Notes per a un diari – 30 d’abril 1966
El mas. Dia magnífic –o sigui horrible. La situació meteorològica em fa tornar boig: és potser el pitjor any del segle. Pere i Quintà vénen a dinar. Quintà ha portat uns peus de porc d’Olot. Vénen molt tard i dinem a les tres. Passo una gran part de la tarda al llit sense pràcticament fer res. Fumo i bec massa. A les vuit vénen Frank i Maria i parlem una estona. El noi ha fet un gran contracte: 50 milions d’acer, per a la Farga de Campdevànol. Ve Quintà i anem a Palafrugell i amb ell, Fuster, Sunyer, Quimet, Martinell i
Pere anem a sopar a l’Escala: sopa de peix i llobarros i un corball. La sopa –com que era tard, l’han haguda d’allargar– regular. Tornem a les dotze. Al llit. No em trobo gaire bé. A la taula del costat, han sopat els meus cunyats. No hem pogut parlar gens. Fuster, preocupat per la confusió imperant. Em costa de dormir.
Aquest mes d’abril ha sortit «El quadern gris». No en tinc pas gaires notícies, però sembla que va bé –per les notícies que me’n dóna Maria. El llibre és molt ben editat i això deu haver fet un cert efecte –sospito. No sé pas què diu la gent del text.
No he rebut ni un exemplar del llibre de Pàniker, en el qual hi ha –em diuen- diverses fotos del mas molt boniques. En «El quadern gris» hi ha algunes faltes d’impremta.
Ara deu fer quinze dies que sortí «El quadern gris», però encara no he vist cap crítica. És clar que jo llegeixo molt pocs papers que continguin aquestes coses. A mi em sembla que el llibre –que és molt llarg– deu haver fet un efecte desusat i estrany, una espècie de xoc inusitat. En general, moltes persones m’han parlat bé del pròleg de Joan Fuster, però de vegades amb una certa reticència. Però del llibre –fora de Martinell, que em diu haver-lo llegit íntegrament–, me n’ha parlat poca gent. Això també està per veure, i veurem el que produirà els pròxims dies.
A Palafrugell –a les llibreries del poble– el llibre s’esgotà d’entrada, segons em diuen. Durant aquest mes d’abril he llegit alguns autors antics –grecs sobretot–, Tucídides, Aristòfanes, etc., i m’han fet passar moments agradabilíssims. En realitat, l’única cosa que potser m’agrada sempre és llegir. Tinc resistència –a pesar de la meva edat– per llegir, potser més que quan era jove i llegia de qualsevol manera. He llegit també les «Cartes finlandeses» de Ganivet –que no estan malament– amb un pròleg horrible d’Ortega y Gasset. Seria molt llarg d’explicar la situació en què em trobo davant d’A. És una situació molt diferent de la que tenia abans del meu darrer viatge a Amèrica. Potser no tinc tant d’interès –cosa que deu ser un símptoma d’envelliment– ràpid i cert. Però potser hi haurà molt a dir –em penso.
——————————
Per acabar, p. 751 (volum «A» de l’Obra completa clàssica, i 45 de la de quiosc, de tapa blava)
28-04-2010 a les 18:43
Aquest “dia magnífic -o sigui horrible”, em recorda Thomas Bernhard. Un bon dia no esperona a produir, per això és un dia horrible per a Pla. És millor un ambient hostil, paradoxalment.
Respecte a “El quadern gris” “molt ben editat”, no hi sóc d’acord, massa poc espai blanc que deixi respirar el text. Encara que Pla avorria els llibres de luxe, crec recordar.
Això que llegeix poca crítica és perfectament normal i recomanable, fins per a un crític.
28-04-2010 a les 19:34
Ben trobada, Helena!
Trobo molt encertat el teu comentari sobre el “dia magnífic –o sigui horrible.” Tret de casos excepcionals, jo també ho crec. Però diria que aquí tenim una nota del Pla propietari, anguniejat per la pluja escassa i els camps apagats, mig morts. Si has llegit aquests dietaris, que trobo especialment atractius, em penso que ho ja ho has pogut constatar.
Com a responsable parcial d’aquestes “Notes vistes”, el que pretenem (una altra cosa és que ho arribem a aconseguir) és donar les dimensions de l’escriptor, i justament aquesta observació sobre el “dia magnífic” és fonamentalment meteorològica i, per tant, funcional, amb el pensament posat en el rendiment de l’agricultura que fa viure el mas.
També crec que al “Quadern gris” de Destino li falten blancs, marges…, que resulta una mica massa atapeït. Però, com dius, ja està bé.
I sobre la crítica, d’acord una altra vegada. Quan parla d’aquestes coses, Pla, a la seva manera, sempre fa gala de viure lluny del que s’anomena els cercles literaris.
28-04-2010 a les 21:45
És evident que la interpretació que toca és la metereològica. No me’ls he llegit els dietaris, Ramon, però no me’n falten pas ganes.
07-05-2010 a les 18:59
No puc deixar de parlar del magnífic pròleg de Fuster, el meu estimat suecà universal al Quadern gris, concretament de la part on apunta la seua definició de Noucentisme i Modernisme. Respecte al primer ens diu que es basa fonamentalment en “la major dosi de treball normalitzador que hagi rebut el cos del país”. I respecte al Modernisme ironitza definint-lo com un “coctail manicomial de pretensions metafísiques, evanescències esteticistes i esclats xarons amb alguna gota de redemptorisme social, que horroritza Pla”.
I és que Fuster era genial!!!
Bona tarda a tots dos.
27-05-2010 a les 14:18
Totalment d’acord Joana. El Fuster és una bestiassa que no ens l’acabaríem mai. Amb un personatge com en Fuster n’hi hauria prou com per justificar una revolta que provoqués una Tercera Guerra Mundial. Em conformaria, però, en que la revolta servís perquè es produís una improbable Primera pau Mundial: tampoc cal que els renegats del seu país, els venuts irreprimibles, siguin exterminats, pobrets (segur que són millor pares de família que un servidor i tot). N’hi hauria prou amb que aprenguessin a llegir el mínim que cal fins el punt d’entendre les seves lucidíssimes observacions.
Sobre “El Quadern Gris”… a veure quan surt l’edició crítica d’en Narcís Garolera! L’estic esperant amb candeletes. Per cert, una abraçada molt cordial a aquell gran cavaller!