En relació amb les joguines, hi ha dues classes de pares de família: els que les compren per donar-les realment a les seves criatures, passi el que passi i amb totes les conseqüències, i els que les compren per guardar-les ells. Aquestes darreres solen ésser joguines cares, les quals són presentades a la mainada des de molt lluny, i encara només un moment, i després endreçades en un armari per tal que ningú no les toqui ni les miri. Davant d’aquestes incomprensibles reserves enfront d’aquests objectes de mira i no em toquis, les criatures tenen un disgust, però es consolen –es distreuen– amb les joguines ordinàries, que almenys són assequibles.

Les joguines reservades produeixen, en el curs de la vida, escenes curioses i patètiques. Un dia una senyora molt vella digué a la seva filla, de més de quaranta anys, obrint un armari que feia olor de càmfora i presentant una nina que semblava haver-se evaporat:

–Aquesta nina, te la van portar els Reis fa trenta-sis anys. Te’n recordes, filla meva?

Hi ha, doncs, una classe de pares de família que aparentment compren joguines per a les seves criatures; en realitat, però, els Reis, se’ls fan a ells mateixos. I una altra classe que les compren per a la mainada. Aquestes darreres tenen un desenllaç ràpid i deplorable. Produeixen un moment d’il·lusió i després, en els dies immediats a la festivitat dels Reis –sovint el dia mateix– queden convertides en un grapat de residus. Això és degut en part al fet que els objectes d’aquesta mena són d’una construcció precària i trencadissa, una improvisació sense consistència. Les criatures no tenen, per altra part, suficient habilitat a les mans per a tocar les coses acuradament i amb delicadesa. Són barroeres. Totes les joguines fan, així, la mateixa fi: tant són dislocades i trencades les delicades com les fortes, les que han d’ésser manejades amb cura com les més resistents.

L’explicació que se sol donar de la tendència destructora de la mainada consisteix a dir que l’ésser humà té, pel fet d’existir, una propensió a la curiositat, a l’anàlisi inquisitiva, que li agrada saber el que hi ha darrera l’exterior de les coses, el que tenen dintre de la tripa, i, en definitiva, que aquesta tirada demostra que l’ésser humà és un infal·lible animal racional dotat de les característiques que l’escola li atribueix.

Jo no sé si l’instint destructor de les criatures té alguna relació amb el fet que l’ésser humà sigui ab initio un ésser donat a observar, a experimentar, a analitzar, a inquirir i a raciocinar. Seria si més no molt curiós que poséssim aquestes característiques en els anys immediatament posteriors a l’abandó de la mamella materna o de la farina lactiada i que després ens passéssim la vida entera sense donar el més lleu símptoma d’interès per l’observació, l’anàlisi i l’experiència.

Els qui es dediquen a la psicologia –activitat professoral merament recreativa i que només han cultivat seriosament alguns novel·listes– afirmen que és molt difícil de fixar els processos psíquics infantils. Aquests processos potser, però, podrien aclarir-se una mica, comparant les criatures amb el que en definitiva se’ls assembla més: vull dir amb els homes. Una criatura no descobrirà les lleis de la gravitació, ni les de la termodinàmica, ni definirà la fórmula einsteiniana de l’energia, però sospito que les criatures s’assemblen enormement amb aquesta massa d’homes i dones que passen pels carrers i les places realitzant les funcions pròpies del sexe a què concretament pertanyen. No dic que siguem iguals. Dic que tenim un aire de família.

Ara, si vostès tinguessin l’amabilitat de preguntar-me: «Per què les criatures destrueixen les joguines?», jo respondria: «Perquè nosaltres, posats en el seu cas, faríem el mateix».

Si ens regalessin una joguina, primer ens encantaria; després, si estiguéssim obligats a conviure, encara que només fos un parell de dies, amb aquesta classe d’objectes, els destruiríem. Les joguines –sobretot les joguines sense finalitat, gratuïtes– porten en elles mateixes una cosa –una cosa difícil de definir– que les condemna ineluctablement a la destrucció. Aquestes nines, pepes, bledes, pretensioses, aquests cavalls de cartó amb la pota davantera eternament alçada, aquests ànecs i aquestes oques de cel·luloide groc o vermell, tenen, per definició, les hores comptades.

