Cadaqués

Quatre paraules

QUE SOBRE CADAQUÉS S'HAURIA D'HAVER ESCRIT, que s'escriurà algun dia un llibre, un gran llibre, complet, confortable, perfecte, no crec pas que sigui possible de dubtar-ne. En realitat, si hi ha alguna discrepància, és insignificant. Hi ha qui considera que Cadaqués és un dels llocs més bonics del Mediterrani, però per discreció i timidesa s'absté de manifestar-ho. Altres, empetitint el Mediterrani, proclamen, a tots quatre vents, que Cadaqués és el poble més bonic del món. Així, per exemple: Salvador Dalí. La manifestació d'una tal grandesa implica una gran enyorança, una noble i considerable enyorança.

Si doncs l'aparició del llibre clàssic sobre Cadaqués sembla ineluctable, tot fa pensar, en canvi, que no seré pas jo l'instrument assenyalat per la Providència per a elaborar-lo. Aquestes coses volen calma i lentitud. Estan per sobre del que pot fer un periodista –és a dir, un tastaolletes recalcitrant. Que no es produeixi, doncs, cap equívoc. Amb la publicació d'aquest llibre no pretenc més que una cosa: romandre en el meu propi ofici i facilitar als altres, elements, detalls, adjectius –potser– per al llibre que hauran de portar a cap. En el clos d'una cultura, hi ha una missió obscura però indispensable: continuar. Aquest llibre no és més que la continuació del que s'ha fet abans a l'objecte que els qui vinguin puguin treballar.

El seu contingut és format de dos elements essencials: una interpretació de la història de Cadaqués feta sobre el material de documentació existent i una interpretació de la vila i el seu paisatge. En un moment dominat per la fumisteria universalista i les generalitzacions sense solta, m'ha semblat que el més útil i divertit era ocupar-me del que s'ha esdevingut, en el curs dels anys, sobre set o vuit quilòmetres quadrats, més aviat petits.

Aquest llibre va dedicat als cadaquesencs emigrats –que són innombrables. Ells porten Cadaqués, nit i dia, gravat al cor i al cap. Si aquest petit llibre els fa una mica de companyia, ja em dono per pagat.

Agraeixo l'ajuda i el consell que algunes persones m'han donat. Escric el nom de Víctor Rahola amb el sentiment de la més viva gratitud. Moltes gràcies.

J. P.

Cadaqués, març 1947

SITUANT-VOS EN UN LLOC O ALTRE DE PENÍ, és perfectament fàcil d'imaginar que, en un moment determinat de la història dels Pirineus, s'hauria pogut produir, en el coll de la Vinya Vella, una enorme, grandiosa ensulsiada –una ensulsiada de milions i milions de tones de pedres– a conseqüència de la qual hauria estat factible d'anar, per mar, del golf de Roses al de la Selva. Us ho imagineu?... No? De tota manera, cataclismes voluminosos s'han produït i es produeixen en el món, Mare de Déu! Les coses d'aparença més sòlida resulten a la llarga incertes. El granit més compacte es converteix en sauló descompost, sorrenc. Les convulsions geològiques són, en definitiva, una qüestió de paciència.

I bé: si imaginéssiu el que deia fa un moment, veuríeu allà on vaig de seguida: veuríeu que l'extrem nord-est de la Península, els contraforts orientals dels Pirineus, haurien pogut formar una illa. Si algun dia –us recomano l'excursió– pugeu als Simonets, que són les puntes més altes del dors del Pení i per tant els llocs més elevats del territori a què faig referència, difícilment us podreu sostreure a la il·lusió que us trobeu en una illa. Dels Simonets estant, la vostra mirada abassegarà una circumferència limitada, en un vuitanta per cent, pel cel i la mar. Hi sentireu, sobretot, les sensacions que donen les illes: una obsessió de recolliment, una seguretat –real o fictícia– i un sentiment de llunyania, la convicció, tan satisfactòria, que la gent que no té sort de viure-hi és d'una infelicitat completa.

