Sobre l'amor físic
compartit

És impressionant la quantitat d'insensateses que en el curs de la vida s'han hagut de llegir sabre l'amor. Ara: quan es tracta de manifestar la insensatesa màxima, portada fins a l'últim extrem sobre aquest tema, se m'apareixen sempre a la memòria aquests quatre versos de «Les Rayons et les Ombres» de Victor Hugo:

Aimer, c'est comprendre les cieux.
C'est mettre, qu'on dorme ou qu'on veille,
une lumière dans ces yeux,
une musique à son oreille.

És indispensable realment ser un gran poeta romàntic per a transposar les coses de la vida a aquesta escala de demència catastròfica. És clar que, d'un home que ha escrit que l'art, c'est l'azur, se'n pot esperar tot, per mica mica que hom es distregui.

Potser convé posar-se, en aquest punt, en la realitat de la vida, en la seva limitació i les seves inevitables misèries. Si hom té la força de posar-s'hi, arriba a comprendre fàcilment que una de les coses més reals, autèntiques i veritables que poden succeir entre un home i una dona és l'amor físic, sensual –el plaer. No vull pas dir amb això que totes les altres formes de la convivència no siguin importants: ho són realment: són administratives, tranquil·litzants i cíviques. Poden estar impregnades de caritat, de conformitat i de beneficència. De vegades són molt doloroses. Altres, d'una mediocritat innòcua i trista. De vegades tenen una dialèctica frenètica i altres són humorístiques i altres, encara, grises. En la convivència humana, el punt més alt és el plaer, l'amor físic. La seguretat del plaer, la vivacitat de l'amor físic, produeix un doll de tendresa autèntica.

Parlant en general, en català, els versos seriosos sobre l'amor són un deliri d'inanitat.

Hi ha una gran quantitat de dones frígides –és a dir, de dones que no han trobat el seu encaix físic veritable i s'han lligat amb homes marginals, que acaben per ser-los indiferents i forasters. El mateix s'ha de dir dels homes respecte de l'altre sexe. La inhibició masculina, freqüentíssima, té el mateix origen. Sacralitzat el fet amb el sagrament i produït el lligam en l'etapa generalment més primària de l'existència, el sistema exigeix mantenir-se en aquest estat tota la vida. Així, en aquesta situació, l'existència de molts homes i de moltes dones esdevé al·lucinant. Aquesta paraula, que sembla purament del domini literari, es troba en la vida de les persones corrents –en la vida habitualíssima.

L'amor real i durable és el físic –el sensualment compartit. Les altres formes són o interès e literatura il·legible. Aquest entrellat complicadíssim forma, probablement, la base de la societat. Si l'atzar us permet d'entrar en la vida d'una dona sensualment intel·ligent, eficaç i no excessivament folla, no la perdeu de vista. No n'hi ha pas gaires. Les formes literàries més o menys sentimentals de l'amor o són criaturades o gagaismes. Les formes de l'interès són una simple comptabilitat.

Així com sol ésser corrent començar d'estudiar seriosament quan s'ha sortit de la Universitat, en les relacions amb l'altre sexe les coses comencen d'esdevenir serioses, generalment, quan el matrimoni s'ha convertit en fet. El desencaix sensual d'una parella es produeix d'una manera absolutament espontània i naturalíssima per les mateixes raons d'espontaneïtat amb què es produeix la il·lusió i l'afecte. Donar les causes d'aquests fets és impossible. Sovint a través d'un detall banal, insignificant, es descobreix un món insospitat i novíssim. És com un castell de cartes que cau estrepitosament a conseqüència d'una paraula pronunciada en un to que crispa.

Els matrimonis desencaixats sensualment ofereixen a l'observació psicològica i literària un panorama d'unes possibilitats inexhauribles. De vegades l'home té la sensació de la frigidesa de la seva interlocutora en l'ocasió més insospitada.

Ell. –Deixa'm besar-te aquí.

Ella.-No. Em despentinaries.

Ell. –Tanta importància hi dónes?

Ella.-Demà tinc hora amb el dentista...

Ell. –Tant se val...

Ella.-Tu diràs... No siguis ximple!

Una senyora pot descobrir que el seu marit és un indiferent sense que hi intervingui cap raó de pes ni vàlida des d'un qualsevol punt de vista. Ho descobreix per intuïció. No parlo ara de la sempre possible presència concreta o inconcreta d'una tercera persona en els afers d'una determinada parella. Parlo de la parella en ella mateixa, en la seva solitud estricta i precisa.

Quan arriba aquest fet, els dos cossos es van separant lentament –com si se separessin de puntetes. Viuen acostats, però la distància en què viuen és immensa. Llavors, el matrimoni és una corvée indescriptible Tota la vida! Per més curta que sigui, és inacabable, llarguíssima.

Un metge amic em diu:

–Una gran part de les dones frígides –n'hi ha moltes– són sàfiques potencials...

–Algunes sí, totes no! ¿Vols dir que més aviat no depèn d'una falta d'encaix sensual concret?

–La renúncia a la maternitat, sobretot la renúncia a un possible segon fill, és un senyal de frigidesa.

–Possible. Tu ho deus saber. La meva idea només és que, atesa la falta d'encaix, les manifestacions de la frigidesa poden ser variadíssimes i sempre fatals.

Llegeixo, en un paper escrit en anglès, titulat «The last decalogue», paper que té un desagradable color purità, aquests dos versos:

Do not adultery commit,
Advantages rarely comes of it.

Però si en un determinat acoblament l'amor no és compartit, ¿què és el que evitarà que l'adulteri o una qualsevol forma d'escapisme eròtic sigui la principal obsessió de la situació matrimonial?

