Tot el nostre sistema es mou sobre una tendència determinada, però la convenció escolar obliga a suposar que el sol està quiet i que la terra es mou al seu voltant. Però sembla al revés i sembla que el sol doni la volta sobre la terra immòbil. Quan viatgem, els objectes, el món exterior, passen per davant de la nostra finestreta, però som nosaltres els qui ens movem. Per la finestreta de la terra veiem passar el sol; però no és el sol el que passa, sinó la finestreta.

Jo he estat poc donat a alçar-me de matí; però, havent estat també una mica afeccionat a la pesca i essent les hores de l’alba de matinada els moments en què el peix, famolenc, es deixa agafar més fàcilment, s’ha creat la feliç coincidència que hagi pogut contemplar algunes sortides de sol en cru, absolutament vives i sense que m’hagi passat cap accident. Fou en virtut d’aquesta coincidència que vaig poder constatar amb els meus propis ulls el que ja havia llegit, o sia que el sol no surt mai pel mateix lloc. El sol surt per llevant i es colga a ponent, però no surt ni es colga mai pel mateix punt. El sol no descriu, doncs, en el seu moviment, la mateixa corba sobre la mateixa altura de l’horitzó, ni s’amaga pel mateix lloc, sinó que surt i es pon per punts de vegades més pròxims al migdia que al nord, de vegades més pròxims al nord que al migdia. La seva elevació sobre l’horitzó és, per altra part, cada dia diferent.

El sol té, doncs, un moviment de declinació que successivament i intermitentment el fa acostar als dos pols. Això, els astrònoms ho saben científicament i els afeccionats a la pesca ho veuen cada dia.

Però si he estat poc donat a alçar-me de matí es pot afirmar que he practicat el noctambulisme d’una manera recalcitrant, la qual cosa em donà ocasió de mirar el cel moltes vegades en aquella hora de la punteta de l’alba, com diu la cançó, que és una hora tan fresca i cristal·lina. I he vist algunes coses curioses. A primers de juny, l’aparició de la constel·lació del Xai precedeix la sortida del sol. Pel juliol, és el Toro el que anuncia l’arribada del dia. Per l’agost, quan s’acaba la nit i trenca l’alba, els Bessons apareixen a orient, mentre que el Xai i el Toro estan ja a notable altura sobre l’horitzó. És a dir, s’observa, a mesura que l’any va passant, que noves constel·lacions surten a la matinada precedint el sol i que arriba un moment en què, quan el sol surt, per llevant, el Toro es colga per ponent, fins que al cap de dotze mesos justos tornen a fer una sortida simultània l’astre del dia i les estrelles d’aquesta constel·lació. Aquests fets, tan curiosos, posen de manifest que el sol té –aparentment, sempre aparentment– un moviment d’ascensió recta de sentit contrari al moviment diürn. Els noctàmbuls tenen una visió grollera del cel, però les notícies dels noctàmbuls permeteren als astrònoms mesurar l’ascensió i la declinació del sol. Aquestes mesures formaren les taules dels equinoccis i dels solsticis.

Aquestes taules demostren que a partir del 21 de setembre la declinació del sol és austral i que aquesta declinació augmenta fins al 21 de desembre, dia en què arriba a un màxim de 23,50; després disminueix progressivament, fins al 21 de març, data en què es fa nul·la i el sol està (aparentment) en la línia de l’equador. En els dies següents s’inicia la declinació boreal, que augmenta fins a arribar al màxim de 23,50 fins al 21 de juny, moment des del qual torna a decréixer i continua disminuint fins al 21 de setembre, en que el sol torna a estar sobre l’equador. I així successivament, passant sempre per les mateixes alternades oscil·lacions. Però el curiós és que, segons els astrònoms, la velocitat d’aquestes variacions no és uniforme. La velocitat de declinació és més ràpida quan el sol s’acosta a l’equador, mentre que la velocitat és gairebé insensible, d’un dia a l’altre, en els moments de més declinació, tant austral com boreal. En l’època dels solsticis (d’hivern, d’estiu), el sol declina titil·lant, diríem en una espècie de parpelleig lent. En l’època dels equinoccis (de tardor, de primavera) el sol es dreça a sotragades ràpides i abruptes.

La corba (aparent) que descriu el sol s’anomena eclíptica, i el pla d’aquesta corba és el pla de l’eclíptica. Els punts d’aquest pla que corresponen a les declinacions màximes s’anomenen punts solsticials. L’angle díedre que l’equador (que és fix) forma amb el pla de l’eclíptica assenyala l’obliqüitat de l’eclíptica. De vegades se sent dir –o es llegeix– que tot el que passa en el món depèn de l’obliqüitat de l’eclíptica, que és una manera de dir que depèn de la inclinació de l’eix de la terra. Però això, qui ho sap? La contemplació o el record d’aquestes coses té una virtut positiva: ens fa comprendre la nostra irrisòria petitesa, ens torna circumspectes.

Quan hom llegeix els autors antics constata l’entusiasme que sentien aquells homes davant dels moviments del cel. Hesíode parla d’Aretusa o de les Cabrelles amb la mateixa seguretat que posava en parlar dels pops sense os, dels cargols portacasa, o de l’Afrodita d’or. L’home modern és diferent. L’home dels nostres dies contempla rarament el cel. Davant de l’arc de la volta, immens, té una sensació de molèstia i de tedi. El vell pagès antic contemplava el cel amb serenitat, parlava davant del firmament amb adjectius concrets. L’home modern, petulant i trist, il·luminat i buit, ja no pot contemplar el cel.