[«Cadaqués», dins Un petit món del Pirineu]

CADAQUÉS TÉ TRES GRÀCIES. Primer, l'aigua dolça, l'aigua de la Font Vella, que a pesar de tenir pocs minerals és molt agradable. L'oli d'oliva; abans de les gelades del 1956 en el terme hi havia moltes oliveres; ara encara n'hi ha; tant llavors com ara l'oli de Cadaqués era el millor del país d'una manera inqüestionable; finalment, el peix, tot el peix i concretament l'anxova, no té comparació apreciable. Les aigües dels paratges de cap de Creus i de Cadaqués estan travessades per corrents alternats molt vius, extremament forts, de vegades difícils de manejar i que no deixen pescar, i per això hi ha, entre els pescadors, una tradició tan misèrrima –ara potser no tant. El mar es va abandonant. Aquests corrents transporten pastures excel·lents i, al mateix temps, mantenen la peixatalla en un medi difícil i contrastat. Els peixos tenen un vigor i una força considerables. Les espècies melindroses no hi tenen gaire vida. No s'hi adapten. Tot això és tan obvi que no crec que hi hagi necessitat de cridar testimonis que coneguin el país. Cadaqués semblava un país bíblic de l'època vella: tenia aigua excel·lent; oli, peix i vi –però menys que abans. La proximitat de l'Empordà li assegura el pa. ¿Què es pot demanar més en aquest món, per a arribar al país dels morts amb pau i tranquil·litat ?

En fi, però, aquelles anxoves, on són? Aquells vells pots d'anxoves blavissos amb el cordill vermell, on es poden comprar? Les que es mengen avui amb els aperitius i els entremesos no valen res. Són producte de la pressa, de qualitat horripilant i nefasta.

[El que hem menjat, OC 22]

HE PASSAT MOLTES HORES DE LES NITS D'HIVERN divagant, rodant pels vells carrers de Cadaqués —amb lluna o amb fosca, amb tramuntana o amb calma, plovisquejant o amb les estrelles rutilants. Hi ha gent —se sent passant— que dormen molt bé, profundament; altres que vetllen. Els insomnis en aquestes poblacions en què no se sap on anar perquè tot és tancat. Hi ha insomnis que tenen una causa; altres són gratuïts, injustificats. El silenci del carrer era tan absolut que per no trencar-lo hauríeu anat de puntetes: en passar se sentia de vegades el soroll que feien les molles del somier, en serpentí, quan l'enllitat es girava. Els insomnis produeixen una espècie d'ànima assedegada. Assedegada de què? Si us ho agafeu a la valenta, acabareu per dubtar que la vostra presència en aquest món sigui acceptada. Les dones fan dormir. Dormir implica ser acceptat.

Si en els solitaris dies d'hivern la població ja és una mica misteriosa, quan arriba el capvespre, fins quan la llum és freda i precisa, us envaeix l'ambient. En dies d'humitat —quan el vent de garbí vetlla— l'obscuritat dels carrers, els rastells llefiscosos, les pissarres molles, les llums agòniques, us fan anar a poc a poc per no rompre-us la crisma en una relliscada. Entreu en una espècie d'agitació expectant. Però agitació de què? Tot és solitari, silenciós, mort. No us espera ningú, ni espereu ànima vivent. Tot és neutre, oblidat i llunyà. La petita onada que es desfà al Portitxó, sense fer soroll, com un glop d'aigua que expulsa el mar. Les nits de calma, sense vent, amb les estrelles rutilants —o tocades pel tel de la lluna formiguejant. La llum dels olivars —amb les crestes blanques de les onades llunyanes, fora de la badia, en el mar solitari. De vegades es troba algú —rarament— i no hi ha manera de dir cap paraula. Passa com si s'escapolís.

[ Notes disperses ]