Com que s’acosta Nadal, proposem als lectors dues formes d’un mateix article de Pla, referit a aquestes festes a París. En primer lloc, un capítol del volum Sobre París i França, editat el 1967 (versió final, per tant) i, tot seguit, la crònica que sens dubte permeté construir el capítol anterior. El segon text, inclòs al volum Caps i puntes, és una col·laboració periodística enviada des de París. Entre un text i l’altre es pot veure potser el pas del periodisme a la literatura.

Bon Nadal.

—————————

En aquest temps nadalenc, París agafa un color malva somort i adormit, entra en una espècie d’atonia general i els ulls de les dones rosses, sobre la pell freda i rosada de la cara, continuen tenint un color morat com a la tardor. Els til·lers, els castanyers d’Índies, tota la meravellosa botànica de l’illa de França, té un despullament hirsut, de color negrenc. Sobre el tronc humit i fosc, les branques lineals i crispades de vegades semblen una ortiga furiosa, penjada en la dolçor de la boira blavissa.

Per Nadal, tot es torna familiar, però l’estrangeria no us deixa passar de la familiaritat merament externa. És costum d’anar a donar un tomb pels grans magatzems –abarrotats, brillants, lluents, freds, acaramullats de gent. Aquest any serà el primer, després de la guerra, que les criatures podran tenir joguines –s’entén, les criatures el papà de les quals no sigui indigent. La gent ha acudit en quantitats fabuloses en aquests establiments; però, segons sento dir, no ha pas comprat com s’esperava que fes. El més curiós és la cara d’avidesa que hi fa la gent –les senyores principalment. Tot és una meravella, però les il·lusions, potser, encara ho són més. En les seccions corresponents em diuen que aquest any les joguines militars no tenen gaire marxa i que els soldats de plom, els cuirassers, els artillers i els hússars han quedat una mica relegats. Hi ha, en efecte, moltes joguines pacifistes: violins, hipopòtams, carretons, capellans amb la casulla, escolanets amb el roquet, ovelles, estrelles amb cua, nines considerades lletges. Les ninarres que tenen cara de Mare de Déu són horribles i encara que les posin a sobre el piano del salonet fan venir ganes de tirar-les a les escombraries en nom de l’anticursileria.

A pesar de les dificultats que sempre sofriren els països que guanyen les guerres, és possible de constatar l’esperit de Nadal a tot arreu.

Davant el gruix d’aquest esperit, els quadres cubistes, les poesies d’avantguarda, les pel·lícules americanes, la darrera arquitectura, els espectacles exòtics o internacionals, que en una gran part de l’any tenen interès, quan arriba aquest temps es destenyeixen, perden el poder d’incisió, esdevenen una cosa baldera que no diu absolutament res. Per Nadal tothom es torna familiar, s’encongeix d’una manera visible, redueix la seva capacitat de comprensió, es torna una mica ximple. Arriba a tenir un gust diferent. Aquesta és potser l’única explicació de la gran xiulada que aquests dies ha sofert el músic Stravinski.

Al teatre dels Champs Elysées anunciaven «Le sacre du printemps», del músic al·ludit. La companyia de balls russos, amb Massine a primer terme, l’anuncià d’una manera gairebé escandalosa, a bombo i platets. Cocteau treballava feia molt de temps en la preparació dels esperits. L’espectacle s’havia present com la darrera forma de l’art autèntic. El fracàs fou estrepitós, les imprecacions i el desdeny vivíssims complets. A la província, el públic sol ser morigerat i comprensiu com correspon a una cortesia potser mal entesa. A París, quan creu que ha de manifestar els seus sentiments, no s’està de res. Es torna d’una reticència crua… i de vegades ho encerta. El grup Cocteau, fill de notari, amic de tothom a pesar de la vivacitat del seu esperit, acceptat en tots els ambients a pesar de ser el pontífex de l’avantguarda, el grup de Cocteau, deia, que en música juga la carta de Stravinski i en pintura la de Picasso, sofrí, als Champs Elysées, un gran contratemps. A la sortida de l’espectacle, Max Jacob, que forma part del grup, salvà la situació amb una frase probablement certa.

