Transcripció literal  de les cartes segons l’edició de Lluís Bonada a la revista Reduccions, núm. 23-24, 1984.

A part petites qüestions de vocabulari (‘envio’, ‘pervindre’, ‘tartamudeig’), les cartes ometen gairebé tots els accents; així mateix, hi observem algun “perquè” per “per què”. ‘agraiexo’ per ‘agraeixo’, ‘trevall’, ‘arrivar’, etc., tot qüestions que avui hem de considerar menors.

.

_____________

Berlin 31 gener 1924

Amic Riba: Tinc la vostra carta. Us envio aquestes dues ximpleries que he fet aquesta nit. No tinc pas forsa ni per tornar-ho a llegir. Vos mateix. Em convindria cas que donessiu el placet per publicar-ho que aquests minyons dels quaderns ho engeguessin com mes aviat millor. En el cas que l’empresa perilli mireu de cobrar el diner a la bestreta.

Per l’envio del diner penseu que jo seré a Berlin, com a maxim el 20 o el 23 de febrer. Si creieu que podeu arribar a temps, encara –tinguent en compte que les cartes tarden com a maxim 6 o 7 dies– envieu-m’ho. Cal enviar aixo en bitllets i per valors declarats. Estic content que el conte us hagi agradat. Recordeu-vos pero avui Riba que el millor que em podeu fer, si m’estimeu un xic es tractar-me amb severitat. Catalunya es un pais sense polemica i la crítica esta podrida per tota mena de febleses i de respectes. Es convenient tractar amb amabilitat les coses indiferents però s’ha de tractar amb justícia les coses que tenen quelcom.

No puc pas passar per mussic i creieu que em desplau no fer-vos el favor. Per: 1er no tinc els papers clars i necessito la malla ampla de la frontera ocupada; 2on em convé fer el menor trajecte possible en el tren alemany perque es molt car i 3er vull passar a Paris per veure els exilats i perque tinc el deure de saludar el Sr. Puig.

Adeusiau. Escribiu-me. Records a Mad. Riba. El vostre aff.

Josep Pla

–—––––––—––––––—––––––—––––––

[16. 3. 24]*

Estimat Riba: Us agraieixo molt tot el que heu fet per mi. Us incloc el rebut que arreglareu al vostre gust perque no se si es correcte. No podem sortir mai de l’època de les vaques magres i ara el diari rebaixa els sous.

El Director m’ha dit que teniu un altre meu atentat literari, el començament de la novel.la, per corretgir. Podeu fer-ne el que voldreu. Jo dubto de publicar-ho o cremar-ho. En tot cas s’ha de modificar. Que en fariu vos? Si no teniu massa feina parleume’n.

El que ens agradaria es que parlessiu públicament de les nostres cartes. La gent no les ha compreses. No volen esser altre cosa que un pamflet polític i un intent de dir el que cal dir en aquesta hora de censura descordada. Nosaltres creiem que tota empresa de catalanització ha de començar per la base i per tant, per l’escola i el periodisme. Sense aquestes dues armes poderoses, no guarem mai terreny. Creieu que estem equivocats?

Per altre part les nostres cartes volen esser un model de metode de trevall per aquest moment i per els successius. No cal atacar les idees dels contraris perque no en tenen cap i perque nosaltres ja estem entesos en el camp de les idees. Cal atacar les persones, si es pot d’una manera frontal i si no es pot, d’una manera tendencial, com hem fet nosaltres. I no cal ni tan sols atacar els castellans. El que convé es enfonsar els castellans de Catalunya, com l’Oliver, com l’Ors, com el Calvet, com el Pijoan, com En Pi. No s’ha de donar cap esperança a aquests senyors. I us trobeu amb catalanistes oficials com el Montoliu que no han vist encara que el fenomen castellà de Catalunya ha sigut sempre un fet provincià.

El que hi ha, naturalment es que el panflet com a mètode de trevall es ingenu perque potser no es pot acelerar artificialment el pas normal de les coses. Però llavors, aquest món es encara mes fat que no sembla.

Si creieu que aquestes coses son fonamentals dieu-ne un mot.

En Bofill marxa avui a Barcelona. Jo tinc por que no fassin una animalada però ell vol marxar passi el que passi. En Bofill es un home ple d’habits i d’ordre i s’anyora.

Recorts a la senyora Riba.

