Autoentrevista

____________________________________________

–Vostè em diu, estimat senyor, que té el projecte de publicar, a la revista que dirigeix el senyor Rovira i Virgili, un interviu amb mi, en tant que representant d’un cert sector del moviment literari. La primera cosa que li haig de dir és que la seva decisió em fa molta gràcia, car considero que a penes sóc un escriptor. Cada vegada que he pogut, he fet constar que la meva veritable vocació és fumar cigarrets, tot passejant pels carrers de les ciutats i eventualment per fora. Després d’haver tornat a casa meva, passada una sèrie d’anys de voltar, li puc donar una variant de la meva vocació: d’ençà del dia que el meu pare em portà amb tartana a estudiar el batxillerat a un col·legi de Girona, fins ara, han passat gairebé vint anys. Des d’aquell dia sense glòria fins avui, he vist una mica de món, i es pot dir que, durant aquest temps, no he dormit quinze dies seguits en el mateix llit. S’erraria, però, si la gran quantitat de llençols que m’ha suportat li suggerís una sensació d’heroïcitat. Més aviat pensi que el meu destí ha estat anar al darrera d’una cosa prou enlluernadora per a justificar els meus sacrificis. I bé: aquella força obscura que m’impulsà a sortir de casa, aquella vaga i inconcreta atracció que m’ha fet fer tants quilòmetres, potser no és altra cosa que aquesta ombra de pineda en la qual ens acabem d’asseure amb voluptuosa familiaritat. He anat una estona a passeig, i, si a la fi he trobat aquestes ombres gràcils, és que dec ésser un home amb una tendència al fracàs. És per això que m’estranya i m’horroritza que vostè tracti de tenir amb mi una conversa d’aquesta magnitud.

Què vol que li digui? A dins de l’ambient literari, em sento completament desplaçat, i puc afirmar que no he tractat mai cap home de lletres en tant que home de lletres. Amb les persones amb qui he tingut converses sobre qüestions literàries, amb els meus amics Alexandre Plana, Eugeni Xammar, Josep Carner, Josep Junoy, Ignasi Armengou i Carles Soldevila, hi tinc una amistat que no té res a veure amb la literatura. En general, trobo que els escriptors tenen, si és veritat el que escriuen, massa orgull i que cerquen tres peus al gat. Tots volen ésser europeus, universals, originals i creuen que el que fan és bo per a tot. Jo començo per no sentir-me ni europeu ni universal, car aquestes paraules per mi no tenen cap sentit. Li diré més: el que s’anomena la pàtria, aquesta cosa abstracta, grandiosa, burocràtica, ribetejada de duaners i de carrabiners, és un concepte que no he comprès mai. Materialment, no puc comprendre’l, i no tinc prou força per a deïficar el paper timbrat. Sóc i he estat sempre localista, això és, un home que està disposat a dir en tot moment que no hi ha res al món com les coses de Palafrugell. Més enllà de Palafrugell hi ha un primer cercle a dins del qual, si dieu a un home o a una dona:

–Bon dia; avui fa bon temps –us responen:

–Bon dia; sí, sembla que fa bon temps… –i això és agradable.

