Autoretrat

El Quadern gris

7 de juny [1918]

AUTORETRAT VERÍDIC PROMÈS A LA SENYORA LOLA S... i no enviat per excés del sentit del ridícul.

Alçada: 1 metre 74. Acceptant la classificació de Retzius, el meu crani tendeix notòriament a la braquicefàlla. Sóc un cap curt i afegiré que soc un cap gros. El meu cap està abundantment poblat de cabells. M'hauria estat absolutament indiferent no tenir-ne, però estic predestinat, segons una profecia formulada per un perruquer del carrer de Cavallers a la meva mare, quan jo era petit, a tenir cabells tota la vida. Fins a la mort, doncs, tindré cabells, I això haurà estat, per als meus progenitors, principalment un pretext d'orgull i de satisfacció positiu. És poca cosa, si voleu, però sempre val més d'acontentar-se amb el que hom té. No tinc pas un front espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor (hipotètic) d'una poderosa intel·ligència, segons els tòpics de la novel·lística. Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra. Els meus cabells no són pas completament rossos ni acusadament negres. Són un entremig. D'aquest front, tot baixant, se'n desprèn un nas que en altre temps fou molt correcte, finament dibuixat de cartílags. La forma del nas, me la vaig, però, destruir jo mateix, en una població de la costa de llevant on anàvem a estiuejar, un any per la festa major, jugant a l'arbre de la cucanya. Vaig arrabassar el trofeu del cap del pal, vaig guanyar el primer premi (un parell de pollastres) després d''haver passat fent equilibris estrambòtics per la corba enseuada i relliscosa de l'arbre llarguíssim. En trobar-m'hi al capdavall, vaig engrapar la bandera amb tan mala fortuna que vaig topar, de cara, amb el pal de la juguesca. Fou un terrible cop, paorosament sec. Em retiraren de l'aigua més mort que viu, sense coneixement, regalimant sang del nas i de la boca –el color de la sang és escandalós--, la cara tumefacta, morada, inflada monstruosament. Fractura dels ossos del nas, capolament dels cartílags. Tres setmanes al llit.

–I d'aquests pollastres, què en farem? –deia la família.

Dels poquíssims premis que he obtingut en el curs de la vida, aquest ha estat un dels més tristos. De llavors ençà, el meu nas, una mica aixafat d'un cantó, ha perdut la seva correcció inicial i no presenta el menor interès.

Sota les celles poblades i les pestanyes desproveïdes de llargada, de corba romàntica i de caient fascinador, els ulls, petits, tancats dins d'una incisió d'escletxa de guardiola, tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i son –segons m'han dit– molt impressionables, tant a la visió exterior com als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment. Aquest defecte dels meus ulls és característic de les meves faccions, extremament mòbils –d'una mobilitat tan acusada que sempre que a algun amic dibuixant m'ha volgut fer un retrat de cara ho ha hagut de deixar córrer ràpidament. És trist no poder disposar d'unes faccions estàtiques, fixes i acadèmiques, d'un mecanisme facial impassible. Perquè, de què serveixen unes faccions així? ¿Què signifiquen? No crec pas que siguin un símptoma de sensibilitat important –com el front ample no és un símptoma d'intel·ligència segura, diguin el que diguin els novel·listes. Amb una cara tan mòbil, val més no moure's de casa, abstenir-se de tot contacte amb la gent. Si no podeu dissimular els sentiments que els altres us provoquen –si no podeu dissimular les decepcions de les senyoretes-, val més retirar-se a la Tebaida de la misantropia. Crec que és un bon consell per a totes les persones que tenen la desgràcia de tenir unes faccions com les meves. D'altra banda, no podria pas dir de quin color tinc els ulls exactament. Són potser massa petits per a veure'ls clars. De vegades em semblen d'un negre gris amb un puntet brillant susceptible de donar un esclat viu.

Tinc la cara notòriament plana i els pòmuls amples i sortits. Això féu dir a alguns amics de Barcelona –i Màrius Aguilar ho escriví més tard en un diari– que jo semblo un rus del Mediterrani. L'observació em féu molta gràcia i vaig prendre peu en la comparació per a elaborar genealogia fantasista de la meva família. Segons aquest pedigree, descendeixo d'una gent de raça eslava, per no dir mongòlica, que fou capturada el segle xvi per una nau algeriana i alliberada davant d'aquestes platges per una fusta cristiana. Desembarcats batejats que foren, els meus avantpassats trobaren que, en aquest apis, s'hi estava tan bé que s'hi establiren definitivament. Alguns amics –i enemics– meus han arribat a inventar tants de detalls i a carregar la genealogia de tantes noticies entre absurdes i versemblants, que de vegades em sembla que quan en parlen s'arriben a creure el que diuen.

