Cartes d'Itàlia Prefaci

Aquestes «Cartes d'Itàlia» formen un llibre sensiblement distint de «Cartes de lluny», obeeixen a estats d'esperit diferents. «Cartes de lluny» fou escrit a l'atzar d'un viatge, sense cap pla preconcebut ni cap ordre prefixat, amb la mera intenció de descriure la realitat exterior, deixant anar lliurement el pensament al darrera de la simfonia de la terra i els cels nòrdics –una simfonia una mica crepuscular i monòtona. És un llibre d'un realisme vagament líric, una mica flotant, que correspon a una etapa de la joventut que indefectiblement s'ha de passar. Aquestes «Cartes d'Itàlia» són una altra cosa: formen un llibre de sensacions organitzades al voltant del color verd fresc amb què són pintades les finestres d'Itàlia.

En realitat, d'ençà que, ara deu fer trenta-cinc anys, vaig fer el primer viatge a la península amb aquella inconsciència, aquella gana, aquella avidesa per les coses de la vida, que encara avui, quan hi penso, em fa gràcia, he tingut present, com una obsessió, la necessitat de fer un llibre, encarat, diríem, amb el que constitueix el nostre horitzó més natural i es troba més lligat físicament amb la nostra manera d'ésser. No he pogut sentir-me mai completament estranger en cap lloc ni en cap port del Mediterrani i em faig la il·lusió de suposar que en aquest ambient, i posats tu per tu, ens entenem tots amb la mirada. Aquesta mar ha creat un comú denominador, difícil certament de definir, però antiquíssim i cert, que es manifesta a través de moltes formes de l'acció positiva i fins i tot en una lúcida, general insatisfacció més o menys resignada –el neguit a plena llum, assolellat.

D'aquí en pervé, precisament, una familiaritat que per mi, i tant, almenys, és poc favorable al treball literari. Els escriptors que tenim una falta d'imaginació gairebé ridícula necessitem, per a escriure, forts excitants externs, més que formes conegudes i familiars. Si no disposem, almenys, d'un gran contrast, escriure el paper ens fatiga. Ara bé: és paradoxalment aquesta dificultat bàsica el que m'ha fet persistir sobre aquest llibre. He volgut vèncer –o almenys fer-me la il·lusió que la vencia– la dificultat. Des del punt de vista de l'ofici, aquesta tossuderia una mica pueril m'ha fet un bé positiu: m'ha fet comprendre amb una persistència molt sovintejada fins a quin punt els meus mitjans d'expressió són inservibles i mancats.

De la gran quantitat de notes que tinc en cartera sobre motius que podríem anomenar assolellats, n'he fet una tria, que és el que, constitueix aquest llibre. Algunes d'aquestes notes foren escrites en plena joventut; altres ho han estat fa poques setmanes. Si les publico no és pas amb la intenció de pretendre haver descobert alguna cosa ni per tractar de formular quelcom més que preferències personalíssimes. Itàlia presenta un temari vastíssim i ofereix una suscitació de reaccions inacabable. Aspirar que sobre d'elles es pugui produir alguna conformitat seria gairebé una falta de cortesia.

Ho he escrit altres vegades: m'ha agradat i m'agrada encara d'anar pel món. Arribar a una ciutat desconeguda, baixar a l'hotel, prendre un bany, vestir-me i sortir al carrer a l'atzar, a badar i a fer de franc foraster ha estat per mi una de les coses agradables de la vida. A Itàlia el mètode es pot aplicar sense perill de perdre temps, perquè la quantitat de meravelles que conté –en els llocs més insospitats, més impensats i més a fora mà– és incomptable. Després, al vespre, penso en el que he vist i ho escric de la manera rasés clara i senzilla que m'és possible –com aquell qui escriu a un amic o a la família. I veu's-ho aquí...

En aquest llibre no es parla específicament de Roma. S'hauria allargat massa. Roma és una cosa a part i ha d'ésser vista –potser– com una cosa a part.

Palafrugell, tardor 1954

[Cartes d'Itàlia], dins Les escales de llevant

A l'índex