La Fundació Josep Pla promou des del 30 de novembre, a Brussel·les, l’exposició “Les ciutats europees de Josep Pla“. El ‘Quadern de notes vistes’ s’hi afegeix amb aquesta contribució.

Per a entrar a la República Democràtica (comunista) Alemanya vam escollir el transport ferroviari, i així, a les deu de la nit d’un dia determinat, a l’estació de Hagen (Westfàlia meridional) agafàrem un tren que, havent partit d’Aachen (Aix-la-Chapelle), a la frontera belga, tenia com a destinació l’estació de Twican, a uns quants quilòmetres de la frontera txecoslovaca, passant per Colònia, Hannover, Magdeburg, Leipzig i Dresden. La nostra intenció principal era de visitar la cèlebre Fira Internacional de Leipzig, sobretot la Fira tècnica, i amb aquest fi portàvem els papers corresponents, que ens foren lliurats per la Cambra de Comerç de Barcelona. El viatge fou una mica llarg i arribàrem a Leipzig a les vuit del matí.

Com que el tren va passar, a l’Alemanya Occidental o federal, per un espai molt industrialitzat i d’una gran densitat de població, tinguérem unes primeres hores nocturnes molt il·luminades. Aquesta part d’Alemanya és una enorme organització amb una fastuositat de llum nocturna com rares vegades és possible de veure a l’Europa occidental. És un enorme animal a una escala inusitada, il·luminat. La darrera població d’aquest transcurs es diu Wolfburg i hi ha, davant la via, una fàbrica d’unes proporcions desorbitades: la d’automòbils Volkswagen, que construeix sis mil cotxes diaris. Ens trobàvem en aquesta estació quan el personal del tren va passar per tots i cadascun dels compartiments i advertí els passatgers de la necessitat de desprendre’s de diaris, revistes i en general de tota mena d’impresos del tipus que denominarem, per rapidesa, occidental, si no es volien veure exposats a un examen molt minuciós dels seus equipatges. La suggestió fou complerta al peu de la lletra i foren recollits una gran quantitat de papers que els empleats guardaren gelosament. Tot plegat donà als passatgers una impressió de virginitat davant el país on preteníem entrar. A més d’aquest agradable estat d’esperit vaig tenir la sensació física de trobar-me a la porta d’una gàbia considerable. A mi –ho declaro amb tota innocència– no m’agraden els països entesos com una gàbia, encara que es presentin amb la intenció de redimir el gènere humà.

I així arribàrem a l’estació fronterera de l’Alemanya democràtica, que en aquest trajecte és Haldensleben, si no ho recordo malament. Deturat el tren davant l’estació i les oficines frontereres, un altaveu pregà als viatgers que no es moguessin del seient que tenien reservat. Així ho va fer tothom. Era un prec que, en tot cas, no es podia deixar de complir perquè el tren, mentrestant, havia estat tancat. Cal advertir amb això que el tren, tot i la seva llarga projecció, no duia cap vagó restaurant i només un cotxe, destinat a Berlín, amb llits. Així esperàrem uns minuts, passats els quals vam rebre les visites de sis autoritats successives. L’examen del tren per aquestes autoritats durà una hora exactament.

Primerament vam rebre la visita d’una senyoreta a la qual haguérem de presentar tots els papers que dúiem: passaport, documents de la Fira de Leipzig, prèviament complimentats amb les declaracions de diners que portàvem. La senyoreta va donar un cop d’ull compendiós als papers i, havent-los trobats en regla, en el meu cas particular, me’ls tornà amb una lleugera inclinació de cap a la qual vaig correspondre encantat. La finalitat de la feina d’aquesta funcionària era veure si els documents dels viatgers estaven, grosso modo, en regla, per evitar discussions amb les autoritats posteriors que ens anirien visitant. En el cas de trobar alguna cosa que des d’algun punt de vista oferia algun dubte, la senyoreta pregava al viatger d’acostar-se a les oficines de l’estació i resoldre, en un terreny de més altura, el que al seu entendre no era prou clar.