Passats, però, aquests lligams essencials, tot és per a mi completament igual, i el món es redueix a una bola amb uns petits pics vermells que representen els llocs on amics meus que hi viuen tenen per aquest seu amic un llit parat. Els polítics, ben entès, tenen l’obligació d’ignorar aquestes coses, sobretot si la civilització humana s’ha d’anar adaptant de mica en mica als estralls i guerres capaces de fer onze milions de morts. Si un escriptor, però, ha d’ésser un home interessat essencialment amb els sentiments reals, no crec que pugui parlar d’una manera diferent de la que jo he emprat. Aquesta meva complexió m’estalvia, naturalment, molts problemes artificiosos, em dóna un sentit de la història i m’ajuda a comprendre les coses com els antics. M’agradaria de conèixer tot el món i de parlar-ne totes les llengües, no solament per instruir-me, sinó per donar ordres als xofers de taxis i tenir converses serioses amb els empleats de l’American Express. Però en tant que escriptor, tot això ho trobo exorbitant. Hom pot escriure en la llengua més difosa i rica del món i passar més de pressa que un foc d’encenalls. Escriviu, per contra, una cosa que estigui bé, en català de Palafrugell, i veureu com us tradueixen, us comenten, us donen unes llaunes terribles i finalment, el premi Nobel. Ja sé que hi ha ben poques persones prou fortes per a dir el que acabo de dir. Les condicions econòmiques actuals, per altra part, i la introducció del règim de la lliure concurrència, realitzada per la burgesia liberal en el camp de la producció literària i artística, obliguen l’escriptor, el músic i el pintor a considerar el seu treball com una mercaderia. El treball intel·lectual, en una paraula, està al servei de l’or i, per tant, l’or és el sistema mètric del valor literari i artístic. Aquest fet és considerat per la majoria com una cosa tan natural, que de fet s’ignora la característica essencial de la història literària anterior a l’època comercial. L’escriptor antic era un metge o un advocat o un pagès o un filòsof o un militar o un capellà que escrivia per gust, per tenir consideració social o per fer plaer als seus amics i, en tot cas, pensant que mai a la gent no se li acudiria de llegir els seus escrits. Ara és al revés: l’home escriu per ésser llegit; hi ha l’escriptor –l’escriptor, i la literatura com a finalitat. El canvi ha estat funest. La literatura és avui la metzina del món i una de les fonts més segures d’infelicitat i de dolor, tant per a la persona que s’hi dedica com per a la gent que no se’n pot passar. ¿Hem de protestar? És inútil, car no som més que un reflex de l’organització econòmica, i avui la nostra organització és considerada per la gent més seriosa com el millor present que ens ha fet la Providència. El que s’ha de fer és adaptar-se i no tenir la hipocresia de demanar peres a l’om. Des del moment, doncs, que la literatura es ven i es compra amb diners, és que ha deixat d’ésser per a l’escriptor una activitat seriosa. I en certa manera el que salva encara l’escriptor del perill del ridícul que el sotja constantment és no haver treballat mai de franc. Car, si un home es proposés fer una obra immortal a deu cèntims la ratlla, la seva posició seria notòriament insostenible.

Un altre punt. Els escriptors d’avui volen ésser originals, malgrat saber tothom que l’originalitat és materialment impossible. Hi ha en aquesta dèria aquell punt d’hipocresia que l’actual sistema econòmic ha donat a tota la vida social. Mai el plagi no havia estat considerat una cosa criticable. Avui ho és, perquè l’escriptor que el fa és considerat pels seus companys com un home que trenca les lleis de la cavalleria comercial. Però l’argument és inútil, car un home que comprengui que l’únic esdevenidor d’un escriptor és plagiar demostra amb això tenir sobre el seu ofici unes idees tan clares i segures, que per força vencerà sempre els seus susceptibles companys. Els antics no feren altra cosa sinó plagiar-se mútuament sense treva. Si els antics ho feren, ¿per què no ho podem fer nosaltres? No hi pot haver, em sembla, una cosa més agradable per a un escriptor que sentir-se plagiat. Avui, però, en tots els rams artístics dominen idees contràries, i el que dóna el to són les idees dels petits burgesos analfabets que saben llegir i escriure. Digueu-me, però, si no es podria donar tota l’originalíssima escultura que es fa avui per un bon plagi de la Dona vídua del British Museum, i tota l’arquitectura civil per un segon Palazzo Pitti, i tota la urbanització per una segona Plaça de la Concòrdia. I bé: espanta de pensar que un home que tingués la força suprema de plagiar l’Antígona seria considerat com un indesitjable.

A aquests extrems hem arribat, i, per donar una idea de la degeneració general, només cal fer constar que el que demostra la insanitat de la literatura actual és que no es troba enlloc un tros digne d’ésser plagiat. Jo busco aquest tros fa anys i per tots els racons, i no trobo res. Tot és d’una monotonia i d’un avorriment esparverador, i jo, particularment, he nascut amb massa poca força per a emprendre’m el plagi d’una obra antiga. Estic obligat, com els altres, a ésser un terrible i desenfrenat original. És, no hi ha dubte, lamentable i revoltant…

–Així i tot, Ettore de Luani, en un diari de Milà, ha dit que vós sou un dels pocs escriptors catalans de possibilitats generals i un dels escriptors joves de més esdevenidor.

