Llanterna màgica

Quatre paraules

Els autors de llibres acostumen a usar aquest esgraó portical per justificar els seus defectes i per cantar en forma sàviament atenuada la palinòdia dels seus mèrits. No puc pas dedicar-me, ara com ara, a tan voluptuoses activitats. Potser no m’escauria. Va fer massa faltes de gramàtica –diran probablement els escribes de l’esdevenidor– perquè hom pugui veure en l’obra d’aquest autor un decidit propòsit de trencar les oracions del pròxim. Mentrestant, ara que ens vaga, cal parlar d’altres coses.

La crítica catalana és d’una amabilitat lleugera i deliciosa. Per obtenir els honors de la crònica són necessàries unes condicions que fent un petit esforç tothom pot arribar a posseir. L’autor estimat –poeta de volada o fort prosista– es decideix a llançar un llibre. Quan arriba aquesta hora de compromís, el crític infla quatre adjectius que fan enrojolar a tothom que els llegeix i surt del pas barroerament. Hom afirma, hom nega, hom insinua, hom toca tots els timbals. Es produeix una apoteosi monosil·làbica dominada per la veu de més buf. És rar de trobar un home que gosi dir el perquè al seu entendre tal llibre és bo i tal altre és mancat. Si això dura indefinidament, mirarem de convertir un moviment literari que ben endegat podria produir resultats importants, en un ball de companys aprovat i àdhuc beneit per l’autoritat eclesiàstica, però perfectament inofensiu. Els autors i el públic en general tenen dret d’exigir de les persones que tenen la professió de jutjar els seus esforços que s’expliquin suficientment. En un règim de rigorositat, jo seria probablement el primer que rebria. No hi fa res. Val més, si és necessari, plegar el ram que arribar, sobre les enganyadores il·lusions alienes, a glòria nacional de segon ordre.

No hi ha dubte que el meu llibre Coses Vistes provocà un moviment de curiositat que seria difícil d’emmarcar en la justíssima generalització anterior. Vaig ésser molt felicitat. Per què, però, hom depassà la mesura de l’elogi? Per què hi ha tanta gent que em vol mal? Els elogis envelleixen massa, i si hom no té una decidida vocació per la fumisteria, costen molt de portar. Després de la pluja de flors i violes de la primavera passada, vaig creure que la meva vida havia acabat –al gust de tothom, certament. Vaig estar temptat de retirar-me de la literatura i de dedicar-me, honradament, al petit comerç.

Sobre aquesta massa general d’entusiasme no em fou pas difícil, però, de remarcar un petit nucli de dissidents condicionals. El que no podem acceptar del vostre llibre –digueren sense fer compliments– són les paraulotes tosques, ordinàries i silvestres que conté. Aquesta terminologia ens demostra que el seu autor és un esperit que es complau en la contemplació d’espectacles innobles i en el rebaixament de les virtuts humanes. Llevat d’això, l’obra està bé, ens agrada, etc., etc.

Aquestes reserves em feren pensar en un mot de l’immortal Garibaldi que la seva època posà en vers perquè es conservés millor.

Garibaldi, cet héros plein de charme,
Disait un jour à la princese Gelie,
Le trou du c… de la marquise de Parme
Ne manque pas d’un certain cramoisi.¹

Em cal declarar, fet aquest curt parèntesi històric, que les persones que llegiran aquest llibre hi trobaran, relativament als defectes del primer, una positiva predisposició a l’esmena. Si per atzar hi remarquen alguna reminiscència de gust dubtós, poden passar-la per alt, fent els ulls grossos, amb l’esperança que el meu llibre pròxim els satisfarà completament.

A assenyalar, encara, una altra variant de dissidència condicional: els que pretenen que donades les meves –diuen ells– facultats em podria perfectament dedicar a un gènere de treballs més elevat. Aquests honorables senyors demanen una novel·la Una novel·la? Qui, més que jo, té tantes ganes de fer-la? El paternalisme difús que hi ha darrera d’aquestes insinuacions és certament d’agrair; si haig de parlar, però, amb franquesa, diré que aquest retinctinc ha esdevingut, a la meva orella, una  mica enfadós.

El cos d’una novel·la requereix temps i calma per donar-hi voltes, per fer la composició i sobretot per tirar papers al foc. Les condicions més avantatjoses de què avui puc disposar han escurçat de molt el termini de la novel·la; així i tot no puc pas dir que sigui una cosa de demà a la tarda. El periodisme deixa només de tant en tant petites tongades de temps lliure. És un ofici que demana prodigalitat i dilapidació. El periodista és un nàufrag professional. Es necessita molta vanitat per vetllar més estona que la indispensable.