De tota manera, no tinc pas la pedanteria de considerar-me un home absolutament «llatí». El meu cognom patern –Pla– és categòricament romà. Quan Xènius veié escrites per primera vegada en un paper imprès les dues paraules: Josep Pla, digué que el nom gravitava cap a terra, que tocava de peus a terra, d'una manera concreta i indiscutible. Però i aquest Casadevall que porto de part de mare, què significa? Aquest cognom, a Barcelona, a Girona, a l'Empordà, és considerat una mica hebraic; sensiblement israelita. En les llistes de persones cremades de viu en viu a Castelló d'Empúries a l'Edat Mitjana en successius pogroms contra el call jueu, el cognom Casadevall s'hi troba reiteradament. De tota manera, el nom té potser mes puresa que l'aiguabarreig de la sang, perquè no sembla pas que jo presenti, físicament, les tres característiques més típiques de l'hebreu. Els jueus, tant els sefardites com els asquenasites, tenen els ulls tristos del gos pidolaire i vergasseiat; més que el nas corbat i aquilí tenen el nas tou i aixafat de la base, amb tendència a cobrir-se de petites gotes de líquid cutani; finalment, el seu clatell no és dibuixat, sinó espès. Ara bé: jo no tinc ni els ulls tristos, ni el nas humit, ni el clatell espès. Tinc els ulls vius –i de vegades vivíssims, com vostè, Lola, ha pogut constatar-; el nas sec; el clatell lineal i dibuixat com una melodia ben construïda. Aquestes constatacions són irrebatibles.

És un fet cert, d'altra banda, que l'ascendència paterna de la part de la mare ha tingut per al comerç una tendència i habilitat que l'objectivitat m'obliga a declarar que jo mai no he sentit. Sóc un individu absolutament negat per al comerç, un ser anticomercial declarat i precís. Així, podria molt ben ésser que el cognom fos jueu i la raça una mica barrejada. Sospito que sóc un jueu més de nom que de fets. El que, en tot cas, no podria negar, em sembla, és que des del punt de vista dels principis de l'obra de Steward Austin Chamberlain, la lectura de la qual dec a Alexandre Plana, i als dogmes dels puristes de l'arianisme, sóc un home de la claveguera del Mediterrani típic. No em sap pas greu. Un excés de ros, el ros blanc, em fatiga una mica.

Tinc la boca grossa, els llavis molsuts notòriament i una dentadura excel·lent. Les orelles, normals i molt poc separades del crani. Maxil·lar fort –encara que sense cap exageració de volenterisme hipotètic. La relació que pugui tenir el maxil·lar amb la voluntat de la persona que el presenta és un altre tòpic gratuït de la novel·lística. Una piga situada sota el pòmul esquerre –una piga notòriament meridional i escandalosa– contribueix a la mobilitat de les meves faccions... i ja tornem a ésser en el que dèiem fa un moment. Sí; la mobilitat de les meves accions ha estat i és una de les obsessions de la meva vida. Estic parlant de mi, senyora, com si parlés d'una persona totalment deslligada de la meva existència –com si es tractés d'un personatge de novel·la. És una autentica desgràcia tenir unes es faccions tan comprometedores. La volumetria de la meva cara pot passar de la serietat més reflexiva a l'esponjament mes entendrit i pueril, de la indiferència més glacial a l'angoixa mes viva, amb una rapidesa estranyíssima. Alxí, les meves faccions conspiren en tot moment contra l'estabilitat dels meus sentiments, fan suposar a la gent que em tracta que el meu sistema d'afeccions i tendències no té seguretat ni una base fixa. Em consideren un home voleiadís i fugisser, superficial, enigmàtic, insegur i errívol. D'ací ha sortit a teoria de la meva frivolitat cínica. Altres es malfien de mi. No arribo a inspirar confiança a la gent. Em consideren un home doble o triple, d'una discreció absolutament relativa. Estic segur que moltes persones no s'han acostat al meu petit cercle –insignificant, certament– i altres han fet tots els possibles per mantenir-me fora del seu, perquè s'han malfiat de mi. I tot això perquè tinc unes faccions tan plàstiques, aquesta escandalosa piga sota el pòmul esquerre i una cara tan mòbil, canviant i diversa –que jo, en tot cas, no he escollit! Si jo hagués pogut triar la meva fesomia, m'hauria decidit per les isobàriques enravenades, rígides i immutables dels estaquirots anglesos. Senyora, tot això és molt trist, però jo què hi puc fer? Tinc les faccions que m'han donat, que en definitiva puc tenir –i qui té les faccions que pot no crec que estigui obligat a més.

[...]

[El Quadern gris]

A l'índex