–El senyor Ettore de Luani, que no tinc el gust de conèixer, és un senyor molt amable que escriu admirablement. A més, és probable que tingui raó. Els escriptors que escriuen exclusivament per a París corren el risc terrible de no ésser mai compresos a Palafrugell; en canvi, els escriptors que escrivim només per a Palafrugell, si algun dia arribem a fer-nos entendre per Palafrugell, arribarem, més aviat o més tard, a París. Per a comprendre això, s’ha d’abandonar el sistema mètric dels articles elogiosos i comptar per anys. Desgraciadament, jo no he arribat encara a fer-me entendre dels meus antics de Palafrugell, i és per això que tinc tant d’èxit a fora. La culpa, però, no és pas tota meva. Tinc la intuïció que sóc un home relativament orientat, però la preparació em falla a cada moment. He tingut una certa capacitat per a la lectura, però he llegit sense ordre ni concert, barrejant les coses més absurdes. El menys que he llegit han estat coses del meu ram, i m’espanta haver de dir que jo no he pogut mai acabar de llegir una novel·la. L’autor que m’agrada més de tots és Voltaire. Després, Heine i el reverend Sterne. He estudiat certs autors com Stendhal i Anatole France, i això fa que abans m’agradessin més que ara. Avui estudio Lord Macaulay, l’esperit més clàssic, potser, de tots els esperits clàssics que han existit. És un tòpic desagradable, que empra tothom en escriure sobre la meva obra, el presentar-me com un gran coneixedor de la literatura russa. És un error. En realitat, totes les persones que no saben escriure semblen una imitació de les lamentables traduccions dels escriptors russos que circulen per Occident. Car els extrems es toquen, i el quequeig dels uns és confós per la gent superficial amb la vagarosa i singular riquesa dels altres. Quan jo arribi a escriure com Déu mana, tothom dirà que plagio Anatole France; mentrestant, la gent insinuarà que copio els russos. Em sembla que és senzill. Però tot això no és res, al costat dels diaris que he llegit. He estat, com en Xammar i com el pobre Crexells, un terrible devorador de diaris. És el periodisme el que m’obliga a escriure llibres que la gent no té més remei que empassar-se d’una bocada. M’agraden coses les que marxen amb l’orella dreta i el cor martellejant. Perdut per perdut, sempre valdrà més escriure coses divertides que sonsònies espesses i crepusculars. He llegit, a més, una quantitat considerable de filosofia, economia, història i sociologia. En aquest ram he fet certes filigranes: no he arribat, com en Xammar, a llegir tots els discursos de recepció a l’Acadèmia Francesa que s’hi han pronunciat des de Richelieu fins a la data, he llegit l’edició del Diccionari filosòfic i històric de Bayle, que té més volums que estels no hi ha al cel. El Diccionari m’ha fet un servei inapreciable. Però en tot això, ¿hi ha elements per a formar un escriptor discret? Ho dubto. M’ho he hagut de fer tot, i així he descobert, a vint-i-cinc anys, coses que les criatures dels Instituts saben a França i a Anglaterra, a tretze. He perdut temps i he anat tirant entre un desordre espantós. A més a més, ningú no ha tingut la caritat de dir-me que tal cosa estava regular i tal altra malament. Si m’hagués hagut ha refiar dels especialistes, a hores d’ara no tindria sobre meva feina cap idea clara. Avui es considera que la crítica no ha de servir per a dir: això val tant; sinó per a dir: això és això. La teoria honora molt la professió, però aquests honorables companys corren el risc d’explicar de dalt a baix i fil per randa les obres que no valen res, la qual cosa és, indubtablement, brillant. Passa encara una altra cosa, i és que, de vegades, surt un senyor i diu:

«Aquest llibre no val res perquè l’autor no té modos»; i una cosa així és tan demostrablement idiota com els dies de pluja prendre un bany per no mullar-se.

–Què es proposa, segons vostè, la literatura d’avui?

