 |
Notes del capvesprol |
QUAN JO ERA ADOLESCENT vaig tenir molta relació, a Calella de Palafrugell, amb el senyor Pere Jubert, fill de don Manuel Jubert, que tenia, a la vila, una fàbrica de taps que venia a Anglaterra, per tapar les ampolles de whisky. El vell senyor Jubert es construí una casa a plaça Nova de Palafrugell i hi posà, com a insígnia nobiliària, una bala de taps i res més. El vell senyor Jubert –que ara veig com si visqués– fou un home d'estatura petita però de veu fosca i contundent. Sempre tingué una tartana i un cavall i un mosso que en deien el mosso de can Jubert. La família Jubert tingué sempre relació amb la família Patxot, de Sant Feliu de Guíxols, família enormement rica, que feia de vegades excursions per la costa, en una barca de la seva propietat, en la qual sempre es trobava, com a invitat, el compositor Juli Garreta. Solien fer escala a Calella per saludar els Jubert, i és per aquesta raó que vaig conèixer, essent molt jove, el músic Garreta.
El senyor Pere Jubert fou molt donat a pescar i a navegar per les costes de Calella. En un gussi de la seva propietat, que tenia un pal i una vela de martell, anava a cap de Planes, a les Formigues, al cap de Sant Sebastià i fins i tot als Ullastres, que són uns rocs que hi ha sobre el cap i que tenen fama de ser molt peixaters. Ara, el món del senyor Pere –que de vegades parlava enrogallat com el seu pare –era el cap de Planes, Font Morisca, cap Roig i els Forcats. A l'hora baixa, hora foscant, el senyor Jubert arribava a la platja de davant del seu domicili indefectiblement. Sempre havia pescat una cosa o altra, i això li representava un sopar de peix fresc. De vegades em trobava en aquella platja i l'ajudava a hissar el bot en terra. Parlo ara de l'estiu. El vent de garbí havia parat a les set, hora del sol –el vent de garbí, a les set a dormir–, i la calma de vent era total en el país. El mar no es movia. El crepuscle feia una bassa d'oli. El nostre petit món semblava suspès.
–Senyor Pere –li vaig dir un dia–, deu haver remat molt, per arribar a Calella.
–No senyor! –em respongué rient–. He hissat el tall de vela que porto al pal i he arribat a Calella, amb calma, perfectament.
—Però, perdoni, el vent de garbí s'ha calmat a les set.
–He vingut amb el capvesprol, en popa rodó.
–Perdoni, què és el capvesprol? És una paraula que no havia sentit a dir mai.
–El capvesprol és una ramiola de vent, que es produeix quan para el vent de garbí. Vaig sentir la ramiola al clatell, vaig hissar el tros de vela que porto i amb la calma corresponent fins aquí.
El capvesprol... La paraula és bonica.
Sebastià Puig (a) Hermós no estigué mai conforme amb aquesta paraula. Del capvesprol, ell en deia el vent penyal. El vent de les penyes –el vent que baixa, en una costa abrupta, de la costa del litoral. Un dia, trobant–nos l'Hermós i jo sobre el cap de Salines, a l'inici de la costa de Torroella, en una calma blanca, em digué:
–Ara enfilarem el coster de Torroella i amb el vent penyal arribarem a la Clota, perfectament, i a Riells. De Riells fins a l'Escala haurem de remar com uns forçats. A Riells la costa és baixa, i, si és calma, no hi fa cap vent.
I així fou exactament.
El senyor Pere Jubert, de la ramiola de vent que es produeix quan amaina el vent de garbí –s'entén sempre a l'estiu i amb bon temps–, en deia el capvesprol. L'Hermós en deia el vent penyal –sempre que la costa fos abrupta. Ara, els espais de la costa en què es produïren aquests noms són molt iguals. Ara: el vent penyal és molt exacte; però el capvesprol m'agrada més. Potser m'equivoco. És per aquesta raó que he titulat aquest llibre «Notes del capvesprol». Què podia fer? Jo sóc un home d'aquest país.
[Notes del capvesprol] Prefaci
Torna