Tant els sistemàtics apassionats –en aquest país molt rars– de la lectura de la Bíblia com els qui tenen d'aquest llibre una idea més precària saben que, en la seva concepció general, l'adulteri és considerat l'acte més horrible i repugnant –més criminal que es pot cometre.

La idea que l'amor és un ímpetu, l'impetigen, i, per tant, que aquest sentiment és la flor i nata de la joventut, limitat a la joventut, existent purament en la joventut, és una concepció que no té cap fonament, literalment falsa. De vegades, en els primers decennis, la pesantor de la vida i la realitat eròtica és feixuga i complicada. «La chair est triste, hélas!» –escriví el poeta–, i així hom desitja l'arribada dels anys a venir per treure's l'obsessió de sobre i quedar alleugerit i menys pesant. Però aquest desig és una pura il·lusió de l'esperit i és en els decennis darrers que, en aquestes anfractuositats, els homes i les dones poden cometre les més perilloses i delirants irrisorietats. Totes les persones en possessió d'alguna experiència de la vida tenen una abundant documentació del que en francès s'anomena el retour d'âge... en els altres. L'amor, les anomenades passions de l'amor, emplenen la vida de cap a cap amb més o menys intensitat, però amb una força real. La degradació de la vida no esvaeix res. La impossibilitat del contacte físic, accentuant, en molts casos, en certa manera, la imaginació, pot crear situacions ridícules, absolutament grotesques, d'un gagaisme sinistre, sovint repugnant. L'òpera bufa i en general el teatre de tot arreu han recollit amb més o menys superficialitat, de vegades amb una nota trista, de vegades d'una manera sarcàstica, aquests impressionants espectacles. En la nostra manera de parlar, no tenim, almenys que jo sàpiga, una locució per a significar el retour d'âge, però el poble descriu aquesta situació dient que, de la cintura per amunt, els homes envelleixen tan lentament com les dones de la cintura per avall.

L'amor físic compartit és la forma de l'acoblament que crea ràfegues de tendresa considerable. Aquesta tendresa es pot convertir en hàbit. Aquest hàbit, si es manté en el temps, és l'única força que pot contenir les irrisòries vel·leïtats eròtiques dels anys darrers i crear una vellesa normal, lleugera, irònica sense fel, plàcida.

Molts observadors i escriptors han recollit el tòpic corrent sobre les dones l'origen del qual és atribuït a les estadístiques mèdiques. En la convivència real, la quantitat de dones frígides i d'homes inhibits sembla que és enorme. Això no vol pas dir que objectivament ho siguin. Ha resultat així perquè l'encaix no s'ha produït, o sigui que –per dir-ho vulgarment– la clau era per a un altre pany i el pany era per a una altra clau. Davant aquesta enorme massa eròticament immòbil, hom accepta que hi ha un petit tant per cent, petitíssim, de dones que tenen un positiu interès i un altre tant per cent, gairebé tan petit com l'anterior, en què la convivència és perfecta. Jo no sé pas si aquestes xifres tenen una realitat. És possible que el percentatge de parelles fredes no sigui tan elevat com de tots cantons s'afirma. Moltes persones creuen que els elevats percentatges d'invertits donats per Marcel Proust són excessius. Potser es podria dir el mateix sobre els percentatges de la convivència.

Així, tot el problema consisteix, en definitiva, a atrapar el pany precís de la clau, o sigui la clau del pany. És potser una esquematització excessiva a la qual caldria afegir els altres positius elements inseparables de la paraula amor. En tot cas, aquest és, potser, un dels més grans problemes de la vida. Resoldre'l és difícil: adonar-se de la seva importància, encara més. Per a veure-ho clar cal tenir, potser, una certa experiència... Jo m'atreviria a donar aquest petit consell: si trobeu una dona d'aquestes, no la deixeu perdre! En les qüestions d'amor, l'única cosa realment important és l'amor físic. Quan l'amor físic existeix, totes les altres formes es produeixen. L'amor platònic o immòbil és una forma de fatxenderia, generalment preciosista, avorridíssima, narcisista i anormal.

L'amor –diuen (ara han sortit molts llibres)– és una creació del cristianisme –del feudalisme cristià. L'amor real (físic), de cap manera. És un fenomen prehistòric enquistat, que durarà mentre hi haurà homes sobre la terra. L'amor físic és l'única defensa humana contra l'avorriment vital.

L'amor físic compartit pot arribar a crear, entre dos éssers humans, un diàleg –cosa singular, raríssima.

L'amor físic –és a dir, el compartit– és l'única forma de l'amor que tendeix a la monogàmia –és a dir, a la satisfacció. Totes les formes poligàmiques impliquen una mera superficialitat de relació –una insatisfacció permanent i continuada.

L'amor físic compartit és incompatible amb la poligàmia.

L'amor físic compartit és incompatible amb l'amor lliure.

L'amor lliure és una manera infantil, aparentment desvergonyida, de parlar de l'amor inexistent.

El bordell és el negoci popular de l'amor, l'explotació de la misèria. Des del punt de vista de la seva finalitat rares vegades reïx. El bordell és espantós, horrible.

El matrimoni és la sacramentalització de l'amor físic. Si aquesta forma no existeix prèviament, el matrimoni esdevé una nosa llarga i terrible. De tota manera, el sagrament no en treu ni hi porta res –no fa més que augmentar externament la importància de la lluita contra la solitud.

L'amor físic no està afectat per cap incident: –ni per l'edat, ni pels diners; ni pel que s'anomena la bellesa, etc. Dura sempre. És compatible amb moments de terrible desafecte. És incompatible amb la indiferència.