–No m’havia passat mai pel cap que un dia pogués desitjar ésser alemany. Car, una pregunta així, ¿qui, si no un alemany, podria contestar-la? És una d’aquelles qüestions que només es poden contestar amb una tirada elevada, fent-hi alternar, ben dosificats, els noms dels autors més importants amb les paraules tècniques i desmonetitzades de les darreres teories socials. Jo crec que a la nostra època, que està, com li he dit fa un moment, exclusivament dominada pels imperatius econòmics, la literatura es proposa fer marxar el comerç, faire marcher le commerce, per dir-ho amb la gràcia que els francesos donen a aquesta seva locució. El criteri del talent i de la capacitat ha deixat d’existir, i només poden treballar, amb la tranquil·litat i la calma que tenien els esclaus antics, els escriptors que tenen formidables mitjans de fortuna. Els altres han de tirar al dret, subjectant-se a la llei de la compra-venda i als capricis singulars de l’or. Per donar-li una idea del que passa, només li diré que els escriptors d’avui han de perdre més temps per a cobrar les seves obres que per a escriure-les. Acceptat que la vocació literària no deixa absolutament temps per a res, jo em demano què poden voler d’especial els escriptors que passen una part del seu temps sol·licitats per la vida de relació que la carrera i la propaganda dels seus treballs exigeix i l’altra part anant al darrera de les miserables pessetes. ¿Li sembla que podem voler alguna cosa?

Si gosés, li diria que trobo la seva pregunta extravagant. El treball literari és abassegador, i arribar a escriure alguna cosa –el que se’n diu escriure alguna cosa i no posar un seguit de petites explosions l’una darrera l’altra– és, em sembla, molt llarg. De vegades he tingut la feblesa de voler escriure alguna cosa, i he hagut de fer un treball d’atenció considerable. Tot i que no crec tenir cap defecte prou fort que m’impedeixi de dedicar-me a la vida de relació i que m’agrada molt parlar –sobretot amb persones d’edat–, les quatre coses que he escrit m’han obligat a fer, fins ara, una vida de solitari. I ventura que he tingut la sort de trobar, en les poques persones que fora de la meva família he tractat, la llum que sempre m’ha faltat. Les persones que he tractat d’una manera més real han estat Alexandre Plana i Eugeni Xammar. L’oncle Alexandre, que jo considero com de casa, ultra el reflex de la seva infinita bondat, m’ha donat les poques idees clares que tinc sobre aquest ofici complicat. En Xammar m’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l’home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d’ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d’home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l’enteniment més clar. No passa dia que no pensi en ells, en el que m’han dit i, sobretot, en el que m’han insinuat. Després d’això excuso dir-li que la meva més gran esperança és poder treballar un dia a Barcelona en alguna cosa amb en Xammar costat per costat.

De tota manera, crec que la literatura d’avui, a més d’ésser el camp de la més delirant vanitat, té característiques clares. Aparentment, és d’un cinisme astorador; de fet, és d’una sensibleria dissimulada i revoltant, gairebé patològica, baixament sexual. Les idees mai no ha estat tant en desfavor com avui estan. Els escriptors no es proposen dir res ni demostrar res. Hi ha novel·listes que no saben fer un retrat ni saben el que és un paisatge. A més, potser només hi ha els dramaturgs que s’interessin menys per les coses dels homes i de les dones que els novel·listes. Llegint les seves obres, hom pensa en aquells personatges de les fires que es fan sortir serpentines de la boca sense parar. Un clima tan silvestre i tosc, tan poc cultivat, sembla que hauria de comportar un afinament de la intuïció i de la sensibilitat, una facilitat per a reproduir sensacions directes, autèntiques i vives. Res d’això no es troba enlloc, i tot és purament verbal. La ironia, l’humor, el joc, que són les coses més difícils que hi ha, han passat completament de moda. Tot és d’una serietat ridícula, d’un orgull inconsistent, d’un pedestrisme revoltant. Això passarà. Només duren les coses ofensives, clares, escrites amb relleu i amb intenció tibant. Els nostres contemporanis que han passat del replà del borinoteig –Bernard Shaw, Anatole France, Gide, Barrès, Chesterton, Hamsun, etc.– semblen gegants d’una altra època. En literatura, el que no dura és el limfàtic, per més perfecte que sigui, per més enraonat que sembli, per més aparent solidesa que tingui.

