–No. No és pas això. Quan es parla del descordament, hom es refereix més als conceptes que a les formes, més a la substància que al procés… –dèiem al final del primer article que podria dir el senyor que cregués vàlids els arguments que hem donat per demostrar que es pren sempre moltes més llibertats el literal retrunyent, nyèbit i ampul·lós que l’home que tracta d’escriure d’una manera senzilla i clara.

Parlem, però, un moment de la qüestió de fons.

Quan l’immortal Racine publicà l’«Athalie», els crítics de l’època feren uns grans escarafalls. ¿Sabeu per què? Simplement perquè el gran poeta havia posat la paraula «chien» en un vers de la tragèdia. Era l’època de la literatura imposant i noble, i anomenar a França «chien» un gos era un pecat mortal, una cosa gruixuda, intolerable. Hi havia quatre fórmules de cartó produïdes de la interpretació falsificada pels salons de l’antiguitat greco-llatina i hom decapitava en nom d’aquestes fórmules. Aquestes fórmules eren la moda del moment, l’element accessori i ridícul de l’època, eren una interpretació del món antic basada en els tamborets de rejilla, els nassos rectes de les dones i els pentinats lligats amb cintes. Molts anys més tard, Victor Hugo considerava, encara, que havia fet una heroïcitat digna de la seva valentia en haver anomenat «le cochon par son nom…». Però Victor Hugo ha estat a Europa –Catalunya exclosa– l’últim literat que ha pogut ésser valent. Després d’ell, el romanticisme traslladà al recambró dels mals endreços tota mena de perruques, de pentinats postissos, de robes grogues ribetejades de taronja i de tamborets de rejilla. El romanticisme, és cert, posà de moda altres accessoris i els clars de lluna, els castells arruïnats i coberts d’heures, les vetes dels calçotets dels trobadors, la cuina sentimental a base de ceba. Calgué arraconar també aquestes andròmines gòtiques de guarda-roba. Quan l’obra de Stendhal s’imposà, aparegué després la veta literària eterna, l’autèntica tradició sense trampa, sense bombolla i sense misteri.

A Catalunya, els qui ens hem preocupat d’aquests problemes i hem tractat d’establir una literatura normal ens hem donat una feinada terrible. D’una part subsisteix a casa nostra una mena d’escriptor ultraindígena i supergòtic que viu en ple segle XII, els productes literaris del qual fan un sorollet d’ossos de gallina petrificats terrible. Gairebé sempre aquest tipus d’escriptor català porta un nom israelita. D’altra banda, hi ha la nostra tradició llatino-castellana, típicament mediterrània, buida, xerraire i retoricista que crea unes odes, unes elegies i uns ditirambes completament enguixats, emmidonats i rígids. ¿Què hem de fer, la pobra gent que formem part, específicament, de l’escola de la vida? Hem d’anar lluitant amb tossuderia. La feina és llarga i complicada, però hem de saber sacrificar-nos per la continuïtat. El nostre esforç serà apreciat d’aquí a tres o quatre generacions. Mentrestant, la nostra creu ha de consistir a fer-nos llegir de la gent, a fer que el públic consideri que es pot llegir un article o un llibre català sense necessitat de fer una cara de pomes agres, ni de suposar que aquest treball requereixi enormes sacrificis. Que serem tractats de superficials? Deixeu. Tot es pot dir en aquest món i d’una manera clara i intel·ligible. No hi ha res millor encara, per a demostrar que s’ha entès una cosa, que exposar-la d’una manera clara, precisa.

El que ens hem emprès requereix, naturalment una sèrie d’obligacions ineludibles. La primera i principal consisteix a no perdre el contacte amb el món exterior, amb la realitat. Si hem de parlar d’un exemplar d’aquests animals que tothom anomena gossos –fins i tot els redactors del «Vogue»– no ens hi hem de pensar ni un moment, àdhuc suposant que serem anomenats descordats: hem d’escriure gos. No ens deixem enlluernar pel que jo anomeno la definició elegant dels elàstics. Ja la coneixeu. És d’un cronista de societat. El duc X –deia el cronista– portava els delicats pantalons aguantats suaument per dues cintes de seda blaves encreuades en forma d’elegants estisores. ¿Sabeu el que volia dir el cronista dient això? Volia dir simplement que el duc X portava uns elàstics com portem, més o menys, tots plegats. En aquest cas concret dels elàstics, ¿qui era més descordat, qui es prenia més llibertats: l’idealista o el modest escriptor que d’uns elàstics en diu uns elàstics?

Per mi no hi ha dubtes.

Text inclòs en Caps i puntes (OC, vol. 43), que el reprodueix de La Veu de Catalunya (22 de maig 1929).

————————————

Les parts I i II d’aquestes «Confessions literàries» s’han publicat en aquest blog els dies 8 de juliol i 8 de setembre.