 |
Sobre la Barcelona gòtica (i posterior) |
Barcelona és pobra de romànic —cosa que contrasta amb la riquesa i qualitat del romànic en el nostre país, sobretot a la Catalunya Vella. És realment sorprenent que, a tan pocs quilòmetres de les meravelles de Terrassa i de Sant Cugat, Barcelona posseeixi tan poca cosa d'un estil tan lligat amb determinats aspectes del nostre caràcter, fins a l'extrem que el romànic de vegades sembla el català petrificat. A les manifestacions d'aquell estil, els passa, però, el contrari del garrofer. El garrofer és un arbre que per a viure bé ha de veure el mar. El romànic, en canvi, tendeix a viure una mica a l'interior, més retirat.
El gòtic, a Barcelona, és esplendorós, magnífic, inoblidable —tant el gòtic civil com el religiós. A través de les pedres del gòtic —tan sever, tan directe, tan autènticament senyorial—, la nostra història entra pels ulls i assenyala un fet d'importància a escala de l'entera àrea mediterrània. Els homes que erigiren aquestes pedres foren homes vertaders, importants, d'una humanitat absolutament respectable, que parlaren una llengua clara i precisa, reflex d'un esperit d'autenticitat i d'una inconfusible personalitat. És a través del gòtic que es comprèn la transcendència del país i de Barcelona en particular en una etapa de la història d'Europa. La característica més sobresortint de l'escola arquitectònica que 
creà els principals monuments gòtics barcelonins és una tendència constant a la simplicitat de línies i a l'eliminació de tots els detalls superflus. Utilitzant purament els elements que tenen una funció constructiva precisa, el que és purament funcional, prescindint de tot el que és gratuït i sobrer —panys de paret llisos, grans arcs, golfes cobertes—, arriben a produir inoblidables efectes, d'una severitat i d'una elegància magnífica, personalíssima, única en aquest estil. La ciutat que produí, en un espai de temps determinat, el Palau Reial Major, el Tinell, la Catedral, Santa Maria del Mar, el Saló de Contractació de la Llotja, la Casa de la Ciutat i el Saló de Cent,
l'església del Pi, el monestir de Pedralbes, les vuit naus de les Drassanes Reials i l'Hospital de la Santa Creu, la part gòtica de la Diputació del General i tantes altres meravelles havia d'ésser fatalment una ciutat considerable situada en el punt més tens del seu esperit i de la seva inequívoca veritat històrica i humana. ¿Podrem repetir algun dia la sensacional aventura de tornar a ésser autènticament? No hi ha altre problema.
Els historiadors coneixen les raons per les quals aquest moment solar entrà en un procés de degradació que durà segles. Aquest procés és perfectament compatible amb els darrers descobriments, o sia amb el descobriment que el català anà fent sempre la viu-viu. Quan parlo del procés de degradació, em refereixo a la degradació de l'esperit. La constatació d'aquest fet està per sobre de tota posició historicista, sigui romàntica o naturalista. És una realitat indiscutible. Al meu entendre, el moment àlgid d'aquest procés se situa en la determinació d'encaixonar la Llotja de Contractació a dins d'una baluerna neoclàssica, certament respectable i d'una presència arquitectònica certa, però indicadora que tota valoració històrica s'havia esvaït. Es podrà dir, per treure importància al fet, que es tracta d'una anècdota que demostra una vegada més la morbosa avarícia que el pam quadrat ha suscitat sempre a Barcelona. Es podrà dir també que els canvis de gust han portat els homes de tot arreu a cometre monstruositats copioses. És impossible, certament, de desconèixer aquesta realitat. Però jo crec que el fet, si cap, té una transcendència: implica, en efecte, constatar que el procés de desautentificació havia penetrat intensament.
Quan la Revolució francesa destruí l'estructura econòmica medieval, el català es descobrí un temperament de burgès. El català, que fou durant segles un agremiat i un confrare perfecte, s'emmotllà ràpidament al tarannà liberal-conservador de la burgesia europea que la Revolució suscità. L'adaptació fou tan ràpida i completa que sembla que aquest poble tenia una ignorada segona naturalesa. No crec que calgués posar-hi cap esforç: l'espontaneïtat fou literal, incontenible. Aquet nou període, que fa cent cinquanta anys que dura, ha estat, en general molt fructífer, però irresolutiu fins aquest moment. Ha estat intens en l'aspecte material de la vida i molt lent i sinuós en els altres aspectes. Ara ens trobem en aquest període —en els alts i baixos de l'etapa burgesa.
A l'índex