Tot és un pur misteri, però potser aquests misteris són els més bells. Quan el sol declina devers l’hemisferi austral, comença la tardor. En la situació que ocupem en la terra, aquest allunyament continuat del sol, la persistent declinació del sol, hauria de produir, sembla, els moments de màxim refredament. Però no és així; en la nostra latitud, la tardor és una estació plàcida i tèbia. És quan el sol torna –diríem– de la seva declinació màxima, és quan es va acostant, quan el dia es va obrint, que el fred creix. És després del solstici que l’hivern comença. Per això, potser, és més just de dir que la tardor és l’agonia de l’estiu que dir que és la infància de l’hivern.

I el mateix passa, em sembla, en l’altre extrem de l’any. Durant el curs de l’hivern, la corba del sol es redreça, corregeix la seva declinació, fins a arribar a l’equinocci de primavera. Llavors comença la declinació boreal, el sol es projecta sobre la part alta del nostre hemisferi, és el moment en què està acostat a la nostra vida. Però la primavera és una estació més aviat fresca. Hi ha anys que passa per ull. És quan s’inicia altra vegada la declinació i la caiguda en l’oscil·lació contrària: és després del solstici de juny que comencen les calors de l’estiu. Així, la primavera, més que una triomfal entrada en el bon temps, és l’agonia de l’hivern.

Potser la suavitat de la tardor prové de les reserves de calor de l’estiu i la fredor de la primavera és la conseqüència de la concentració del fred de l’hivern. Però aquests misteris, qui els podria explicar? Són els misteris dels calendaris, obscurs però tan bells!

Les hores,  OC, vol. 20

Com que s’acosta Nadal, proposem als lectors dues formes d’un mateix article de Pla, referit a aquestes festes a París. En primer lloc, un capítol del volum Sobre París i França, editat el 1967 (versió final, per tant) i, tot seguit, la crònica que sens dubte permeté construir el capítol anterior. El segon text, inclòs al volum Caps i puntes, és una col·laboració periodística enviada des de París. Entre un text i l’altre es pot veure potser el pas del periodisme a la literatura.

Bon Nadal.

—————————

En aquest temps nadalenc, París agafa un color malva somort i adormit, entra en una espècie d’atonia general i els ulls de les dones rosses, sobre la pell freda i rosada de la cara, continuen tenint un color morat com a la tardor. Els til·lers, els castanyers d’Índies, tota la meravellosa botànica de l’illa de França, té un despullament hirsut, de color negrenc. Sobre el tronc humit i fosc, les branques lineals i crispades de vegades semblen una ortiga furiosa, penjada en la dolçor de la boira blavissa.

Per Nadal, tot es torna familiar, però l’estrangeria no us deixa passar de la familiaritat merament externa. És costum d’anar a donar un tomb pels grans magatzems –abarrotats, brillants, lluents, freds, acaramullats de gent. Aquest any serà el primer, després de la guerra, que les criatures podran tenir joguines –s’entén, les criatures el papà de les quals no sigui indigent. La gent ha acudit en quantitats fabuloses en aquests establiments; però, segons sento dir, no ha pas comprat com s’esperava que fes. El més curiós és la cara d’avidesa que hi fa la gent –les senyores principalment. Tot és una meravella, però les il·lusions, potser, encara ho són més. En les seccions corresponents em diuen que aquest any les joguines militars no tenen gaire marxa i que els soldats de plom, els cuirassers, els artillers i els hússars han quedat una mica relegats. Hi ha, en efecte, moltes joguines pacifistes: violins, hipopòtams, carretons, capellans amb la casulla, escolanets amb el roquet, ovelles, estrelles amb cua, nines considerades lletges. Les ninarres que tenen cara de Mare de Déu són horribles i encara que les posin a sobre el piano del salonet fan venir ganes de tirar-les a les escombraries en nom de l’anticursileria.

A pesar de les dificultats que sempre sofriren els països que guanyen les guerres, és possible de constatar l’esperit de Nadal a tot arreu.

Davant el gruix d’aquest esperit, els quadres cubistes, les poesies d’avantguarda, les pel·lícules americanes, la darrera arquitectura, els espectacles exòtics o internacionals, que en una gran part de l’any tenen interès, quan arriba aquest temps es destenyeixen, perden el poder d’incisió, esdevenen una cosa baldera que no diu absolutament res. Per Nadal tothom es torna familiar, s’encongeix d’una manera visible, redueix la seva capacitat de comprensió, es torna una mica ximple. Arriba a tenir un gust diferent. Aquesta és potser l’única explicació de la gran xiulada que aquests dies ha sofert el músic Stravinski.

Al teatre dels Champs Elysées anunciaven «Le sacre du printemps», del músic al·ludit. La companyia de balls russos, amb Massine a primer terme, l’anuncià d’una manera gairebé escandalosa, a bombo i platets. Cocteau treballava feia molt de temps en la preparació dels esperits. L’espectacle s’havia present com la darrera forma de l’art autèntic. El fracàs fou estrepitós, les imprecacions i el desdeny vivíssims complets. A la província, el públic sol ser morigerat i comprensiu com correspon a una cortesia potser mal entesa. A París, quan creu que ha de manifestar els seus sentiments, no s’està de res. Es torna d’una reticència crua… i de vegades ho encerta. El grup Cocteau, fill de notari, amic de tothom a pesar de la vivacitat del seu esperit, acceptat en tots els ambients a pesar de ser el pontífex de l’avantguarda, el grup de Cocteau, deia, que en música juga la carta de Stravinski i en pintura la de Picasso, sofrí, als Champs Elysées, un gran contratemps. A la sortida de l’espectacle, Max Jacob, que forma part del grup, salvà la situació amb una frase probablement certa.

–El fracàs –digué– ha estat evident. Però, mirant les coses objectivament, ha estat un simple error de dates. L’obra, estrenada al mes de febrer, hauria estat un triomf. Per Nadal, a París, val més no fer sortir gaire Stravinski. És un nom que no hi va bé.