L'amor físic elimina el sentit del ridícul. Quan aquest fet es produeix en una societat constituïda –és a dir, secreta– pot arribar als actes més abjectes.

Entre molts altres aspectes, el bordell és el negoci popular de l'amor, que es pot matisar de benevolència. «Resurrecció», de Tolstoi. Molta gent ha freqüentat la institució pensant en la redempció d'una Maslova qualsevol –que generalment ha resultat (la redempció) una falsa alarma completa.

L'amor real –o sigui el físic– és una alternació de titil·lacions cordials i d'odis portats sovint fins al roig blanc. Això és l'amor.

L'amor real és una alternació de coses elevades i de moments d'abjecció inenarrable.

La lluita de la societat –de l'Estat, de l'Església– contra l'erotisme es troba en la base de tots els estats personals de misèria psicològica i d'infelicitat, encara que sense oblidar la hipocresia.

L'amor real és inseparable de la pornografia.

L'amor físic és l'única forma de la fatiga que fa dormir. Dormir és importantíssim.

La gelosia que aviva el desig és important i positiva. La gelosia que l'abalteix i el refreda és un desastre.

Les dones més tristes i angoixades que he conegut són les que la vida ha portat a haver de mantenir una posició idealista –de vegades en una etapa llarga, sovint tota la vida. En relació amb aquest fet, que possiblement és cert, una cosa que generalment parlant fa una gran impressió és veure la capacitat enorme de les dones per a la conformació. De vegades em sembla que les dones tenen una idea del temps –de la durada de la vida– més vaga que els homes. Les dones formen l'entrellat de la societat. La societat, com a tal, no té idea del temps. La noció de durada és purament individual –quan existeix.

Els records morals (ètica) i els records més o menys pornogràfics –més que menys.

Els records diríem heroics, de sentit elevat, les accions de volum important, teatrals, triomfants, es panseixen ràpidament i fa l'efecte que en la memòria s'arnen. En canvi, els altres records tenen un relleu, una presència, una obsessió, sovint una possibilitat d'amplificació superior a l'estricta realitat. Així és feta la naturalesa humana.

L'onanisme és una forma en definitiva normal de l'activitat eròtica. Les persones que no poden projectar –per falta d'encaix– una pròpia i personal expressivitat eròtica s'hi han de dedicar fatalment. N'hi ha moltíssims. En definitiva hi ha o amor físic resolt o onanisme que pot tenir una immensa quantitat de matisos mentals i onírics, fonamentats o purament fantàstics. És una forma d'activitat molt semblant a l'elaboració poètica. L'ideal seria que la naturalesa hagués repartit les projeccions eròtiques amb més igualtat, d'una manera més ben compartida. La naturalesa, però, no obeeix a cap principi moral ni a cap llei humana concreta perceptible.

De vegades se sent dir: «Els qui no s'estimen no trenquen mai».

A primer cop d'ull, l'afirmació sembla una paradoxa superficial. És una realitat evident. La mediocritat és infrangible.

La tendresa real, mantinguda, persistent, té per origen l'amor físic. És la seva conseqüència fonamentada, explicable i normal. Entre persones desconegudes no hi pot haver tendresa encara que siguin casades.

Com que algunes persones que potser llegiran aquestes notes tindran a la memòria la lectura de «De l'amour» de Stendhal, potser convindria aclarir un equívoc.

En el primer capítol del llibre primer d'aquesta obra, Stendhal afirma l'existència de quatre classes d'amor perfectament diferenciables: l'amor-passió, del qual donà innombrables exemples en la seva obra italiana; l'amor-gust, o sigui de bon gust, el de la societat de París de vers 1760; l'amor físic; l'amor-vanitat, que és el de França generalment parlant. Posa un exemple d'amor físic en aquesta frase: «En una cacera, trobar una pagesa fresca i bella que fuig bosc enllà».

Ara bé: el sentit que Stendhal dóna a les paraules «amor físic», no té res a veure amb la significació que tothom estableix avui en aquestes paraules i jo concretament. L'amor físic és l'amor de rendiment eròtic, és a dir, compartit, que és l'únic que parlant objectivament existeix –en el sentit de no ser una aventura incerta, de vegades catastròfica, molt sovint pesadíssima, tot i que de vegades pugui ser una aventura econòmica i social de positiu rendiment.

L'amor físic col·loca a segon o tercer terme els factors històricament separatius, tan sovint (superada l'etapa de la foguerada) contraris a la convivència, com per exemple les diferències d'herència i de formació religiosa, o les de procedència nacional, o les de classe o les de pell. L'amor físic és, potser, l'única força capaç de rompre el tràgic i freqüentíssim narcisisme, que és un fenomen natural i que a més pot trobar, en els factors separatius al·ludits, una font inesgotable d'existència.

L'amor físic elimina de la tendència a l'acoblament monogàmic (única forma de l'amor real) la sinistra obsessió de la bellesa diríem estàtica o, si voleu, artística. Aquesta classe de bellesa passa molt alta, és raríssima i la seva fugacitat és indiscutible. La bellesa és cosa de les estàtues, és una realització oposada a la monstruosa realitat de l'espècie. En la vida, hi ha moltes coses infinitament més importants que la bellesa artística. Aquesta bellesa pot ser una cosa positiva quan és un incentiu de l'erotisme. En canvi, potser no hi ha res més espantós que haver de conviure amb una dona pagada de la seva bellesa (bellesa que moltes vegades no és res més que un producte de l'opinió aliena) o amb un home idiotitzat per la mateixa fantasmagoria.