Aquest llibre, com el primer, es composa d’una gran part d’escrits inèdits i de treballs periodístics convenientment entonats. Quan hom s’ha donat en cos i ànima a un ofici i ha respectat les seves lleis, una tendència d’amor propi –si voleu convencional– el porta a respectar els esforços que hom ha pogut dissimular discretament. Aquesta mateixa honradesa m’obliga a posar en guàrdia a tothom davant dels trucs, els plagis, els paranys i el vesc enganyador que contenen les meves obres.

Josep Pla

Londres (1926)

——————

El carrer estret

Després de parlar, durant tants anys, del que és i el que no és una novel·la, s’ha arribat a tenir d’aquell gènere literari una noció tan vaga, que tinc por que «El carrer Estret» podrà ésser considerada una novel·la com tantes n’hi ha.

Heus aquí, esquemàticament explicat, el que ha succeït amb aquest llibre. En un moment determinat em semblà divertit, sobretot per evadir-me de la meva carregosa activitat periodística, utilitzar la idea stendhaliana del mirall. Així, vaig fer passar un mirall –el meu modest mirall!– per una petita població del país, per una població anomenada Torrelles, d’uns quatre mil habitants. El mirall reflectí les imatges contingudes en aquest llibre –imatges que he descrit de la millor manera que he sabut i d’acord amb les meves preferències; és a dir, tractant de posar el màxim interès en els detalls.

L’espill –bellíssima paraula!– em donà, doncs, una sèrie d’imatges, però vaig haver de constatar que no reflectia cap argument travat, cap arquitectura tancada. Un mirall és una força passiva, desproveïda de facultats ordenadores. Si el mirall no reflecteix cap argument és que davant seu no n’hi passà cap. Ara bé: com que aquest fet em confirmà en la sospita que en la vida no es produeixen arguments més que per una raríssima casualitat –i, per tant, que les novel·les amb argument, més que reflectir la vida, no fan més que arbitrar una forma d’artificiositat–, no em vaig pas considerar autoritzat a ésser més papista que el Papa ni a modificar en el més mínim els reflexos del mirall.

El fet que el públic cregui que les novel·les han de tenir argument no vol pas dir que en la vida n’hi hagi. Aquesta necessitat del públic és el que demostra que la vida, transportada al pla literari, és una segregació informe, caòtica, d’imatges. La fatiga que produeix aquest caotisme incessant i incomprensible és el que fa desitjar una ordenació, una coherència, encara que sigui artificial, arbitrària i totalment inversemblant. El bosc enerva sempre un xic; el jardí és més intel·ligible i plàcid. La característica de la vida ve donada per una varietat insubornable. Per això parlem sempre d’unitat com d’un paradís perdut en una llunyania tan remota que ens fa inconsolables.

Així, doncs, “El carrer Estret” no conté cap argument satisfactori. Posar-n’hi un hauria ultrapassat el meu projecte d’utilització pura i simple del mirall. He tractat purament de practicar la definició stendhaliana en un lloc concret i determinat i en un temps donat. Les imatges que l’espill ha reproduït no estan pas tocades, certament, de bellesa ideal. Són imatges absolutament vulgars –aclaparadorament vulgars. No he pas gosat modificar-les, i menys encara retocar-les. Són imatges de la vida tal com és –més que imatges inventades i convencionals. Són imatges de la realitat. En aquest sentit aquest llibre es troba en la línia de la prosa que s’escriu en els països on hi ha, encara, una literatura. Aquesta prosa està afectada per un creixent respecte a la realitat prodigiosa i inesgotable, grollera i màgica.

Aquest llibre és, en tot cas, el resultat que ha donat el pas del meu mirall pel carrer Estret de Torrelles. Si la petita aventura no ha produït uns efectes més conspicus i brillants, ha estat probablement potser perquè en el temps que vivim no hi havia altra possibilitat.

Palafrugell, tardor 1949

Cadaqués, primavera 1951

————————

El pagès i el seu món

Quatre paraules a la primera edició

Aquest llibre proposa una modesta investigació. El nostre país ha estat explorat, amb gran profit, des de diversos, bàsics punts de vista. En el període de recobrament del seu esperit, període que no està acabat, ni de bon tros, sinó en els seus sòlids inicis, s’han produït aportacions considerables en diversos aspectes; en la lingüística, en l’arqueologia, en la història i en general en tots els aspectes sobre els quals ha estat possible projectar el mètode i el gust de l’erudició. Hi ha hagut, en canvi, una visible atonia i molta timidesa davant de l’aparició de formes humanes vives. Cert; els novel·listes descriuen éssers vivents, escenes de la vida real, aspectes de l’existència. Però els novel·listes parlen de persones concretes i úniques; de Pere, de Pau o de Berenguera. Cerquen més la singularitat que les característiques genèriques.

Malgrat disposar d’una conspícua literatura de tema rural de factura naturalista, els pagesos d’aquest país, com a classe, com a manera insubornable d’ésser, a penes, que jo sàpiga, han estat explorats. Quan, en el moment d’elaborar aquest llibre, vaig tractar de fer-me amb el que sobre els pagesos, genèricament parlant, hi havia escrit, vaig tenir la sorpresa de constatar que no hi havia res, que el terreny era verge.