–El fracàs –digué– ha estat evident. Però, mirant les coses objectivament, ha estat un simple error de dates. L’obra, estrenada al mes de febrer, hauria estat un triomf. Per Nadal, a París, val més no fer sortir gaire Stravinski. És un nom que no hi va bé.

Les qüestions d’oportunitat són, en la vida, importantíssimes. Aquestes festes de Nadal haurem vist el fracàs de Stravinski i l’exaltació del «Don Juan» d’Henri Bataille, el cèlebre dramaturg de tesi sobre el triangle amorós –o eròtic, per dir-ho més exactament. És gairebé segur que «Le sacre du printemps» del músic rus irà pujant d’importància en els pròxims decennis d’una manera indefectible i que abans de dos mesos el «Don Juan» de Bataille s’haurà volatilitzat completament. El cert és, però, que per Nadal, a París, en el comerç dels espectacles, és molt més eficient dir-se Bataille que dir-se Stravinski.

És gairebé segur que aquest és el primer Nadal que passo fora de la família. Estrictament parlant i donada la formació habitual en el nostre país, aquest és un fet important. Tot i que jo falti de casa pràcticament des d’onze anys, he viscut fins ara el règim de les vacances de Nadal, perquè ja se sap: per Nadal, cada ovella al seu corral. Aquest any, però, el refrany ha fet crisi. Si digués que me’n sento deprimit, no seria pas gaire sincer. Això no vol pas dir, però, que la novetat hagi passat d’una manera insensible. Més aviat sento que em va sortint una animeta de rellogat –de rellogat d’hôtel meublé– que probablement irà d’augment. París té diversos milions d’habitants, és una ciutat completament cosmopolita, terriblement francesa; però, de totes les de França, és la ciutat on els estrangers estan més bé. Quan arriba Nadal, però, París es converteix en un poblet, el seu esperit és literalment nadalenc –apareix, per sobre de tot, l’esperit de família. Tot l’any és això, però ara ho és incomparablement més. En contrast amb aquesta situació, els rellogats més o menys específics ens sentim com un zero a l’esquerra. Tenim la impressió de ser uns homes ridículs.

Nadal és el triomf de l’home de família. Potser es podria demostrar, de totes les maneres que la lògica comporta, la seva seguretat real, la seva estabilitat indiscutible. La seva posició davant dels contraris és sempre equidistant, ni una mica més alta ni una mica més baixa. El seu centre de gravetat és impertorbable i immòbil. La seva vida és un viatge, més aviat dolç per a un mare serenitatis en definitiva plausible.

L’explicació es troba potser en el fet que l’home de família té un camp sobre el qual exerceix d’una manera eficaç el seu domini. La seva activitat té un «objecte», sobre el qual projecta la seva imaginació; els seus naturals impulsos i les seves perversitats ingènues. En el camp de la família –la dona, els fills, la fortuna, el treball i els guanys, les petites misèries i les petites grandeses–, hi impera com un monarca a l’escala precisa.

Aquesta classe d’homes és fàcilment governable La més petita idea o novetat els esmorteeix i els desorienta, es deixen mansament subjectar per les coses d’afecte i de façana, per les puissances trompeuses de què parlava Pascal, per les coses que com el valor numèric, l’oratòria, les castes més o menys uniformades tenen un aspecte etern. En el curs de la seva vida van llimant, dia darrera dia, la seva capacitat d’entusiasme i de sorpresa. Quan han arribat a passar la maroma d’una manera confortable –és a dir, quan l’han suprimida– es pot dir que han triomfat. Per a arribar al triomf és indispensable l’emulació –és dir, la confiança en un mateix. Si hom no disposa d’aquesta confiança, val més plegar sense compliments.

