. Nosaltres –ja ho sabeu– som uns descordats, vivim en mànigues de camisa, hem passat per sobre de totes les regles literàries elementals. Però de fet és tot al revés. Si hom ha d’escriure que un senyor porta les sabates negres i l’escriptor A diu la frase tal com l’acabo d’escriure i l’escriptor B posa: «Un senyor porta negres les sabates», ja em direu quin d’aquests de escriptors és el realment descordat, quin d’aquests es pren més llibertats. Per mi, aquest problema no ha existit mai i crec que a tota persona no completament primària li passarà igual.

Hi ha, naturalment, les modes, els enlluernaments momentanis que constantment inverteixen els termes de la qüestió. El moviment literari català, pel fet d’ésser poc consistent encara, i per estar en gran part alimentat per aficionats, està subjecte a l’estira i arronsa de les modes d’una manera tràgica, d’una manera que fa gairebé plorar. Per escriure el meu llibre sobre Cambó he hagut de veure gairebé plana per plana, entre altres, la col·lecció completa de dos diaris catalans, de «La Renaixença» i de «El Poble Català». I bé: he quedat astorat davant de l’angúnia que produeix la col·laboració literària en aquests diaris. Hi he trobat la majoria dels noms, gloriosos i obscurs, de la nostra renaixença. ¿Creuríeu que podria comptar amb els dits els escrits que he pogut acabar? No he trobat potser ni un cas d’escriptor que hagi tractat de prescindir de la moda que en el moment de fer el seu escrit es portava. No n’he trobat cap que hagi posat els problemes eterns de la literatura a primer pla del seu treball. Aquests problemes eterns són fer-se entendre, escriure amb claredat, sense bombolla, sense pedanteria, donant relleu i profunditat. ¿Què diran els crítics futurs d’aquest fenomen d’asfíxia produït per les successives modes alternants que ha desfet un esforç de trenta anys? ¿Què diran d’aquest deliri literari observat en aquesta època per dir les coses de la manera més extravagant i manicomial? Imagineu, per a veure la gravetat del problema, que els polítics, els redactors dels diaris, haguessin nascut amb pretensions literàries i haguessin tractat d’imitar els literats. Imagineu-vos Prat de Riba, Cambó, Duran i Ventosa, escrivint primer com Ibsen i els nòrdics, després com els naturalistes, després com els parnassians, després fent el pastitx dels escriptors del segle XVIII francès, que donà tanta de glòria a Xènius, després com els gòtics catalans, etc., etc. ¿On hauríem anat a parar? Un literat, se’l pot perdonar no llegint-lo. Però un polític, que no es pot deixar de llegir, ¿com se’l pot perdonar, si cau en aquests excessos, més que tancant-lo en una casa d’orats? No n’hi ha pas hagut necessitat, perquè els polítics que he citat no solament han fet el que havien de fer en el seu terreny específic, sinó que han escrit les úniques coses d’aquella època –Verdaguer exceptuat– que quedaran.

Això és ben trist de dir, però és la pura realitat. Podia, però, passar alguna altra cosa? Un literat té l’obligació –i un literat català més que ningú, per la seva situació d’inferioritat– de posar-se els problemes essencials del seu ofici. Si bada un moment ja està perdut. Si no té la força de resistir una moda determinada es pot destruir una carrera profitosa en un instant. El que canvia en literatura són els accidents, els elements externs de la visió del món, la forma del bigoti dels literats, els accessoris particulars. Els problemes essencials són eterns, com és etern l’instrumental de l’expressió humana. Totes les modes han passat i han estat focs d’encenalls. Tots els literats que viuen en la memòria dels homes són iguals: han resolt els mateixos problemes, han tractat de fer-se entendre amb la mateixa intensitat, han ofegat amb la seva humanitat els problemes formals. L’objecte més sinistre del món és el literat que escriu per a una minoria selecta, per a una colla de llepafils que s’entenen fent-se l’ullet, per al cenacle d’iniciats a tres o quatre ximpleries solemnes, enravenades i culturals. En aquests últims trenta-cinc anys hi ha hagut en el nostre país una quantitat enorme d’escriptors que han escrit per a tres o quatre coneixences seves. La polèmica s’ha portat principalment així: a base de fer que la punxadeta d’agulla clandestina contra un determinat senyor fos compresa només per quatre iniciats. Hi ha una infinitat de senyors a casa nostra que pensen, en veure un altre determinat nombre de persones:

–Pobre senyor, si sabés de quina manera l’he atacat!

Els altres, naturalment, no se n’han assabentat.

Tot això s’havia d’acabar algun dia i en gran part ja està acabat. Era una vida literària massa estreta, massa rústica, massa provinciana, perquè pogués continuar, S’havia d’acabar aquesta mania absurda de prendre’s llibertats davant del públic sistemàticament befat per aquest tipus de literat-artistàs pedant fins a la bufoneria, ridícul fins a creure’s situat al centre de la humanitat. Havia de començar un dejuni llarg. És el que ha fet la nostra generació; és el que pensa anar fent fins que el dejuni es converteixi en vida normal.

Text inclòs en Caps i puntes (OC, vol. 43), que el reprodueix de La Veu de Catalunya (16 de maig 1929).

——————

Primera part d’aquestes ‘Confessions literàries’