Les criatures

JO NO HE TINGUT CRIATURES, però conec, més o menys, algunes criatures dels altres. En les famílies, sempre hi ha un nen o una nena, o dos –o tres– que contribueixen a amenitzar-vos la vida. De vegades, en el curs de la meva carrera literària –d'alguna manera he d'anomenar el meu incert vagabundatge per la vida-, he escrit alguna cosa sobre aquestes delicioses produccions de la naturalesa. No hi he pas tingut toc. La meva falta de gràcia ha estat visible. La gent, els meus amics – en públic i en privat-, m'han tirat en cara aquesta deficiència.

–Vostè, senyor Pla –m'han dit–, té poca tendresa. No estima les criatures. Té de la infància un criteri ressecat. Els seus sentiments són estrets, el seu cor estèril...

Així i tot, quan objectivament faig examen de consciència, em sembla que aquests càrrecs tenen una consistència molt relativa. Quan veig un nen o una nena –al bressol, sobre la catifa o els rajols d'una casa, en el passeig–, el meu primer moviment –després d'haver obtingut el corresponent permís– és agafar-los en braços i pronunciar aquells sorolls a penes articulats, meres gargaritzacions, que hom formula davant d'aquests éssers. No tinc pas preferència: m'és igual que siguin rossos o bruns, o pastanaga o cabell de panotxa; m'és indiferent que hagin estat criats amb biberó o a la mamella. M'agrada d'asseure'm amb una criatura a sobre, servint les meves cames de basseta. Mai no m'he permès d'examinar el grau d'humitat de la seva roba interior. La higrometria de la infància innocent no ha estat mai un obstacle a l'expansió dels meus sentiments. Tampoc no tinc el més lleu sentit del ridícul quan, prescindint de la gramàtica i de la fonètica corrents, llanço, davant d'ells delicadíssims sorolls inconnexos. Faig muuu, dic riii, llanço un haaa, faig el gall, el bou i la merla, i de vegades canto el «Rigoletto»...

Sovint, mentre produeixo aquestes manifestacions de tendresa, s'esdevé que el nen –o la nena– que m'ha estat contemplant una estona amb un aire d'irreprimible displicència es posa a fer un riu amb un posat absolutament satisfactori, tant per a ell com per a la seva família. És en aquests precisos, decisius moments, que els meus contraopinants haurien d'examinar les meves faccions, impertorbables, pacients. "No em moc. No crido. No fujo. Resto impàvid i tranquil. Però, per què entrar en detalls? Els qui hem après l'estoïcisme en els textos del Pòrtic sabem perfectament que la Naturalesa és una fal·làcia, que tot és pura il·lusió de l'esperit i que, si passant pel carrer ens cau una teula i ens estavella el cap, la teula no hi té res a veure.

Aquestes adorables ejaculacions infantils solen, sovint, produir-se en dos temps. Així, després del primer raig –que pot posar la tendresa en interdicte, però no pas a mi-, l'abundància fluvial recomença, amb un crescendo maquinal curiosíssim. I després quan tot s'ha acabat i no hi ha, de moment, res més a fer, reapareix la mamà, que es trobava, durant aquestes escenes, en l'habitació del costat.

–Perdoni –diu la senyora–, però he hagut de sortir un moment...

Davant de la seva aparició, la meva cara s'estergeix. És sempre satisfactori poder donar bones noticies.

–Senyora, estic content! – que jo li dic-. Aquesta criatura és adorable. Realitza els seus moviments espontanis i els reflexos amb la més gran naturalitat. Li han fet un nen d'una qualitat perfecta.

Una tarda, tenia una adorable criatura asseguda damunt dels meus genolls. Era una nena. Un cromo. Literalment, un Reynolds. Uns tirabuixons d'or queien dels seus parietals. Les galtes eren d'un rosa irisat, com si fossin de lIa porcellana més fina. Els ulls, d'un blau clar, flotaven extàtics, infinitament dolços, en una limfa cristal·lina. La mamà també havia sortit. Un dels símptomes de l'amor que senten els papàs per les seves criatures és que només les deixen quan apareix un amic en el qual hom té confiança suficient. La criatura era de temperament plàcid, però estava una mica nerviosa. La feia saltar sobre els meus ossos amb poc èxit. No es distreia. Manotejant i enfilant-se, hissant-se utilitzant la meva corbata, em donà entenent que el seu desig era posar-se dempeus damunt dels meus genolls. Així ho féu. ja vertical, acostà la seva careta a les meves faccions, tan poc amenes. El moviment em semblà tan insòlitament agradable que el meu cor es posà a batre ràpid i contundent.

«Ara et farà un petó», vaig pensar entre mi. Quina delícia de criatura! A quina edat més novella apareixen els símptomes de deliqüescent tendresa!

Però, tot d'una, vaig fer un crit de dolor. Sí, perfectament: de ràbia i de dolor. La nena m'acabava de mossegar el cartílag de l'orella esquerra.