Les qüestions d’oportunitat són, en la vida, importantíssimes. Aquestes festes de Nadal haurem vist el fracàs de Stravinski i l’exaltació del «Don Juan» d’Henri Bataille, el cèlebre dramaturg de tesi sobre el triangle amorós –o eròtic, per dir-ho més exactament. És gairebé segur que «Le sacre du printemps» del músic rus irà pujant d’importància en els pròxims decennis d’una manera indefectible i que abans de dos mesos el «Don Juan» de Bataille s’haurà volatilitzat completament. El cert és, però, que per Nadal, a París, en el comerç dels espectacles, és molt més eficient dir-se Bataille que dir-se Stravinski.

És gairebé segur que aquest és el primer Nadal que passo fora de la família. Estrictament parlant i donada la formació habitual en el nostre país, aquest és un fet important. Tot i que jo falti de casa pràcticament des d’onze anys, he viscut fins ara el règim de les vacances de Nadal, perquè ja se sap: per Nadal, cada ovella al seu corral. Aquest any, però, el refrany ha fet crisi. Si digués que me’n sento deprimit, no seria pas gaire sincer. Això no vol pas dir, però, que la novetat hagi passat d’una manera insensible. Més aviat sento que em va sortint una animeta de rellogat –de rellogat d’hôtel meublé– que probablement irà d’augment. París té diversos milions d’habitants, és una ciutat completament cosmopolita, terriblement francesa; però, de totes les de França, és la ciutat on els estrangers estan més bé. Quan arriba Nadal, però, París es converteix en un poblet, el seu esperit és literalment nadalenc –apareix, per sobre de tot, l’esperit de família. Tot l’any és això, però ara ho és incomparablement més. En contrast amb aquesta situació, els rellogats més o menys específics ens sentim com un zero a l’esquerra. Tenim la impressió de ser uns homes ridículs.

Nadal és el triomf de l’home de família. Potser es podria demostrar, de totes les maneres que la lògica comporta, la seva seguretat real, la seva estabilitat indiscutible. La seva posició davant dels contraris és sempre equidistant, ni una mica més alta ni una mica més baixa. El seu centre de gravetat és impertorbable i immòbil. La seva vida és un viatge, més aviat dolç per a un mare serenitatis en definitiva plausible.

L’explicació es troba potser en el fet que l’home de família té un camp sobre el qual exerceix d’una manera eficaç el seu domini. La seva activitat té un «objecte», sobre el qual projecta la seva imaginació; els seus naturals impulsos i les seves perversitats ingènues. En el camp de la família –la dona, els fills, la fortuna, el treball i els guanys, les petites misèries i les petites grandeses–, hi impera com un monarca a l’escala precisa.

Aquesta classe d’homes és fàcilment governable La més petita idea o novetat els esmorteeix i els desorienta, es deixen mansament subjectar per les coses d’afecte i de façana, per les puissances trompeuses de què parlava Pascal, per les coses que com el valor numèric, l’oratòria, les castes més o menys uniformades tenen un aspecte etern. En el curs de la seva vida van llimant, dia darrera dia, la seva capacitat d’entusiasme i de sorpresa. Quan han arribat a passar la maroma d’una manera confortable –és a dir, quan l’han suprimida– es pot dir que han triomfat. Per a arribar al triomf és indispensable l’emulació –és dir, la confiança en un mateix. Si hom no disposa d’aquesta confiança, val més plegar sense compliments.

Hi ha molts intel·lectuals que no són res més que homes d’aquesta classe –a França especialment: són creadors de l’estil ample, els generalitzadors folgats, els excursionistes de la història, els erudits buits i amables, els artistes oficials, els professors diserts. Entre tots han creat la declamació, el fons declamatori de França, que tant indignava Sainte-Beuve («Causerie du lundi», 21 gener 1850) i que els encanta i els enlluerna i han acabat gronxant-se en la seva música fingida. Aquests intel·lectuals són perillosos. França n’és ple. N’hi ha molts als cafès. «Vous vivez trop avec des lettrés et des savants –escrivia Napoleó al seu germà Josep, aleshores rei de Nàpols–; ce sont des coquettes avec lesquelles il faut entretenir un commerce de galanterie et dont il ne faut jamais songer a faire ni sa femme ni son ministre».

El rellogat és probablement diferent. En primer lloc, és un home que no és res. És un equivocat inicial, en el sentit que tot el que fa no és adient per a sortir del no-res. No disposa mai d’un camp material per a exercir el seu domini, i així és un insatisfet perquè només la realitat emplena. És un il·lús. El seu camp és il·lusori i totalment incert. A vint anys, s’hi transigeix. A trenta ja és més difícil. Aquesta tendència a fugir, a evadir-se, sempre, li dóna un aire de foraster insegur i permanent.

El rellogat té sempre la sensació de ser un home incomplet. No té estímul, no té seguretat en ell mateix. El sentit del ridícul i la timidesa el destrueixen. La consciència d’aquesta limitació el porta a crear-se en el món de la fantasia i del fum un terreny on projectar-se. Construeix en ell mateix el bergantí que no té. Ell és el seu únic patró i es pensa que el governa. En realitat no es governa ni ell mateix, perquè el que sembla més fàcil de regir, la pròpia persona, és dirigida per pressions externes.