Després arribà una segona senyoreta, en aquest cas vestida amb un uniforme masculí de la policia, que ens invità a presentar els passaports. Ho férem com es fa habitualment. Vaig tenir la gran satisfacció de constatar que, del meu, amb prou feines en va fer cas. A la meva edat, naturalment, la meva força és escassa, i sens dubte deguí imposar a la senyoreta uniformada una certa confiança. També podria ésser que els coneixements lingüístics de la persona de referència no arribessin a la llengua en què el passaport era escrit, que contrastà amb l’atenció que posà en l’examen dels passaports alemanys, anglesos i suïssos –perquè el compartiment era d’un cosmopolitisme absolutament ferial. A l’Alemanya democràtica, el rus és ensenyat a les escoles des dels quatre anys obligatòriament, i l’anglès i el francès, a triar, des dels deu anys. El segon tràmit va passar, doncs, amb una gran facilitat.

Després vingué un senyor destinat a examinar els documents relacionats amb la Fira de Leipzig, al qual els presentàrem. Aquests documents, com que eren escrits en rus, alemany i anglès, foren objecte d’un examen més detingut. A les pàgines d’aquest petit quadern, cal posar-hi, a més, el detall de totes les monedes que porteu al damunt, fins a l’últim cèntim. No hi ha dubte, però, que aquest examen va ésser amable. Per a l’Alemanya democràtica (comunista) la Fira de Leipzig és una cosa molt important. Es l’únic esdeveniment d’aquesta República, de tretze milions d’habitants, que té una importància autènticament mundial. Els qui anem a Leipzig per a la Fira som unes persones que gaudim d’una consideració notòria per part de les autoritats, que contribuïm a l’expansió de la Fira. El tercer tràmit va passar gairebé amb el somriure als llavis.

Després arribà el moment de la moneda. Vingué una altra senyoreta uniformada que duia sota l’aixella una gran cartera negra plena –com vaig poder constatar– de bitllets de banc. Eren funcionaris del Deutsche Note Bank, és a dir, de l’únic banc (banc de bitllets, com diu el seu títol) de l’Alemanya Democràtica i que és no solament el banc d’emissió, sinó l’únic banc comercial. Un dels meus companys de viatge comprà cinc-cents marcs de l’Alemanya Occidental i li donaren, com a contrapartida, cinc-cents marcs de l’Alemanya de l’Est, perquè aquestes dues monedes tenen una absoluta paritat oficial. El marc de l’Alemanya Federal constitueix una de les monedes més fortes del món. Amb tot, poguérem constatar, en aquesta frontera, que el marc oriental té el mateix valor que l’anterior, tot i que, en realitat, no se’n sap el preu, que objectivament deu ésser molt baix i un paper de valor purament interior, perquè totes les transaccions que es fan en els països situats darrera el teló d’acer es fan a base de dòlars americans. En un mot, és una moneda exclusivament limitada a la gàbia de l’Alemanya de l’Est i per a ús només dels ciutadans d’aquesta construcció estatal. L’Alemanya d’Ulbricht té l’absoluta pruïja de tenir una moneda igual que la de l’altra Alemanya. Quan el Govern del canceller Erhard decretà d’apujar el preu del marc occidental i en relació amb el dòlar, que valia quatre marcs vint pfennige, el posà simplement a quatre marcs, el col·lega Ulbricht féu el mateix. Dintre la gàbia això es pot fer amb una facilitat relativa, gràcies a la policia de la moneda, que és formidable. En fi, recordar als monetaristes que una moneda bona pot valer, gràcies a la policia, exactament igual que una moneda que no té pràcticament el més petit valor no crec que els estranyi. En la nostra època s’han pogut fer amb les monedes els experiments més repugnants –i en aquest procés no és exclòs el nostre país. Els bitllets són divertits i molt puerilment propagandístics: en un hi ha el retrat de Karl Marx; en un altre, el de Friedrich Engels; el que conté el retrat de Lenin és dels més corrents; després hi ha els que contenen les efígies del cosmògraf Humboldt, tot i haver estat un gran burgès en el seu temps, i del poeta Schiller, de qui es pretén oblidar la seva mania eròtica i el seu alcoholisme fonamental. El revolucionari Thälmann encara és molt iconografiat. En canvi, no he vist els retrats de Rosa Luxemburg ni el de Liebknecht, noms de tanta història en la revolució mundial.

