|
També he conegut molts anarquistes, i no pas precisament fora de casa, sinó a la família mateixa. A la meva branca materna, Casadevall-Llach, hi ha hagut moltes famílies silencioses i d'altres prou cridaneres. Aquestes produïren rebrolls àcrates. Alguns es dedicaren a l'acció directa, més o menys. Altres se sentiren travessats per algun fum intel·lectual i tractaren de fer revistes.
—Jo i altres companys -em digueren un dia- voldríem fer una revista.
—Molt bé. I quin nom li posaran?
—Pensàvem posar-li «Els humils».
—És un nom una mica pretensiós.
—Nosaltres pensàvem que era tot al revés.
—És pretensiós no pas per excés, sinó per defecte. A la pretensió s'hi arriba per molts camins.
Amb els noms de les revistes passa el mateix que amb els naixements. De vegades un matrimoni us comunica que han tingut una nena o un neu. No se us ocorre altra cosa que dir: «¿I quin nom li posaran?». És absolutament fatídic.
—Per altra part —vaig afegir—, a París, pels voltants del 47 o el 48, hi havia una revista anarquista que es deia «Les humbles». En aquesta publicació hi escrivia un poeta líric que era una bona persona. Es deia, de cognom, Martinet. La qüestió és copiar. No és així?
—I vostè, quin nom li posaria?
—Jo li posaria «La tradició anarquista».
—Nosaltres volem abolir les tradicions.
—És perfectament sabut, però això no vol pas dir que en aquest país l'anarquisme no tingui una tradició. Fa molts anys que existeix. En aquest país, tot el que dura una mica es torna tradicionalista. Que el nom no els agrada? N'hi posin un altre, per exemple, «Els pedants».
Es posaren ostensiblement a riure.
El meu amic Francesc Pujols, que coneixia i tractava anarquistes i comunistes, em digué un dia que els anarquistes eren sentimentals, xerraires i menjadors i que els comunistes eren fúnebres, marxistes i fanàtics. Els primers, els trobava, per una estona, divertits. Els segons, irreals i impossibles.
[Notes del capvesprol]
Tornar a l'índex