Les 'Cartes d'Itàlia' de Pla per Àlex Susanna

DISSABTE PASSAT VA INAUGURAR-SE A LA SEU DE LA FUNDACIÓ JOSEP PLA de Palafrugell una exposició dedicada a celebrar el cinquantè aniversari de la publicació de les Cartes d'Itàlia en què, d'una banda, s'hi inclouen documents de la seva gestació, publicació i presentació pública a la llibreria Catalònia i, de l'altra, un conjunt d'obres del pintor florentí Tano Pisano, bon lector de Pla, el qual ha respost a l'envit amb un envejable sentit de l'humor. Ara que ja hi ha molta gent mig instal·lada a l'Empordà o a punt de passar-hi l'agost, crec que aquesta efemèride és un magnífic pretext per acostar-se a la casa natal de l'escriptor al carrer Nou 51, on a més podrà veure-hi l'exposició permanent, el cèlebre pou d'El quadern gris, un paisatge força intacte d'alguna finestra estant, i endur-se un exemplar del catàleg preparat per Anna Aguiló, ànima de la Fundació.

Pla és l'únic escriptor català de tota la història que ha aconseguit mantenir una relació permanent amb els seus lectors d'ençà de la seva aparició: a mesura que l'ha anat descobrint, la gent s'ha fet d'en Pla una mica com ho pugui ser del Barça i de no gaires coses més. Diguem que llavors un ho és fins al final dels seus dies, independentment de com jugui o de com escrigui. De fet, a falta d'un autèntic país, Pla és un dels pocs instruments de què disposem per adquirir consciència de país i això és el que explica que, un cop descobert, ja ens convertim en planians per sempre més: ens ajuda a conèixer-nos i reconèixer-nos com ningú més, i per això mateix li estem perpètuament agraïts.

Sigui com sigui, Cartes a Itàlia és un dels seus llibres més inspirats i, aquesta exposició, un bon pretext per rellegir-lo o llegir-lo (de despistats sempre n'hi haurà, què hi farem). Per què traspua tanta felicitat aquest llibre? Doncs probablement perquè aquest va ser el seu país d'adopció mental i en molts moments també física. El grau de simpatia i empatia a què arribà tot recorrent aquesta península no crec que l'assolís en cap altre indret de la terra, i això és el que explica que Pla s'hi trobés no sols com peix a l'aigua sinó que hi fos més que mai ell mateix com a escriptor: "Jo crec que tots els pretextos són bons per a recordar Itàlia, tant els que susciten molta elevació com els més habituals i lligats amb la vida corrent i diària". I una mica més endavant rebla el clau: "El que hi ha a la península de verament essencial –per sobre del museu i l'arqueologia– és el raig de vida que hi palpita amb un batec cada dia més fort i dominant [...]. L'important és haver-se adonat que Itàlia és alguna cosa més que una vitrina, que a Itàlia hi ha no ja purament un passat les obres del qual són certament impressionants, sinó un present flagrant, formidable". Diguem que és la coexistència d'aquests temps, la barrija-barreja tan a l'abast de vida ordinària i extraordinària, allò que més el sedueix d'aquell país: la "sorollosa impressió de vida que fa".

Tot això és el que explica la naturalesa distinta d'aquest llibre. A diferència de les Cartes de lluny, per exemple, aquestes d'Itàlia no foren escrites "a l'atzar d'un viatge, sense cap pla preconcebut ni cap ordre prefixat, amb la mera intenció de descriure la realitat exterior", sinó que "formen un llibre de sensacions organitzades al voltant del color verd fresc amb què són pintades les finestres d'Itàlia". Què redimonis ens vol dir Pla amb això més enllà d'al·ludir a una voluntat d'estructura? Crec que s'està referint a l'esforç conscient de voler vèncer una dificultat intrínseca a l'hora d'escriure pel fet de ser un escriptor "amb una falta d'imaginació gairebé ridícula" i, doncs, necessitat de "forts excitants externs, més que formes conegudes i familiars". La familiaritat del color verd fresc de les finestres d'Itàlia és, com ens diu al pròleg, la dificultat bàsica que l'ha fet persistir sobre aquest llibre. Potser és gràcies a això que Pla no es refia, fa un sobreesforç i aconsegueix treure un gran rendiment a la seva escriptura.

El fet és que aquestes Cartes no tenen pèrdua, i en totes s'hi produeix la feliç conjunció dels seus millors moments entre anècdota i categoria, subjectivisme i objectivitat, humor i candor. Prou sabem que l'originalitat no volguda de Pla i el seu mèrit literari principal van consistir justament a escriure sense el suport de cap gènere definit, és a dir, actuant a pit descobert i "fent gravitar tot el pes de la creació literària sobre l'estil", com bé va assenyalar Josep M. Castellet. Un estil que l'emparenta tant o més que amb certs escriptors –Stendhal, Leopardi, Heine, Valéry o Montaigne– amb el que en definitiva perseguien alguns dels principals pintors postimpressionistes de la seva època: un sintetisme expressiu, alleugerit, aeri i elegant. Ara bé, en el capítol dedicat a Arezzo i, doncs a Piero della Francesca, Masaccio i Uccello, Pla no pot evitar de posar les coses al seu lloc: "Els pintors del realisme sintètic són, al costat d'aquests vells artistes, com un vas d'aigua mineral al costat d'un bon borgonya". Un hauria dit que Pla s'arrenglerava més al bàndol dels vinícoles que al dels aigualits, però no: tenia una enorme consciència dels seus límits, i val a dir que hi jugava, que l'exagerava fins i tot. A parer meu, allò que l'importava era fer notar d'on venia "el que l'art modern té d'especulació més sobre la vida que sobre la bellesa" i indicar-nos on se situava respecte a la tradició.

Àlex Susanna

A l'índex