Al final ens haguérem de comprometre a despendre a l’Alemanya de l’Est, pel cap baix, vint-i-cinc marcs diaris. Donada la paritat dels dos marcs, la quantitat equival a 437,50 pessetes diàries. És barat. Cal observar, però, que les tres persones que anem a la Fira no anirem a cap hotel dels tres o quatre que, aquests dies, funcionen a Leipzig, sinó que els organitzadors de la Fira ens han destinat a la casa d’un fuster, perquè, atesa la gran afluència, no han trobat cap altre lloc més, i encara gràcies. A la casa on anem consignats ens donaran un llit i l’esmorzar matinal, consistent en una tassa de cafè, unes gotes de llet, una mica de mantega, un panet o unes llesques de pa negre i melmelada.

Després entraren els empleats de la Duana. Aquests funcionaris foren molt amables. No suscitaren l’obertura –si més no al meu compartiment– de qualsevol equipatge. Havia restat prou demostrat, per les visites anteriors, que anàvem a la Fira de Leipzig, i el fet, a la República Democràtica, imprimeix caràcter. D’altra banda, els duaners no veieren al vagó el vestigi més insignificant d’imprès o de paper occidental, la qual cosa sens dubte els convencé que les nostres maletes no contenien res de contraban real o espiritual –com era cert, al meu modest entendre.

Més tard vingué la sisena i última visita. Dues persones del gènere masculí. El revisor del tren, que foradà els bitllets que dúiem amb el maquinalisme d’aquesta mena de funcionaris, i un altre senyor que, en certa manera, representava «el peix gros». Aquest senyor era destinat a tenir una idea global de l’obra duta a terme pels funcionaris anteriors. És un càrrec que, en el món comunista, és indispensable, perquè en aquest món tan curiós ningú, en realitat, no es fia de ningú i ningú no vol tenir a més petita responsabilitat. Tots els funcionaris, en realitat, són consultants. La por de comprometre’s és constant. Tot compromís equival a acceptar una responsabilitat i tota responsabilitat és perillosa, perquè, si no és la que cal assumir segons el criteri del superior, pot equivaler a la pèrdua del càrrec i a la misèria ineluctable. Els comunistes sempre són dos, i la seva missió és de vigilar-se mútuament. Són sistemàticament consultants. El situat en un lloc determinat consulta amb el seu superior; aquest, al seu torn, amb el seu superior, etc. Tot, en realitat, es perd en un lloc i davant una persona determinada. Quin és aquest lloc? Qui és aquesta persona? Ningú, en realitat, no ho sap. En teoria, tot ha d’arribar als situats en les altures més elevades –als comissaris del poble, que, a Occident, anomenem ministres. Els comissaris del poble tenen un superior, que és el president del Presídium d’aquests comissaris, i que en aquesta República Democràtica es diu Willy Stoph. Aquest col·lega té un superior que es diu Walter Ulbricht. Amb tot, moltes persones d’aquesta República m’han dit que Walter Ulbricht té, al seu torn, un superior que ningú no sap exactament qui és, però que resideix generalment a Moscou, cosa que no és desmesurada i que, sens dubte, és veritat. Però no anticipem massa.

Després de la visita –que durà una hora– d’aquests sis o set funcionaris, el tren restà en un silenci total. Vaig aprofitar els darrers moments –previs a la marxa- per a donar un cop d’ull, per la finestra, al món exterior. I així em vaig trobar, per primera vegada a la vida, amb la bandera de la República Democràtica. De la façana de l’estació penjaven, en realitat, dues banderes: una franja tèxtil de tela vermella, que era la bandera russa, bé que sense la falç i el martell habituals, sens dubte –em digueren– per no alarmar excessivament els visitants occidentals de la Fira. La contigüitat d’aquestes dues banderes, més tard vaig tenir l’avinentesa de presenciar-la en tots els moments de la meva estada en aquest país. La bandera de la República Democràtica és, en tot cas, sumptuosa. La componen tres faixes horitzontals, negra, vermella i groga, i al centre té uns objectes molt notables: primer, un martell i, sobre un mànec, un compàs obert cap avall. Les ales del compàs estan unides per un cartabò, sens dubte per indicar que, aquí, la justícia es fa al mil·límetre. Tots aquests objectes estan ficats dins un oval l’orla del qual formen unes espigues de blat molt denses i abundoses. La bandera em va agradar per la seva varietat colorística i sobretot m’agradaren els objectes representats sobre les faixes tèxtils pel seu simbolisme justicier, laboriós i alimentari tan accentuat.