Els fills no són cap obstacle en les situacions basades en l'amor físic. L'amor compartit assegura l'atenció dels fills –atenció que moltes vegades és incerta o merament social o descurada i freda. És clar que una abundància excessiva de fills és un desori permanent, un obstacle a la marxa normal dels homes i les dones sobre la terra. En aquest cas, el pare de família es converteix en una espècie de patriarca oficial i pintoresc, en una espècie de patriarca de diploma i de carnet, i la seva esposa es torna la senyora del patriarca –vegetal, arrasada, evaporada, exhalant una espècie de conformació callada, macilenta i en general massa limfàtica.

Si en la vida es té la pretensió de no ser objecte d'un nombre excessiu de dificultats i de contratemps, és potser un error projectar sobre l'amor, sobre les dones –i sobre els homes–, massa sublimitats, miratges, hipèrboles, etc. De res, massa. Però també és un error caure de l'altra banda, en un prosaisme desproveït de tota forma de gràcia. Atès que l'acoblament es produeix, en realitat, per imposició de la naturalesa, potser val la pena de no augmentar els perills de l'atzar amb la inatenció personal. L'acoblament sense, almenys, l'amor físic és un calvari. En una carta, Madame de Sévigné ha escrit una frase que coneix molta gent i que potser per això s'oblida: «EI món de l'amor és ple d'històries tràgiques». Sospito que aquesta frase vol dir que el plaer és un luxe, potser el més gran de tots –i per això mateix no gens fàcil de trobar.

En una carta d'Anton Txèkhov al seu germà Michel, que fou el seu primer biògraf, es poden llegir aquestes ratlles que tradueixo dels textos responsables de l'edició d'aquest autor, a «La Pléiade».

«En la vida de família, l'element essencial és l'amor, l'atracció sexual, una sola carn i tot el restant, és poc sòlid i avorrit.» La carta està datada del 26 d octubre de 1898. Època de la guerra de Cuba.

Em fa gràcia que el nom de R. P. Txèkhov figuri en l'índex d'aquest llibre amb un text corroboratiu. És un gran escriptor, que en el curs d'aquest segle ha contribuït a la destrucció –a escala mundial– del barroquisme literari, del manierisme rebuscat, noble, engolat, inflat i fals. Txèkhov fou un gran admirador de Tolstoi. Considerà que Dostoievski és un autor pretensiós i confús. Fou metge, escèptic. Morí al balneari alemany –molt jove– de Badenweiller. Fou traslladat –mort– a Moscou en un vagó de càrrega destinat al transport d'ostres. El vagó deia «Huîtres».

«Hors de l'Italie –escriu Stendhal en "De l'amour"– on aime mieux la conversation des hommes.» És molt ben observat, però, al meu modest entendre l'afirmació no passa de ser una veritat tendencial, que l'escriptor vol fer genèrica pel seu gran amor a Itàlia. Una conversa basada en l'amor compartit es pot trobar a tot arreu, encara que potser és més rar. El fet ens hauria potser de donar a entendre que, quan es troba, el més prudent és no badar ni anar-se'n per les branques.

Contra el fiasco eròtic –és a dir, contra el que els castellans anomenen el gatillazo, origen de les més desagradables, obscures i insolubles tragèdies de l'acoblament–, només hi pot lluitar, amb fortuna, l'amor físic (compartit). Els substituts utilitzats per a fer passar per ull el fracàs no són més que això: substituts, pures criaturades verbals, confuses, inintel·ligibles.

La sensibilitat dels homes i de les dones pels diners –en el nostre país com en qualsevol altre– és fabulosa. En l'amor, els diners –amollats en la forma que sigui– tenen un pes considerable. Quan en l'amor hi ha diners pel mig, el sentiment i l'interès baixen. L'amor físic és potser l'única forma d'aquest sentiment en què els diners tenen menys importància –sovint gens.

Les persones que coneixen una mica Itàlia deuen haver observat que els italians utilitzen rarament la paraula amore, en el seu llenguatge col·loquial. La paraula amore és considerada literària, acadèmica, artística, etc., pedant. Per a donar a entendre el significat de la paraula amore utilitzen la paraula amicizia i la paraula avvicinar per a donar a entendre que el procés està molt avançat. Des del punt de vista de les meves idees sabre l'amor, aquestes substitucions tenen un gran interès perquè tenen un sentit tan clar.

Josep Maria Junoy, que odiava Wilde però coneixia la seva obra molt bé, en reportava aquests mots: «L'home es casa perquè està fatigat; la dona, perquè és curiosa. La decepció mútua és completa». D'una manera absoluta, però, la descripció no és pas certa. Hi ha una petita excepció: les relacions basades en l'amor físic (compartit).

Contra la força –sempre en tot cas relativament vaga– de l'amor físic hi ha, és clar, l'embat de la plasticitat dels sentiments. Tot, en aquest món, és relatiu i es poden donar els canvis més insospitats i imprevistos. Però és gairebé segur que si en les formes banals i corrents de l'amor aquesta plasticitat en forma la mateixa naturalesa, generalment ignorada i clandestina, en les relacions basades en l'amor físic la plasticitat a què al·ludíem té menys percentatge i pot quedar molt reduït.

Tot és un misteri, i, a mesura que hom va avançant en la vida, el misteri es torna més misteriós. Un dels més grans misteris és la psicologia humana i sobretot la psicologia femenina. Potser l'única clarícia que es pot produir en aquesta manera d'ésser és la que origina –o en tot cas la que pot originar– l'amor físic. Hi pot haver, en aquesta forma de l'amor, molta coqueteria, molt de convencionalisme, però potser és la que en conté menys. La coqueteria, fins i tot la més ben dissimulada, és, entre persones normals, fatigosíssima.

