|
'El quadern gris' manté
|
El Temps, 22 de novembre del 2005
El text de l'obra més important de Josep Pla, `El quadern gris', està ple d'errates i manipulacions. L'editorial Destino les ha mantingut totes. En aquests gairebé quaranta anys de reedicions constants no s'ha preocupat per oferir al lector i al país un text fiable, respectuós amb la llengua i l'estil del gran escriptor.
Els lectors d'una de les obres més llegides, citades i prestigioses de la literatura catalana de tots els temps han llegit i llegeixen "l'excitació del cos" per "l'excitació del cor"; "la sorra" per "la torre'; "tacada d'or" per "tocada d'or"; "vidre fosc" per "vidre fos"; "elements" per "aliments"; "arrossegat" per "assossegat" i "el botzinejar molest dels autos" per "el botzinejar espès dels autos". El text d'El quadern gris, llibre publicat per Josep Pla a Destino l'abril del 1966, està farcit d'errates però també de manipulacions estilístiques i de canvis de mots, temps verbals i signes de puntuació, a més de supressions de mots i d'expressions.
Algunes errates eren tan evidents que Josep Pla les va veure al moment. "En El quadern gris –escriu Pla el mateix mes d'abril del 1966, en el seu dietari– hi ha algunes faltes d'impremta."
Un filòleg de Palafrugell, Jordi Pujol i Cofan, gran coneixedor de la llengua catalana, del parlar empordanès i de l'obra de Pla, es va oferir a fer-ne la llista detallada. En va trobar unes cinc-centes, gairebé una per pàgina. La llista, supervisada i revisada per Pla, va arribar a mans de l'editor, Josep Vergés, que la va tenir en compte, però de forma parcial, per a fer-ne la segona edició, apareguda el gener de 1969.
Josep Pla comenta el cas en el seu dietari, l'any 1968: "Ve Pujol i discutim les faltes que va trobant en el Quadern gris, per a Vergés." (27 d'abril). "Amb Pujol examinem les faltes del lliurament de la segona part del Quadern gris, que Vergés ha demanat. Pujol sap moltes coses, és un perfeccionista." (29 d'abril). "Cap al tard ve Pujol. Ha trobat més faltes en el Quadern gris. Ja quasi ha fet tot el llibre. Mirem els diccionaris Moll i Coromines." (1 de maig). "Amb això es presenta Pujol amb les darreres faltes trobades al Quadern gris" (4 de maig).
La segona edició millorava el text de la primera, pel que fa a la reducció de les faltes més perceptibles, sobretot les que tornaven la frase incomprensible, confusa o equívoca. Per exemple, l'erroni "vingué a Barcelona" deixava pas al correcte "vingué de Barcelona"; "angles", a "àngels"; "vida", a "vila"; "torbava", a "trobava"; "quatre", a "quan"; "maravilles", a "manilles", i "escriptora romàntica" a "escriptura romàntica'. L'erroni "angles" per "àngels" li feia dir a un personatge la incomprensible frase "¿Com voleu que pinti angles si no n'he vist mai cap en ma vida?" Una millora, això sí, aconseguida a canvi, en tornar a picar el text, d'introduir algunes faltes noves, per sort escadusseres –i innocents per fàcils de detectar– com "alluda" per "ullada".
Ara bé, no era una edició neta perquè deixava d'esmenar un segon grup important d'alteracions del text, producte de males lectures i de criteris de correcció equivocats o massa agressius. Aquest grup d'alteracions no va poder ser detectat per Jordi Pujol i Cofan perquè no havia pogut consultar el manuscrit original. De totes maneres, la nova edició del 1969 era, sens dubte, millor que la primera.
Però el pas fet cap endavant el gener de 1969 va ser neutralitzat per un pas enrere i la tragèdia filològica, literària i cultural va recuperar el seu abast. L'any 1977, en fer la tercera edició, l'impressor, per una badada de l'editor, va utilitzar la primera edició, no la segona. A més, la tragèdia va enquistar-se. La quarta, del 1983, i totes les posteriors, han continuat reproduint la primera. Destino ha refermat fins avui la potineria, siguin quins hagin estat els directors editorials que han ocupat el seient de Josep Vergés, ara propietat del Grup Planeta. La generosa feinada de Jordi Pujol i Cofan i les converses amb Pla, han estat inútils.
No parlem d'un parell o tres d'edicions més. Parlem de les cinc reimpressions fetes després de la tercera edició dins de la col·lecció on va aparèixer el llibre, l'Obra completa. Parlem de les nombroses edicions en tapa tova, primer a "El Dofí ' i després a "L'Àncora", de les edicions reduïdes i també la que va imprimir Sàpiens per a la "Biblioteca Bàsica d'El Periódico", recentment. I parlem de les noves edicions fetes de l'Obra completa, com la de quiosc de l'any passat comercialitzada per Enciclopèdia Catalana Revistes i Col·leccionables. Com també cal parlar de les traduccions al castellà, francès i neerlandès del llibre, fetes a partir del text editat, no del manuscrit.
Només el lector de la segona edició, doncs, s'ha estalviat una part de les errates més visibles. A més de les reportades, el lector d'aquesta edició ha tingut la sort de llegir "la seva pietat era tendra, d'una sacarificació remarcable" per l'erroni "sacrificació remarcable"; "influències [...] ben digerides" per "ben dirigides"; "gallines avalotades" per "avolotades"; "pins rossos" per roses"; "literatura catalana" per "calana" o "embadalit" per "emdaladit". També ha tingut la sort de llegir "el barri d'es senyors" en lletra rodona, impresa per error en cursiva. I la de veure ben escrits alguns noms de persones, com el de Josep Ganiguer, imprès "Ganiquer".