Després el tren engegà. Aleshores poguérem advertir alguns fets indubtables. El tren, que havia estat rapidíssim fins a l’estació fronterera, esdevingué un comboi lent, assossegat i plàcid. La màquina, que havia estat elèctrica, fou substituïda per una màquina de vapor de dibuix arcaic però que per la xemeneia llançava un fum magnífic, esplendorós, que, tocat per les guspires del carbó, donava al cap del tren un aspecte fantàstic. Sempre és agradable, en aquests casos, de tenir en la foscor nocturna una resplendor lleugerament grogosa però molt impel·lent. La segona cosa ja no ens agradà tant: en aquesta República, els rails dels ferrocarrils encara no estan fosos, de manera que cada vegada que les rodes del vagó passen de rail a rail fa un saltet tot curiós i un soroll certament rítmic però d’una continuïtat bastant ensopida. Això em va treure uns quants anys del damunt. Són manifestacions insignificants quan el trajecte és curt. Quan es tracta d’alguns centenars de quilòmetres, esdevenen obsessionants. Són coses que, en tot cas, han desaparegut de l’Europa occidental.

Per passar l’estona vaig sortir al corredor a fumar un cigarret, i amb aquest motiu vaig anar a donar un tomb pels corredors dels vagons immediats. Una cosa em va sorprendre sobretot. En un compartiment vaig veure una senyora endolada que duia sobre l’equipatge una corona mortuòria. En un altre compartiment hi havia unes persones, també endolades, que tenien un aire familiar i que també duien a l’equipatge una corona mortuòria, més grossa i més solemne que l’anterior. Confesso que aquestes corones metàl·lico-florals m’intrigaren i vaig mirar de saber el que significava tot allò.

– Però, ¿que no sabia que aquest tren és el de les corones mortuòries?

– No senyor. No sé res absolutament.

– Quan s’ha acabat la Fira de Leipzig, el contingent més gros d’aquest tren és donat pels viatgers de corona mortuòria.

El fet m’ajudà a comprendre l’estat de les relacions humanes de les dues Alemanyes. La República Democràtica no dóna cap permís per a sortir de la gàbia als seus ciutadans. Es un fet absolut i total. D’aquí no pot sortir ningú si no és en missió oficial. La República Federal dóna permisos per a anar a la democràtica, però és com si no els donés, perquè la democràtica no deixa entrar els seus posseïdors, tret del cas que hi hagi un mort previ i perfectament legalitzat que permet el pas. Quan hi ha un mort en una família de l’Alemanya Oriental, amb parents a l’Alemanya Occidental i aquests pretenen assistir als funerals, els familiars del mort tenen dret a enviar un certificat de defunció legalitzat als seus parents occidentals. Així mateix, envien a la policia de l’estació fronterera per on pretén entrar el familiar occidental una còpia del document. En possessió de l’òbit legalitzat –sobretot ha d’ésser legalitzat– el familiar occidental compra una corona i es posa en marxa. A la frontera troba la còpia del document que duu al damunt. El deixen passar; li donen exactament un paper vàlid per a passar quatre dies a la República Democràtica.

Les relacions humanes entre les dues Alemanyes tenen un dramatisme esborronador. Les úniques relacions directes. diríem físiques, són les que he intentat de descriure. No hi ha res més. Per això, d’aquest tren en diuen el tren de les corones funeràries.

Arribem a Leipzig a les vuit del matí. L’enorme estació –que un dia va ésser la més gran d’Europa– es veia bastant neta, però tenia un aspecte mancat de qualsevol forma de vitalitat. Sota els cinc immensos arcs d’hangar de l’estació hi havia dos o tres trens vulgars i atrotinats. L’estació era plena de banderes. Quan sortírem a la plaça, les banderes eren també molt abundoses. Per l’aire voleiaven tot de borrallons de neu. La Fira de Leipzig.

——————

«Petit assaig sobre Alemanya i les noves fronteres europees de l’est» (1968). El viatge s’acaba. OC, vol. 39

Aquesta entrada s'ha publicat el 28-11-2010 a les 0:02 i arxivada en 1961-1970, Periodisme, Viatges. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.