Les dones coquetes són, a la curta o a la llarga, una mica carregoses. Depèn de la paciència. En aquest país, no hi ha cap dona coqueta que no hagi estat copiosament enviada a fer p... (amb discreció, s'entén). Sí, les dones coquetes arriben a engavanyar gairebé tant com les dones bigotudes, severes i rígides, o més. Si l'una és pesada, l'altra encara més viceversa. En els homes es produeix la mateixa correspondència: hi ha el coqueto i l'estaquirot enravenat i sever. Davant aquestes produccions, in medio veritas, que diuen els capellans. En el matrimoni, la dona coqueta sense l'encaix físic –encara que l'oasi sigui intermitent– ha d'ésser realment difícil. Els puritans –que en aquest país van lligats sempre amb els guardiacivilistes– diuen que, socialment, el matrimoni com a sacrifici, com a pena, és exactament la columna clau de la societat. Tenen raó: el matrimoni és un fet de la cultura, contra el relaxament de la naturalesa. Ara, el matrimoni com a pena, si no és, encara que només sigui lleugerament, amorosit per l'amor físic, resulta fatigosíssim. No es pot demanar massa. El que demana massa no obté res.

La creu del matrimoni... Sobre aquesta història s'han escrit molts de llibres, la verbositat que s'hi ha projectat ha estat immensa. És una verbositat que fa segles i segles que dura, que durarà sempre. No es podria pas negar –em sembla– que sentir-se una víctima no pugui produir una quantitat major de plaer. Aquest plaer és un fet establert en la vida moderna, sobretot per Dostoievski i després per Pirandello: «Il piacere dell'onestà», etc. De tota manera, és una creu insigne, i, si dintre de la creu no es produeix la compensació de l'amor físic compartit, és molta creu –una creu pesadíssima.

De vegades les dones exhalen tanta coqueteria, que fins i tot mantenen aquest to en els moments més impensats i aberrants –en el moment, per exemple, d'anar a donar el condol a la casa d'un mort. Per més navegat que hom sigui, en la vida, la sensació de sorpresa és inenarrable. Aquesta sorpresa deu provenir, segurament, de l'estranyesa que ocasiona veure la reflexió i el pensament endogalats, en molts casos, pel que hom ha après en l'entregent, pel pes de la vida social, en els costums, en la ficció de la vida de relació, que és un impressionant teatre que es pot constatar en els éssers més infantils i primaris.

La divisió entre éssers humans sensuals i éssers humans voluptuosos és certa. Se'n podrien potser establir les diferències –amb una determinada quantitat d'observació i el temps corresponent. Deixant les coses per sobre, els primers són els ràpids; els segons són els lents. Els primers –em sembla– són la creació de segles i segles de bordell –les bèsties de la institució. Els altres ho tenen potser més ben entès La voluptuositat és probablement inseparable de la monogàmia. És incompatible amb l'amor lliure.

Una cosa important potser és no deixar-se enganyar –no deixar-se enganyar mai– per la bellesa estètica o artística. Les anomenades dones belles fan un gran efecte –però sobretot fan un gran efecte en un saló, a la llotja d'un teatre, al restaurant. Creure que la condició indispensable d'una dona, per a unir-s'hi, és la bellesa artística, que aquesta condició ha de passar per sobre de totes les altres –cosa que en aquest país creu tanta gent, a causa del gruix de morbidesa eròtica que sol transportar amb tristesa–, produeix grans desil·lusions. Les dones –i els homes– tenen condicions excelses que no tenen específicament res a veure amb el cromo habitual (diferent en totes les èpoques) de la bellesa. Les dones i els homes són uns purs monstres en general impresentables. La bellesa és cosa de les estàtues. Aquesta frase, l'he escrita algunes vegades, encara que amb poc èxit.

Atès que la pell és la cosa més profunda del cos humà, la incompatibilitat de pellatges és un fet seguríssim. La incompatibilitat de pellatges és el narcisisme. El narcisisme és molt vast i, encara que hagi estat considerat com un fet predominantment masculí, és un fenomen general a tots dos sexes. La tendència a enamorar-se d'un mateix, a través de la pròpia imatge –els poetes n'han parlat copiosament–, implica una catàstrofe en l'encaix físic. El narcisisme és un anhel titil·lant i dramàtic devers l'amor físic.

Si en definitiva l'amor físic és una forma de mútua adoració, aquesta agradable invasió fa comprendre l'egoisme aliè. L'egoisme és una manera de fer les coses que, entre les persones conegudes, les saludades i fins i tot entre les persones amigues, produeix una desagradable crispació. Entre persones lligades per l'amor compartit, l'egoisme ni tan sols es planteja, perquè és una forma una mica enrevessada, però certa, de la generositat i del bon cor. En l'amor compartit, tot és abundància; en l'altre, tot és precari i esquifit. Mentre hi hagi amor compartit hi haurà egoisme. L'egoisme aliè sol produir la pròpia felicitat. És una història molt antiga. La supressió de l'egoisme és impossible fins i tot en els règims més pressionats per la moral esquifida.

Aquestes notes són molt antigues. Moltes foren escrites a París el 1924-1925. Ara els diaris i les revistes de París comencen a parlar del doctor Freud i tímidament insinuen que aquest senyor (que, segons llegeixo, viu actualment refugiat als Estats Units, època de la segona guerra) ha elaborat una tesi sobre el pes que té, en els homes i en les dones, la sensualitat. Hi ha aportat, sembla, molta documentació. Vull confessar que res, per ara, no m'ha impulsat a llegir els papers del doctor Freud. I no pas, precisament, per alguna raó d'incompatibilitat o de desafecte apriorístic per la seva obra. Al contrari. L'esforç de Freud és important, però la meva petita experiència em porta a creure que els papers escrits no donen més que un petit reflex de la realitat que pretenen descriure –sobretot si les descripcions són fetes amb mètode professoral i acadèmic. És a dir: jo crec que no hi ha cap necessitat de llegir Freud, perquè els homes i les dones, sobre la matèria estudiada per aquest senyor, en saben molt més –que literalment en saben un niu, per dir-ho amb la magnífica locució corrent. L'experiència personal i l'observació de la gent ho demostren a cada moment. Aquesta nota –insignificant–, l'havia d'escriure perquè tots aquests escrits sobre l'amor es publicaran un dia o altre (potser) i per prevenir la posició que es podrà tenir sobre aquests escrits en aquest país de persones tan vives, en un país en què fer de viu és un professionalisme com un qualsevol altre professionalisme social.

