(La generació)

El crític M. de Montoliu, en l’article que acaba d’escriure sobre el meu darrer llibre «Madrid», fa una afirmació… que m’ha impressionat singularment per la seva exactitud. «Una de les seves preocupacions constants –diu parlant de les meves aventures estilístiques– és la del relleu, del graficisme de les seves impressions». I bé: aquesta observació constitueix l’essència d’una de les més persistents idees fixes de la meva carrera literària. Confesso que, aquesta persistència, l’he cultivada voluntàriament i que el dia que deixés de sentir-la deixaria d’escriure sense recança. Tothom en comprendrà el perquè: considero que el problema del relleu en literatura és l’essència, la clau que sintetitza tot el drama d’aquest ofici amarg. És la pedra de toc de la literatura. Si jo arribés a escriure un paisatge, un retrat, una situació en relleu, ja em podria riure del mort i de qui el vetlla: literàriament seria un home salvat.

En literatura, com en moltes altres coses de la vida, el temperament m’ha portat a jugar fort. Jo he estat, em sembla, un dels primers escriptors catalans que han trencat la tradició de la literatura de diumenge a la tarda, de la literatura feta a estones perdudes, a la manera dels aficionats. He considerat, per contra, que el problema literari era prou difícil i complicat perquè un pobre home com jo s’hi pogués trencar el cap sense que la gent del meu temps arribés a suposar mai que he fet un sacrifici important. He tractat, en un mot, de dedicar tot el meu temps a l’especulació literària, a concentrar tota la meva vida sobre els seus problemes. No he pas arribat ni de molt al que em vaig proposar joveníssim. Però m’hi he acostat. El periodisme encara em té lligat. Però el periodista serà sempre el parent pobre –encara que guanyi més– del literat. Són oficis del mateix color; el periodista és el manobre, el literat és el paleta de la mateixa construcció. És per dir que si he perdut molt de temps ha estat en treballs suburbials, però semblants. En tot cas, he preparat el camí als escriptors que vindran. Si jo, a l’època de les vaques magres i tenint necessitats de tot ordre, m’he tirat de cap a aquest ofici ingrat, bé ho podran fer ells, quan les vaques tinguin un aire més ben peixat.

Escric totes aquestes més o menys ridícules puerilitats per fer comprendre al públic que, encara que sembli mentida, el meu ofici té un cantó seriós i important. I ja sabeu la importància que un home que es pensa ésser seriós dóna als problemes de l’aficionat del seu ram: no n’hi dóna cap. Suposar, doncs, que jo escric per donar satisfaccions a la meva família, o per fer un bon casament, o perquè em donin un sopar, és una suposició que no té cap fonament real. Escric per raons de molt menys lluïment i escric per veure si guanya el meu cavall. Ja veieu que si convé també puc arribar a ésser un home amb la seva va bombolla de vanitat. Però és inevitable. Les persones poc lleugeres, com és ara jo, hem de posar-nos unes ales de cartó, agafar arrencada i deixar-nos anar. El més probable és que les ales es trenquin. Però això és ben poca cosa. Fins i tot és el més natural, el que gairebé es pot dir que passarà. Es tracta, però, de veure si les ales aguanten i fins a quin punt es pot arribar. La vanitat pot quedar, doncs, una mica compensada pel fet de jugar sobre un cavall tronadet i arrilat.

Seria impossible, després del que acabo d’escriure, que afirmés ara amb una cara compungida i hipòcrita que el problema literari té una simple solució d’atzar. No ho crec pas. El senyor Brunet parlava no fa gaire d’una esquerra literària catalana. Usava una paraula equívoca per indicar un fet perfectament clar. Unes quantes persones tractem ja fa anys d’escriure en català d’una manera clara, senzilla, directa, sense pedanteria, sense inflor, sense donar a entendre que fem una cosa molt important, amb la preocupació que l’estil no té una finalitat en si, sinó que és un simple instrument per a dir o per a exposar alguna cosa més o menys digna d’ésser comunicada a la gent dels voltants. Si això vol dir l’esquerra literària, és indubtable que jo en sóc un dels més convençuts representants. En aquest cas, però, tenim bons precedents en tots els partits. En el seu temps, el senyor Prat de la Riba deia tot el que volia –i sempre era ple de substància– de la manera més natural del món. Avui, el senyor Cambó pot fer l’article més clar, més directe, més precís de totes les persones que escrivim en català. Ara bé: si tenim, els de l’esquerra literària, precedents en tots els partits, en tenim molt pocs en la tradició estrictament literària. És allò que ja fa tant de temps que dic: que les persones que han escrit pitjor, sempre, el català han estat els literats professionals.

A nosaltres, els pobres infeliços que ens hem preocupat i ens preocupem nit i dia d’escriure amb la màxima naturalitat, ens han dit –paradoxa de les paradoxes!– que som uns escriptors descordats, que tenim un estil descordat. No fa pas gaires dies que el senyor Bofill i Mates, al carril de Sarrià, em digué que jo era un escriptor descordat. És visible, però, que és tot el contrari. En realitat els partidaris de la normalitat som els únics que hem meditat amb profit el problema de la tradició literària greco-llatina, la qual ens ensenya, si és que aquesta tradició té algun sentit, a escriure una determinada impressió, sentiment o idea amb la preocupació de la totalitat de l’objecte i alhora amb la menor quantitat possible de paraula, amb la més gran claredat, precisió i sobrietat. Si la meva afirmació no fos suficient, em valdria per completar-la de la reiterada preocupació estilística notada per M. de Montoliu a la meva modesta obra –preocupació que és claríssima i per desgràcia massa visible. El mateix podria dir, em sembla, de tots els meus companys de tendència. Si nosaltres haguéssim de dir, com a exemple, que un senyor portava unes sabates negres, direm tota la vida: «Un senyor portava les sabates negres». En canvi, un altre tipus de literat dirà: «Portava negres un senyor les sabates». L’exemple és senzill. Si comencéssim a parlar de la manca de retenció verbal, de la bombolla de la frase, de la construcció poca-solta, de l’ortopèdia sobrera i usada, de la manca del sentit del ridícul, de la puerilitat de fons que s’amaga sempre sota de l’obsessió del formulisme nyèbit, es veuria quins són i quins no són els escriptors descordats.

–No és pas això. Quan es parla del descordament un es refereix més als conceptes que a les formes, més a la substància que al procés…

En realitat, això planteja un altre equívoc literari enorme. Ja en parlarem demà, perquè a través de la seva anàlisi ens acostarem al que ens ha suggerit l’observació de Montoliu.

10 de maig de 1929

————————

Text inclòs en Caps i puntes (OC, vol. 43), que el reprodueix de La Veu de Catalunya (10 de maig 1929).

Aquesta entrada s'ha publicat el 08-07-2010 a les 0:01 i arxivada en 1929, Escriptors, Literatura, Llengua, Obra pròpia. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.