Les majoria de les errates que no s'han eliminat mai, ni en la segona edició, com les que hem reportat al capdamunt, canvien el sentit de l'expressió. Així, s'ha imprès "cotilla enrevessada" per "enravenada" i "la senyoreta Concepció Pujades" per "senyora Concepció Pujades". Però també poden "crear" fins i tot paraules noves com "ximploia", per "xamploia". "Xamploia" és un adjectiu recollit pel Moll que indica "que camina amb les cames tortes i trontollant". El corrector no devia conèixer el mot i devia pensar que era una errata de Pla, per "ximploia", aparent derivat de "ximple". Les faltes en ocasions fan relliscar Pla sintàcticament: "És ben cert el que dic, que...", quan ell va escriure, "És tan cert el que dic, que..."
La comparació de totes les edicions, la segona inclosa, amb l'original, conservat a la seu de la Fundació Josep Pla, descobreix que, a més de les faltes, hi ha supressions de mots i de frases, canvis gratuïts de temps verbals i de puntuació –dos punts substituïts per la conjunció "i", i a la inversa, per exemple– i substitucions incomprensibles de mots, alteracions que afecten greument l'estil i el to de l'escriptor.
Per exemple, l'editor li fa fer un rodolí digne del pitjor escriptor: "El fil de l'estel dibuixa en el cel..." El que Pla va escriure va ser "El fil de l'estel dibuixa en l'aire..." "Registre" i "registrar" són substituïts per "escorcoll" i "escorcollar"; "encaterinada" per "esvalotada"; "manera de passar l'estona" per "sistema de passar l'estona", "carlista" per "carlina"; "treure l'aigua clara" per "treure l'entrellat" o "ximeneies" per "escalfaplanxes".
Les manipulacions van sovint més enllà del canvi de paraules. Pla escriu "per treballar en equip –com se diu ara-..." i ho converteixen en "per treballar en grup...", bo i suprimint "com se diu ara"; "Sopar amb Ramon Casabó. Ha vingut a ...", en "Sopem amb Ramon Casabó, que ha vingut a..."; "La realitat és densa, confusa, espessa", en "La realitat densa, confusa, espessa" i "Les coses de la mar són molt boniques", en l'afectat "les coses de la mar són tan boniques!"
Un dels rars mots que Josep Pla, gens amic dels mots insòlits, ha popularitzat, és el "capvesprol", vent que utilitza per donar títol a un volum, Notes del capvesprol. Joan Coromines l'introdueix en el seu diccionari. El lector d'El Quadern gris que ho tingui present quedarà perplex en veure que Pla hi parla del vent "capvespral". Que no s'esveri. L'escriptor va escriure "capvesprol" i aquesta és una de les errates que també exhibeix la segona edició.
El quadern gris va ser dels primers textos literaris que l'Institut d'Estudis Catalans va introduir al Corpus Textual Informatizat de la Llengua Catalana, base del Diccionari del català contemporani, consultable per Internet. A indicació nostra, Joaquim Rafel, director del projecte, van buidar el text de la segona edició però no s'han pogut evitar d'introduir una gran quantitat de mots i expressions de Pla que no són de Pla, inclosos els inventats. Així, per exemple, han registrat l'inexistent "ximploia", –tot i que també registren "xamploia" en un altre llibre de Pla– determinant que és un adjectiu femení derivat de "ximple".
Lluís Bonada
Nota de l'editor d'aquesta pàgina
Sobre els «mots insòlits» a què es refereix Lluís Bonada, vegeu-ne, tanmateix, algun dels inclosos en la sèrie dedicada a Josep Pla per Rodamots
i, especialment, aquesta observació de les Notes disperses:
El vocabulari
En literatura, la fórmula de l'estil es troba potser en aquesta frase de Voltaire: «Les mots familiers sont les ressorts du style». La veritat –o el que em sembla que ho és– només es pot formular amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent.
El que passa és que jo sóc partidari d'ampliar el nombre dels mots familiars –d'ampliar-los constantment. Sovint l'obvietat és irrisòria i risible.
Notes disperses
També creiem digna de remarcar la diferència que fan Josep Pla i Lluís Bonada en l'ús de l'article determinat, per referir-se per exemple al Quadern gris. Observeu que, en la trasncripció fidel de Bonada, Pla sempre es refereix «al Quadern gris» o parla «del Quadern gris»: "Ve Pujol i discutim les faltes que va trobant en el Quadern gris, per a Vergés.".
Bonada escriu: «El text d'El quadern gris» (on Pla opta per «del Quadern Gris»). Bonada, és clar, considera que l'article és part del títol. Efectivament, des d'un punt de vista estricte, el títol de l'obra és El quadern gris. Només que..., potser no tan fidels ni escrupolosos amb la literalitat i formulant les coses «amb mots familiars», sembla que ens mantindríem més dins els marges d'una certa normalitat familiar.
Aquest escrúpol no és pas exclusiu de Lluís Bonada, sinó una tendència que es pot observar entre escriptors i periodistes d'avui, però que creiem contrària al que és (era?) l'esperit aglutinador de la llengua, semblant en això al del francès, que no té gaires gaires manies a fer les contraccions necessàries: en veiem fàcilment aquest ús a la pàgina de Le Monde, on, sota la rúbrica de llibres, llegim: «Accédez aux archives du Monde», «Abonnez-vous au Monde», etc.
Fer el que fa el català que ara s'escriu ens emmena, és clar, a formular períodes com ara: «Les belleses de La Garrotxa».
Si bé reconeixem que això és una batalla més aviat perduda –imbuïts com estem per tots cantons de coses forasteres, i altres causes més importants hi ha on presentar batalla–, no desaprofitem aquesta ocasió per deixar aquí un testimoni de desavinença amb aquesta tendència, amb aquest petit detall secundari.
R. T.
Torna
A l'índex