Xavier Bru de Sala: «El català retallat»

Salvador Espriu va tenir, davant meu, un parell o tres d'accessos de còlera furibunda. Es posava dret -cosa que per una persona de la seva extrema i embafadora bona educació era una descortesia-, gesticulava, cridava com un desesperat... i sempre al final d'un procés que s'iniciava, sense variació, amb paraules greus, però dites amb matisada suavitat. Un d'aquests accessos, el més fort, amb tremolor de cames i esgotament posterior inclosos, es dirigia a les limitacions del diccionari Fabra (algun dia, potser ho explicaré). Un altre, contra Pla. Érem a finals dels setanta. Acabava de sortir el volum 35 de l'Obra Completa del gran empordanès, Notes del capvesprol. A l'última pàgina, hi ha un sol paràgraf, de 17 línies, de resultats demolidors. Pla hi sosté que Espriu "hauria pogut ser un dels prosistes més extraordinaris de la nostra llengua" i li recrimina dues coses, que no s'hi hagués dedicat més, a la prosa, i sobretot, que hagués conreat la literatura "inintel·ligible" en comptes de complir "el tracte, el compromís d'aquestes generacions" que és "acostar el nostre poble a la llengua i a la literatura -de les quals no tenen ni la menor idea-". La desesperació i l'enrabiada d'Espriu davant d'aquestes ratlles -que m'havia llegit abans amb una desafectació total, com si la rebentada no anés per ell- se sostenia en la seva llarga vida d'elogis reiterats a Pla, injustament corresposta ara -aleshores-, quan tots dos arribaven al final del trajecte i ja no hi havia temps de replicar. No es tractava d'entrar en les raons de l'atac, tan sols en la falta de motius personals per la mossegada verinosa.

A La Vanguardia del 23 de maig d'enguany, Quim Monzó, pel capbaix visiblement molest, replicava l'article d'Antoni Puigverd Una lengua sin sombra, publicat dos dies abans a El País. Amb tots els miraments del món i desfent-se en elogis cap a un autor de tant èxit i tan merescut, Puigverd cometia l'error de personalitzar i posar-lo com a exemple -molt reeixit pels resultats, però exemple- de la simplificació lingüística a què es veu abocat el català. "Una llengua -tradueixo- del color de l'aigua, una llengua que no fa nosa, que es posa sobre el paper amb la discreció de l'espia que no ha de ser vist", etc. La conclusió no és la queixa per la depuració -més aviat una purga constant de les que deixen amb la pell i els ossos- sinó per la progressiva absència de formes d'escriptura que permetin el joc lingüístic. Com si li calgués defensar-se, Monzó negava el problema, a pesar que existeix amb una total evidència -i no és seu sinó de l'estat actual de la llengua- adduint una multiplicitat de camins en la llengua literària que, replico, o bé no són camins, perquè no van enlloc, o bé contribueixen a demostrar l'avenç de la progressiva simplificació lingüística.

Fa quatre dies, a Prada, em van fer parlar d'aquest i d'altres problemes estructurals de la literatura catalana (l'absència de mecanismes d'intermediació entre la producció i el públic, la disgregació del públic d'elit a favor del massificat, la feblesa dels mecanismes de confecció de valors, la supeditació de la cultura catalana a un catalanisme polític que la menysprea, etc.). I vaig enfocar el tema concret de la llengua retallada referint-me als models disponibles i a l'estil dels autors. En síntesi generalitzadora i simplificadora però al meu parer prou exacta, deia que hi ha un sol model lingüístic, el del periodisme, efectiu, però enemic dels replecs, del vocabulari no anodí, de la més mínima riquesa sintàctica, dels modismes i de l'expressivitat. I deia que patim una difusa però perceptible aposta col·lectiva per castigar la voluntat d'estil i premiar l'absència d'estil. Així doncs, llevat d'algun cas en què l'absència d'estil pot ser el més treballat dels estils, el problema universal de la simplificació de les llengües cultes prenia unes formes tan amenaçadores en el català que, pel camí que anem, el podem arribar a convertir en un instrument limitador de la creativitat literària. Des de posicions molt més properes al realisme que al barroquisme, no hi veig més remei, va de soi, que la reacció a favor de recuperar espais per als models més pròpiament literaris del català. És a dir, contra la desqualificació que feia Espriu de Pla, una aposta perquè la diversitat imaginada per Quim Monzó torni a formar part del panorama del present i la voluntat d'estil torni a ser valorada quan s'ho mereixi (com ho és en les altres llengües que pateixen, tot i que en grau molt menor, aquest mateix problema que amenaça el català).

El premi que he obtingut per haver parlat de manera entenimentada i estructurada d'aquest i d'altres problemes ha estat entomar el qualificatiu de gran provocador, a més d'una pluja de garrotades clavada, a partir d'una simplificació periodística, volgudament distorsionada, cap al tremendisme, de les meves paraules, per persones que no tan sols saben què dic (perquè ho he estat dient de fa mesos, sense descuidar-me mai de puntualitzar que el problema no és de manca de talent individual), sinó que en bona part ho comparteixen. Una mica més em converteixo en l'enemic públic número u de la literatura a què pertanyo. Encara hi ha qui, dotat de mecanismes psicològics infantiloides i primaris, a més de grandiloqüents, confon l'explicació dels problemes estructurals de la literatura amb un atac personal, com si el seu cognom fos el sinònim exclusiu de literatura catalana.

Així, a garrotades, no anem enlloc. Tots tenim un rei al cos, un bastó a l'ordinador i una closca més aviat sensible als cops. Si fem servir la boca per mossegar en comptes d'utilitzar el cap per pensar, afegirem als problemes estructurals específics de la literatura catalana el problema de la incapacitat col·lectiva -d'un col·lectiu de dues dotzenes de persones- per acarar-los i mirar de posar-hi remei. El periodisme es nodreix del soroll i de la polèmica, sovint estèril en temes tan delicats, i és quasi impossible que toqui aquestes qüestions sense tergiversar-les. Això ho hauríem de saber, i hauríem de saber aclarir-nos les idees, analitzar i debatre, si és que ens dediquem a això, procurant partir d'un cert rigor i no del parlar per parlar i l'etzibar per l'etzibar. Començant per l'entorn mediàtic i universitari, i pel mateix govern, els escriptors catalans tenim massa coses en contra com perquè ens puguem permetre el luxe d'instal·lar-nos al mercat de Calaf i badar.

A l'índex