El bergantí pot tenir moltes formes. Generalment és molt bonic. Es gràcil i esvelt, té cordes i veles. Els més bonics, però, són els que no existeixen, els que ni tan sols tenen una possibilitat imaginada. Per un excés d’anticonvencionalisme, el rellogat arriba a perdre el sentit de la lògica de la imaginació. Així arriba a esdevenir una forma humana incatalogable i d’explicació molt difícil –això anant bé, perquè altrament tot esdevé imprevisible…

En aquestes engires de Nadal, sense fam i més aviat amb poca feina, he pensat molt en aquestes coses. Hi ha hagut moments que la immensa ciutat semblava morta. He sentit el soroll imperceptible de pluja fina i glacial caient hores i hores darrera dels vidres de la meva cambra, m’ha acompanyat el pas del vent pels arbres de la plaça de Saint-Sulpice, el caure de les campanes greus i opaques de l’església. Aquest Nadal de París, solitari, insuportable, probablement m’ha fet un gran bé. En determinats moments em sembla que havia de posar-me en contacte amb algun amic. El telèfon. Cap resposta, devien dormir…

Sobre París i França. OC, vol. 4

—————————

El Nadal a París

En aquest temps s’ha de veure la pàtina de París.

La pedra es patina d’una manera arbitrària, amb independència de l’exposició de les pluges, els vents i la neu.

La pàtina embolcalla les pedres en camussa, color blanc, fumat. Color espès, animós al tacte. Les cases i els monuments estan enfundats en un abric suau, fofo, adaptat enganxosament. Els personatges de pedra o de marbre duen uns abrics fantàstics, mig funda de museu, mig redingot d’asil de germanetes.

Sainte-Beuve es conserva, però. No té sinó una orella patinada. De segur que és per això que, als ocells, els agrada de posar-se damunt aquella calba amplíssima i de lliscar-li galtes avall, i de picotejar-li nas i ulls.

La camussa de la pàtina de Notre-Dame…

Les pedres de l’absis i de les torres de la gran façana tenen un pensament de severa humanitat. Però les pedres de les parets laterals, dels contraforts, tenen una descarnació i una cruesa i una duresa tan estilitzadament glacial, que contemplar-les fa petar de dents. Aquí, sobre aquestes parets, davant un problema de construcció, es pot veure la inhospitalitat del gòtic. Els contraforts aguanten la catedral duent en un espai mínim la intensitat màxima. D’aquí ve que el sistema sigui complicadíssim i que els ponts sostenidors siguin innombrables. Aquests ponts són braços primíssims, ossos escanyolits de granit. Aquesta complicació, aquesta magresa, afegida a la bestialitat de les gàrgoles i a l’esverament que produeix sempre la verticalitat, és un espectacle bàrbar al bell mig del paisatge de França. I la pàtina dóna a aquest espectacle un punt melodramàtic.

La pàtina és la familiaritat exterior de París.

Aquests dies de familiaritat climatològica, aquests dies de Nadal, no podeu, estranger com sou, passar de la familiaritat exterior.

Podeu anar a donar un tomb pels magatzems. Pels magatzems de París, grans, brillants, abarrotats, freds, descastats, brunyits, tan internacionals, tan poc íntims, tan exteriors.

Aquest any només els nens que tinguin el papà senador o nou-ric podran tenir joguines. Ben poca gent ha fet cap als grans magatzems. I als magatzems petits, encara menys, és clar.

He remarcat una absència total, a les cases de joguines, de joguines militars. Els soldats de plom, els cuirassers i els artillers minúsculs han estat relegats. Ara, tot són joguines pacifistes: violins, hipopòtams, carretons, capellans amb casulla, escolans espigadets, ovelles i estrelles polars.

Malgrat el període de dificultats que avui travessa França, es respira el Nadal pertot arreu.

Aquests dies els quadres cubistes, les poesies d’avantguarda, les pel·lícules americanes, l’arquitectura modernista, els espectacles exòtics o internacionals, es destenyeixen, perden el poder incisiu, són sobrers i exhaustos. Potser passa això perquè ens tornem uns beneits. Es l’única explicació que es pot donar de la darrera xiulada que ha patit Stravinski.

Al teatre dels Camps Elisis representaven «Le Sacre du Printemps» del gran músic eslau. La companyia de ballets russos, amb Massine al capdavant, va anunciar l’obra amb bombo i platerets. Cocteau ja feia anys que en treballava la propaganda. L’espectacle havia d’ésser la darrera moda, el darrer crit. Tot plegat va fracassar d’una manera estrepitosa. Els qui van xiular eren els beneits de Nadal. I el músic i les seves maneres artístiques de sleeping car tenien raó.

No confonguem, però, Stravinski amb el dramaturg Bataille.

Foren uns beneits, els qui van xiular el rus. Són uns nicis de dalt a baix, els qui aplaudeixen cada nit aquesta obra «L’home à la rose» de Bataille.

I la niciesa d’aquesta gent és anterior a tots els Nadals haguts i per haver.

Bataille és un dramaturg dels denominats de tesi. Aquests drames, com els d’Ibsen, són d’allò més pintorescos. Es proposen gairebé sempre de mostrar que el negre és blanc, que hem de caminar de quatre grapes, que les cortesanes són verges, que els assassins són bona gent, etcètera. Aquests drames són ben coneguts a Barcelona i apreciats.

Ara, Bataille ha escrit un drama romàntic. Un «Don Joan». Al gran públic, li passa una cosa curiosa davant aquests drames, que la gent qualifica d’històrics. I és això: que li falla el discerniment. Davant un drama històric, el públic no sap distingir si es tracta de Shakespeare, o de Schiller o de qualsevol altre patracol. Sobretot si la «gràcia» és una mica sumptuosa, el truc és indefectible.

Bataille ha estat confós amb Shakespeare. Pitjor per a Bataille.

L’obra és deliciosa. Consuelito, senyora casada amb un noble andalús, està enamorada de don Joan. Aquesta nit –clar de lluna, rossinyol, olor de tarongers– és la cita. Però don Joan es fa representar en aquest acte per Manolito, amic seu. Don Joan escriu les seves memòries a l’arbreda gebrada de lluna. Ve el marit i mata don Joan, el pseudo-don Joan.