Això convertí en francament arriscada la meva pretensió d’escriure un paper sobre els pagesos. Si malgrat aquest primer entrebanc vaig persistir fou perquè, en el fons del fons, jo no sóc més que un pur i simple pagès –un rústic sofisticat per la cultura dels nostres dies. Em semblà que fer un llibre sobre els pagesos era com parlar de la família. El meu cognom patern –Pla– és el d’una família que ha viscut sense interrupció en una masia isolada d’una parròquia de l’Empordà Petit durant segles. La presència d’aquesta família en aquest lloc determinat està assenyalada l’any mateix de la creació dels Arxius Parroquials, els quals fou ordenat d’obrir per una ordre del Concili de Trento. Tinc la impressió d’haver estat el primer propietari d’aquesta masia, en el curs de moltes generacions, que no ha llaurat físicament la terra. Es pot afirmar, per la meva desgràcia, que jo sóc un trànsfuga de l’arada, de l’aixada i del rampí.

No sóc pas, però, un trànsfuga desnaturalitzat, sinó més aviat melangiós i enyoradís. Malgrat les meves llargues absències de la terra, no he perdut mai totalment el seu contacte. El que em pot fer perdonar aquesta temptativa és l’aire profund de família que jo tinc amb els pagesos, un aire que, malgrat totes les aparences, és real i positiu i constitueix la meva manera d’ésser.

La investigació que proposa aquest llibre és preliminar i elemental; és un intent d’obrir camí per tal que observadors posteriors, més aguts i preparats, elaborin l’obra que doni la volta als pagesos –obra que un franc tirador, malalt i fatigat, com aquest seu servidor, no podria, en cap cas, proposar-se de fer.

La meva intenció és, doncs, simplement aquesta: presentar un primer contacte amb els pagesos, a través d’un viatge a peu per un paisatge real, encara que indeterminat, del país. Un viatge relativament còmode, curt de quilòmetres i de dies, amb la modesta finalitat de descriure tal com és el que successivament es vagi presentant –almenys tal com em sembla que és–, tractant sempre de donar substància a les coses lleugeres i lleugeresa a les coses pesades. Si a vostès els plau, començarem el viatge de seguida. Si no els plau, què hi farem? Haurem d’esperar una altra lluna, per dir-ho com els pagesos.

Mas Pla, Palafrugell, 1952

——————

Les illes

De jove –en realitat l’atracció m’ha durat tota la vida perquè en aquest punt la joventut se’m manté viva–, de jove, vaig ésser molt donat a rodar per les illes. Aquesta atracció deu tenir per causa l’encantament que el mar sempre em produí. El mar ha estat una part de la meva vida –el Mediterrani, s’entén. En l’arrel d’aquesta predisposició no hi ha pas solament el gust de trobar-me en un determinat medi físic (un medi que de vegades és prodigiosament agradable i altres repel·lent), sinó una necessitat de comprendre com hem estat, com som i com probablement serem. Encara que avui el català hagi perdut pràcticament el contacte del mar, el seu pes ancestral és tangible en la nostra vida. Les escasses qualitats, els grans defectes, s’hi podrien potser referir. La nostra arcaica insolidaritat, la solitud infranquejable que caracteritza la nostra existència, s’hi podrien potser relacionar. En fi: el mar ha estat per mi un incentiu de curiositat inesgotable, i és per això que de molt jove rodo per les illes. ¿És que per ventura el que el mar té de més autèntic no es troba a les illes?

Aquest llibre parla de la meva experiència sobre el rodar per les illes. Implica un retorn al mar després de les primeres aventures terrestres de la meva vida. Fa referència a un determinat nombre d’illes del Mediterrani occidental –de les nostres (diríem) illes– i del Mediterrani central. Conté també una llarga relació sobre les lluminoses, radiants, tristes illes del pèlag hel·lènic. Les illes d’aquest mar de vegades tenen una llum trista, sobretot quan s’hi projecta el vent del sud i s’hi entaula hores i hores, amb una continuïtat humida i fatídica.

Encara que els crítics no en parlin mai, perquè avui tothom ho entén tot, sobretot el que és totalment i definitivament inintel·ligible, continuo creient que el gran problema d’un escriptor és el de fer-se entendre utilitzant la mínima quantitat de paraules possible. És un problema difícil, sobretot si hom utilitza la ploma no per a posar entre el lector i la naturalesa una falsificació qualsevol, flagrant i utilitària, sinó un text autèntic, humanament verídic. Si al cap de cinquanta anys de vogar en aquesta galera no hagués vagament aconseguit, alguna cosa –potser– em justificaria.

