La diabòlica mania que no cessa

HAUREU DE COMPRENDRE QUE EM MORI DE GANES de parlar-vos, avui, de Josep Pla. Ahir, diada del llibre, s'han complit vint-i-cinc anys del traspàs de l'excel·lit prosista. Hi ha, en aquesta efemèride, la sublimitat d'un escriptor que, havent viscut frenèticament dominat per la diabòlica mania d'escriure, se li escaigué el mundanal comiat en una data consagrada a les lletres. Em sembla, sí, sublim, amb una punta d'èpica, que Pla morís un 23 d'abril, just quan les lletres universals commemoren les memòries vives de dos portents: Miguel de Cervantes, el soberg clàssic de la literatura castellana, i William Shakespeare, el dramaturg genial de la literatura anglesa. En el context de totes dues llengües literàries, Pla hi ha posat la catalana. El servei nostrat a la cultura és immens, impagable.

Us he demanat comprensió, perquè és el cas que vaig publicar l'any 2003, amb goig vivíssim, un estudi modest però curós sobre Josep Pla i Menorca, tot mirant d'establir-hi els fonaments dels cants de sirena d'un illòman. L'anàlisi que hi vaig construir -per cert, amb notable difusió a l'àrea lingüística- pretenia demostrar, no ja el que Pla deia explícitament de si mateix -«sóc un illòman»-, sinó, més en concret encara, que el gust geogràfic pels territoris insulars flueix en ell amb predileccions molt menorquines. No ignor que, ben garbellat, arribà a estimar una llarga munió d'illes de la fascinant àrea mediterrània, de les gregues ençà. Però, en aquell estudi, hi vaig concloure que la preferència menorquina resulta molt palesa, un bon punt entendridora. El record insular de Menorca l'acompanyà tota la vida, com un sentiment que recidivava dins la seva ànima pregona i en el seu aleteig literari. Ho féu amb una constància singular, molt notòria, en el curs de la seva oceànica obra completa. En el volum 35è, unes pàgines endreçades amb un plec de Notes del capvespro, Pla escrigué aquestes dolces paraules: «I aquestes són les fantasies -sense detallar- que jo em faig quan penso en Menorca, que és gairebé cada dia». I tot seguit, rematava així l'evocació: «Els menorquins i els empordanesos estem lligats per la tramuntana». Davant una afirmació així, no negaré la meva proclivitat molt comprensible de menorquí geocèntric de voler interpretar que la raó dels lligams eòlics entre Menorca i les comarques de l'Empordà són alguna cosa més que un simple recurs, fàcil, a la retòrica literària. Ben segur que no: per mi, també hi havia sentiments reals, tibants i primaris. Pla experimentà un amor inesborrable a l'austera terra menorquina, una terra isolada, una terra aspra però bella, una terra sense ferramentes barroques ni balcons al carrer. O sigui, que era una terra literalment molt planiana. Si Mallorca pot ser vista com l'illa del senyoriu balear, de la bellesa explícita, l'illa elegant, la damisel·la del nostre pèlag, Menorca és l'illa pagesívola de belleses amagades a la manera d'una Ventafocs. Aquest distint perfil pot ajudar-nos a entendre la qüestió.

Sempre m'ha semblat que Menorca se li va inocular a Pla molt prest, ja en edats de jovenesa, quan feia de corresponsal a París després de la Primera Guerra Mundial. El sentiment va romandre dins ell fins als dies de la vellesa final.

Tot i les abundants pàgines dedicades a les illes com a tema literari, no és gens senzill -amb garanties d'encert, s'entén- d'escatir per què li agradaren tant els territoris insulars. Jo no he sabut trobar aquella frase, aquella idea medul·lar que ens il·lumini una bona resposta definitiva, incontrovertible i expressa. Pla, com en altres aspectes de la seva obra, sovint va ser més prolix i eloqüent a l'hora de fer descripcions mestrívoles de gents i paisatges, que no pas a despullar les raons del seu pensament. Avorria les conclusions categòriques i les teories pedants. Pla sempre va defugir de les mil formes de la pedanteria. Enemic de dramatitzacions, mai no sacralitzà res, ni tan sols el tràngol de la mort. Tal dia com ahir, ara fa un quart de segle, Pla féu valer aquell desig que ell mateix havia pronosticat l'any 1976, a tocar l'edat octogenària: «Espero arribar a l'hora que el cor es pari amb una perfecta normalitat». Pla havia fet sempre gala d'un tan bon gust, que ni davant la mort es va permetre res que no fos normalitat, absència radical del sentit del drama, dels planys, de les acrituds i les tragèdies.

Crec que el seu amor a les illes caldria entendre'l lligat a la seva pròpia condició d'home solitari, un pèl isolat, durant quaranta anys, sota l'agombol de la xemeneia del Mas Pla. Després de la guerra civil espanyola, va tancar-se a les mundanalitats, i retut a la literatura i el periodisme febrils, esdevingué una illa -un roc- en el mar de les enveges, els deliris, les gelosies i les buidors més extremes de literatura de diumenges a la tarda. Per tant, divagar per una o altra illa se li feia naturalíssim, un veritable reflex del règim de vida que, en un moment determinat, volgué imposar-se per atendre la diabòlica mania d'escriure fins al darrer minut terrenal.

Miquel Àngel Limón Pons, periodista
Diari de Balears, 25 d'abril 2006

A l'índex