Don Joan assisteix disfressat als seus funerals. Les seves conquistes passades són presents a l’acte fúnebre. Ulls en blanc, sospirs. Però una antiga víctima, ex-monja, a qui don Joan es presenta, no vol creure’l vivent, i això ensorra don Joan, perquè don Joan ja ha mort i ha nascut la seva fama. Un poeta el canta –el Milton de Cromwell. Un gasetiller publica les seves falses memòries. Don Joan s’acosta a totes les dones, i elles el troben dégoûtant.

A l’últim acte, don Joan ha de donar cinc duros per passar l’estona amb la mossa de l’hostal. Don Joan, en la decadència, continua essent tan ingenu com en la grandesa.

Aquí, com es veu, no hi ha drama ni hi ha res. Un personatge per a la galeria entre dues ombres. El procediment de Bataille és, a més, les antítesis, cosa indigna en un autor que no sigui del teatre català –salvant-ne algunes excepcions. Per mi, el personatge de l’obra és un precursor de l’invent de la màquina d’escriure, una mena de Peral de la Underwood.

L’única cosa que està bé és fer que tot plegat passi a Espanya (segle XVII), perquè Espanya és el país de les coses extraordinàries.

Cal, però, veure tot això per a afegir un document a l’arxiu que permeti de definir un dia què és francès i què no ho és.

No fa gaire, s’ha celebrat un congrés regionalista. A França clamen per la descentralització els reaccionaris, els catòlics i els carques. Són unitaristes els socialistes, els ateus i els d’idees avançades. És l’antiga pugna entre el capellà i el mestre.

La República ha estat unitarista, antiliberal, ha fet una obra artificiosa, per mitjà del mestre. Ha creat aquest tipus de bretó, o d’home del Migdia, completament fals, bretó de Galeries Lafayette, provençal de Félix Potin.

El perill del regionalisme és, però, el ruralisme.

Maurras creu que França és una cosa típica, que representa una estètica de l’harmonia –com Grècia i Roma– enfront d’una estètica del caràcter, bàrbar suburbial.

Gide, en canvi, creu que França és un punt dolç entre els valors irreductibles: l’esperit del Nord, la moral del Nord, concretament humana, nascuda del lliure examen, protestant, i la moral del Sud, dogmàtica, catòlica, quadrada i closa. Així, per Gide, el que és francès sempre és una cosa complexa, una superació. Això de Gide hauria d’haver evitat a Baroja la seva afirmació que en la literatura i en l’art francesos no hi ha humanitat. Baroja confonia humanitat i primarietat, en el fons, amb tot allò que és grotesc.

Per Péguy, França és també un punt dolç. El Nord de França –la vall del Loira– és pur, grec, harmònic. I el Sud –Tolosa, pàtria de Jaurès– és romà, oratori, quelcom amb un pensament d’inflor. S’ensuma que, de jove, Péguy creia que era una superació de tots dos valors el semitisme, l’ànima jueva. Va treballar perquè una transfusió de sang es produís entre l’ànima francesa i l’ànima jueva.

Potser la duresa de la vida i la facilitat amb què els homes abracen la mundanitat i les vanitats del segle i la consideració de la subornalitat dels homes va fer repensar Péguy, que aleshores cantà la santa més santa de totes les santes, santa Joana d’Arc, del Nord de França, pura com Antígona i grega.

Péguy! Bona lectura la de Péguy, home de la terra, paisà i anhelant com els ceps. Home que no sabia seure en una poltrona!

Bona lectura per Nadal!

Bona lectura per als exiliats i per als forasters, iguals aquests dies, horitzontals en el seu exili del restaurant i de l’hotel.

París, 29 de desembre 1920

Publicat a La Publicitat. Caps i puntes. OC, vol. 43

* * *

Sensacions d’Itàlia

Una vegada, no recordo qui preguntà a Maurice Barrès, ja vell, quin plaer, si pogués, demanaria.

–Tenir vint anys –contestà– i fer el primer viatge a Itàlia.

El viatge a Itàlia, com totes les coses vives, està subjecte a accions i reaccions. De vegades passa una mica de moda… Després, sense saber ben bé per què, torna a posar-se en el primer pla de la curiositat. Aquests canvis seran tan absurds com vulgueu, però són reals.

Així i tot, considero que la resposta de Barrès és justa i cabal. Itàlia és el país dels plaers de la sensibilitat. Mentre el món sigui món el viatge a Itàlia serà una de les obres més nobles que l’home podrà portar a cap. Sense el Renaixement –i sobre aquest punt hi ha ben poques persones que hagin meditat una mica– a Europa no hi hauria res, artísticament parlant, que valgués la pena de fer la maleta i anar-ho a mirar.

D’Itàlia han sortit les formes més vives i belles que ha produït l’esperit humà. Les riqueses, les belleses, els plaers que en el curs d’un viatge aquesta península ardent us fa passar davant dels ulls no es poden comptar. El somni somniat de Venècia, ¿a què el podríem, pobres infeliços, comparar? Mireu-vos la cúpula de Sant Pau de Londres, la dels Invàlids de París i després la de Sant Pere, del Pincio estant. Veureu fins a quin extrem poden ésser diferents dues coses similars. I aquestes petites ciutats de la Umbria, de Toscana, de Romagna –Perugia i Siena, Urbino i Ravenna, Ferrara i Pàdua–, a les quals el pas de la història i de l’ambició de l’art ha deixat, al costat de tota mena de belleses inefables, una mena de taciturnitat dura i violenta, com un fons de bronze crepuscular, on les voldríeu anar a cercar? Tornant d’Itàlia –Grècia a part– tots els països d’Europa semblen una mica mancats. El nostre, sobretot, sembla un país abandonat i incuriós, un país que fa l’efecte d’haver estat sempre pobre i subjecte, avariciós i anèmic, arrilat. I és per això, precisament, que cal anar-hi. Perquè només tornant d’Itàlia es pot dir que s’ha vist el món per un forat.