El vostre aff amic i servidor

Josep Pla

c/ Els diners, s’han d’enviar, si no us dona massa feina, per correu, en bitllets i per valors declarats. En Llimona us farà la tramesa, si voleu.

.

*En llapis, de mà de Riba.

–—––––––—––––––—––––––—––––––

Leeds, Meanwood. [31 de gener, 1927]

Amic Riba: En primer lloc, amic Riba us haig de donar les gràcies per haver-me donat l’alternativa d’escriptor. Estic genuinament agrait. Ha sigut una llàstima que no hagiu conegut el meu proxim llibre que es ara a les mans dels editors. Em sembla però que «Relacions» -aquest es el titol- no fa mes que confirmar tot el que heu dit. Jo crec que ho heu endevinat tot i que m’heu explicat d’una manera esplendida.

Darrerament he fet un assaig sobre En Creixells per la Nova R. que per cert no ha arrivat a Barcelona el que em fa suposar que s’ha perdut pel camí. Deia en aquest treball que jo envejo dues posicions a casa nostra: la d’En Creixells i la vostra. Heu fet el viatje de l’alta cultura i teniu una posició molt elevada. Jo no se pas parlar d’una manera clara del que vosaltres parleu. Sento que el que dieu es veritat i abans de coneixer els quatre articles vostres intuia que hi havia tot aixà peró no acababa pas de formular-m’ho.

Però no estic pas d’acord amb els vostres deixebles. Mireu el que acaba d’escriure en Llates sobre Bernard Shaw! Shaw, estimat Riba, es un home molt sencill. La seva Santa Joana -ho ha dit ell mateix mil vegades- es una satira contra la justicia moderna. Tots els grans critics d’Europa que han vist l’obra han dit el mateix. Perque doncs, cercar tres peus al gat? Que te que veure tota aquesta maceració irresponsable, totes aquestes serpentines que En Llates, com els personatges similars del circ es fa treure de la boca, amb l’obra de Shaw? Satira contra la justicia moderna. I dic moderna perque una satira contra la justicia mitjeval hauria sigut una cosa sense posibilitats d’emoció. Perque es una satira contra la justicia moderna, Shaw mostra una Santa Joana nacionalista i feminista, això es deformada. Si això es tant clar, em voleu dir perque s’han de complicar tant les coses?

Tenim aquest mal: la genialitat. Si l’obra de Shaw es tal com diu en Llates, es una ximpleria. Si Catalunya es tal com diu que es cada dijous En Santamaria a «La Publi» el nostre pais es una mena de decoració de cartró del Teatre de la Naturalesa, això es la cosa mes poca solta del mon. No trobeu?

Jo vaig veure a 25 anys que escriure d’una manera macerada, era facil. Després he fet un gran esforç per banalitzar-ho tot. Naturalment, al meu pais, no tinc cap pervindre i em ressent d’haver viscut en paisos en els quals la gent procura abans que tot de fer-se entendre. Per’xò m’ha agradat que hagiu dit que jo soc un escriptor banal. El que no soc, es irresponsable com en Pujols. I sobretot, el que tinc, em sembla, es un primari sentit comú literari.

M’hauria agradat que haguessiu dit si els problemes que tinc devant, son els verdaders. Jo també voldria superar el realisme i ja em direu si «Relacions» marca un avançament en aquest sentit. Ara que em sembla absurde, predicar avui d’una manera sistemàtica la superació del realisme per la sencilla raó que èl 80% de les persones que escriuen el català no han arribat encara a la realitat i viuen en el tartamudeig.

Tot el que heu dit sobre la meva ironia o humorisme es exacte. Em sembla que es el primer pas d’aquesta superació de que us parlava suara. Però no crec que això, condueixi a res. Es una solució provisional inevitable quan es pot disposar de la quantitat d’ignorancia i de gaucherie de que disposo. Heu encertat el nom d’Sterne. Llastima que no hagiu citat a Heine. Es l’autor que m’agrada mes de tota l’historia -els grecs exceptuats, quan tinc diners. Amb els rusos, no hi tinc res que veure.

Psicologicament, soc un solitari i un home de vida marginal. La paraula que m’agrada mes de totes es out. Aquest mes cm sembla que cm casaré i això cm farà posar una mica d’ordre a la vida sentimental.

Recorts a Mad. Riba i a les amistats. Vostre aff.

Josep Pla

*Datada en llapis per mà de Riba.