Perdó per haver estat antipatufet

Sempronio

El fet deu produir-se, suposo, cada fi de segle. Historiadors i sociòlegs s'espremen el cervell catalogant i classificant els esdeveniments i les coses que han succeït durant els transcorreguts cent anys. Què ha estat el més important? Què val la pena de tenir en compte? Quins homes i quines ocurrències opten al qualificatiu de perdurables? I, als analistes, els atribueixo encara un dubte subsidiari: ¿són fiables les fonts en les quals s'abeuren? ¿Més concretament (i en aquest cas, el dubte és meu), la història principal no els fa preterir la secundària, en la qual i sovint rau la veritat?

És en aquest terreny on els testimonis dels sobrevivents tenen valor, els records de primera boca, vull dir de primera mà. Exposats sincerament, fil per randa, sense les tergiversacions que molts cops els protagonistes hi introdueixen obeint causes posteriors originades pel partidisme.

M'ha dut a tocar aquest tema una informació apareguda dies passats en les pàgines de l'AVUI consagrades a la comunicació. El títol, a tota pàgina, no podia ja ser més important: Una clau per a Catalunya, i el subtítol fregava la decepció: L'espai català de comunicació, una realitat dubtosa. A sota, quatre professors de les tres Facultats de Ciències de la Informació catalanes opinen sobre el context comunicatiu. I llurs reflexions justifiquen de manera unànime la contrarietat, el desencant, originats pels titulars de la pàgina. I ací van els meus records, que a certs lectors poden fer-los creure que, en aquesta matèria, Catalunya ha viscut temps millors.

En el país, a la meva infantesa, tothom era patufista, addicte al setmanari En Patufet. Ho eren no solament els menuts, sinó també els grans, la gent madura, les persones xarugues, els homes i les dones casats, els avis... Classificar En Patufet com un periòdic infantil és anar lluny d'osques. Fou un setmanari per a tothom, un autèntic fenomen de la premsa catalana. Ni abans ni després, un periòdic escrit en el nostre idioma ha gaudit de tanta i tan variada audiència. Josep Maria Folch i Torres, que en fou l'ànima -i en això estic d'acord amb el seu biògraf, Josep Miracle- no ha estat un escriptor, sinó, i més primordialment, un factor social de primera categoria. En Patufet arribava al punt més aïllat de la nostra geografia. A les masies on no entrava cap altre paper imprès, els menuts reien amb Les desventures d'en Picapinyes i les àvies devoraven Pàgines viscudes. La família sencera trobava en aquell periòdic el seu aliment espiritual. Fins els pastors d'alta muntanya no analfabets llegien En Patufet.

I que d'aquestes dades ningú infereixi que era un setmanari agrícola! Idèntica devoció per En Patufet sentien els urbanites, els habitants de l'Eixample i els veïns del districte cinquè, que tanta mala fama tenien. Relativament a aquests darrers, existeix una versió potser un pèl exagerada, però sí almenys molt representativa. L'escriptor Llorenç Sant Marc, que ha evocat amb encert els baixos fons barcelonins de primers de segle, assegurava que els divendres, pendents de les Pàgines viscudes que sortien publicades aquell dia, al mal anomenat Barri Xino es produïa una aturada general. Els lladres no robaven, les meuques no admetien clients, els garneus no estafaven forasters incauts... Tothom, unànimement, llegia En Patufet i no estava per a res més.

A En Patufet s'hi oposaren d'altres setmanaris que volien ser cultes i distingits -La Mainada, Jordi, etc.- i que no passaren de flors d'un dia. En Patufet era indestronable. I, a cavall seu, Folch i Torres bastí un imperi: novel·les, espectacles teatrals per a infants, Pomells de Joventut...

I dels Pomells de Joventut vull parlar també, car semblen oblidats quan en determinat moment i com a encarnació de la doctrina nacionalista provocaren la irritada reacció de les autoritats d'aquella època. A Catalunya es fundaren més Pomells de Joventut que no penyes té ara el Barça. Cent, cinc-cents, mil... I cada xifra d'aquestes era festejada amb aplecs, misses, sardanes, cançons, etc. A les noies d'un Pomell sarrianenc se'ls acudí anar a missa amb caputxa blanca, substituint els vels i els céfiros que s'usaven. Però vingué el cop d'Estat primorriverenc, el setembre de 1922; els Pomells foren naturalment prohibits. Així i tot, algunes noies no renunciaren a la caputxa. Que també fou considerada nefanda pel governador, general Losada, impel·lint-lo a publicar una ordre que: "Teniéndose noticia de que concurren a las iglesias grupos de niños vistiendo las capuchas (?) y ostentando emblemas que constituyen el distintivo de dicha agrupación (els Pomells), cesará para lo sucesivo la tolerancia que se ha venido teniendo para dicha falta".

Dubto que la història d'En Patufet i la figura de Folch i Torres hagin estat degudament estudiades, desinteressadament valorades. Quan tenim catalans creditors al premi Nobel, ves per on aquest surt ara amb les Pàgines viscudes i els Pomells de Joventut, remugarà més d'una persona en llegir-me. D'acord. Jo no pretenc sinó sumar uns records a la meditació que he fet de les reflexions suscitades per l'estudi dels quatre professors que qualifiquen de realitat dubtosa l'espai català de comunicació. I penso que era molt savi el recentment plorat Josep Miracle en definir Folch i Torres com un fenomen social de primera categoria.

I consti que jo, essent encara com aquell qui diu un vailet, vaig deixar córrer la lectura d'En Patufet per a sumar-me als seus detractors. Àdhuc vaig inscriure'm a un moviment anomenat Grups Atlants, creat per combatre els Pomells...

Però la moda actual consisteix a penedir-se, a demanar perdó. I en certa manera, ho faig amb aquesta crònica.

Sempronio. Periodista i escriptor

© 31/12/98 AVUI. Tots els seus drets reservats. Es prohibeix la seva duplicació sense la seva autorització.

Josep Pla sobre el «Patufet» (a propòsit de J.M. de Sagarra)

Fundació Folch i Torres

Torna

A l'índex