Aquests escrits sobre l'amor físic, que no són una exaltació, sinó una simple constatació de la realitat de cada dia, no exclouen pas, ni de bon tros, el meu respecte per les situacions de castedat, deliberada i voluntària, que es poden observar en l'existència. El meu respecte és total, sobretot –repeteixo– si la castedat és deliberada. L'altra, la castedat perquè no s'hi pot fer menys, em sembla poca cosa –potser res–, una simple incidència de la terrible limitació de la vida. L'amor físic compartit és rar i difícil. Ara, és perfectament constatable que hi ha persones interessades, obsessionades, a portar a cap alguna cosa important, voluminosa o fina i delicada en la vida, que tendeixen a la castedat. N'hi ha poques. Són rares. Voler alguna cosa en la vida, dedicar-hi totes les hores, les nits i els dies, és absolutament excepcional. (Vegi's el text de Huxley en aquestes «Notes disperses».) Són aquestes persones que més aviat tendeixen a la castedat. No em trobo pas en la disposició d'afirmar que aquesta situació sigui sistemàtica, és a dir, que una cosa sigui en funció de l'altra. En tot cas l'obsés tendeix al monografisme, per la mateixa raó separativa que l'enamorat tendeix a no veure més que el que té al davant. Els homes i les dones tendeixen a la mediocritat. La castedat, en tant que antimediocritat, és infinitament respectable.

La definició d'Aristòtil de l''ésser humà –un animal racional– és una conseqüència típica de la tendència que tingueren els grecs antics devers la generalització –la tendència a la generalització que ha estat tan fructífera a la ciència i ha creat, en definitiva, les lleis físiques. Ara, és una mica arriscat voler fer entrar la naturalesa humana, la manera d'ésser dels homes i de les dones en els enquadraments generals. L'observació demostra –l'observació propugnada per Aristòtil–, potser fa veure, més aviat, que l'ésser humà és racional només excepcionalment i que, generalment parlant, és un animal sensual. Parlant en general –o sigui amb les excepcions possibles, que mai no són abundants.

L'amor físic dels altres té l'avantatge, per als observadors, de no entremetre's en les seves preocupacions. Vull dir que la seva importància consisteix a no tenir-ne cap. És una qüestió merament personal –marginal i personal. Totes les altres formes de l'amor són extravertides, tendeixen a projectar-se a l'exterior i poden esdevenir –per als altres– l'avorriment còsmic, la llauna pura i inqüestionable.

«Les dieux, dit Platon –escriu Montaigne en l'assaig "Sur des vers de Virgile"– nous ont fourni d'un membre inobédient et tyrannique, qui comme un animal furieux, entreprend, par la violence de son appétit, soumettre tout à soi. De même aux femmes, un animal glouton et avide, auquel si on refuse aliments en sa saison, il forcène, impatient de délai, et, soufflant sa rage en leur corps, empêche les conduits, arrête la respiration...» Aquesta referència s'hauria d'haver posat al principi d'aquestes notes sobre l'amor, immediatament després dels versos de Victor Hugo de «Les Rayons et les Ombres», perquè en formen el substràtum. Si no ho férem, és per desordre personal, simplement. Ben mirades les coses, però, potser no hi haurà cap inconvenient a posar-les més avall, en aquest lloc precís, perquè en definitiva, després d'haver donat tantes banals i frívoles voltes a la qüestió, sempre s'arriba al mateix. En realitat, la qüestió comença quan, partint de la realitat descrita per Plató, s'inicien les diferències. En les coses humanes, la diversitat és universal i decisiva.

La solitud és tan forta, és tan consubstancial amb els éssers humans, que hi ha moltes persones que trobant-se en el tedi oceànic de la solitud es resisteixen a deixar-se estimar. Tothom en coneix. És molt difícil de descriure aquest estat d'esperit, però n'hi ha que estan convençudes que si fossin estimades serien destruïdes. Els homes i les dones estan destinats a la destrucció –però només s'accepta que, aquesta destrucció, no la produeixi un qualsevol, sinó un ésser precís. Aquesta tendència separativa, la pot produir el pellatge –el pellatge físic–, i aquest potser és l'origen de la timidesa càndida i l'origen parcial del narcisisme. És realment un gran plaer rebutjar determinades invasions i és un gran dolor no disposar de les invasions que hom voldria. El narcisisme absolut va, però, molt més enllà del pellatge i afecta la naturalesa humana entera. Seria difícil i llarg de descriure; no abunda pas gaire en el país, però potser no és raríssim.

Que la densitat social augmenta la solitud és un fet evident. L'abundància humana fa tot diàleg cada dia més difícil.

Tinc una tendència a no creure que l'origen de la misantropia sigui sempre la insatisfacció filosòfica. Penso en els dos versos-clau de «Le Misanthrope» de Molière:

Belle Philis, on désespère
Alors qu'on espère toujours...

