Tot el nostre sistema es mou sobre una tendència determinada, però la convenció escolar obliga a suposar que el sol està quiet i que la terra es mou al seu voltant. Però sembla al revés i sembla que el sol doni la volta sobre la terra immòbil. Quan viatgem, els objectes, el món exterior, passen per davant de la nostra finestreta, però som nosaltres els qui ens movem. Per la finestreta de la terra veiem passar el sol; però no és el sol el que passa, sinó la finestreta.

Jo he estat poc donat a alçar-me de matí; però, havent estat també una mica afeccionat a la pesca i essent les hores de l’alba de matinada els moments en què el peix, famolenc, es deixa agafar més fàcilment, s’ha creat la feliç coincidència que hagi pogut contemplar algunes sortides de sol en cru, absolutament vives i sense que m’hagi passat cap accident. Fou en virtut d’aquesta coincidència que vaig poder constatar amb els meus propis ulls el que ja havia llegit, o sia que el sol no surt mai pel mateix lloc. El sol surt per llevant i es colga a ponent, però no surt ni es colga mai pel mateix punt. El sol no descriu, doncs, en el seu moviment, la mateixa corba sobre la mateixa altura de l’horitzó, ni s’amaga pel mateix lloc, sinó que surt i es pon per punts de vegades més pròxims al migdia que al nord, de vegades més pròxims al nord que al migdia. La seva elevació sobre l’horitzó és, per altra part, cada dia diferent.

El sol té, doncs, un moviment de declinació que successivament i intermitentment el fa acostar als dos pols. Això, els astrònoms ho saben científicament i els afeccionats a la pesca ho veuen cada dia.

Però si he estat poc donat a alçar-me de matí es pot afirmar que he practicat el noctambulisme d’una manera recalcitrant, la qual cosa em donà ocasió de mirar el cel moltes vegades en aquella hora de la punteta de l’alba, com diu la cançó, que és una hora tan fresca i cristal·lina. I he vist algunes coses curioses. A primers de juny, l’aparició de la constel·lació del Xai precedeix la sortida del sol. Pel juliol, és el Toro el que anuncia l’arribada del dia. Per l’agost, quan s’acaba la nit i trenca l’alba, els Bessons apareixen a orient, mentre que el Xai i el Toro estan ja a notable altura sobre l’horitzó. És a dir, s’observa, a mesura que l’any va passant, que noves constel·lacions surten a la matinada precedint el sol i que arriba un moment en què, quan el sol surt, per llevant, el Toro es colga per ponent, fins que al cap de dotze mesos justos tornen a fer una sortida simultània l’astre del dia i les estrelles d’aquesta constel·lació. Aquests fets, tan curiosos, posen de manifest que el sol té –aparentment, sempre aparentment– un moviment d’ascensió recta de sentit contrari al moviment diürn. Els noctàmbuls tenen una visió grollera del cel, però les notícies dels noctàmbuls permeteren als astrònoms mesurar l’ascensió i la declinació del sol. Aquestes mesures formaren les taules dels equinoccis i dels solsticis.

Aquestes taules demostren que a partir del 21 de setembre la declinació del sol és austral i que aquesta declinació augmenta fins al 21 de desembre, dia en què arriba a un màxim de 23,50; després disminueix progressivament, fins al 21 de març, data en què es fa nul·la i el sol està (aparentment) en la línia de l’equador. En els dies següents s’inicia la declinació boreal, que augmenta fins a arribar al màxim de 23,50 fins al 21 de juny, moment des del qual torna a decréixer i continua disminuint fins al 21 de setembre, en que el sol torna a estar sobre l’equador. I així successivament, passant sempre per les mateixes alternades oscil·lacions. Però el curiós és que, segons els astrònoms, la velocitat d’aquestes variacions no és uniforme. La velocitat de declinació és més ràpida quan el sol s’acosta a l’equador, mentre que la velocitat és gairebé insensible, d’un dia a l’altre, en els moments de més declinació, tant austral com boreal. En l’època dels solsticis (d’hivern, d’estiu), el sol declina titil·lant, diríem en una espècie de parpelleig lent. En l’època dels equinoccis (de tardor, de primavera) el sol es dreça a sotragades ràpides i abruptes.

La corba (aparent) que descriu el sol s’anomena eclíptica, i el pla d’aquesta corba és el pla de l’eclíptica. Els punts d’aquest pla que corresponen a les declinacions màximes s’anomenen punts solsticials. L’angle díedre que l’equador (que és fix) forma amb el pla de l’eclíptica assenyala l’obliqüitat de l’eclíptica. De vegades se sent dir –o es llegeix– que tot el que passa en el món depèn de l’obliqüitat de l’eclíptica, que és una manera de dir que depèn de la inclinació de l’eix de la terra. Però això, qui ho sap? La contemplació o el record d’aquestes coses té una virtut positiva: ens fa comprendre la nostra irrisòria petitesa, ens torna circumspectes.

Quan hom llegeix els autors antics constata l’entusiasme que sentien aquells homes davant dels moviments del cel. Hesíode parla d’Aretusa o de les Cabrelles amb la mateixa seguretat que posava en parlar dels pops sense os, dels cargols portacasa, o de l’Afrodita d’or. L’home modern és diferent. L’home dels nostres dies contempla rarament el cel. Davant de l’arc de la volta, immens, té una sensació de molèstia i de tedi. El vell pagès antic contemplava el cel amb serenitat, parlava davant del firmament amb adjectius concrets. L’home modern, petulant i trist, il·luminat i buit, ja no pot contemplar el cel.

Tot és un pur misteri, però potser aquests misteris són els més bells. Quan el sol declina devers l’hemisferi austral, comença la tardor. En la situació que ocupem en la terra, aquest allunyament continuat del sol, la persistent declinació del sol, hauria de produir, sembla, els moments de màxim refredament. Però no és així; en la nostra latitud, la tardor és una estació plàcida i tèbia. És quan el sol torna –diríem– de la seva declinació màxima, és quan es va acostant, quan el dia es va obrint, que el fred creix. És després del solstici que l’hivern comença. Per això, potser, és més just de dir que la tardor és l’agonia de l’estiu que dir que és la infància de l’hivern.

I el mateix passa, em sembla, en l’altre extrem de l’any. Durant el curs de l’hivern, la corba del sol es redreça, corregeix la seva declinació, fins a arribar a l’equinocci de primavera. Llavors comença la declinació boreal, el sol es projecta sobre la part alta del nostre hemisferi, és el moment en què està acostat a la nostra vida. Però la primavera és una estació més aviat fresca. Hi ha anys que passa per ull. És quan s’inicia altra vegada la declinació i la caiguda en l’oscil·lació contrària: és després del solstici de juny que comencen les calors de l’estiu. Així, la primavera, més que una triomfal entrada en el bon temps, és l’agonia de l’hivern.

Potser la suavitat de la tardor prové de les reserves de calor de l’estiu i la fredor de la primavera és la conseqüència de la concentració del fred de l’hivern. Però aquests misteris, qui els podria explicar? Són els misteris dels calendaris, obscurs però tan bells!

Les hores,  OC, vol. 20

Aquesta entrada s'ha publicat el 28-12-2010 a les 0:02 i arxivada en 1961-1970, Clima. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.