–Pot parlar de literatura catalana?

–Els autors catalans som, em sembla, uns autors educats a l’estranger. Dels nostres avantpassats, a penes ens en podem refiar. No hi ha cap poble que hagi tingut uns rebesavis tan ximples, tan poca-soltes i tan tocacampanes. Naturalment, són uns excel·lents autors i uns magnífics escriptors, però la seva època és massa reculada. Llull fou un geni; el cronista Muntaner fou un empordanès xerraire i mentider, un bon company per a anar a Montserrat; en realitat, l’únic fet literari important d’aquella època són els plagis del Metge. La gent d’avui té, al costat de tots aquells senyors, un valor cent mil vegades més gran, i és per aquesta única raó que es pot parlar de renaixença. És molt probable que els més grans autors que s’han produït en llengua catalana siguin tots amics nostres: des del senyor Josep Carner fins al senyor Francesc Pujols, hi ha una massa de persones que tenen grans condicions i que han escrit coses absolutament reeixides. Aquests últims anys s’ha fet un gran pas, pel fet que s’ha portat la literatura en el camp de la prosa, que és el que ha de donar una fixació definitiva al català. S’ha evitat, en un mot, que la nostra literatura sofrís una segona derrota de resultats iguals a la que sofrí a l’època dels trobadors. Tenim avui grans prosistes, com els senyors Nicolau d’Olwer, Carles Riba, Joan Estelrich, Rovira i Virgili. La prosa significa la humanització d’una llengua, això és, la seva eternitat. Convé parlar amb aquesta rudesa per donar a la gent la sensació que tot està per fer. Tenim al davant nostre la literatura clàssica espanyola, l’esfondrament de la qual, a més d’ésser en la història literària un fenomen d’una contundència absoluta, és una lliçó d’interès general.

La literatura clàssica espanyola s’ha esfondrat gairebé en bloc –Cervantes i el Lazarillo a part–, perquè era una cosa purament verbal i absolutament deshumanitzada. Si a la nostra no li ha de passar igual, hem de posar darrera de cada paraula que escrivim l’objecte, el sentiment, la sensació, la sal que preservi la paraula en el camí a través del temps i de l’espai. Tinc fama de derrotista perquè no m’agrada de combregar amb rodes molí. De fet, avui, tot ho trobem excel·lent perquè el mòbil principal de la nostra estimativa és més patriòtic que literari. Sóc el primer de confessar que totes literatures s’aguanten una mica per patriotisme i depenen d’un prestigi polític. Però això no és pas suficient. Arribarà un dia que la nostra gent jutjarà les coses pel seu valor intrínsec, i llavors s’aclariran les situacions i passarà només el que pugui passar. L’estat idíl·lic d’avui pot durar, si voleu, uns quants anys. El que és segur és que un dia s’acabarà. Mentrestant, ens hauríem d’acostumar de tractar més familiarment el factor temps per un cantó i el factor esforç per l’altre. D’aquestes coses, no se’n parla mai. En el fons creiem, com el doctor Martí i Julià, que els catalans tenim tanta gràcia de Déu, que fatalment les coses no ens poden fallar. Això, no ho he cregut mai. Crec que les coses no ens poden fallar si fem un esforç i tirem l’aigua de la nostra banda. Si no ens ho guanyem, però, no hi ha ningú que ens pugui assegurar contra el fracàs. Des de tots els punts de mira, aquest problema és inquietant, i jo em demano si l’esforç considerable que avui fa l’élite de Catalunya pel manteniment de la llengua és una cosa definitiva. Hauríem de mirar que ho fos, i més que satisfer-nos d’aquest esforç, fer encara un pas endavant. L’escriptor, per la seva banda, hauria de fer un salt i prendre el lloc que li correspon en la vida social. Tot intel·lectual, quan s’ha parlat de tot, és sempre, per definició, un creador de llibertat. I bé, la llibertat es crea essent lliure, de la mateixa manera que el moviment es demostra caminant. És, al meu entendre, d’un grotesc indescriptible veure escriptors que quan no tenen la ploma a la mà no saben què fer, defensar posicions i situacions i doctrines que només existeixen per a mantenir la tendència que té l’home a l’analfabetisme i a l’abjecció civil i, per tant, espiritual. Jo em demano per quina raó poderosa, després de la lamentable experiència històrica que hi ha acumulada a tot arreu, no veuen aquests escriptors que l’única solució possible –si és que n’hi ha una– és augmentar en l’home el sentit actiu de responsabilitat i de crítica. Aquest problema, us ho confesso, em fa somiar…

