Joaquim Ruyra, un acurat paisatgista de la llengua

Toni Sala, Lluïsa Julià i Carles Miralles destaquen a Prada la tasca de l'escriptor com a constructor d'una llengua viva Joaquim Ruyra, un acurat paisatgista de la llengua

Ramon Palomeras

Prada de Conflent

La Universitat Catalana d'Estiu aprofita el centenari de 'Marines i boscatges', de Joaquim Ruyra, per trencar certs tòpics sobre la figura de l'escriptor i destacar-lo com a mestre de mestres.

La llengua de Ruyra esdevé paisatge", d'aquesta manera va definir ahir l'escriptor Toni Sala el llenguatge literari de Joaquim Ruyra (1858-1934). Sala es va demanar què aportava Ruyra a un lector d'avui, i va arribar a la conclusió que l'autor tenia "la capacitat d'anar a les coses pròximes, a un paisatge pròxim". Sala també es va qüestionar com era l'escriptor: "Tenia una personalitat forta, capaç de viure lluny de Barcelona i del cercle intel·lectual de la ciutat". I malgrat tot, "va ser un referent indiscutible per a altres escriptors". D'altra banda, l'autor de l'autobiografia de Floquet de Neu va aprofitar l'avinentesa per trencar certs tòpics que s'han engendrat al voltant de l'escriptor de Blanes: "Ens ha pervingut la imatge caricaturesca que Josep Pla li va dedicar als anys 20 del segle passat com un home deixat, brut i mal endreçat. A més a més, el dibuix que li va dedicar Junceda va ajudar a mantenir aquesta imatge. Però això no és així". Sala va remarcar que Pla va tenir Ruyra com a referent: "Ell va donar el punt de partida al jo planià".

La relació amb Pla

En paraules semblants es va expressar Lluïsa Julià, comissària literària de l'Any Ruyra: "Pla tenia un sentiment ambivalent d'amor-enveja cap a Ruyra". I la seva influència no s'atura aquí: "Alguns contes de Mercè Rodoreda provenen de la força narrativa de l'escriptor de Blanes", fins i tot Laia, de Salvador Espriu, és deutora, segons Julià, de la llengua literària de Ruyra. I és que "hi ha un abans i un després del 1903", any de l'aparició de Marines i boscatges, publicat en fascicles a la revista Joventut, de gener a desembre de 1903: "A partir de llavors la llengua catalana serveix per dir-ho tot". I és que, a parer de Julià, "Ruyra va ser un gran narrador". "Sobretot un gran narrador del mar, capaç de dibuixar literàriament qualsevol estat del mar". La importància de Ruyra en la seva època queda provada amb l'aparició, el 1912, "d'una antologia pensada per a un públic no català en què l'única creació catalana era Les senyoretes del mar, de Ruyra". Així mateix, la comissària de l'Any Ruyra no va oblidar la importància d'Edgar Allan Poe com a model literari de l'escriptor.

Carles Miralles, membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, va voler remarcar la important aportació de Ruyra a la llengua catalana: "La lectura de L'Atlàntida, de Verdaguer, va fer adonar a Ruyra que la llengua catalana podia servir per fer narracions d'alta consistència literària". Aquesta preocupació va fer que l'escriptor blanenc es preocupés per les qüestions gramaticals i lexicogràfiques de la llengua catalana i va portar Ruyra a entrar, de la mà de Josep Carner, a l'Institut d'Estudis Catalans el 1918. "El seu objectiu era aconseguir la llengua literària plena", va afirmar Miralles. És per això que el membre de l'IEC va recordar els estudis que Ruyra va fer en l'àmbit gramatical sobre diferents qüestions, com ara les observacions sobre l'ús del per/per a o bé els escrits sobre la utilització de la veu passiva.

Així mateix, Miralles va recordar la seva solidesa com a escriptor i la influència que van tenir els autors grecs en la seva llengua: "Els grecs. Meravellosa font, model puríssim". Aquesta és, segons Miralles, la màxima de Ruyra per aconseguir la força literària que va adquirir.

Mestre d'Espriu i Foix

El filòleg també va considerar que "Salvador Espriu no existiria sense Ruyra" i que "la prosa de Foix, sobretot en la gradació dels adjectius i de la informació, depèn en certa manera d'alguns recursos ruyrians". Fins i tot, va recordar Miralles, "Fabra va elogiar l'aportació de Ruyra a la llengua comuna. Ruyra va construir un llenguatge literari a partir d'un parlar local com és el blanenc. Els dialectalismes i particularismes de la parla local de la seva població natal van donar una vivesa increïble a la llengua catalana".

I és que Blanes va ser el referent indiscutible en l'obra de Ruyra: "Anar a Blanes és trobar-se amb Ruyra. Llegir Ruyra és trobar-se amb Blanes", va comentar Joaquim Valls, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Blanes, que va confessar que "molts blanecs tot just ara han descobert Ruyra". Així mateix, Valls va recordar les paraules d'una senyora de 90 anys de Blanes que va conèixer Ruyra: "Era un home endreçat, cuidat i polit. Anava amb armilla i trajo, i fumava un caliquenyo".

Per culminar l'homenatge a Joaquim Ruyra, l'actriu Vicky Peña va llegir un fragment del Rem del trenta-quatre, de Marines i boscatges, obra amb què l'escriptor blanenc vessa el gran efecte que sentia per la vila de Blanes.

Avui, 19 d'agost 2003

A l'índex