 |
|
(Dos fragmnents)
El procés ascensional del diari es caracteritzà, doncs, per tot el contrari d'un crèdit obtingut gràcies a grans campanyes ideològiques o polítiques ressonants i coronades per l'èxit —-com solen fer-se aquests prestigis a tot arreu, fins a Madrid, incloent «ABC»—, sinó per un deseiximent progressiu de tota política concreta, per un voluntari i hàbil desprendre's de tot lligam amb les grans figures o grans moviments polítics, fins a arribar així a tenir fama d'independència i a crear-se una plataforma de «neutralisme universal», plataforma que, per altra part, fonamentada en la defensa de l'ordre, de la monarquia establerta, de l'Església i de tots els altres principis i institucions socials vigents, encaixava genialment amb la manera de ser de l'enorme massa de catalans secularment escèptics, després d'haver perdut tot govern d'ells mateixos i tota fe en el centralisme, però que no vol maldecaps amb els qui manen i només desitja menjar segur i pair bé. Aquest fet formidable és el que mai no comprengué o tampoc mai no sabé combatre el catalanisme polític i molt menys la seva premsa.
La història de «La Vanguardia» fins al 1936 és un model d'història de diari no engagé amb res més que amb la conveniència de l'empresa: vull dir la conveniència material. I això, tant sota la Monarquia com sota la República. Ja estat evidentment una gran tàctica que li ha permès de navegar en totes les situacions i evitar tots els esculls, llogant directors i llençant-los per la popa, segons la conveniència, mentre l'empresa sura i ensaca els milions. A l'hora actual la navegació continua perfectament, amb la mateixa tàctica. Aquest ha de ser, per força, un truc admirablement adaptat a la profunda realitat del país. El català, que com a grup no té pàtria, ha trobat el diari exacte, purament comercial i sense pàtria: és «La Vanguardia».
Homenots, quarta sèrie, 1961. OC, vol 29
Manuel Llanas: «El senyor Godó i 'La Vanguardia' (1864-1931): història d'un 'homenot' apòcrif»
A l'índex