La meva obra –si així es pot qualificar– la veig a través d’aquestes idees. Hi ha molts amics meus que han trobat en el meu darrer llibre inconvenients seriosos. Diuen que jo hauria de fer literatura pura i no donar entrada en els meus llibres a la meva tendència al pamflet, a la polèmica i, en general, a les idees. Sobre aquest punt, però , les meves conclusions són completament oposades. La literatura pura, com a finalitat, no m’interessa gens. He tocat aquests temes perquè les necessitats periodístiques –i, concretament, la necessitat de donar varietat als meus treballs del diari– m’hi han obligat. I dic que no m’interessa, perquè no crec en la independència de l’art. L’art i la literatura no són més que un fenomen d’ordre absolutament secundari de la xarxa de fets vivents que es manifesten en la vida en comú. Per això jo, que tinc la força –que alguns judicaran cinisme– de dir que la literatura ha de servir per a fer marxar el comerç, cosa que vol dir que la literatura ha de fer viure l’escriptor, tinc la mateixa franquesa afirmant que la contrapartida d’aquest fet, la redempció, diríem d’aquest fet, radica en l’obligació que té l’escriptor de servir els interessos del seu nucli social segons els principis del sentit comú i de l’interès general. És molt possible que, si em dediqués a escriure llibres exclusivament literaris i perfectament inofensius, tindria un nombre de lectors doblat. Però això no m’interessa, perquè és massa fàcil. El que m’apassiona, el que m’enlluerna, és la meva època i fins allò que té la meva època de més provisional, de més migrat i de més estret. M’interessa aquesta vida en tot allò que té de menys extravagant, de menys esnob i de més material. És per això que fer l’art per l’art sempre m’ha fet el mateix sinistre efecte que sentir refilar un canari a la casa on hi ha un difunt a punt d’enterrar…

–Parlem d’una altra cosa? ¿No podria dir-me quelcom sobre la fama que s’ha fet d’escriptor immoral?

–Dubto que les meves idees sobre aquest punt puguin interessar. He llegit aquests dies uns comentaris terribles sobre els meus llibres. Una revista que s’anomena «Catalunya Social» em demana si amb les idees que tinc podria ostentar dignament el càrrec de diputat de la Mancomunitat. Què li sembla? Quina idea més vaga que tenen aquests senyors de la Mancomunitat! Val més passar-ho per alt. He escrit, és cert, tres o quatre anècdotes dominades per una situació, diríem extravagant. En totes elles hi és notòria la tendència a ridiculitzar els indrets inferiors de l’home i, sobretot, el seu predomini. Així i tot, em descriuen com un home que es complau presentant un món de turpituds i de llibertinatges. És estrany. Des d’un punt de mira general, no tinc pas inconvenient de parlar de com es posa el problema moral davant meu. El meu temperament, el meu caràcter, em fan viure més de cara a les coses antigues que de les coses actuals i futures. Des del punt de mira de la llibertat, de la dignitat personal, dels coneixements i de la moralitat, la superioritat del món antic em sembla relativament al món modern, completament clara. Per més poca simpatia que hom tingui per la filosofia creacionista, hom no es pot estar de pensar que quan Maurras i Shaw sospiten que no tindria res d’estrany que el món, de segles ençà, estigués lleugerament equivocat, potser no van errats.

