Pla sionista

ASSAIG

ARNAU CÒNSUL

Tanta exaltació jueva no dissimula certa aversió pels musulmans que va més enllà de desqualificar-los

És un encert que Destino, editora de les obres completes de l'empordanès, hagi decidit recuperar el reportatge que Josep Pla va fer sobre Israel tot just nou anys després de la proclamació de l'Estat hebreu per part de l'ONU. I ho és per diferents motius, però primer situem-nos. El periodista sexagenari visita un país en plena fase de creixement, l'any del títol, que rep fortes subvencions internacionals i que multiplica de manera exponencial la seva població amb l'arribada massiva de jueus d'arreu del món. A més, i no s'ha de menystenir el detall, encara no fa un any que els hebreus acaben de conquerir el Sinaí, en una guerra llampec de tres dies (finals d'octubre del 1956). És la segona i severa derrota que han infligit als seus veïns egipcis, després d'haver repel·lit la invasió dels països de la Lliga Àrab el 1948. De manera que Pla arriba a Israel en un moment d'eufòria interna i admiració mundial: "Després de l'operació militar [al Sinaí] costa poc de veure que el moviment sionista ha arribat al punt màxim de la seva història. [...] Els seus fulminants resultats demostraren, a tot el món, no solament que Israel era un Estat eficaçment construït, en possessió d'un magnífic exèrcit, sinó que el país havia fet progressos importantíssims en tots els ordres". Malgrat la profusió de detalls i l'extraordinari esforç per a retratar un país que lluita (i venç) l'aridesa del desert, Josep Pla no pot evitar de fer una lectura parcial del conflicte, en què els àrabs no en surten gaire ben parats.

Així i tot, el volum té un interès més que notable. Primer per l'actualitat del tema, la llarga tensió bèl·lica entre palestins i jueus, que ell mateix ja preveu (fa gairebé mig segle!) que va per llarg. Segon, pel fet mateix de recuperar un Pla en plena forma, de qui no cal descobrir les virtuts; i tercer perquè aquest sionisme que en cap moment no pretén dissimular ("que el fenomen és un dels fenòmens més extraordinaris de la història no crec que tingui cap dubte") diu molt de nosaltres mateixos, dels catalans com a poble, que sempre hem tingut una fília projueva que, tot just ara, els abusos d'Ariel Sharon fan trontollar a més d'un. De fet, Pla posa l'accent en la recuperació d'un sentiment patriòtic que empeny centenars de milers de jueus de tot el món a deixar vides muntades per colonitzar una zona semidesèrtica on tot està per fer. I, entre d'altres factors, es meravella de l'afany que els nouvinguts posen per estudiar una llengua pràcticament morta, l'hebreu, que ha estat designada com a oficial del país. Ell no ho confessa en cap moment, però com a privilegiat que pot viatjar en una època de fronteres tancades, està assenyalant als seus compatriotes el camí a seguir. Deu ser per això que arriba a parlar del "miracle d'Israel" i no plany pàgines en la relació dels diferents tipus d'establiments agrícoles, dels moshava als kibbutz, i en la descripció de les conduccions d'aigua, l'aridesa excessiva dels deserts palestins i el verd refulgent de les zones guanyades al Nègueb. Els elogis no se li acaben: en reben tots i cadascun dels jueus que, amb la suor del seu esforç, han fet possible que aquesta aventura vagi bé; i n'hi ha per als polítics que han estat capaços d'unificar criteris i ideologies vingudes de quatre continents diferents; i també per als militars formats en la disciplina anglesa i la duresa dels camps de batalla de la Segona Guerra Mundial, capaços de derrotar l'aliança de sis països àrabs havent-hi, al país, menys d'un milió d'habitants.

Però aquí és on Pla ensenya l'orella. Tanta exaltació jueva no dissimula certa aversió pels musulmans que va més enllà de desqualificar-los "per l'abandó i la deixadesa permanents en què el tingueren [el país]". Recorda sovint la inseguretat que provoquen amb els atemptats (mentre el terrorisme israelià se'l ventila amb ratlla i mitja) i, de passada, els fa ressentits: "Aquest és el fet que no podran mai digerir els països àrabs del veïnatge d'Israel: la presència d'un poble no solament occidental, sinó un dels que més han contribuït a la formació de la civilització moderna. [...] Einstein, Freud i Marx foren jueus". L'anàlisi, brillant, que dedica als governs d'aquests països veïns arriba a ser cruel en alguns casos, amb Nàsser al capdavant, a qui no perdona les seves fílies comunistes. Al costat d'això, i com en una cantarella, l'escriptor no s'està d'insistir en el convenciment patriòtic dels colons i la fascinació que desperta arreu una aventura com la del poble d'Israel. Com si això sol legitimés el seu dret a establir-se de nou a les terres de Canaan. El dels palestins, convertits en refugiats, no es planteja: "És un problema greu, una de les claus de la situació", afirma; però es limita a presentar al lector el cost que representen per a l'ONU, en dòlars. Res de nou, és evident: però sempre és útil saber, en conflictes com aquest, d'on venim i amb qui ens hem avingut.

Avui

A l'índex