–Perquè són lleigs?

–No ho sé.

–Perquè són objectes morts, freds, enrampats?

–Tampoc no ho sé.

–Llavors…

–Potser perquè no s’hi pot conviure sinó un temps mínim, el que necessiten les criatures per a destruir-los. Parlem seriosament! Si, a vostè, li regalessin una nina d’aquestes, què faria? Francament… Quan les nines tenien serradures en el cos, vostè s’hauria fet seves unes estisores o una navalla, hauria fet un petit tall en el ventre inflat de la nina –un tall com el que hom fa per extirpar l’apèndix– i hauria contemplat la caiguda de les serradures, com la caiguda del rajolí d’un rellotge de sorra. I, després d’haver contemplat durant un parell d’hores com les parpelles d’aquesta altra nina, galtainflada i barroca, vestida de blau, amb llacets de col·legiala diabètica, s’obren quan la poseu dreta i es tanquen quan la poseu ajaguda, d’una manera indefectible, ¿no li vindrien ganes d’agafar-li un braç i torçar-l’hi fins que se sentís el gemec de la ruptura de la goma? ¿I no creu vostè que davant d’aquests ànecs de cel·luloide que es queden surant a la galleda, amb un aire d’estúpida petulància, l’únic que hi cap és perforar-los la part blanca del baix ventre perquè l’aigua els empleni i se’n vagin a fons d’una vegada per sempre? I aquests cavalls de cartó, que ni tan sols caminen, malgrat la tendència que hi tenen, que ni tan sols es mouen com els que es veuen a cada moment, ¿qui els podrà salvar de la destrucció, passada la sorpresa que produeixen els seus guarniments? I, a aquests automòbils que s’han d’estirar amb un cordill, quant temps els dóna de vida?

»Entenguem-nos! Ni vostè ni jo no seríem capaços de destruir, d’assassinar aquests objectes. Nosaltres som persones educades i la nostra convenció ens priva de destruir-los. Davant d’ells, però, quedem absolutament freds, indiferents, no ens susciten el mínim interès i acabaríem per enviar-los a les golfes si els haguéssim de veure una estona excessiva. Però les criatures no coneixen cap convenció, les seves reaccions no són endegades, i per això els destrueixen.

–I les joguines que tenen algun moviment, ¿no creu que disposen d’una més visible seguretat davant de les criatures?

–No sé. Potser en tenen menys. De vegades penso que són les que més perillen. Ací, en aquesta vitrina, en aquesta hermètica vitrina, hi ha una d’aquestes joguines. Representa un escenari. A dins de l’escenari hi ha dos ninots, dos personatges, vestits a la moda d’algun dia, vestits d’època. De quina època? No li ho podria dir. Època indeterminada. Representen un senyor i una senyora. Se’ls dóna corda i es posen en moviment. Quan el senyor alça la cama dreta, la senyora alça el braç esquerre; quan el senyor alça la cama esquerra, la senyora aixeca el braç dret, quan la senyora alça la cama esquerra, el senyor alça el braç dret, quan la senyora alça la cama dreta, el senyor aixeca el braç esquerre. Això és el que fan aquests personatges de l’escenari, el que fan des del dia que foren construïts i el que faran fins que se’ls rompi la corda o se’ls rovelli el mecanisme. És indefectible. Ara bé: una vegada admirada la mecànica de la joguina i constatat durant una hora el moviment dels ninots, ¿què faria vostè, sinó enviar-la a un amic que tingués necessitat d’una distracció urgent? Per això li deia fa un moment que des del punt de vista de la seva duració i la seva economia aquestes són les que més perillen. Vaja! No em faci parlar més, perquè la cosa cau, des de fa massa estona, pel seu propi pes.

Aquesta entrada s'ha publicat el 08-01-2011 a les 0:02 i arxivada en 1940-1950, Societat. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.