El carrer Estret
Fragment inicial del capítol V
HE ANAT –NO TENINT RES MÉS URGENT A FER– A DONAR UNA ULLADA AL CARRER ESTRET.
Quan Torrelles tenia muralles, una de les portes del recinte s'obria a ponent. Encara és visible un vestigi de torre que constata el fet. En aquesta porta s'iniciava un camí que després de giragonsejar sobre la part més plana i rica del terme fa cap a les masies escalonades sobre la carena. A partir de la braga de la muralla, a banda i banda d'aquest camí, s'hi alçaren unes cases que formaren l'actual carrer Estret. Gairebé totes elles són del segle XVIII i responen, més que al gust refinat del segle, a una concepció una mica ventruda de la solidesa. Posteriorment, però, han sofert tantes reformes i tantes modificacions, que exteriorment són impossibles de reconèixer. Els queda només la cornisa, l'orella baixa del teulat, que o sembla feta expressa perquè, a sota, hi facin el niu les falcies i les orenetes.
Avui, el carrer Estret queda diluït a dins de l'eixamplament que ha tingut Torrelles. Comença a la carretera i acaba a la placeta de l'Om, però des d'aquesta placeta hi ha encara diferents carrers, de manera que es pot dir que el carrer és dels més cèntrics. A la placeta de l'Om –que és vagament triangular i molt petita– he tractat de veure si trobava l'om que sens dubte donà nom a la placeta; però, d'arbre, no n'hi he vist pas cap, i d'om encara menys.
El camí carretal que anava a les masies i s'iniciava en aquesta placeta és avui una petita carretera provincial. Com que sospito que aquesta serà la meva carretera, l'he seguida fins als afores del poble i, encara que plena de pols, m'ha semblat bonica.
El carrer Estret pròpiament dit deu tenir una llargada com a màxim d'uns cent trenta metres. Té forma curvilínia –la mateixa forma que agafa la part central d'una serp en arrossegar-se per terra. He utilitzat la forma de la serp per comoditat i per fer-me entendre. També hauria pogut dir que el seu traçat s'assembla a la forma que agafen les ales d'un ocell quan les té horitzontals i tibants i al màxim de teses; és a dir, quan l'ocell planeja. Aquesta forma fa que de l'entrada del carrer no es vegi la sortida –malgrat ésser un carrer tan curt– i que de la sortida no es vegi l'entrada. Fa encara que des del centre del carrer no es vegi ni l'entrada ni la sortida.
El carrer, en el qual no he vist, malgrat els meus esforços i les meves bones disposicions, cap element de sublimitat ni de pintoresc, té una nota d'una obvietat indiscutible : és realmente estret. Sobre els seus costats hi ha una vorera de pedra en el qual pot circular un ésser humà amb una facilitat evident. De tota manera, si aquesta persona fos molt voluminosa, com aquells homes tan grassos que abans es veien de tant en tant en el país i que semblen haver-se'n anat a l'altre món per delicadesa, silenciosament; els marxapeus del carrer serien insuficients. Pel centre del carrer –que és empedrat amb llambordes d'ull de serp–, hi pot passar un carro o una tartana folgadament. S'entén un carro embalumat fins dalt dle tot de palla o d'userda. En aquest cas, les voreres li donen un suplement d'espai que li permet transitar amb una justesa perfecta. És a dir: el càlcul que serví per a construir el carrer fou fet a base de servir de pas a un carro de pagès carregat a seny. Mentre el transport es féu a base d'aquests carros, el càlcul fou perfecte. Avui resulta anacrònic i notòriament insuficient. Quan un camió modern s'atreveix a enfilar el carrer, ha de collocar tot el joc lateral de les seves rodes sobre la vorera, cosa que no és pas senzilla i que sempre provoca les protestes airades dels ciutadans del carrer i les dels transeünts abocats a un perill cert, naturalment. El carrer Estret, doncs, ha entrat en un període més o menys llarg d'agonia. La seva duració dependrà dels diners que es tinguin per a crear una via de més ample i còmode accés. El motor d'explosió en tot cas desplaçarà el carrer a les golfes dels trastos vells. Arribarà un moment en què aquesta giragonsa urbana serà un indret silenciós, recollit i quiet. Els nostres fills –amb seguretat, els nostres néts– veuran créixer l'herba –una mica de filet verd– pels intersticis de l'empedrat. Mentrestant és l'esca de tota mena de petits conflictes entre el trànsit rodat, la ciutadania que hi és establerta i el transeünt modest. Hom hi sent una estranya sensació de perill: tot sembla col·laborar-hi activament en la producció d'una gran desgràcia: veure com un camió aparatós aixafa sobre el mur del carrer un home o una dona o potser una nena d'ulls negres o de cabells rossos. Llavors les coses s'arreglaran ràpidament i de seguida començarà a créixer l'herba entre les pedres del carrer.
[ El carrer Estret –dins Els pagesos ]
A l'índex