En tot cas, he fet els possibles. Una de les coses que en aquest ofici s’ha de saber fer –i sobretot saber fer bé– és estripar papers. És una activitat de la qual són radicalment exclosos la vanitat i el sentimentalisme; el pitjor sentimentalisme és l’afecció més o menys clandestina, sempre morbosa, pels esforços fallits. Per això és d’una gran utilitat prescindir-ne.

Hi ha hagut una tendència literària, en aquest país, a tractar les coses del mar a través del xaronisme marinista. Jo no he estat mai partidari d’utilitzar aquesta tècnica que aparentment sembla destinada a la producció del verisme. L’experiència em fa creure, però, que aquest famós verisme és més una concepció apriorística dels autors que un estat autèntic de la realitat, encara que els personatges de l’obra dialoguin a través de converses que semblen agafades taquigràficament. No he estat mai partidari, en aquesta activitat, ni de la taquigrafia ni de la fotografia. La narració literària, el conte, la novel·la, han d’obeir a un mínim de realisme; però, atès que les coses han d’ésser així, el més eficient és utilitzar la tècnica del realisme sintètic. Vull dir posar en el realisme la gràcia que a hom li sigui possible de projectar-hi.

He nascut en terra ferma. Així, no sóc pas un insular. Però sóc un illòman explícit. Les illes m’agraden. M’agraden per moltes raons. Primer perquè sempre són una mica llunyanes, ja que fins les que són més acostades a la terra no són d’accés normal perquè s’ha de travessar un espai d’aigua –o, ara, d’aire–, cosa que no és pas del gust de la generalitat humana. Les primeres vegades que vaig anar a les Balears, hi havia ben poca gent que hi anava. A Mallorca, per Setmana Santa, hi anaven unes dotzenes de casats de nou de la Península, sobretot de Barcelona, que anaven a veure les coves d’Artà. A les altres illes, no hi vaig trobar mai ningú foraster –fora d’algun viatjant. Parlo, és clar, de molts anys –de mig segle enrera, ben garbellat. Ara tot ha estat envaït pel turisme internacional, però aquestes multituds entren i surten, mengen i beuen i se’n van, sense deixar cap rastre.

Parlant amb l’objectivitat dels manuals, les illes són espais de terra voltats de mar. Això fa que, de les illes, en surtin bons pescadors, mariners, navegants. Aquests homes saben el que fan; però, probablement perquè sempre són fora, no són els que donen una personalitat decisiva a les illes. Són els insulars que viuen d’esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació, recalcitrants. No deixa de ser curiós –atesa la meva manera de veure– que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat una població terrestre tan inconfusible i reconsagrada. Aquest fenomen és difícil d’explicar, però a mi em sembla que el fet ha estat originat per les muntanyes. A gairebé totes les illes del Mediterrani hi ha altes muntanyes –generalment més altes que el basament de l’illa no podia aguantar. L’illa d’Eivissa és una de les poques excepcions d’aquesta realitat. Són muntanyes pràcticament inútils, que creen un clima desafortunat i són l’origen de tantes i tantes misèries insulars. Però les muntanyes tenen una finalitat: fan companyia a les persones que hi han nascut davant, contribueixen a la felicitat que produeix l’horitzó tancat, és a dir, susciten una forma biològica de pàtria. La tendència de l’insular autèntic en aquestes illes del Mediterrani és a tancar-se, a recloure’s a dins del seu petit món insular, a practicar un individualisme admirable. És un món tancat, certament hospitalari, però reservat. I precisament perquè és tancat és un món que els continentals consideren abrupte i llunyà. Però tot el que és desconegut és abrupte i llunyà. Ja se sap. Els insulars viuen en el seu món, en una societat tancada, i tenen, en definitiva, solucions per a tot. La tradició de les coses hi és ancestral però vivent. L’isolament dels segles ha creat una manera de viure com una altra. Una manera de viure arcaica –dirà el continental després de llegir el diari. Resulta, però, que aquest adjectiu no té cap eficàcia general. Nosaltres vivim d’una manera arcaica en relació amb el país del costat, i aquest país es troba en el mateix cas relativament a alguns altres. L’única solució és que tothom visqui de la manera que més li agradi. Cregui’m: hi ha coses de les quals val més no parlar. Les illes s’han d’agafar com són i acceptar-ne l’hospitalitat que us ofereixen a mans besades. Us ofereixen, generalment, el millor que l’època pot presentar: paisatges magnífics, silenci, solitud, llunyania, algunes coses terrenals delicioses, una societat observable, plena d’un interès sense límit; què es pot demanar més?

Jo sóc un illòman. És, probablement, una malaltia de l’esperit encara no qualificada pels facultatius –un enyorament sempre permanent excitat per la meva solitud vagament misantròpica però recalcitrant. He somniat tota la vida poder passar en una illa qualsevol del Mediterrani dos o tres anys. No ho he pogut resoldre mai. Ara ja és una mica tard, però el somni encara dura i durarà, sospito, fins al final. Aquest és un llibre sobre aquestes illes del mar interior escrit per un passavolant. És el llibre d’un somni que no s’ha realitzat.

