Caçar bolets

A la tardor, la gent del meu país va a caçar bolets. El verb és una mica hiperbòlic. En lloc de dir que van a cercar o a buscar bolets, en diuen a caçar bolets. ¿Ho diuen perquè són tan recòndits i difícils de trobar? No ho sé. El fet és que diuen que van a caçar bolets. En aquest temps, de vegades arribeu en una masia i la trobeu tancada i solitària. És que tothom ha anat a caçar bolets. És per l'única cosa que les masies es queden desertes. En aquests poblets del país i fins i tot en poblacions importants els bolets són un esdeveniment social, apassionant i divertit. Els novel·listes encara no han descrit els enamoraments de noies i nois que van a caçar bolets. És un enamorament com un altre però posat sobre un ambient curiós: el del bosc tardorenc humit i indiferent, amb l'olor que hi flota dels bolets i les formes, de colors inhabituals i fantàstics, literalment intestinals, que presenten aquestes exhibicions de la naturalesa. L'olor és impressionant: de vegades fan olor de terra molla i covada, de vegades arriben a extrems de cosmicitat carregats de vida misteriosa i estranya, fabulosament descriptiva de la sensibilitat de la terra. Aquesta olor, algunes persones la troben repel·lent, altres agradabilíssima.

En aquest país, el nombre de varietat de bolets és immens. Això ha fet que la gent sabés les diferències existents entre bolets comestibles i bolets malèvols, de vegades mortals. Això també ha fet que la gent sabés triar la comestibilitat dels bolets : constatar-ne les qualitats des del punt de vista alimentari. A pesar de la quantitat considerable de varietats de bolets, el nombre dels que es mengen és molt reduït. Se'n podrien menjar molts més; però no agraden, són considerats d'escassa categoria.

Els bolets comestibles es poden menjar molt aviat. Jo he menjat ous de reig —que al meu entendre és el millor bolet d'aquest país— el mes d'agost —la tercera dècada d'aquest mes. Si l'agost ha estat xafogós i humit i plou a la darreria del mes, es produeixen ous de reig —en el meu rodal— sobre Esclanyà, Aigua-xellida i Tamariu. I segurament en altres llocs. Aquests ous de reig del mes d'agost, se'ls solen menjar un nombre reduït de persones que tenen combinacions complicades amb els pagesos —comercials, concretament. (Els pagesos són els primers boletaires del país, com són els primers caçadors —però els pagesos no fan mai fressa.) L'altra gent en té una vaga idea. Com que són els primers, produeixen un efecte palatal extraordinari. Són, si més no, els primers que desapareixen: volen la darrera calor de l'estiu i la primera pluja tardorenca. Les primeres frescors de setembre no són gens favorables a la seva producció. Es mantenen, només, en llocs molt resguardats. És a dir: tenen totes les condicions per a ésser un requisit. Són els millors que hi ha, com ja he dit llepissosos, mollericosos i suculents. Cal menjar-se'ls p la brasa.

De boletaires, n'hi ha de dues classes.

Primer, hi ha el boletaire solitari, que divaga pel país caçant bolets, amb el garfi i el cistell, com un somnàmbul, que coneix racons misteriosos i insospitats que només ell sap, secret, mut, indiferent, sorrut, errívol i important. No vull pas dir que aquests boletaires no sàpiguen trobar bolets. La meva experiència em porta a creure que els millors boletaires, però, són els pagesos, perquè, radicats com estan en un determinat lloc del país, de vegades amb antecedents familiars ancestrals, coneixen aquest espai amb tots els seus més insignificants topants. Els bolets sempre es produeixen en els mateixos llocs, si el paisatge es manté immòbil, és clar. Els pagesos els saben de memòria, i per això els troben d'una manera indefectible Els vilatans no tenen tanta memòria —vull dir que tenen més dispersa i vaga i no arriben mai a la precisió dels rústecs en el seu rodal, que sovint és extraordinària. Una de les característiques més curioses d'aquests boletaires solitaris és que no els agraden els bolets. Fan com els caçadors, als quals, segons diuen, no agrada la caça i que davant una becada, una llebre o una perdiu fan un gest de displicència, per no dir de disgust. Aquesta classe de caçadors, com aquests boletaires, volen donar entenent que si es dediquen a aquesta mena d'activitats és per esperit de sacrifici, per no dir d'humanitarisme i que si s'hi dediquen és purament per donar gust als altres, perquè ells, pobrets, són d'una humilitat i d'un despreniment il·limitats. Aquesta tendència és, en el nostre país, molt corrent en els espais de precedents gòtics i feudals i deu ésser una reminiscència de l'antiga adulació, tan i tan —encara avui— remarcable.

