La senyoreta
Aly Herscovitz
La vaig conèixer a Berlín quan el dòlar valia tres-cents milions de marcs, i la relació durà més enllà de l'estabilització de la moneda alemanya, que s'establí a base de: un dòlar=quatre bilions dos-cents mil milions de marcs. Era jueva, tenia la família a Leipzig establerta en el comerç —família provinent de Iassi, a les boques del Danubi, en el mar Negre. Era molt jove (vint-i-un anys) no gaire alta, plena, rossenca, ulls grisos, dentadura blanca, poc preocupada per la manera de vestir. Havia estat molt ben ensenyada i educada, sabia molt bé el francès i l'anglès i tenia una conversa agradabilíssima. M'explicà moltes coses de la vida intel·lectual de Leipzig —població que adorava— a l'època de Goethe.
La vaig conèixer al cafè —probablement al Romanisches Caffee, a tocar de Kurfürstendamm. La vaig convidar a sopar; acceptà, i al cap de dos o tres repassos vingué a viure al pis on jo vivia com a rellogat de la senyora Behrens, en un carrer el nom del qual no recordo, molt trist, allunyat del Berlín dels estrangers. Li agradava la vida de restaurant —era afeccionada al Wiener-Snitzel— i els cafès, sobretot si hi havia música. Jo vaig suposar, al principi, que com a jueva li agradava una determinada classe de música: en realitat, però, el que li agradava més eren les peces de música militar, amb instruments de vent, les marxes sorolloses i impel·lents, que electritzaven els alemanys i a ella mateixa. La senyoreta Herscovitz era una gran admiradora d'Alemanya i de les seves virtuts patriòtiques —o almenys ho deia.
Quan jo em llevava, a les dotze del matí, ja feia molta estona que havia sortit de casa. Era matinera, a la manera positiva i germànica. No vaig saber mai exactament a què es dedicava. Deia que feia de secretària i d'intèrpret dels estrangers que es trobaven a Berlín o que acompanyava comerciants de províncies que venien pels seus negocis. Era molt activa, tenia una admirable resistència a les dificultats hivernals, i així no crec que li costés gaire de subsistir, amb una aparença almenys alegre i animada. Tenia un abric de pells una mica esfilagarsat però eficient. Sempre tenia gana i set, li agradaven els llocs on hi havia molta gent, fumava cigarrets Muratti sense parar. La fabricació de bitllets era, però, enorme i les coses tenien una tendència a la puja molt ràpida. Quan es feia fosc tornava a la casa indefectiblement amb la pell de la cara glaçada i vermella i amb els ulls brillants. Un dia m'assegurà que la feina que realitzava li donava prou per a pagar l'habitació, el desdejuni, el dinar i el fumar, però que tenia el sopar molt incert i penjat a l'aire. Així sortírem molts de dies a sopar a fora, sobretot en un restaurant de Wilmersdorff, que era molt del seu gust. Era un establiment freqüentat per senyores sàfiques que em semblà molt corromput, és a dir, gens natural i molt artístic i literari. Altres vegades, la senyora Behrens servia uns piscolabis molt magres amb una tassa de te o altra.
Amb això, un bon dia s'acabà la inflació monetària i passàrem d'un dòlar=quatre bilions quatre-cents milers de marcs, a un dòlar=quatre marcs vint pfennigs. Aquesta aparatosa diferència convertí les poques divises que jo rebia en una pura inanitat. La meva subsistència esdevingué molt precària. Si la inflació m'havia permès de fer algunes francesilles, la deflació m'afamà. M'afamà des del punt de vista material; des del punt de vista moral vaig tenir la satisfacció de veure la fi d'una immensa bretolada que havia durat massa i produiria conseqüències catastròfiques incalculables. La senyoreta Herscovitz també se n'alegrà —se n'alegrà per patriotisme, és a dir, per l'esperança que Alemanya entraria en la normalitat. Vaig marxar de Berlín i em vaig instal·lar a París. En travessar Alemanya, en tren, em vaig poder fer càrrec dels progressos immensos que havia fet durant la inflació el partit de Hitler. La proliferació del vestuari del partit era molt vasta.
A París vaig rebre una carta de la senyoreta Herscovitz en què em deia que li havien sortit unes taques a la pell; que havia vist el metge; que després de les anàlisis li havien diagnosticat una sífilis avançada; que el metge li havia proposat l'entrada en un hospital. Afegia que estava molt espantada; que l'espantava sobretot pensar en la seva família, de Leipzig, tan honorable; que li era absolutament impossible entrar en un hospital perquè no estava disposada a donar als seus pares un disgust tan gran. Li vaig proposar de venir a París, cosa que féu de seguida que tingué el passaport arreglat. No li costà pas gaire: tenia una gran habilitat per a aquesta classe de treballs. A París, vaig aconseguir, a base d'una recomanació de M. P., polític conegut, la seva entrada en un establiment clínic del Boulevard de Port-Royal, on la curaren. Una vegada adobada, París fou del seu gust: es posà a treballar, fou model de diversos escultors i es guanyà molt bé la vida. Entrà en una indepència total. Havent hagut de marxar de París per una temporada, que la feina allargà, quan hi vaig tornar, em digueren, a l'hotel, que la senyoreta Herscovitz vivia, que havia tornat a Alemanya. M'ho digueren amb una cara llarga, perquè aquella noia havia arribat a fer-se estimar.
Anys més tard, en plena segona guerra general, vaig saber la notícia de l'existència, a Alemanya, de camps de concentració, amb forns crematoris destinats especialment als jueus que no havien pogut emigrar. Un moviment fulgurant de la intuïció em féu suposar que la senyoreta Herscovitz havia estat cremada. Acabada la guerra, a través d'un organisme internacional radicat a Suïssa, vaig tractar d'assegurar-me'n. Em digueren que no es dedicaven a aquesta classe de treballs. Potser hauria estat més eficaç cercar les notícies a través de Leipzig. Però ¿com posar-se en comunicació, en aquells anys terribles, amb la zona russa d'Alemanya? Així passaren els primers deu anys. El pas del temps ho ha confirmat tot. Pobra criatura! Com més incert és el record, més dolorosa i tràgica és la catàstrofe final.
[Notes disperses]
A l'índex