Calendaris  

Cada any, quan arriba el mes de desembre, apareix el marxant de calendaris. Clava dos claus a la paret de plaça, a la paret més assolellada de plaça, hi suspèn un cordill i, en el cordill, hi penja la seva mercaderia: el calendari nou, les llibretes i el paper d'escriure. Com que una masia sense calendari és inconcebible, li compro el «Calendari del Pagès», que és el de l'estament a què pertanyo. Després, a la vora del foc, el paper em dóna una noció panoràmica de l'any, malgrat la seva innocència. Aquests últims temps, el calendari ha sortit, des del punt de vista del color, molt cigronat i groguenc, però ha portat, com sempre, les seves làmines, les poesies i els consells, cosa bona i instructiva. En la portada presenta, com és de consuetud, la misteriosa roda perpètua del Principat de Catalunya, que donà a conèixer, per primera vegada, en aquestes terres, el prior del Temple de Perpinyà, Miquel Agustí. En un llibre antic que fou propietat dels meus avantpassats pagesos i que conté tots els coneixements aparentment útils que es tenien en el segle XVIII, s'hi troba també aquesta roda. La roda perpètua indica els anys fèrtils i estèrils, passats, presents i venidors. L'any 1953 –en prengui nota el lector, perquè la noticia té una gran importància– serà estèril. L'esterilitat que proclama la roda no vol pas dir que l'any 1953 serà estèril en esdeveniments. No. Vol dir que serà estèril des del punt de vista de la producció agrícola. Pot imaginar-se una notícia més curiosa que la que ens dóna, amb una total indiferència, aquesta estranya roda perpètua? El que passa, però, és que ja ningú no creu en les profecies de les rodes, siguin o no siguin perpètues.

Sota l'epígraf de «Èpoques cèlebres» –i tan cèlebres!– el calendari ens dóna, com sempre, noticies sensacionals. L'any 1953 és el 5936 de la creació del món i el 4281 de les pluges abundantíssimes que formaren el diluvi universal. Aquestes dues noticies estan avalades per l'autoritat del seu autor, el considerable pare Petavi. Davant d'elles, què troba el lector? Que el món és molt jove? Que el món és molt vell? Si haguéssim de jutjar pels esdeveniments que any darrera any passen per davant dels nostres ulls, ja una mica fatigats i avorrits, el món no acaba de sortir de la més adorable i encantadora infantesa.

La idea de formar un calendari ha estat una de les il·lusions més persistents de la humanitat. Els primers calendaris –dels quals els actuals deriven– es feren a base de la contemplació de les estrelles. El punt de partida fou necessàriament la duració del dia –del dia solar. El dia solar regula i regularà sempre els treballs i el repòs dels homes. La seva duració no és, certament, constant, però les seves variacions són prou imperceptibles perquè els vells pastors asiàtics se n'adonessin. Els primers calendaris contaren, doncs, les duracions per dies –tants dies, tantes sortides de sol. Però aviat aquest còmput fou abandonat per una raó de molt de pes: perquè el dia és una unitat massa petita per a ésser còmodament utilitzada. Podem dir còmodament que aquell nostre amic o conegut féu seixanta anys el dimecres de la setmana passada; seria, en canvi, pesat i complicat dir que l'esmentada persona féu 21.915 dies. Si comptéssim per dies, la duració de la vida de la gent seria totalment imprecisa.

Quan fou constatada la periodicitat de les fases de la lluna, els mesos lunars serviren de còmput als calendaris. Plutarc i Diodor de Sicília diuen que l'any per als egipcis –i probablement per a d'altres pobles orientals– era el mes de la lluna. Això explica moltes coses: la venerable edat de Matusalem, el fet que els patriarques entressin, a quatre-cents anys, en els més arriscats connubis, etc. Plini el Vell, que sabé tantes coses del seu temps, escriu «que molts pobles ajusten els anys a les revolucions de la lluna; així podem dir que alguns homes d'aquests pobles han viscut llargs cents anys».