J. P.

————————————————————————

.

Vegeu també, per exemple, els pròlegs de

• Cadaqués
• Retrats de passaport
• Notes del capvesprol

1. Le cramoisi est un pigment correspondant à une couleur rouge foncé éclatant, tirant sur le violet car combiné avec du bleu, ce qui le rend proche du pourpre. [↩]

L’Escala, agost de 1943

Estimat Josep:

T’envio dos articles. Els dono al recader de l’Escala. Si no hi tens inconvenient, dóna-li 250 pessetes perquè les necessito. Moltes gràcies.

En efecte, fa molts dies que no ens hem vist. No penso pas venir per ara a Barcelona. (Ara que hi penso: publica l’article «Barcelona verano 1943» de seguida.) Què vols que hi faci? Ens hauríem d’haver vist a Figueres o en algun altre lloc assequible per a en Brunet, però no ha estat possible. Una llàstima! També m’hauria agradat veure’t a Calella, però aquest any em sembla que serà difícil, almenys per ara.

La idea de l’almanac és bona; però, ¿què vols que escrigui parlant del zodíac si no sé ni el que és ni tinc cap llibre a mà? Si algú m’explica tot això, t’ho faré.

Podríem fer grans diners amb l’almanac si el féssim barat i per pagesos i mariners amb indicació de coses útils, però suposo que la vostra intenció és fer una colloneria literària amb l’estil residual de Falange, que és el que encara impera al setmanari.

Bé, adéu i mana i disposa.

Records a les noies.

Josep

————————————

EL NOU LLUNARI

o Ensarronada Sideral inflamada dels temps moderns
amb moltes referències al Llunari Antic

.

Si hem de fer cas de les conjectures contingudes en la fugacitat dels llibres, els arquetips primitius de calendaris, almanacs i zodíacs van renéixer a l’Àsia Menor com una reminiscència prehistòrica del culte de Mitra i seguint el costum que les coses esdevingudes en aquella part de l’Àsia van passar a l’occident europeu, on durant molt segles van formar part de la cultura de la gent. En els cultes siderals o de Mitra, l’any començava a la primavera, i en el meravellós Zodíac esculpit a la façana de la Catedral de Chartres l’any s’inicia també a la primavera, entrant el Sol a Capricorn.

En el sistema de l’alexandrí Ptolomeu, que encara sant Tomàs va considerar com el fet mateix de la realitat del món, la Terra estava immòbil, el Sol i els planetes coneguts hi giraven al voltant i les estrelles estaven fixes i muntades a l’aire, com els actuals arcs voltaics de «Riegos y Fuerza del Ebro». El cercle descrit pel Sol al voltant de la Terra ha d’ésser considerat, amb tot, després de Copèrnic, com a aparent, és a dir, com una pura il·lusió dels nostres sentits, perquè la publicació dels papers del senyor canonge de Varsòvia va engegar en orris la teoria de l’alexandrí i la part astrològica de la «Summa». Però abans de Copèrnic –que, diguem-ho tot passant, no va publicar res en vida per no armar cap escàndol i no anar a parar a la presó, cosa que demostra fins a quin punt un astrònom pot ésser intel·ligent– el cercle del Zodíac era considerat una cosa real i tangible i com a tal cercle tingut per una cosa divina, perquè ja va dir el vell poeta que:

És Déu l’original circumferència
De totes les esfèriques figures,
Car cèrcols, corbes, i cercles i altures
Al mig s’inclouen de la seva Essència.

El cercle del Zodíac fou col·locat pels astròlegs arcaics en la nona esfera, que anomenaren Cel cristal·lí i el dividiren en dotze parts iguals, cadascuna de les quals va correspondre a un signe. Els noms d’aquests signes, que probablement són antiquíssims, ens han arribat a través dels autors llatins i Ausoni els va formular en dos versos, que són coneguts. Per Ausoni, els signes del Zodíac són:

Aries, Taurus, Gemini, Cancer, Leo, Virgo, Libroque, Scorpius, Arcitanens, Caper, Amphora, Pisces,

que en el nostre llatí macarrònic han donat:

Àries, Taurus, Gèminis, Càncer, Leo, Virgo, Libra, Escòrpius, Sagitàrius, Capricòrnius, Aquàrius, Piscis.

Són uns noms meravellosos, d’un relleu a prova de pluges i de vents, lligats amb els moviments de les vísceres humanes, que han durat, duren i probablement duraran sempre.