No sé pas si em sentiren. Vaig avergonyir-me'n. Em feia mal. Passaren dos o tres minuts. Érem sols, jo i la nena. Posat a dir tota la veritat, confesso que vaig estar a punt de clavar-li una bufetada, però vaig reportar-me de seguida. El que vaig fer – no tinc cal inconvenient a confessar-ho– fou allunyar-me una mica dels seus encants irascibles. Passaren –deia– dos o tres minuts, que a mi em semblaren un segle i a ella (la mamà) un moment. A la fi aparegué radiant, simpatiquíssima.

–Quina delícia de criatura no té, senyora! Realment és adorable. La felicito.

–Si, és boníssima! –em contestà la mamà-. Deu haver observat, sobretot, la seva manera tan dolça, la seva suavitat... És una nena mona, mona: tothom ho diu, veritat, neneta? –digué la senyora agafant la nena en braços i petonejant-la tendrament.

Així, doncs, quedem que les criatures són veritablement delicioses. jo les hi trobo almenys. Sospito que són una de les coses importants de la vida. Són moníssimes.

Les criatures són els éssers més febles, més indefensos, de la naturalesa. En néixer, i durant tot el període de la seva infantesa, l'home és un ésser absolutament indefens. És per això que la contemplació d'una criatura produeix tanta emoció. AI seu costat, els animals tenen una força i una capacitat d'adaptació –en aparença almenys– sorprenent. Succeeix, però, que, de la feblesa de les criatures, se n'ha deduït, per un excés d'acumulació sentimental, una sèrie de clixés, falsos, irreals, desproveïts de fonament. Les criatures són els éssers més insignificants de la terra, però això no vol dir que no presentin totes les característiques de l'estat de naturalesa; són sensuals (són la superfície erògena de Freud), violentes, desenfrenades, ansioses, capricioses, absurdes. La seva psicologia instintiva és molt complexa. La suposada bondat natural de l'home és en elles indiscernible. L'opinió d'alguns filòsofs optimistes, segons els quals l'home té innatament la floració profunda, les arrels dels moviments i nobles de la vida –la moral, la correcció, la j justícia, la tolerància-, és impossible d'observar en la seva existència. A mi, em sembla que un món infantilitzat i pueril seria infinitament més perillós i menyspreable que un món d'homes fets. En realitat, totes les caigudes en la salvatgeria –la nostra època ofereix una llarga experiència– són un retorn a l'espontaneïtat, real o aparent, infantil.

De vegades tenen una agudesa oriental. No hi ha res més torbador que contemplar, sense que us vegi, com un nen allarga el braç per agafar d'amagat un dolç o una fruita. Quina ansietat, quina voracitat secreta! Una vegada succeí que una nena es menjava les cireres que la seva mare deixava en una plata, sobre la taula. La mamà se n'adonà i les tancà en un armari. La nena, impassible, a la mare:

–On són les cireres, mare?

–Vaig tancar-les a l'armari perquè els mosquits se les menjaven.

–Els mosquits se les menjaven?

– Si: els mosquits se les menjaven.

–Llavors, posa la clau al pany, perquè, si no ho fas, els mosquits entraran pel forat...

Anys enrera, uns pintors invitaren a dinar les criatures del poble. Quan tenen gana, és un espectacle veure menjar les criatures. Quina voracitat indescriptible! L'arròs fou devorat ràpidament. El pollastre produí un gran entusiasme, silenciós però actiu. Quan arribà la crema es produí un gran silenci i totes les mirades es concentraren sobre la llaminadura. De sobte, un nen es posà a plorar desconsoladament.

–Per què plores, menut? És que et fa mal alguna cosa ?

–No, no... – contestà la criatura, sacsejada pel sanglot-. Ploro perquè estic tip i no podré menjar gaire crema...

Ho digué amb una ràbia absolutament sincera, mirant les plates de crema amb la cua de l'ull moll, dominat per un frenesí incontenible, concentrat, amoratat.

«Respecteu les criatures!» sento que tothom diu. I és cert. Les criatures s'han de respectar, i jo tinc, també, aquest criteri. Les respecto, malgrat la higrometria, les mossegades, els plors, els crits, el desori, els capricis i els pessics que de vegades em claven a les anques, sens dubte per fer-me constatar la seva presència. Però jo em demano de vegades: «La gent gran, quan la respectarem ?».

Potser el millor seria acostumar les criatures que el dia de demà fossin capaces de sentir una forma o altra de respecte, més o menys moderada, certament, perquè no es pot demanar l'impossible. Altrament, ens passarem la vida respectant els altres, sense que a ningú se li ocorri la possibilitat de pensar que nosaltres també el dret d'ésser, més o menys, respactats.

La infància és interessant. És interessant perquè és l'únic camí que ens ha estat donat per sortir una mica de l'infantilisme –per sortir-ne d'una manera dolenta, però absolutament necessària. L'infantilisme és la salvatgeria en calcetes, homeopàtica i barbameca.

  Torna

A l'índex