Resulta, però, que els dotze mesos de la lluna no s'ajusten exactament a l'any solar. En els calendaris orientals antics hom resolgué la diferència de diverses maneres. En els calendaris israelites arcaics, després de dos anys comuns, formats, cada un, per dotze mesos lunars, hi ha un any compost per tretze mesos lunars. Els calendaris musulmans comprenen anys comuns de 354 dies i anys anomenats «abundants» de 365 dies. Els antics no resolgueren el problema de conjugar, d'ajustar l'any lunar amb l'any solar. És possible que els lapons i els esquimals hagin estat els primers pobles que tingueren una idea exacta de la duració de l'any solar, ja que pogueren comptar-lo, amb els sis mesos de claror i els sis mesos de fosca polar. Aquests pobles, però, per fortuna o per desgràcia, no han pas participat en els progressos de l'espècie humana.

Fracassada la revolució lunar com a còmput del temps, els egipcis –sobre aquest punt hi ha un llibre magnífic del professor grec Butoniadi– adoptaren com a base del calendari la periodicitat de les inundacions del Nil i així l'any constà de quatre mesos. any de la inundació (de juliol a octubre); any de la sembra (de novembre a febrer); any de la recol·lecció (de març a juny). Però aquesta oscil·lació havent resultat molt imprecisa, Ptolemeu 111 (230 abans de J. C.) prengué oficialment com a còmput del calendari l'any solar. Ptolemeu afinà considerablement el càlcul, car decretà que l'any es componia de 360 dies ordinaris, cine dies epagòmens i un quart de dia. La inserció d'aquest quart de dia es resolgué intercalant cada quatre anys un dia en el calendari, que fou dedicat als déus ptolemaics.

Juli Cèsar, seguint les petjades del rei d'Egipte, ordenà, i tot l'Imperi l'obeí, que l'any es considerés compost de 365 dies i un quart de dia. Aquest quart de dia donà origen, cada quatre anys, a l'any bixest. Dió Casi afirma que Juli Cèsar s'interessà pels problemes del calendari trobant-se a Egipte. Això indica, certament, la persistència d'un problema en un punt determinat de la terra. Probablement, però, aquesta persistència no s'hauria produït si prèviament no hi hagués existit una tradició cultural estimabilíssima.

El càlcul, però, del decret del Cèsar fou erroni per excés. L'any proposat per l'emperador romà contingué onze minuts i quinze segons de massa. Era un any que començava amb un retard d'onze minuts i quinze segons. L'acumulació de l'error representà, cada quatre segles, una diferència de tres dies. Quan Gregori XIII, Pontífex Màxim, decretà la reforma que porta el seu nom –i en la qual vivim– ordenà que el divendres 5 d'octubre de 1582 esdevingués el divendres 15 d'octubre, i per reduir la causa dels errors futurs, proposà, així mateix, que els anys 1701, 1800 i 1900 no fossin bixestos i que l'any 2001, en canvi, ho fos, El calendari gregorià fou acceptat, gairebé immediatament, per tots els països més o menys sensibles a la influència de Roma. Anglaterra, tan conservadora en tot, no l'acceptà fins l'any 1752.

En la nostra època, els astrònoms han fet diverses temptatives per afinar encara més el calendari, per ajustar amb la màxima perfecció el moviment de translació de la terra amb els anys de la nostra vida. La Societat de Nacions propugnà un congrés sobre la matèria –congrés que no donà cap resultat concret, per incompatibilitat de punts de vista pràctics més que de càlculs científics. Jo no sé si l'ONU. quan tingui el lleure suficient per a plantejar la qüestió tindrà més èxit.

Des de Gregori XIII fins als nostres dies, diversos règims polítics molt infatuats de si mateixos feren modificacions en el calendari. La revolució francesa canvià el nom dels mesos i la seva cronologia. El feixisme italià donà entenent que començava la nova era amb la presa del poder per part de Mussolini. Aquestes i altres temptatives se n'anaren aigua avall de seguida que la població d'aquests països tingué prou llibertat per a exercitar el sentit del ridícul. Vivim, doncs, sota l'ègida del calendari gregorià i l'any en què apareixerà aquest petit llibre serà el 1953 del còmput del Papa Gregori XIII.

  Torna

A l'índex