El primer que cal per a viatjar és un bon estómac. Tenir un bon estómac és la base de tots els ideals humans. Una persona que disposi d’un estómac que no pugui resistir un canvi d’hàbits i de combinacions culinàries val més que no es mogui de casa. Si ho fa patirà indiciblement, no veurà res, esdevindrà un enemic aferrissat del país en què es troba, tornarà traient foc pels queixals. És infal·lible: la cosa que fa perdre més fàcilment els estreps i l’objectivitat és el malestar estomacal. Viatjar, a tota persona normal, li ha de fer venir gana. Si no li fa venir gana, malament; malament per al viatger i malament per al país que té l’honor d’albergar-lo. En aquest cas, el millor consell que es pot donar al turista és el de refer les maletes i tornar-se’n a casa, si pot ésser volant.

De tota manera, crec que en aquests últims anys el viatge a Itàlia ha estat notòriament facilitat. En primer lloc, eliminem la idea que per a nosaltres el viatge no representa, culinàriament parlant, cap novetat. Prescindim així mateix de la idea que els italians, els francesos (sobretot els del Migdia, llenguadocians i provençals de l’àrea de l’oli d’oliva) i nosaltres mengem igual, perquè tenim un denominador comú que és la cuina del Mediterrani. El cas és, només, que jo, que he estat una mica afeccionat a navegar pel Mediterrani, no sabria pas dir en què consisteix la cuina del Mediterrani. Potser només hi ha un plat vagament intercanviable en el seu estudi popular: és l’olla de peix. La majoria dels altres presenten radicals diversitats. Els italians usen l’oli, certament –que sol ésser millor que el nostre; així i tot, la mantega hi és més utilitzada que en el nostre país, fins a l’extrem que em sembla que, si hi arribessin, preferirien la mantega a l’oli. Utilitzen també la ceba, l’all i el julivert. Pel que fa referència a la ceba, hem de dir, si hem d’ésser francs, que relativament a nosaltres, la usen amb més prodigalitat. Heine trobava que potser en aquesta abundància de ceba s’havia de cercar l’origen del sentimentalisme italià. La ceba activa uns certs sentiments elevats i fa plorar. Molt bé. D’acord. No crec pas, doncs, que la ceba ens separi. Somicar una mica, tres o quatre vegades l’any, no crec pas que faci cap mal. Ara: malgrat tots aquests sentiments que ens són comuns, hi ha una radical diferència entre la cuina italiana i la nostra cuina. La cuina italiana és molt perfumada (com ja tindrem ocasió de parlar-ne més endavant), mentre que la nostra, de perfumada, precisament, no ho és mai.

No. El que ha facilitat el viatge a Itàlia és que la pasta asciuta, que és un dels elements essencials de la cuina d’aquell país, ha fet en aquests últims anys uns tals progressos de difusió, ha tingut una acceptació internacional tan vasta i llarga, que fins i tot s’ha arrelat en el nostre país amb general beneplàcit. Trenta anys enrera, el turista català posat a Itàlia feia, a l’hora de la pasta, una cara d’estupefacció i d’inconformisme total. No li agradava ni la pasta al burro (amb mantega) ni al pomodoro (amb una salsa de tomàquet) ni al sugo (amb un picat de carn). Quan a Nàpols li presentaven pasta amb llagosta o amb musclos ho trobava literalment diabòlic. Ara bé : tot això, avui, ha passat. No hi ha avui cap català distingit i cultivat que no consideri que la pasta presentada en les formes corrents de la cuina internacional és un plat suculent (sobretot si el formatge que l’acompanya és parmigiano), saníssim i saborosíssim. Estem, en aquest punt, perfectament a dins del corrent de la ciutadania mundial. La pasta és l’últim estrangerisme que en aquest país s’ha adaptat. Ara ja fa més bo d’anar a Itàlia, perquè el gran obstacle culinari que tenia el viatge s’ha remogut i en gran part ha estat eliminat.

Com que deliberadament no crec haver tingut mai cap prejudici –ni culinari ni de cap ordre–, la pasta no fou per a mi, en cap moment, un obstacle en la meva vida d’Itàlia. Més aviat vaig considerar que em trobava davant d’un element molt important i vaig comprendre que el món culte estigués agraït a aquesta forma d’enginy italià. Davant de la pasta vaig inclinar-me i m’inclino, admirat. Si fos un gran escriptor la cantaria amb un aire maestoso i trèmul, una mica inflat. Com que sóc un escriptor més aviat magre, el meu elogi tindrà, per força, un punt de tronat.

La simplicitat fabulosament clàssica de la pasta és coneguda de tothom. Els macarrons a tot arreu es fabriquen igual. El cert és, però, que els macarrons d’oltre Alpe i d’ultramar -per dir-ho amb precisió- no tenen res a veure amb els italians. Són una altra cosa, tenen un altre gust, semblen esbravats. ¿Què ho fa que en aquest món hi hagi les terribles, les insuperables diferències que hi ha? La pasta eixuta, en tot cas, és un misteri obscur i estrany. La grandesa de la pasta eixuta està en això: que quan està a punt, és a dir, al punt de cuita i al punt d’eixuta, es fon sense fondre’s a la boca, es menja sense mastegar, se sent tova i al mateix temps estriada, passa per la llengua amb una suavitat de ploma, literalment celestial. Hi ha quatre coses tangibles i concretes que no semblen d’aquest món, que ens transporten en un terreny ideal: l’escultura grega, dos o tres cants del Paradís del Dant, la pasta eixuta i l’amor filial.