Hi ha molts intel·lectuals que no són res més que homes d’aquesta classe –a França especialment: són creadors de l’estil ample, els generalitzadors folgats, els excursionistes de la història, els erudits buits i amables, els artistes oficials, els professors diserts. Entre tots han creat la declamació, el fons declamatori de França, que tant indignava Sainte-Beuve («Causerie du lundi», 21 gener 1850) i que els encanta i els enlluerna i han acabat gronxant-se en la seva música fingida. Aquests intel·lectuals són perillosos. França n’és ple. N’hi ha molts als cafès. «Vous vivez trop avec des lettrés et des savants –escrivia Napoleó al seu germà Josep, aleshores rei de Nàpols–; ce sont des coquettes avec lesquelles il faut entretenir un commerce de galanterie et dont il ne faut jamais songer a faire ni sa femme ni son ministre».

El rellogat és probablement diferent. En primer lloc, és un home que no és res. És un equivocat inicial, en el sentit que tot el que fa no és adient per a sortir del no-res. No disposa mai d’un camp material per a exercir el seu domini, i així és un insatisfet perquè només la realitat emplena. És un il·lús. El seu camp és il·lusori i totalment incert. A vint anys, s’hi transigeix. A trenta ja és més difícil. Aquesta tendència a fugir, a evadir-se, sempre, li dóna un aire de foraster insegur i permanent.

El rellogat té sempre la sensació de ser un home incomplet. No té estímul, no té seguretat en ell mateix. El sentit del ridícul i la timidesa el destrueixen. La consciència d’aquesta limitació el porta a crear-se en el món de la fantasia i del fum un terreny on projectar-se. Construeix en ell mateix el bergantí que no té. Ell és el seu únic patró i es pensa que el governa. En realitat no es governa ni ell mateix, perquè el que sembla més fàcil de regir, la pròpia persona, és dirigida per pressions externes.

El bergantí pot tenir moltes formes. Generalment és molt bonic. Es gràcil i esvelt, té cordes i veles. Els més bonics, però, són els que no existeixen, els que ni tan sols tenen una possibilitat imaginada. Per un excés d’anticonvencionalisme, el rellogat arriba a perdre el sentit de la lògica de la imaginació. Així arriba a esdevenir una forma humana incatalogable i d’explicació molt difícil –això anant bé, perquè altrament tot esdevé imprevisible…

En aquestes engires de Nadal, sense fam i més aviat amb poca feina, he pensat molt en aquestes coses. Hi ha hagut moments que la immensa ciutat semblava morta. He sentit el soroll imperceptible de pluja fina i glacial caient hores i hores darrera dels vidres de la meva cambra, m’ha acompanyat el pas del vent pels arbres de la plaça de Saint-Sulpice, el caure de les campanes greus i opaques de l’església. Aquest Nadal de París, solitari, insuportable, probablement m’ha fet un gran bé. En determinats moments em sembla que havia de posar-me en contacte amb algun amic. El telèfon. Cap resposta, devien dormir…

Sobre París i França. OC, vol. 4

—————————

El Nadal a París

En aquest temps s’ha de veure la pàtina de París.

La pedra es patina d’una manera arbitrària, amb independència de l’exposició de les pluges, els vents i la neu.

La pàtina embolcalla les pedres en camussa, color blanc, fumat. Color espès, animós al tacte. Les cases i els monuments estan enfundats en un abric suau, fofo, adaptat enganxosament. Els personatges de pedra o de marbre duen uns abrics fantàstics, mig funda de museu, mig redingot d’asil de germanetes.

Sainte-Beuve es conserva, però. No té sinó una orella patinada. De segur que és per això que, als ocells, els agrada de posar-se damunt aquella calba amplíssima i de lliscar-li galtes avall, i de picotejar-li nas i ulls.