Quan, a París, ja fa alguns anys, freqüentava el teatre del Vieux-Colombier circulà una definició del personatge de Molière, el misantrop, per Copeau, que al meu entendre és lapidària: «C'est un monsieur qui veut parler à une dame et qui n'y arrive pas».

Comptar les persones que es troben en aquest cas seria llarguíssim i, sospito, no gaire agradable.

La il·lusió amorosa–és a dir, l'amor físic– crea la bellesa femenina. A través de les altres formes d'amor, la il·lusió no es produeix i, per tant, la bellesa queda reduïda a la presentació merament externa –estètica.

L'amor físic va lligat, és inseparable de l'esperit. Una dona lletja amb esperit és infinitament més important que una dona bella fava. Una dona lletja expressiva amb la boca, els ulls i el nas plens d'esperit, és una meravella. En els països del barroc, el mite de la dona exclusivament bella, però sense res més, ha produït desgràcies immenses. El mite encara dura. És horrible.

L'expressivitat d'una dona accentua sobretot la malícia i la sàtira, que són la sal de la vida. La sàtira de les dones no és altra cosa que el pur bon sentit, l'horror de la vanitat, de la pedanteria, de la infatuació, de la hipèrbole, etc. Aquestes qualitats poden arribar a donar a una dona el sentit còmic, que es una cosa excelsa. El sentit còmic alleugereix la vida. La seriositat sistemàtica la fa pesadíssima.

La ironia és un ingredient –quan existeix, és clar– que dificulta l'entregent entre homes i dones. La ironia sempre tendeix a convertir la persona que suposadament la posseeix en un ésser misteriós i incòmode. Abans de casar-se, la ironia que es pot haver produït en la parella és perdonada fàcilment. Després del matrimoni és més difícil. De vegades es pot convertir en una nosa familiar, que, com totes les noses, pot ser molt engavanyadora. Pot arribar a convertir-se en un abscés. L'amor físic (compartit) és incompatible amb aquests convencionalismes en definitiva ridículs.

L'amor s'ha comparat, en totes les èpoques, amb el mar, amb la inconstància del mar, les molèsties que produeix, les angúnies que sovint projecta. Aquesta comparació ja significa, per ella mateixa, que l'amor és, generalment parlant, un desastre molt vast, l'origen a tot arreu, d'incomptables misèries. L'amor pot tornar els homes i les dones absolutament miserables. Hom se sol prendre l'amor seriosament, però no sembla pas que el resultat ho confirmi. Els homes i les dones, que, segons diuen, som molt vius, hi apliquem tota classe de mètodes pensant en l'eficàcia, de vegades molt complicats i confusos. Generalment, aquests mètodes, a la curta o a la llarga –més a la curta que a la llarga–, es demostren inservibles, fallen. El mètode menys utilitzat és l'atracció mútua física –compartida. És el més directe i senzill. L'única forma de l'amor que no s'assembla amb la monstruositat del mar és la forma física. Aquesta forma d'amor també es pot dissoldre i passar avall, certament. Què és el que no desapareix i fuig en la vida? Però, si aquest fuig i se'n va, ¿què serà de les altres formes de l'amor? La vida és poc divertida, d'escassa amenitat, pesada. Accentuar, amb l'amor, la seva pesantor és un error fatal, estranyíssim.

Descripció de la dona romana feta pel novel·lista Corrado Alvaro, que tradueixo: «Cura excessiva d'ella mateixa per amagar la pròpia frigiditat, vanitat immensa cultivada des de la infantesa, terrors religiosos i clericals, avidesa, sentiment d'inferioritat si no va vestida amb una elegància extremada, fàstic de l'home perquè l'ha vista en actituds antiexhibicionistes...». Oh, el Mediterrani! Complexitat immensa!

La perfecció prodigiosa del sistema literari i de l'estil de l'escriptor Joaquim Ruyra fa suposar l'existència d'un temperament molt voluptuós i la contrapartida social d'una sensualitat ofegada, secreta, refoulée; es pot veure en frases com aquesta: «Platges fines i coixinoses, com els flancs d'una verge» («Pinya de rosa», volum II, 206). Podríem citar-ne d'altres. La paraula «coixinosa» és horrible (Ruyra tingué un fons de mal gust), però és molt significativa perquè és d'un erotisme explícit. Els coixins dels flancs d'una verge –o d'una dona encara que no ho sigui tant– impliquen una visió molt clara del que diem. El pintor Sunyer, que fou un gran voluptuós, com a artista i com a home, l'hauria compresa i n'hauria tret el rendiment. La llàstima només és que Ruyra no s'hagués adonat que «coixinosa» és horripilant i sagristanesc. Hauria d'haver escrit la frase d'una altra manera i li hauria estat de més utilitat per al que indubtablement volgué dir. L'erotisme de Ruyra és vulgarot, o sigui normal, però dens.

Stendhal és potser l'observador de la vida francesa, en el que aquesta vida pot tenir de permanència, que ha escrit més vegades que el que agrada realment al francès és el vodevil. Aquest gènere teatral féu el ple en els anys de les més embafadores convenances, de la més asfixiant respectabilitat: en el segle passat. Al català, el vodevil li agrada enormement, com pogueren observar les persones de la meva edat en els anys de la nostra joventut. El vodevil és la contrapartida de l'acoblament frustrat. L'àrida frustració de la pornografia íntima, positiva i normal, porta inevitablement a aquests esclats de pornografia pública, trista i abjecta. No ens podem moure d'aquests dos extrems animals.

Sobre les il·lusions, el millor que he llegit es troba en les pàgines 46 i 126 del volum primer del «Zibaldone» reduït, de Leopardi, editat per Le Monnier, de Florència. Resulta, només, que després d'haver llegit les coses més inqüestionables, més decisives i més precises sobre i contra les il·lusions, és quan són més abundants i se'n tenen més.