El cèlebre Cortés, el del «Llunari» antic, escriu: «Aquests noms, pels efectes que causaven (i avui en dia causen) entrant el Sol en cadascun d’ells, els quals per altre nom anomenen cases dels planetes, perquè estant cadascun d’ells en el seu Signe, o casa, té més força i rigor que fora d’ella. I per si algun curiós desitja saber quin Signe és Casa d’aquell Planeta, ho diré amb brevetat. El signe de Leo és Casa del Sol; Càncer, de la Lluna; Capricorn i Aquari són cases de Saturn; Piscis i Sagitari, de Júpiter; Àries i Escorpió, de Mart; Libra i Taure, de Venus; Gèminis i Virgo, de Mercuri.»

Quan Cortés va escriure el seu «Llunari», no es coneixien més planetes que els esmentats i sens dubte per això a alguns els foren adjudicades dues cases, o signes.

Cortés planteja, en el primer paràgraf que acabem d’esmentar, el gran problema de la influència exercida per aquests Signes, quan el Sol hi entra. Diu, literalment, que quan el Sol hi entra causen efectes. Quina mena d’efectes són aquests? Sens dubte, és factible creure o no creure, donar per existent o per nul·la, conèixer o desconèixer la influència dels Signes del Zodíac sobre la marxa del món, el destí dels homes i de les dones, l’abundor o l’esterilitat de les collites o sobre qualsevol altra empresa que es produeixi sobre aquest planeta. Jo personalment he de dir, a qui estigui interessat a conèixer la meva opinió, que crec no sols en aquestes, sinó en tota mena d’influència, perquè si per exemple el comte de Romanones o qualsevol altre personatge de la cort ha tingut sobre tots i cadascun de nosaltres influències notòries, no tindria res de particular que també en tinguessin el Sol, la Lluna i les estrelles.

ÀRIES

Entrant el Sol a la primera dècada d’Àries, ascendeix un home negre d’ulls vermells, de gran estatura, de gran coratge i sentiments generosos; porta un vestit blanc molt gran, cenyit a la cintura amb un cordó; està furiós i dret, fa guàrdia i observa. (Abu Masar, –Igual.)

En la segona dècada naixeran molts pobres, alguns rics i un cert nombre d’hermafrodites. Els rics tindran la sensació, des de la joventut, de poder-se dedicar gairebé amb impunitat a l’exercici de l’estraperlo, cosa que produirà una gran alegria en la seva família. Les senyoretes seran educades i pudibundes, sobretot davant de la gent. Molts vaixells seran enfonsats, però les tripulacions i els passatgers seran salvats gairebé en la seva totalitat. Els pobres aniran fent, sobretot si no els toca la loteria, cosa que, si s’escau, els produirà dificultats i maldecaps. El signe és excel·lent per als flequers, carnissers i lleters. Alguns entraran en la riquesa.

En la tercera dècada del Sol a Àries, la classe mitja que hi hagi nascut només perdrà el quinze per cent del seu capital, i, si s’obstina a perdre més, els seus desigs no seran pas escoltats. Dècada favorable als pessigants i a les mitges virtuts. Alguns, pocs, que hi hagin nascut sabran escriure dues mil paraules amb soltesa i esment. Signe favorable a les persones que sàpiguen donar la volta al temps, i encara més favorable als qui la donin fora de temps. Els enciams nascuts en aquesta època seran fresquíssims i en aquesta dècada les fàbriques de material de guerra esdevindran, algunes, fàbriques de màquines de cosir, i altres, fàbriques de maquinària per a ensucrar maduixes. Signe excel·lent per als caps d’administració de segona classe; veuran realitzats tots els teus ideals.

GÈMINI (o BESSONS)

En la seva primera dècada ascendeix una dona bella, pietosa, que es manté enlaire; voldria joies i infants i és molt hàbil a cosir i a fer mitja i en altres arts semblants. Amb ella ascendeix un mirall. (Abu Masar. –Igual.)

En la segona dècada del Sol a Gèmini, la criatura naixerà molt peluda, talment que els seus pares, que l’estimen tant, hauran de bufar per saber si és nen o nena. Per bé que aquestes pelusseres s’aniran aclarint amb el temps, la virilitat i la noblesa quedarà adscrita a aquests éssers. Dècada excel·lent per als espàrrecs, les pastanagues i cols, sobretot si les terres han estat eixarcolades delicadament. Els sastres nascuts en aquesta dècada seran superiors als nascuts sota els altres signes. Signe de dones de gran bellesa, rosses, altes, d’ulls blaus, de formes vetustes. Les pluges seran suaus i pausades i costarà bastant llevar-se de matí, però al capdavall el sentit de la responsabilitat triomfarà com sempre. Les porteres nascudes en aquesta dècada seran molt indiscretes però simpatiquíssimes.

La tercera dècada de Gèmini serà la fortuna de capitans de vaixell, notaris i agents col·legiats de tota mena. Hi ha símptomes, vagues, és clar, però bastant presumibles en l’estat actual de la ciència, que les contribucions seran una mica rebaixades, sobretot la rústica, i que tot plegat serà molt ben rebut. També és favorable aquesta dècada a la bona marxa de l’hora dels trens, encara que no tant a l’horari dels autobusos.