La camussa de la pàtina de Notre-Dame…

Les pedres de l’absis i de les torres de la gran façana tenen un pensament de severa humanitat. Però les pedres de les parets laterals, dels contraforts, tenen una descarnació i una cruesa i una duresa tan estilitzadament glacial, que contemplar-les fa petar de dents. Aquí, sobre aquestes parets, davant un problema de construcció, es pot veure la inhospitalitat del gòtic. Els contraforts aguanten la catedral duent en un espai mínim la intensitat màxima. D’aquí ve que el sistema sigui complicadíssim i que els ponts sostenidors siguin innombrables. Aquests ponts són braços primíssims, ossos escanyolits de granit. Aquesta complicació, aquesta magresa, afegida a la bestialitat de les gàrgoles i a l’esverament que produeix sempre la verticalitat, és un espectacle bàrbar al bell mig del paisatge de França. I la pàtina dóna a aquest espectacle un punt melodramàtic.

La pàtina és la familiaritat exterior de París.

Aquests dies de familiaritat climatològica, aquests dies de Nadal, no podeu, estranger com sou, passar de la familiaritat exterior.

Podeu anar a donar un tomb pels magatzems. Pels magatzems de París, grans, brillants, abarrotats, freds, descastats, brunyits, tan internacionals, tan poc íntims, tan exteriors.

Aquest any només els nens que tinguin el papà senador o nou-ric podran tenir joguines. Ben poca gent ha fet cap als grans magatzems. I als magatzems petits, encara menys, és clar.

He remarcat una absència total, a les cases de joguines, de joguines militars. Els soldats de plom, els cuirassers i els artillers minúsculs han estat relegats. Ara, tot són joguines pacifistes: violins, hipopòtams, carretons, capellans amb casulla, escolans espigadets, ovelles i estrelles polars.

Malgrat el període de dificultats que avui travessa França, es respira el Nadal pertot arreu.

Aquests dies els quadres cubistes, les poesies d’avantguarda, les pel·lícules americanes, l’arquitectura modernista, els espectacles exòtics o internacionals, es destenyeixen, perden el poder incisiu, són sobrers i exhaustos. Potser passa això perquè ens tornem uns beneits. Es l’única explicació que es pot donar de la darrera xiulada que ha patit Stravinski.

Al teatre dels Camps Elisis representaven «Le Sacre du Printemps» del gran músic eslau. La companyia de ballets russos, amb Massine al capdavant, va anunciar l’obra amb bombo i platerets. Cocteau ja feia anys que en treballava la propaganda. L’espectacle havia d’ésser la darrera moda, el darrer crit. Tot plegat va fracassar d’una manera estrepitosa. Els qui van xiular eren els beneits de Nadal. I el músic i les seves maneres artístiques de sleeping car tenien raó.

No confonguem, però, Stravinski amb el dramaturg Bataille.

Foren uns beneits, els qui van xiular el rus. Són uns nicis de dalt a baix, els qui aplaudeixen cada nit aquesta obra «L’home à la rose» de Bataille.

I la niciesa d’aquesta gent és anterior a tots els Nadals haguts i per haver.

Bataille és un dramaturg dels denominats de tesi. Aquests drames, com els d’Ibsen, són d’allò més pintorescos. Es proposen gairebé sempre de mostrar que el negre és blanc, que hem de caminar de quatre grapes, que les cortesanes són verges, que els assassins són bona gent, etcètera. Aquests drames són ben coneguts a Barcelona i apreciats.

Ara, Bataille ha escrit un drama romàntic. Un «Don Joan». Al gran públic, li passa una cosa curiosa davant aquests drames, que la gent qualifica d’històrics. I és això: que li falla el discerniment. Davant un drama històric, el públic no sap distingir si es tracta de Shakespeare, o de Schiller o de qualsevol altre patracol. Sobretot si la «gràcia» és una mica sumptuosa, el truc és indefectible.

Bataille ha estat confós amb Shakespeare. Pitjor per a Bataille.

L’obra és deliciosa. Consuelito, senyora casada amb un noble andalús, està enamorada de don Joan. Aquesta nit –clar de lluna, rossinyol, olor de tarongers– és la cita. Però don Joan es fa representar en aquest acte per Manolito, amic seu. Don Joan escriu les seves memòries a l’arbreda gebrada de lluna. Ve el marit i mata don Joan, el pseudo-don Joan.

