Carles Sentís: «Rovira i Virgili, periodista»

Amb el títol Homenatge a Rovira i Virgili, publicà aquí mateix -8-12-99- un bell article Josep-Lluís Carod-Rovira. En les seves primeres línies sembla que ho apunta tot: "Ara fa 50 anys, a Perpinyà, moria l'escriptor i polític Antoni Rovira i Virgili". Està motivat amb escreix aquest homenatge que ret a Rovira un altre tarragoní i cap, avui, de l'Esquerra Republicana de Catalunya. Carod, amb el seu enunciat, es queda una mica curt. En alguns aspectes no insistiria jo en les apreciacions, però en d'altres aniria més enllà. A l'"escriptor i polític" seria bo afegir-hi "periodista". No sempre Rovira exercí en la política -més aviat poc temps-, en canvi, sempre fou periodista. Des dels primers assajos com a director, als vint anys, de La Avanzada, setmanari tarragoní. I el 1905 ja guanyà un plaça de redactor a El Poble Català, tan emblemàtic. Des d'aleshores, Rovira no aixeca el cap de sobre els folis destinats a una immediata impressió. La seva dedicació al teatre va ser força breu. Com a novell autor i com a crític teatral, ofici que va haver de deixar per la seva progressiva sordesa. Potser això va fer que es concentrés, encara més, en els diaris: llegits o escrits. El mateix Carod ens diu que se n'han censat "uns 12.000 articles". I afegeix: "El 1924 treia la prestigiosa Revista de Catalunya i, dos anys més tard, la il·lusió de la seva vida, el diari propi La Nau".

A part que el veia de tant en tant a la biblioteca de l'Ateneu -mai a les penyes-, vaig estar a la redacció de La Nau un parell de vegades, acompanyat d'un redactor de la casa que em presentà Rovira i Virgili. Estava com abocat sobre un folis. Aleshores, a totes les redaccions, n'hi havia amb profusió, potser perquè eren de paper barat. Tan barat que, de vegades, la ploma que els veterans havien sucat al tinter s'encallava en una de les rugositats del paper i llançava un petit goteig: taques de tinta sobre el paper. Això em va dir que li passava a l'enèrgic Rovira, que volia que la ploma corregués tant com el pensament. Aquest fet fa molt simpàtic Rovira, però la seva filla no ho va creure així, car, fa anys, quan un dia també ho vaig evocar, em va escriure una carta de queixa. El vespertí La Nau el feia quasi tot sol a punta de ploma. Si bé aleshores fer un diari no era massa car -paper, màquines, sous, etc.-, llançar-se a fer-ne un, sense grup econòmic ni partit darrere, significava una feina titànica en què s'esmerçà Rovira sense sortir-se'n. Malgrat això, és possible que els diaris de demà deixin les notícies al mínim, per publicar escrits polítics i literaris, que segurament la gent voldrà per orientar-se sota el caos d'una informació a vessar per ràdio, Internet o televisions. Interessaran uns diaris escrits a punta de ploma -encara que ara l'instrument pugui ser l'ordinador- com feia en Rovira. De manera semblant al que feia Charles Maurras amb el seu diari l'Action Française, de doctrina ben oposada a la de Rovira.

Polític perquè va ser diputat? D'acord, però sobretot escriptor polític i també periodista polític. Carod, en el seu article, posa molt en relleu aquesta condició i la d'escriptor. Potser ha cregut que aquesta funció de periodista no afegeix res a la figura del seu coterrani.

Rovira i Virgili és una bona il·lustració de l'afirmació que diu que la millor literatura del segle XX és la periodística. Tot Pla ha passat, abans dels llibres, per les pàgines dels periòdics. No tant, però de bon tros, l'Ortega y Gasset, puntal, amb l'Unamuno, de les planes d'El Sol. Igual podríem dir de Rovira i Virgili. Potser va passar directament, si no a llibre, a opuscle, el relat del seu pas per la frontera amb altres personalitats sortides de Barcelona abans que hi arribés l'exèrcit de Franco. Els expedicionaris van de masia en masia fins passada la ratlla de França. S'hi recullen converses i reflexions que en reprodueixen molt bé l'atmosfera tot retratant les persones. És un reportatge eminentment literari i rar, car s'havia de ser molt home de ploma per escriure en aquelles circumstàncies.

Publicat en un periòdic de l'exili, he llegit -i no fa pas gaire- un article de Rovira molt remarcable. Comenta la mort a Buenos Aires de Francesc Cambó. Malgrat que la data no és tan llunyana de la Guerra Civil, Rovira ret homenatge a Cambó pel seu catalanisme, portat a terme en el terreny polític conjuntament amb el cultural, és a dir, pel seu sentit patriòtic de fer país. Heus aquí una prova de la seva honestedat personal i política, en jutjar la trajectòria d'un, durant tants anys, adversari polític. No fuig d'estudi, com altres han fet sovint, elogiant el mecenes, sinó que entra en el catalanisme de qui, per la raó apuntada i no pas la filantròpica, portà a terme la Bernat Metge, entre altre fundacions i llegats.

Un aplaudiment pot semblar poc sincer si no trobem un però en l'elogiat. Rovira, com altres tinguts per especialistes en temes de política internacional, va viatjar poc. Aleshores, els viatges eren tan cars com lents i no era corrent atansar-se a les fonts. Les seves eren principalment els diaris francesos de la línia esquerrana i no marxista. Un radical d'Herriot. Una vegada va anar a l'URSS, però bé perquè era en temps de guerra o d'immediata postguerra, potser es deixà enredar per algun acompanyant. En tot cas fa elogis de l'existència de les Repúbliques autònomes i posa el règim soviètic com un exemple de llibertats autonòmiques. Potser en els seus temps de Perpinyà -els darrers-, tan dedicats, com sempre, a biblioteques, va poder constatar que, a l'URSS, per més que hi hagués nacionalitats de façana, el poder estava sempre, per damunt o sota la taula, en les mans de ferro del Partit Comunista, estructurat en un centralisme que podia recordar el dels tsars... o anunciar el que porta a terme l'actual Putin amb el seu atac a sang i foc contra Txetxènia.

Rovira i Virgili: un formidable periodista, un gran escriptor i un polític molt respectable.

Carles Sentís. Periodista i escriptor