Els matins (a Barcelona)

«Barcelona, una discussió entranyable»
Primera volada

BAARCELONA ÉS UNA POBLACIÓ DE GRAN SENSIBILITAT ECONÒMICA i, com les poblacions d'aquesta característica, té els matins molt típics. A l'hora matinal, a l'àrea barcelonina, és rar el dia que no es posi a volar alguna pesseta. Qui diu una pesseta diu un duro, o cinquanta mil duros, o tres-cents mil duros. I bé: de seguida que les pessetes es posen a volar, apareixen un nombre indeterminat de barcelonins -generalment vint-i-dos o vint-i-tres- que es posen a córrer per atrapar-les i fer-se-les seves. L'espectacle és bonic, molt entretingut, i no crec que en els camps d'esport es produeixi res comparable, tant per la destresa com per l'emoció. La pesseta va volant, de vegades puja i de vegades baixa, descriu elegants arabescos. No es deixa pas agafar tan fàcilment. A la fi, però, un o altre dels qui fan la carrera -sovint després d'una lluita que dura successius matins- se n'apodera. Davant del fet consumat, els seus competidors queden un moment perplexos, però la perplexitat dura poc. De seguida es posa a volar una altra pesseta i apareix un altre grup de professionals especialitzats, més o menys, més aviat més que menys, a córrer darrera la moneda. Es posen a treballar amb un entusiasme magnífic fins que se la fan seva. Aquest espectacle amenitzà considerablement la meva estada a Barcelona en l'època dels meus estudis. És un espectacle alliçonador i de la més gran utilitat per a comprendre la vida. Vaig comprendre que la vida d'aquesta ciutat va passant a base d'aquests al·licients i que l'existència de molts barcelonins està afectada per aquestes corredisses.

Les poblacions que tenen sensibilitat econòmica són aquelles que compten amb un nombre de persones disposades, faci el temps que faci, a córrer darrera les pessetes. A Barcelona aquesta massa humana és molt voluminosa -molt més probablement que no ens pensem-, i això fa que sovint la sensibilitat econòmica de la ciutat sembli morbosa. Això fa que Barcelona sigui una vila molt envejada per les persones i les ciutats que dormen. Succeeix, en efecte, que, així com hi ha persones i ciutats que han nascut ineluctablement connectades amb la mobilitat de les pessetes, amb la tendència que tenen de transferir-se d'una cartera a l'altra, n'hi ha d'altres, pobles enters, que es lleven amb retard i a més a més amb la impossibilitat de recuperar les hores perdudes en tot el curs de la seva vida. Algunes d'aquestes persones fan vertaders esforços per rescabalar-se del retard inicial, cosa que rarament aconsegueixen. Això produeix una situació singular, tot i ésser corrent, que consisteix en això: que quan aquests pobles i aquestes persones es lleven es troben que les pessetes ja no volen ni circulen, perquè les que volaven i circulaven unes hores abans ja tenen amo i s'han fet invisibles. Hom es desperta amb el retard de què parlàvem i es troba davant d'un món buit i indiferent. La gent va i ve com sempre, però de pesseta no se'n veu ni una per medecina. S'han acabat les transferències. Això explica per què el despertar dels rerassagats és tan trist. Aquesta tristesa es troba a la base de l'enveja que Barcelona suscita des de fa tants anys i de les que suscitarà en els anys a venir si no es produeix cap desgràcia, de moment imprevisible.

Les ciutats que posseeixen sensibilitat econòmica són les que han estat sempre més envejades. Són considerades àvides i monstruoses, d'una moralitat incerta. Per això ens han tractat tan sovint de fenicis.

