 |
|
La raó empírica. Escriure per extreure del gruix de la vida la línia graciosa o dramàtica d'una melodia, el perfil d'una vida humana, una forma.
La literatura viva indaga els mòbils secrets de la naturalesa humana. Pla n'havia après molt dels moralistes francesos. I per això insistia: "No defenso pas l'egotisme de la irresponsabilitat. Defenso l'egotisme defensable, fent abstracció del pes mort de l'època". I ara ve una part que els crítics maniqueus volen ignorar. Diu: "El que té interès, en efecte, és jugar fort, comprometre's, encara-se amb les coses. La mort és l'última ratlla del llibre de la vida, però el que cal fer es que el llibre no quedi en blanc". Una vegada més, al contrari del Pla de la collonada i del Pla que s'estira i arronsa com un acordió, és l'escriptor que no pot a propensió general que és rebaixar Josep Pla a ras de les nostres preferències anecdòtiques representa un símptoma més d'una mala intel·ligència de les coses, de desenteniment de la literatura i del lloc de la literatura en la societat catalana, un lloc del tot esquifit, de biaix, inconseqüent, molt poc significatiu. Ja de jove, Pla va comprendre que en l'obra d'art sempre s'han combinat la llibertat i la fórmula, la voluntat i la llei. Ja deia que la llibertat no pot eliminar-se, com no es pot prescindir de forma salvatge de les aportacions del passat. La llibertat no és un corrosiu; pot ser la gràcia. Veig aquí un principi: llibertat lligada amb continuïtat. Anar a la processó encara que sigui amb un misto. Entre la coacció formal deliberada i l'horitzó sense fronteres, l'escriptor pretén a la vegada l'exactitud i l'atmosfera, la sensualitat i ser-ho sense ser-ne responsable. Els pseudolectors de Pla citen els seus tics verbals i desconeixen, si es que no li menyspreen, les resplendors de la prosa i l'astúcia intel·lectual. No és imperceptible que passem per un període xavacà. Es un període tan xavacà que fa més petites les coses que eren grans i magnifica, al contrari, les coses que sempre han estat petites. Per exemple: empetiteixen a Pla, li posen calçotets llargs, li redueixen la dimensió intel·lectual perquè ens queda més a l'abast un Pla sotmès a la por natural, ignoren la seva capacitat d'anàlisi política perquè volen una política que simplifiqui, redueixen tot un sistema expressiu a la simple juxtaposició de substantius i adjectius. Li posen boina. És a dir, relativitzen tot allò que ell havia volgut ser quan aspirava a les coses millors. Fan circumstancial la seva literatura, fan anecdòtica la seva biografia.
On poden quedar enfangades tota una societat i tota una literatura? Sens dubte, en la mediocritat. Ho podem constatar amb facilitat. Es la mediocritat del panxacontent, del fatxenda vulgar, del milhomes, de la barroeria, de l'intel·lectual de cap de setmana, del bandarra mediàtic, de l'artistàs, dels qui s'estimen més viure a costa de l'Estat o inflar encara més els mites de la pàtria que saber-ne els defectes.
Aquell Pla que alguns volen convertir en un espia grotesc és, per la seva obra literària, un individualista superior que encara només troba la pròpia fórmula a la intempèrie, sense teràpies col·lectives, sense sistema ideològic. Esclar: encara ara, com deia Pla fa molts anys, la gent només entén les coses utòpiques, hipotètiques. Però és que és necessària més intel·ligència i esforç per entendre l'empirisme real i concret. El racionalisme és simètric, enlluernador i irrealitzable. L'empirisme és l'única solució.
Sempre fa falta una política que sigui de civilització. Sense una sedimentació prèvia de formes civilitzadores, a la literatura -com també va dir Henry James- li manca l'humus imprescindible per arrelar. És un humus que estem destruint d'una manera sistemàtica. Anem més enllà de la desmemòria que Pla tant va criticar, la incapacitat d'emmagatzemar el record col·lectiu, la carència d'un estoc de formes pròpies de la memòria compartida.
Més enllà de tot això, més enllà de la ciutat perduda i de la ciutat somniada, el que compta és ser a casa.
Ho escriu de retorn d'un viatge: "I, ara, ja tornem a ser a casa, gràcies a Déu! Dedicar-se, en el món d'avui i el de sempre, a fer el fill pròdig, mai! Tornar a casa, sempre! Tornar a casa, tant si plou i els arbres s'enfilen com si s'entaula el mestral, que fa tant de mal, com si entrem en les secades misèrrimes. La terra que trepitgem ens dóna una certa idea del que és la vida. Tot és insegur, tot és incert. No tenim més remei que acceptar la terra on hem nascut, per amarga, misèrrima o bona que sigui. No tenim altre remei". I és així.
També als inicis del segle XXI tot és insegur, tot és incert. Quin segle tenim a l'aguait!
Milers de coses noves per pensar, que no podem pensar com les pensàvem abans, que no podrem descriure com abans, que no seran literatura de la mateixa manera que abans. I com sempre, el retorn no és la seguretat ni la certitud. Es el sentit de la lleialtat a la vida.
La literatura és un vincle. Això és Pla, un vincle.
A l'índex