Viatge per l'autopista

14 de maig divendres 1976. —   El senyor Josep Gou amb el seu cotxe em ve a buscar al mas a un quart de nou del matí. Dia magnífic, enmig d'aquesta gran collita que hi ha en preparació. Meravellosos verds. Es tracta d'arribar a la Manxa aquest mateix dia. Emprenem el viatge de seguida. A Vidreres agafem l'autopista. Magnífica autopista. A Sant Celoni, miro el Montseny, que es deixa veure d'una manera claríssima i precisa. Quan arribem a la Roca, sobre Granollers, entrada al Vallès, veiem sobre Barcelona una bandada de núvols fenomenal, de color d'aigua bruta. A Montcada, la boira es fa més espessa. Arribem a la Meridiana. Impressionant carrer llarg, aclaparador i trist. És un carrer de cases totes iguals, de pisos, que sembla habitat per encarregats de fàbrica i obrers especialitzats. És el socialisme, diríem, distingit. Quan els estrangers arriben a Barcelona, els fa una gran impressió. A mi em fa tornar cada dia més individualista, solitari i misantròpic. Són pisos on, si una persona o altra hi fa un pet, el soroll arriba indefectiblement al pis del costat, mentre la família que l'habita es troba al menjador menjant arròs amb conill —conill casolà, s'entén. Hi ha tanta gent! Si la procreació dura, es veuran coses curioses. La gent s'haurà d'habituar als pets dels altres, als pets del socialisme. Tinc l'avantatge de tenir vuitanta anys. Ja serà difícil que m'enganxin aquestes meravelles i aquests justicialismes.

Travessàrem Barcelona. Els llums vermells. N'hi ha més que un foc no en cremaria. Agafem l'autopista del Penedès. El pla del Llobregat és cada dia més desconegut. Quantes fàbriques! Quan jo anava a Martorell, el pla del Llobregat era un país feliç, mesocràtic i agradable. Ara deu ser d'una complicació terrible i mortífera. No hi ha dubte: progressem! Martorell. Em sembla que el capdamunt de la Torre de les Hores del senyor Francesc Pujols surt sobre l'autopista. Passem. Entrem a l'Anoia, el Penedès. El paisatge es fa més ample, però és molt trencat i accidentat. Les vinyes són admirables: no s'hi veu ni una herba. Semblen les vinyes del vi del Rin. Les autopistes. Sí. Són agradables, ràpides i netes, però no s'hi veu res. Aquell blancall que es veu a la dreta deu ser Sant Sadurní. Més avall, el de Vilafranca. Més avall encara, els Monjos. Quina pena, no es veu res! Absolutament res. Però les autopistes són així. No es veu mai res. Aquestes poblacions tan agradables són invisibles. Les autopistes són per a persones que es pensen que no moriran mai, que ja ho miraran un altre dia, que van darrera els diners. A mi m'agrada el paisatge. No pas els paisatges purament geològics, sinó els vertaders, que són els construïts pels pagesos. Però també m'agraden les poblacions habitades per pagesos. Meravella de Vilafranca, dels Monjos, del Vendrell. Els versos de Carner sobre el Vendrell! Però no es veu res. L'autopista és un factor de negocis. Res més. Jo em demano què hi faig, en aquests vials. És segur que no hi faig res.

  Torna

A l'índex