La pasta adopta a Itàlia moltes formes i moltes dimensions. Els nostres insípids fideus, els nostres macarrons, no són més que una de les formes, la més primària, de la varietat considerable que la pasta té a Itàlia. Malgrat aquesta varietat formal, però, només hi ha tres maneres clàssiques de menjar-la: al burro, o sia amb mantega, a la napolitana o al pomodoro, o sia amb tomàquet, i alla bolognese, o sia amb un picat de carn. Hi ha després, naturalment, les formes dialectals, que es produeixen sobretot en els llocs de marina, per exemple la pasta con le vongole, això es, amb un brou de marisc i musclos i fruits de mar. Aquestes formes dialectals són divines; però perquè un turista les arribi a dominar cal una certa permanència en el país. Ara, totes les formes amb què la pasta és proposada han de tenir una nota general que explica el seu interès sensacional: han d’ésser al dente (per dir-ho com els italians), han d’haver estat tretes del foc perquè tinguin aquell punt de cocció exacte (ni pastada ni crua) que permeti el seu pas per la llengua i el paladar en la forma que hem descrit fa un instant.

I bé, totes aquestes formes de menjar la pasta comporten l’ús del formatge ratllat. El formatge que s’usa és el de Parma o parmigiano, que és assecant, suculent i gras. Cal espolsar sobre la pasta un gruix de formatge, posar-li a sobre, diríem, una capa pluvial. Després s’ha de remenar tot plegat i per a menjar-ho s’ha d’adoptar el sistema del país. Menjar la pasta és difícil, perquè, si no es volen trencar les regles de l’art, els macarrons no s’han de tallar. En aquest punt, em permetria donar un petit consell: en el moment de menjar-la, limiteu les vostres aspiracions, no vulgueu abraçar massa. Com més poca n’agafareu amb les puntes de la forquilla més fàcil us serà d’evitar l’estropici i més guanyareu en eficàcia. Els macarrons s’agafen amb la forquilla i es fan rodar a dins de la concavitat de la cullera fins que quedin cargolats. Si no es mengen així hi ha el perill de convertir la taula en un naufragi tempestuós i desordenat. És adoptant la manera nacional que es troben els mil gustos a la pasta. De les tres clàssiques que hem dit, no sabríem pas quina triar. Totes tres són sublims, però potser la més senzilla, la que comporta menys acompanyament i per tant menys trampa, la pasta amb mantega i formatge, és, quan es té la sort d’encertar-la, la més important. Es tracta, en un mot, d’un menjar sa, que us emplena sense pesadesa, que us alleugereix els sentits, que us il·lustra d’una manera excepcional. Físicament, un plat de pasta fa el mateix efecte que sentir a l’hivern, a la cara, un raig de sol clar.

És curiosa la manera com es lliga aquest entrant amb una altra meravella de la vida italiana: amb el cafè, que per a nosaltres és una cosa de primera necessitat. Avui a Itàlia s’hi pren el millor cafè d’Europa, per no dir -com molts coneixedors constaten- el millor del món. El progrés mecànic i l’aplicació del vapor a l’art de fer el cafè hi ha donat resultats meravellosos, sensacionals.

«Sensacions d’Itàlia», dins Cartes d’Itàlia

Les escales de Llevant. OC, vol. 13

————————————

Matisos culinaris

«Cada país té la seva pròpia cuina, com té la seva pròpia feminitat, i tot és qüestió de gust.

»Considerant aquestes coses des d’un punt de vista altament ideal, les dones tenen a tot arreu una certa semblança amb la cuina del seu país. ¿És que les dones angleses, tan sanes, ben alimentades, sòlides, consistents, no tenen una semblança amb la simple i bona cuina de la vella Anglaterra: rosbif, moltó rostit, púdings flamejants de conyac, llegums bullits amb aigua i unes salses molt simples?… La cuina italiana, grassa, groga, apassionadament elaborada, humorísticament presentada i, així mateix, lànguidament idealista, correspon perfectament al caràcter de les belles italianes. Quina nostàlgia sento de vegades dels estofats de la Llombardia, dels tagliarini i dels broccoli de la Toscana! Peresosament i lànguidament, tot neda en l’oli; sembla que hom sent sortir-ne melodies de Rossini; hom plora davant dels plats de nostàlgia i de sofregit de ceba. Els macarrons s’han de menjar amb els dits, i llavors us farà l’efecte que aquest plat és de la vostra Beatriu.

»Massa sovint penso en Itàlia, sobretot a la nit. L’altra nit vaig somniar encara que m’hi trobava i que era un arlequí mig ajagut sota d’un salze ploraner. Les branques corbades del salze ploraner resultaren, però, ésser macarrons que, llargs i amables, m’arribaven fins a la boca; a través del dens fullatge dels macarrons fluïen, en lloc de raigs de sol, flamisells de mantega groga; a la fi, caigué de dalt una blanca pluja de formatge de Parma ratllat.»

H. Heine

.

A Itàlia les opinions sobre la cuina i els vins són molt contradictòries i de conciliació molt delicada. Hi ha persones que només troben acceptables les coses del nord de la península; altres ho neguen, matisant les paraules, com si representessin una comèdia de Goldoni.

A Itàlia, la bona, la gran cuina, és a baix, al sud, a Roma, a Nàpols, a Palerm. També hi ha, a la baixa Itàlia, uns vins molt delicats i oportuns. Quan, després de passar una temporada en aquelles terres antigues, pugeu Itàlia amunt, us fa l’efecte que la cuina es va esbravant i tot el que us presenten us sembla una imitació desgraciada. La frontera culinària és Bolonya, Milà, Gènova. Als Alps tot s’ha acabat; a les envistes d’aquestes grans muntanyes un plat de macarrons a la italiana té tanta semblança amb un plat de macarrons de Nàpols com un ou i una castanya. Amb el vi passa el mateix. El Frascati bianco asciuto o della vena s’ha de beure a Frascati. A Roma ja no és el mateix vi límpid, ambrat, viu, sense vel·leïtats escumoses, una mica picant. Aquestes gelosies de les coses, aquesta meravellosa manca del sentit del ridícul que anomenem diversitat, és un dels pocs contactes amb la vida que la fan agradable. Aquestes gelosies localistes, menudes i grandioses, són també un misteri insondable.