LEO (o LLEÓ)

Aquest és el signe del Sol per excel·lència i essencialment masculí. En les seves tres dècades és calorós i sec, sobretot si no plou; aleshores moren herbes i tot el món vegetal es depaupera i mor. En la seva primera dècada els homes nascuts sota la seva influència són d’una gran bellesa, bruns, altius i ben plantats. Gairebé tots arriben a unes edats avançades, sobretot si arriben al tombant dels quaranta anys, una mena de cap de les tempestes. Gairebé totes les persones nascudes en aquesta dècada proveïdes d’alguns diners aniran a estiuejar, perquè són molt amants de banys, l’encant dels quals augmenta amb la calor. En els llunaris antics aquesta dècada era assenyalada com a molt propícia a convulsions i revolucions, però tot això en el nou Llunari és tingut per incert.

A la segona dècada s’accentuen les característiques de la primera, cosa que no deixa d’ésser un consol. La dones nascudes sota la seva influència seran brunes, d’ulls ametllats, de carns daurades i saboroses però amb una tendència visible a l’obesitat.  En general, les persones afectades seran efusives i obertes, algunes francament trempades. En la loteria tindran molta sort els números acabats en 6. El tabac millorarà en aquesta dècada, així com la situació dels conductors i cobradors de tramvies i de troleibusos, que veuran satisfets plenanent alguns dels seus desigs.

En la tercera dècada ascendeix un home la figura del qual és semblant a la d’un negre; és lleig, horrorós, la cara no l’acompanya pas i està fastiguejat i com capficat; porta carn i fruita a la boca i a la mà un gerro. (Abu Masar. –Igual.)

————————

Per acabar. OC, vol. A (fragment)

.C

C

En relació amb les joguines, hi ha dues classes de pares de família: els que les compren per donar-les realment a les seves criatures, passi el que passi i amb totes les conseqüències, i els que les compren per guardar-les ells. Aquestes darreres solen ésser joguines cares, les quals són presentades a la mainada des de molt lluny, i encara només un moment, i després endreçades en un armari per tal que ningú no les toqui ni les miri. Davant d’aquestes incomprensibles reserves enfront d’aquests objectes de mira i no em toquis, les criatures tenen un disgust, però es consolen –es distreuen– amb les joguines ordinàries, que almenys són assequibles.

Les joguines reservades produeixen, en el curs de la vida, escenes curioses i patètiques. Un dia una senyora molt vella digué a la seva filla, de més de quaranta anys, obrint un armari que feia olor de càmfora i presentant una nina que semblava haver-se evaporat:

–Aquesta nina, te la van portar els Reis fa trenta-sis anys. Te’n recordes, filla meva?

Hi ha, doncs, una classe de pares de família que aparentment compren joguines per a les seves criatures; en realitat, però, els Reis, se’ls fan a ells mateixos. I una altra classe que les compren per a la mainada. Aquestes darreres tenen un desenllaç ràpid i deplorable. Produeixen un moment d’il·lusió i després, en els dies immediats a la festivitat dels Reis –sovint el dia mateix– queden convertides en un grapat de residus. Això és degut en part al fet que els objectes d’aquesta mena són d’una construcció precària i trencadissa, una improvisació sense consistència. Les criatures no tenen, per altra part, suficient habilitat a les mans per a tocar les coses acuradament i amb delicadesa. Són barroeres. Totes les joguines fan, així, la mateixa fi: tant són dislocades i trencades les delicades com les fortes, les que han d’ésser manejades amb cura com les més resistents.

L’explicació que se sol donar de la tendència destructora de la mainada consisteix a dir que l’ésser humà té, pel fet d’existir, una propensió a la curiositat, a l’anàlisi inquisitiva, que li agrada saber el que hi ha darrera l’exterior de les coses, el que tenen dintre de la tripa, i, en definitiva, que aquesta tirada demostra que l’ésser humà és un infal·lible animal racional dotat de les característiques que l’escola li atribueix.

Jo no sé si l’instint destructor de les criatures té alguna relació amb el fet que l’ésser humà sigui ab initio un ésser donat a observar, a experimentar, a analitzar, a inquirir i a raciocinar. Seria si més no molt curiós que poséssim aquestes característiques en els anys immediatament posteriors a l’abandó de la mamella materna o de la farina lactiada i que després ens passéssim la vida entera sense donar el més lleu símptoma d’interès per l’observació, l’anàlisi i l’experiència.