Les burocràcies religioses han fet grans progressos, però l’esperit de les tradicions no va pas salvar ni un home dels onze milions de cadàvers que féu la guerra passada. Dirà, potser, que sempre parlo de la guerra. És pel fet que, durant els deu anys que he passat fora de Catalunya, he après de comprendre que totes les coses del món actual no es veuen més que en funció de la guerra, i és per això que judico aquesta qüestió interessant. Vull dir amb tot això que és molt arriscat de parlar de progrés i de reforma moral. És curiós d’observar que l’home d’avui que postula la possessió de les veritats més altes i eternes que hi ha es torna cada dia més histèric i més intolerant. Al seu costat, la dolçor serena, el ritme lent dels escriptors antics, és per nosaltres quelcom de completament incomprensible i estrany. Ara bé: tot em fa creure que l’escriptor que vulgui viure, en aquest punt, d’acord amb la veritat, agafarà una fama d’immoral. L’escriptor ha de saber destriar els sentiments reals dels sentiments aparents, és a dir, la veritat de la mentida. Està bé que el nus d’una tragèdia sigui l’amor; seria absurd que fos el sentiment d’una senyoreta perquè han carabassejat el seu promès. En un mot: tot escriptor té el dret de destriar els elements convencionals dels elements reals. I els fets són aquests: els homes i les dones es passen la vida entrant i sortint sense parar de situacions objectivament immorals. És absurd de discutir, ara, si els homes són bons o dolents per naturalesa: des del punt de mira literari, la qüestió és extravagant. El que hi ha de cert és l’experiència produïda per l’observació de situacions i per l’auscultació del material humà. No us repetiré pas la teoria de Gide segons la qual només la immoralitat és productiva des del punt d’albir literari. El que dic és que tota la literatura no acadèmica, tota la literatura d’observació és, per definició, immoral. És per això que no hi ha cap novel·la digna d’aquest nom –i la novel·la és el gènere de literatura d’observació per excel·lència– que no sigui immoral. ¿És possible fer una novel·la combinant fins a l’infinit els noms patronímics d’uns personatges? Si fos possible, tindríem la primera obra moral del gènere que veu la llum del sol. Fer un llibre, no amb noms, sinó amb coses i amb persones, vol dir rompre la línia convencional teòrica entre moralitat i immoralitat, vol dir manejar elements reals i, per tant, immorals. És per això que una novel·la de serafins i de querubins, d’àngels i d’arcàngels, si no fos una novel·la, seria immoral. A tot arreu aquestes coses són les beceroles de la literatura. Això vol dir que la literatura alliberada de tota tutela sectària és plenament una funció civil. En certs països, certament, com a Anglaterra, l’esperit purità obliga a fer una literatura convencional. És una situació tan funesta com la nostra, però almenys a Anglaterra hi ha algú que protesta. Jo no crec que hi hagi cap raó que justifiqui el manteniment d’una tradició literària convencional i, per tant, inferior. Si ho fem –se sent de vegades a dir– demostrarem a tothom que som un dels pobles existents més ben educats i més púdics. Em sembla, però, que només cal donar una volta pels nostres carrers i places per a veure que aquesta pueril vanitat és d’un xovinisme revoltant. El meu darrer mot és aquest: jo demano la instauració del lliure examen, no pas per fer sortir dones en camisa a les meves obres, sinó per parlar de coses importants. La dolçor de la vida social a què han arribat els pobles més civilitzats és una conseqüència del gust de la llibertat i de la dignitat. Ara bé: aquest gust, no l’ha creat ni cap legislador, ni cap llei, ni cap reglament; l’han creat exclusivament la tradició literària, el periodisme i, en definitiva, una minoria de persones interessades a substituir un ambient clandestí per un ambient higiènic i clar.

Després d’una pausa, demanem encara:

–Treballeu força?

–Tinc un llibre acabat. L’he escrit al Pirineu durant les setmanes que darrerament hi he passat. Són unes memòries de Manolo Hugué, el gran escultor, contades per ell mateix. Es tracta d’un llibre de memòries, no d’un estudi sobre l’artista. Mirarem de fer-ne un llibre en bon paper, amb reproduccions de l’artista i de tiratge limitat. Més endavant –quin remei queda?– n’haurem de fer d’altres. Jo, que em vaig fer un moment la il·lusió que era un gandul, veig que sóc com els altres i penso, malenconiosament, que em passaré la vida treballant.

_____________________________________

Reproduït a Caps i puntes. OC. vol, 43,  p. 273-287.

Originalment publicat a la Revista de Catalunya, 1927

Aquesta entrada s'ha publicat el 08-05-2010 a les 0:01 i arxivada en 1927, Catalunya, Escriptors, Literatura, Obra pròpia. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.