[Notes disperses]

Del narcisisme, se n'ha escrit i parlat molt, des de la més gran antiguitat. Se n'ha escrit, sobretot, davant el resultat produït per l'horror, la repulsió que en els homes i en les dones produeixen determinades formes de la realitat –que donen per resultat un retorn a si mateix, una cautela davant l'extraversió, una complaença en si mateix que porta l'ésser humà a emmirallar-se a l'aigua o al mirall com si la tendència fos la felicitat. En canvi, s'ha escrit i parlat menys del procés que porta a aquest resultat.

Tant en els homes com en les dones, el narcisisme és un instint físic decisiu, molt important. Aquest instint es pot manifestar d'una manera aclaparadora, quan davant les realitats de l'existència hom queda com atabalat i arrasat. Aquest deu ésser, potser l'origen de molts suïcidis. Els animals no se suïciden mai; s'adapten a la realitat. Hi ha persones que de vegades se suïciden, persones generalment sensibles, per inadaptació, per fugir de la realitat. Com més sensible és un ésser humà, més pesant és la realitat. Ara: fixar les característiques de la sensibilitat humana és una qüestió molt complicada.

Hi ha, però, un narcisisme més limitat, més humà. Aquest instint es manifesta, sobretot, en els intercanvis de l'amor, en l'aproximació dels sexes complementaris. L'instint comença en els primers moments de l'aproximació. Tots hem sentit dir a una noia o altra: «Aquest jove no em ve de gust, no m'agrada». El mateix ho hem sentit dir a un o altre jove respecte del sexe que se li ha posat davant. Tot això és tòpic i vulgar. Endevinar els efectes del narcisisme que us envolta en aquests moments és molt positiu. La qüestió, en aquests moments i per intuïció, és saber triar

En les qüestions de l'amor el narcisisme no és una posició mental; és un impuls de repulsió produït per una sensació física considerada intuïtivament possible, per no dir indefectible. És una repulsió produïda pel contacte de la pell, que és la cosa més profunda que té el cos humà –vull dir que és una catàstrofe dels contactes més elementals. En aquesta avinentesa saber triar amb decisió és extremament remarcable. Pot contribuir a fer tolerable el pas d'una o dues persones per aquesta vall de llàgrimes.

De vegades, però, aquesta decisió no existeix. Els culturalistes s'haurien de desprendre de l'axioma segons el qual les intuïcions són tan corrents com en altres persones són corrents els judicis prudents i cauts. Les intuïcions són rares. Les decisions encara ho són més. Així una bona part de les persones s'uneixen sense ni tan sols pensar en el narcisisme immancable. Quan la unió és un fet í es produeix la llibertat sensual, hom descobreix el narcisisme, que, en moltíssims casos, fa estralls. Les pells humanes no s'avenen, es revolten, la seva enquadernació és impossible. Descobrir-se aquesta incompatibilitat després del matrimoni és irreparable. És una unió de desconeguts dedicats a l'odi mutual, sistemàtic i vitalici. El narcisisme hauria de ser la primera causa del divorci legal, precisament perquè és un contrast sense solució, irreparable.

En una situació de pells favorables al contacte, la superposició dels peus –per posar un exemple– és potser, racionalment parlant, una mica massa cofoia, però agradable. En alguns casos, el contacte d'uns altres peus fa tremolar –fa basarda. En les qüestions de l'amor, la pell és infinitament més actuant que totes les formes de la dialèctica mental més treballada –tant si es tracta de la bellesa, de l'interès, de les conveniències o de la tendència a l'hàbit. Si les pells no es poden enquadernar, totes aquestes meravelloses reflexions cauen. Quan es produeix el narcisisme, la bellesa física o somiada –més aviat somiada que física– no té cap importància. Les altres reflexions encara en tenen menys. En realitat no en tenen cap. I aquest és el calvari matrimonial, que és molt més difús que no sembla, sobretot en els països que porten a sobre tants segles del barroc habitual.

La unanimitat de la pell crea l'afecte. Una dona pot agradar enormement, sense produir cap sentiment d'afecte. Quan l'afecte no existeix, vull dir quan les pells no es componen, les sensacions són purament mecàniques Es la prostitució normal i habitual. Quan entre un home i una dona no es produeix cap element de narcisisme, es pot parlar (amb la modèstia que exigeixen els judicis humans) de felicitat. D'aquest fet es dedueixen les consideracions que vaig fer en el primer volum de les «Notes disperses» sobre l'amor. Se'n dedueix l'amor monogràfic, continuat i real. És un fenomen existent però rar. Per a moltes coses importants, la vida és massa curta. Per a l'amor, entès d'aquesta manera, la vida és massa llarga. Tot és incert i inaferrable.

En l'època que vivim, si la gent no tingués tanta feina, seria possible de veure'n una quantitat considerable embadocada davant la seva pròpia imatge reflectida –com en el mite antic– per un espai d'aigua mansa o davant d'un mirall. En la producció d'aquest fet, hi intervindria, també, una eliminació del sentit del ridícul que seria irrisori i impresentable. Però tot això no vol dir res. No vol pas dir que el nombre de fracassos humans produïts pel narcisisme no sigui considerable. Sempre la gent fou molt tancada. Cada dia ho és més, i cada dia ho serà més quan es tracti de la seva vida íntima i particular. És cada dia, realment, més difícil de trobar un home o una dona embadalits en la seva pròpia imatge davant un mirall o un bassal d'aigua immòbil i clara. Els detalls del mite antic han passat a la història. Però la fatiga que produeix sovint la realitat és considerable.

[Notes per a Sílvia]

Índex