Els qui es dediquen a la psicologia –activitat professoral merament recreativa i que només han cultivat seriosament alguns novel·listes– afirmen que és molt difícil de fixar els processos psíquics infantils. Aquests processos potser, però, podrien aclarir-se una mica, comparant les criatures amb el que en definitiva se’ls assembla més: vull dir amb els homes. Una criatura no descobrirà les lleis de la gravitació, ni les de la termodinàmica, ni definirà la fórmula einsteiniana de l’energia, però sospito que les criatures s’assemblen enormement amb aquesta massa d’homes i dones que passen pels carrers i les places realitzant les funcions pròpies del sexe a què concretament pertanyen. No dic que siguem iguals. Dic que tenim un aire de família.

Ara, si vostès tinguessin l’amabilitat de preguntar-me: «Per què les criatures destrueixen les joguines?», jo respondria: «Perquè nosaltres, posats en el seu cas, faríem el mateix».

Si ens regalessin una joguina, primer ens encantaria; després, si estiguéssim obligats a conviure, encara que només fos un parell de dies, amb aquesta classe d’objectes, els destruiríem. Les joguines –sobretot les joguines sense finalitat, gratuïtes– porten en elles mateixes una cosa –una cosa difícil de definir– que les condemna ineluctablement a la destrucció. Aquestes nines, pepes, bledes, pretensioses, aquests cavalls de cartó amb la pota davantera eternament alçada, aquests ànecs i aquestes oques de cel·luloide groc o vermell, tenen, per definició, les hores comptades.

–Perquè són lleigs?

–No ho sé.

–Perquè són objectes morts, freds, enrampats?

–Tampoc no ho sé.

–Llavors…

–Potser perquè no s’hi pot conviure sinó un temps mínim, el que necessiten les criatures per a destruir-los. Parlem seriosament! Si, a vostè, li regalessin una nina d’aquestes, què faria? Francament… Quan les nines tenien serradures en el cos, vostè s’hauria fet seves unes estisores o una navalla, hauria fet un petit tall en el ventre inflat de la nina –un tall com el que hom fa per extirpar l’apèndix– i hauria contemplat la caiguda de les serradures, com la caiguda del rajolí d’un rellotge de sorra. I, després d’haver contemplat durant un parell d’hores com les parpelles d’aquesta altra nina, galtainflada i barroca, vestida de blau, amb llacets de col·legiala diabètica, s’obren quan la poseu dreta i es tanquen quan la poseu ajaguda, d’una manera indefectible, ¿no li vindrien ganes d’agafar-li un braç i torçar-l’hi fins que se sentís el gemec de la ruptura de la goma? ¿I no creu vostè que davant d’aquests ànecs de cel·luloide que es queden surant a la galleda, amb un aire d’estúpida petulància, l’únic que hi cap és perforar-los la part blanca del baix ventre perquè l’aigua els empleni i se’n vagin a fons d’una vegada per sempre? I aquests cavalls de cartó, que ni tan sols caminen, malgrat la tendència que hi tenen, que ni tan sols es mouen com els que es veuen a cada moment, ¿qui els podrà salvar de la destrucció, passada la sorpresa que produeixen els seus guarniments? I, a aquests automòbils que s’han d’estirar amb un cordill, quant temps els dóna de vida?

»Entenguem-nos! Ni vostè ni jo no seríem capaços de destruir, d’assassinar aquests objectes. Nosaltres som persones educades i la nostra convenció ens priva de destruir-los. Davant d’ells, però, quedem absolutament freds, indiferents, no ens susciten el mínim interès i acabaríem per enviar-los a les golfes si els haguéssim de veure una estona excessiva. Però les criatures no coneixen cap convenció, les seves reaccions no són endegades, i per això els destrueixen.

–I les joguines que tenen algun moviment, ¿no creu que disposen d’una més visible seguretat davant de les criatures?

–No sé. Potser en tenen menys. De vegades penso que són les que més perillen. Ací, en aquesta vitrina, en aquesta hermètica vitrina, hi ha una d’aquestes joguines. Representa un escenari. A dins de l’escenari hi ha dos ninots, dos personatges, vestits a la moda d’algun dia, vestits d’època. De quina època? No li ho podria dir. Època indeterminada. Representen un senyor i una senyora. Se’ls dóna corda i es posen en moviment. Quan el senyor alça la cama dreta, la senyora alça el braç esquerre; quan el senyor alça la cama esquerra, la senyora aixeca el braç dret, quan la senyora alça la cama esquerra, el senyor alça el braç dret, quan la senyora alça la cama dreta, el senyor aixeca el braç esquerre. Això és el que fan aquests personatges de l’escenari, el que fan des del dia que foren construïts i el que faran fins que se’ls rompi la corda o se’ls rovelli el mecanisme. És indefectible. Ara bé: una vegada admirada la mecànica de la joguina i constatat durant una hora el moviment dels ninots, ¿què faria vostè, sinó enviar-la a un amic que tingués necessitat d’una distracció urgent? Per això li deia fa un moment que des del punt de vista de la seva duració i la seva economia aquestes són les que més perillen. Vaja! No em faci parlar més, perquè la cosa cau, des de fa massa estona, pel seu propi pes.