Generalment parlant, no tinc pas un coneixement prou complet de la cuina italiana per a dir l’última paraula. En canvi, no parlaria amb sinceritat si no proclamava que pel meu gust els vins del nord d’Itàlia són millors que els del Mezzogiorno. Però en aquestes qüestions tan íntimes tot el que no sigui tolerància i comprensió és nefast.

A Itàlia mengeu bé –com a tot arreu– a les cases particulars, i no hi ha res que consoli tant el turista de les hedonístiques tristeses que produeix la contemplació de les obres mestres de l’art com un àpat alla casalinga, senzill i ben trobat. A Roma hi ha restaurants de totes classes; àdhuc n’hi ha que fan la cuina estrictament internacional. N’hi ha també de molt bons, i la característica d’aquests establiments és que fan la cuina regional. No s’han avergonyit mai, aquests restaurants, de presentar com a grans plats els locals i regionals; a França, després d’un segle d’igualitarisme culinari, que ha fet el ple en els plats de vagó-restaurant, tornen a la cuina regionalista, que és com tornar, en aquest ram, a la veritat. A Roma, el gran plat de pasta són les fettucine alla amatriciana, cintes de pasta, assaonades amb suc de tomàquet, un trinxat de porc i formatge d’ovella; com a plat de compliment hi ha, a la primavera, els abbacchi alla cacciatore, xai de llet rostit sobre un fonament d’herbes d’una noble rusticitat. La trippa al sugo és un plat de Suburra, magníficament popular, en el qual entren el tomàquet, el suc de carn i el formatge ratllat. Els carciofi alla giudia són famosos a Roma i són els cors de carxofa cuits a l’oli. Aquesta cuina és una mica grassa i oliosa i convida a comprendre les morbideses de color de lluna de les dones de la Ciutat Eterna. Els vins dels Castelli Romani –Grottaferrata, Albano, Genzano, Frascati, Velletri–, vins d’un cos robust, de molts graus, d’una gran solidesa, equilibren admirablement la forma rodona i acabada, ciceroniana, de l’esplendor de la cuina romana. El pecorino, formatge de llet d’ovella, fort, persistent, insidiós, complementa tot l’anterior. No és pas cosa, aquesta cuina, de criatures; és, per contra, una cuina que respon a una concepció daurada i massissa del món, pròpia d’un cardenal o d’un ambaixador, d’un erudit, d’un banquer o d’algun gran exportador.

La cuina napolitana és la síntesi de les variacions de la baixa Itàlia. La Campania felix dels romans és la terra clàssica dels maccheroni, i les pastes eixutes de Nàpols no tenen pas comparació imaginable; llur recepta és d’una simplicitat admirable, llegendària. La pasta a la napolitana (macarrons o nulles) s’assaona amb tomàquet, ceba i formatge, i això és el plat bàsic. Aquesta ceba traïdora és el que explica totes les cançons sentimentals i els sanglots de Nàpols. Aquesta ceba és el dimoni del sud –no crec que n’hi hagi cap altra–, el dimoni tristet de l’alegria que passa. Però, encara que els macarrons a la napolitana formin un plat que no cansa mai, val la pena de remarcar que les combinacions de segon grau tenen una importància considerable És una combinació de segon grau, per exemple, els vermicelli alle vongole; aquests vongole essent un fruit de mar, exactament les lapes o pallerides de la nostra costa, que, combinades amb la pasta, amb l’oli, la ceba, el tomàquet i el formatge corresponents, i posades –oh, meravella!–  sobre un fons d’herbes aromàtiques, constitueixen una de les construccions més atrevides que es poden presentar sobre una taula. És un fet que demana una ampolla de Capri roig, exactament de color de robí amb una ombra, al fons, de color de pela de taronja. La combinació és admirable. La carn alla pizzaiola s’arranja amb tomàquet i marduix. És un plat definitiu i inexportable. I, com a formatge, Nàpols i la Campània tenen un formatge especial, fresc i dolç, la mozzarella, que constitueix la base de diferents plats, com la mozzarella in carroza (en cotxe), que té una suavitat vaga.

A Palerm tot és una mica més barrejat i genial. Hom fa els macarrons amb sardines, amb bròquil, amb albergínies. Les albergínies tenen un paper importantíssim en la cuina de Sicília; hom les presenta de tota manera. La combinació modèlica és aquesta, però: amb tomàquet, olives i flors de taperera confitades amb vinagre.

Com a gran plat de vianda hi ha el coniglio in agrodolce. Com que a Sicília hi ha moltes ruïnes arqueològiques, el país és pròdig en caus inexpugnables. Els conills tenen temps de menjar i són riquíssims a taula. Això, m’ho digué un dia un vetturino –segurament per fer-me venir gana– que em serví de cicerone per a visitar no sé quines importants ruïnes.

Al nord d’Itàlia, la cuina és més fina, té una presentació més elegant i estilitzada per a taules potser més convencionals; però determinats sabors de la cuina meridional és només en aquestes latituds on poden trobar-se.

«Matisos culinaris», dins Cartes d’Itàlia

Les escales de Llevant. OC, vol. 13

————————————

Un tast de la Itàlia de Pla

• La marxa sobre Roma – Notes del capvesprol
• Nàpols – «Cabotatge mediterrani» – En mar
• Gènova – Notes disperses
• «L’avara povertà…», del Dant – Notes del capvesprol
• Àlex Susanna: «Cartes d’Itàlia» (de Les escales de Llevant)
• Anna Aguiló: «Cartes d’Itàlia, 1955»