Don Joan assisteix disfressat als seus funerals. Les seves conquistes passades són presents a l’acte fúnebre. Ulls en blanc, sospirs. Però una antiga víctima, ex-monja, a qui don Joan es presenta, no vol creure’l vivent, i això ensorra don Joan, perquè don Joan ja ha mort i ha nascut la seva fama. Un poeta el canta –el Milton de Cromwell. Un gasetiller publica les seves falses memòries. Don Joan s’acosta a totes les dones, i elles el troben dégoûtant.

A l’últim acte, don Joan ha de donar cinc duros per passar l’estona amb la mossa de l’hostal. Don Joan, en la decadència, continua essent tan ingenu com en la grandesa.

Aquí, com es veu, no hi ha drama ni hi ha res. Un personatge per a la galeria entre dues ombres. El procediment de Bataille és, a més, les antítesis, cosa indigna en un autor que no sigui del teatre català –salvant-ne algunes excepcions. Per mi, el personatge de l’obra és un precursor de l’invent de la màquina d’escriure, una mena de Peral de la Underwood.

L’única cosa que està bé és fer que tot plegat passi a Espanya (segle XVII), perquè Espanya és el país de les coses extraordinàries.

Cal, però, veure tot això per a afegir un document a l’arxiu que permeti de definir un dia què és francès i què no ho és.

No fa gaire, s’ha celebrat un congrés regionalista. A França clamen per la descentralització els reaccionaris, els catòlics i els carques. Són unitaristes els socialistes, els ateus i els d’idees avançades. És l’antiga pugna entre el capellà i el mestre.

La República ha estat unitarista, antiliberal, ha fet una obra artificiosa, per mitjà del mestre. Ha creat aquest tipus de bretó, o d’home del Migdia, completament fals, bretó de Galeries Lafayette, provençal de Félix Potin.

El perill del regionalisme és, però, el ruralisme.

Maurras creu que França és una cosa típica, que representa una estètica de l’harmonia –com Grècia i Roma– enfront d’una estètica del caràcter, bàrbar suburbial.

Gide, en canvi, creu que França és un punt dolç entre els valors irreductibles: l’esperit del Nord, la moral del Nord, concretament humana, nascuda del lliure examen, protestant, i la moral del Sud, dogmàtica, catòlica, quadrada i closa. Així, per Gide, el que és francès sempre és una cosa complexa, una superació. Això de Gide hauria d’haver evitat a Baroja la seva afirmació que en la literatura i en l’art francesos no hi ha humanitat. Baroja confonia humanitat i primarietat, en el fons, amb tot allò que és grotesc.

Per Péguy, França és també un punt dolç. El Nord de França –la vall del Loira– és pur, grec, harmònic. I el Sud –Tolosa, pàtria de Jaurès– és romà, oratori, quelcom amb un pensament d’inflor. S’ensuma que, de jove, Péguy creia que era una superació de tots dos valors el semitisme, l’ànima jueva. Va treballar perquè una transfusió de sang es produís entre l’ànima francesa i l’ànima jueva.

Potser la duresa de la vida i la facilitat amb què els homes abracen la mundanitat i les vanitats del segle i la consideració de la subornalitat dels homes va fer repensar Péguy, que aleshores cantà la santa més santa de totes les santes, santa Joana d’Arc, del Nord de França, pura com Antígona i grega.

Péguy! Bona lectura la de Péguy, home de la terra, paisà i anhelant com els ceps. Home que no sabia seure en una poltrona!

Bona lectura per Nadal!

Bona lectura per als exiliats i per als forasters, iguals aquests dies, horitzontals en el seu exili del restaurant i de l’hotel.

París, 29 de desembre 1920

Publicat a La Publicitat. Caps i puntes. OC, vol. 43

Aquesta entrada s'ha publicat el 18-12-2010 a les 0:00 i arxivada en 1920, Europa, Jo, Josep Pla, Periodisme. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.