Sobre Déu i la religió

Observant la manera que té la gent de fer el senyal de la creu, és possible, em sembla, d'arribar en aquesta conclusió: els qui el fan més sovint són els qui el fan més malament, de qualsevol manera –d'una manera pràcticament inconscient.

Al col legi, l'hermano que presidia la taula recitava primer la benedicció d'una manera automàtica; però, com que mentrestant havia agafat la cullera per estar preparat a emprendre el plat de sopa que tenia davant, feia el senyal de la creu amb la cullera –com si fos una espècie de salpasser. He vist un senyor molt catòlic senyar-se amb una petaca a la mà, sense cap mena de mala intenció, simplement perquè l'hàbit de fer l'operació era en ell tan llisquent, que ni tan sols s'adonava, en fer-la, que tenia la petaca als dits. Quan les senyores utilitzaven el ventall –cosa que ha anat molt de baixa– era possible de veure a missa, a l'estiu, a aquestes dames, fer el senyal de la creu amb la punta del ventall mateix. Etcètera.

En canvi, les persones que no hi estan tan habituades, com que tenen por que algú no els observi, s'hi miren més. De vegades s'equivoquen per falta de pràctica, però s'hi miren més.

Tot es torna rutina, habitualitat, maquinalisme. Hom cohabita amb una senyora, com un enze. Hom fa el senyal de la creu amb la petaca a la mà. La virtualitat del sentiment religiós en la immensa majoria de la gent, i sobretot en les persones que en fan professió, és un mer estat de passivitat manifestat a través d'una rutina.

De tota manera, hi ha graus. A mi em sembla més decent l'atavisme inconscient que la religiositat rutinària i mecànica. Em sembla més decent perquè no és tan pedant ni de tant rendiment.

He sentit blasfemar (renegar) tant en el meu país que de vegades m'he preguntat per quina raó haig d'estar lligat, pel simple fet d'haver-hi nascut, amb la porqueria i la brutícia que en aquest aspecte aquesta geografia manifesta.

He viscut molts anys fora d'aquest país, en llocs de raça, llengua i religió diferents. Enlloc no he sentit blasfemar com en aquesta península. S'hi blasfema d'una manera única: amb naturalitat. D'una manera tan baixa, fisiològica i catabòlica, potser només a Itàlia –i encara! El fet que aquests països siguin catòlics ens portaria a reflexions llarguíssimes, inacabables.

S'han fet esforços per combatre la blasfèmia. Han resultat inútils, inoperants. Es renega d'una manera bruta, utilitzant paraules excrementals i terriblement personals, vull dir habituals. És en aquesta habitualitat on es troba potser la clau de la qüestió.

Els fets s'han de comprendre. Hem estat objecte, durant segles, d'un esforç en el sentit de familiaritzar-nos amb Déu, d'infiltrar-nos la creença que Déu intervé personalment i decisivament en totes les nostres terrenals petiteses. Ens han habituat a creure que totes les coses de la nostra vida –fins les més baixament fisiològiques i materials– depenen de Déu. La meteorologia depèn de Déu. Les pluges i els vents, el sol i les neus, depenen de Déu. La nostra salut depèn de Déu: les banyes que portem, el mal de queixal que podem tenir, l'ull de poll que fa el nostre peu, la puresa de l'aigua o del vi que bevem, les enormes bestieses que fem. Déu és la causa i l'origen de totes les nostres alegries i tristeses, dels nostres èxits i dels nostres ridículs, de la nostra riquesa o de la nostra pobresa, de la nostra salut o de les nostres malalties, del nostre restrenyiment o de la personal fluència, de la contribució que ens posen, de les senyoretes disposades a col laborar (pagant) en el nostre erotisme, de les angelicalitats o de les depredacions que perpetrem, de les fascinacions que projectem o que se'ns projecten. La intervenció divina és total, general, concreta. Les parets s'aguanten perquè Déu ho vol, la nostra posició –com a regidors, manescals, banquers o pobres– és la mateixa voluntat de Déu. Ens han invitat a fer-lo servir per a tot. Tenim gana gràcies a Déu. Hem anat d'una banda a l'altra per la mateixa raó. Hem pagat les lletres, hem tingut un nen, hem menjat escudella i carn d'olla, hem fet una petita disbauxa, hem comès o deixat de cometre una atzagaiada, gràcies a Déu, etcètera.

Ara, tanta familiaritat, tanta franquesa amb una força que considerem la causa de tot el que ens ha passat, ens passa i ens passarà –en tota la nostra vida– no invita pas gaire al respecte. Potser n'hem fet una mica massa. Aquesta pueril, falsa i ridícula habitualitat ens porta a fer-lo responsable de tot el que hem estat, som i serem. Així, si les coses ens van bé, ho trobem tot d'una magnanimitat prodigiosa. A la primera dificultat, però, la protesta brutal fatalment es produeix. Tinc la convicció que si no s'hagués comès la insensatesa d'acostar-lo tant el respectaríem més i renegaríem menys. La naturalitat del renec indígena ho demostra plenament.

L'autor d'aquests dos versos:

... que entre todos las armas de combate
protege siempre Dios la artillería, ...

és don Ramón de Campoamor. Impressionant la familiaritat amb què sempre fou tractat Déu en aquesta península. D'aquesta familiaritat prové la profusió de la blasfèmia -com tantes vegades hem escrit.

[ Notes disperses ]