Pobres fenicis! Quina culpa hi tenen? La mentalitat humana és d'una vanitat tan frívola que tendim a justificar les nostres incapacitats amb el sentimentalisme, i així els qui tenen la fatalitat de despertar-se amb retard i d'estar absents, per tant, del repartiment de la moneda, atribueixen el fet a la monstruositat intolerable dels qui es lleven a l'hora. D'aquesta manera ells es presenten dignes de consideració i així converteixen el seu retard en respectable. De monstres, n'hi ha algun en aquest món; ara, no crec que tingui res de monstruós llevar-se a l'hora que volen les pessetes. Més aviat sembla natural - tan natural com que els elefants tinguin trompa i els esquirols una cua llarga. Tan natural, ben entès, com que hi hagi persones que es llevin quan les pessetes ja han volat, quan el teló ha caigut sobre les operacions del dia. Dormir és còmode, i al llit s'hi està bé en tot temps. Així, doncs, el món és complet. Trobar que, pel fet d'ésser complet, el món és escandalós és una mica exagerat. El cert és, però, que algunes persones troben el món escandalós, i per això Barcelona és una ciutat tan envejada. Ho és àdhuc per alguns catalans adormits -que també n'hi ha. La vitalitat de Barcelona els atabala. Són els darrers provincians.

Hi ha, doncs, en el món, pobles i gent que dormen i pobles i gent que vetllen. Barcelona és una ciutat que en el terreny econòmic no dorm pas gaire. Si en el terreny polític es produís el mateix insomni, no crec pas que fos cap mal. És una ciutat que conté molta gent que a les hores del matí van amb l'orella dreta i amb la pupil·la brillant. No puc pas donar xifres, perquè en aquestes matèries, de xifres, no n'hi ha. Sospito si més no que la xifra és important. La classe econòmica catalana té a més una altra característica: es renova constantment, sense parar. Apareixen persones dotades d'aquesta sensibilitat amb una gran profusió. L'empenta que solen portar aquests nouvinguts sol ésser considerable. Això fa que no es pugui parlar mai de situacions encastellades, definitives, tradicionals. Aquestes posicions són raríssimes i només es poden mantenir amb un insomni continuat. Així, doncs, les situacions personals s'han de mantenir cada dia. No es pot badar. El respecte que inspiren les situacions anomenades tradicionals és pràcticament nul. En aquest sentit, el país -i concretament Barcelona- és perillós. La quantitat d'ambició, servida per una mobilitat d'argent viu, és permanent i considerable. La cosa que molesta més el català és el paràsit. Hi ha una lluita entaulada constantment en aquest país contra el paràsit. Si aquesta lluita pot durar, el país irà tirant. Si el parasitisme s'infiltra, si el dogma econòmic de Catalunya -la llibertat- no és mantingut en la base de la nostra vida, el país canviarà, i no pas en bé, sinó en mal.

Com aquelles ciutats d'Orient voltades de gossos famolencs que hi volen entrar per les portes de les muralles, Barcelona té sempre un contingent de paràsits que malden per envair-la. Pretenen una cosa molt senzilla: pretenen, sense moure's del llit, que els sigui adjudicada una part alíquota de les pessetes que els altres guanyaren prenent part en les corredisses matinals. És una pugna que dura fa molts anys -segles. Sospito que cada dia serà més viva, perquè els mitjans de viure a la Península són limitats i no hi ha pas gaires combinacions a fer. El català és molt sensible als efectes dels paràsits -extremament. La seva concepció de l'Estat està afectada per les seves reaccions davant del parasitisme. Si li regategen l'esforç, s'engorroneix i es desinteressa, i no és pas aquesta l'explicació dels segles de la decadència ?

Barcelona té, doncs, uns matins animats i complexos. Barcelona és una ciutat matinera, viva, nerviosa a les hores del matí. Gairebé tot el que hi passa d'important s'hi produeix de nou a una. És la part del dia en què la ciutat és més sensible, en què el seu esperit i la seva personalitat es manifesten d'una manera més incisiva. Després, a la tarda, la pesadesa excessiva del dinar la desfibra. La institució d'anar a prendre cafè hi és molt llaminera. El cafè i els tabacs a Barcelona són excel·lents i fan perdre moltes tardes -que es dediquen generalment a la xafarderia i a una maledicència habitual i normalíssima. És una forma de l'oci agradabilíssima, l'origen (potser) de totes les ruïnes. Si Barcelona no perdés tantes tardes seria una ciutat ensopida però molt més important del que presenta. Les nits hi són insignificants i no s'hi troba mai ningú enlloc -excepte, és clar, la gent que no us convindria.

Primera volada (OC, 3)

  Torna

A l'índex