Després hi ha els boletaires que surten a caçar bolets en grup, en banda —grups més o menys nombrosos, de vegades prou nombrosos, homes i dones, nois i noies, algun vell ben conservat, que emplenen els boscos tardorencs, tan humits i solitaris, de crits i de xivarri. Tot plegat és una espècie de platxèria en l'atonia tardoral, molt corrent en els vilatges . I en aquestes bandes de productes de la natalitat, hi sol sempre haver un boletaire autèntic i determinat, que és el qui troba els bolets i té sempre prou humanitat per a donar entenent que els han trobats els altres. Aquests altres no en troben mai cap, excepte, és clar, els que s'exhibeixen d'una manera pràcticament descarada, com les cualbres i els surenys, que afloren a la vista de tothom i que són considerats vulgars i de la darrera comestibilitat. Si de cas, quan aquests grups arriben a la població, portant cada un en el seu cistell un bolet o altre i es produeixen, entre les seves amistats, les naturals expansions, queda entès que tots ells n'han trobat un o altre, cosa que no és mai prou exacta, perquè els bolets, qui realment els ha trobats, és sempre el coneixedor d'aquestes activitats. Però tot això, en definitiva, és indiferent. Els bolets més gustosos són sempre els que hom porta al cistell, encara que els hagin caçats els altres. Si més no, tot aquest personal ha passat el dia al bosc, ha cridat i vociferat, ha poblat aquests espais de paraules, ha fet una mica de gimnàstica doblegant l'espinada —cosa que se sol fer poc—, ha contribuït a fomentar les relacions humanes i en definitiva la reproducció de l'espècie, i, al capdavall, quan arriba l'hora d'anar al llit, tots els qui han assistit a la platxèria dormen com socs, i d'aquesta manera contribueixen a la conservació i al millorament de la humanitat.

He dit, fa un moment, que, per al meu gust, el millor bolet del país és l'ou de reig, que, dit sigui tot passant, és el bolet que conté en la seva família una espècie específicament venenosa. És el reig bord o reig de fageda (Amanita muscaria), que per fortuna es dóna poc en la meva comarca, on hi ha poques fagedes. Magnífica làmina d'aquest bolet venenós al meravellós llibre "Plantas medicinales" ("El Discórides, renovado"), del senyor Pius Font i Quer, gran botànic, de l'Institut d'Estudis Catalans. En realitat, però, la gent no va darrera aquest bolet, que, per la seva singularitat i l'ambient meteorològic que necessita, és, en el meu país, molt escàs. El que la gent busca són els rovellons i pinetells —que són bolets abundants, d'una indubtable categoria, de positiva comestibilitat, però que per la seva mateixa abundància potser tenen un punt de vulgaritat. És un punt de vista, és clar, merament personal, que moltes persones pot ser no compartiran. Aquests bolets, quan són frescos —acabats de collir—, fets a la brasa, amb un punt d'oli i vinagre —-poc vinagre—, son realment excel·lents. Però els rovellons i pinetells són els bolets més abundants en el mercat, i, si es prodiguen massa perden l'interès palatal i potser tendeixen massa a la fibrositat vegetal. En el nostre país, són els bolets per antonomàsia —són els funghi italians (Itàlia és també un país poblat de devoradors de bolets). Ara, al meu modest entendre i a part els ous de reig, els millors bolets que hi ha són els proposats a ésser cuinats amb carn: són bolets realment populars i d'autèntica qualitat, corn les cues de rata, els moixernons, etcètera, dels quals la gent no fa gaire cas. A les masies els fan assecar o els confiten en els pots de vidre habituals., A l'hivern, quan tot això ha desaparegut, la vedella amb bolets d'aquestes famílies és de primera qualitat i fa un guisat literalment substanciós i inoblidable.

Les hores (1953), OC, 20

A l'índex

Alexandre Lloreda Saleta: Els bolets del Park Güell