Pompeu Fabra

Pompeu Fabra s'extingí a Prada (Conflent) l'any 1948.

La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d'anys, que no s'havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s'hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l'inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de Pompeu Fabra.

El país, però, ha sobreviscut i no sembla pas perceptible ja l'existència d'algun símptoma específicament mortífer. Davant aquesta realitat, la vida obliga a reaccionar, i un principi d'higiene social elemental porta fatalment a negligir, a tractar d'oblidar el desastre apocalíptic, sobretot quan de la situació immediata no se n'escapa ningú. La vida porta al mateix temps a exaltar, a valorar el que ha quedat dempeus, perquè en el que ha quedat dempeus hi ha l'arrel de l'esperança i del futur. L'obra de Fabra és l'obra general i pública de més transcendència perquè suscita una esperança i és un recomençament.

«Pompeu Fabra», llegia fa un moment, «és l'únic català a qui tots els catalans han obeït plenament. Ell és l'únic que ha vist realitzada la noble ambició de tota la seva vida, l'únic que a l'hora suprema haurà pogut dir: "Del meu treball, res no ha estat debades."» Observació exacta, d'un impressionant -i per contrast emocionant- to verídic.

Potser seria d'algun interès examinar com era Fabra i parlar una mica -fins on sigui possible- de l'aventura de la seva vida. No podria pas assegurar si vaig arribar a ser amic seu. Conegut, certament. Un dels meus grans honors és haver-lo tractat, haver passat amb ell una determinada quantitat d'hores, sense fer exactament res de particular, és a dir, convivint i conversant, i no pas precisament d'ortografia o de sintaxi, sinó de tot el que s'anava presentant a cada moment. Una relació produïda, doncs, en un terreny absolutament intranscendent, amb les deformacions mínimes.

D'entrada, semblava un senyor d'una normalitat absoluta, un senyor de mitja estatura, flac, ossat, rigorosament afaitat, d'ulls blavissos però intensos, d'una presència modesta però real, vestit de gris, que alternava amb el blau marí quan es mudava, d'un acolliment amable però caut i circumspecte, d'una total simplicitat, desproveït de gesticulacló, mancat de pintoresc, silenciós, pausat, lent, en fi, un senyor que fumava la pipa amb el millor tabac ros que podia obtenir.

Llavors vivia a Badalona. Els dies feiners venia a Barcelona amb el tramvia. Dedicava una determinada quantitat d'hores a les seves obligacions. L'Institut, les lliçons, etc., i cap al tard es deixava caure a l'Ateneu. De vegades pujava a la biblioteca un moment per veure un llibre o per escriure -un torterol de fum fidel i mandrós darrera l'orella- un d'aquells curtíssims prodigiosos papers que publicava en un diari del matí (amb gran èxit) titulats genèricament «Converses filològiques». Després baixava a la penya i s'asseia amb l'evident satisfacció de l'home una mica fatigat que pot reposar una estona. Com que ja era tard, la tertúlia no solia pas ser nombrosa. Fins els desvagats purs havien desaparegut, perquè aquesta és l'hora del dia que aquesta curiosa classe de persones tenen una o altra cosa a fer. Quedàvem alguns periodistes que, treballant a la nit, teníem les tardes lliures. Com que jo era un d'aquests, vaig poder parlar amb Fabra moltes hores, mentre davant d'una cervesa, fumant una pipa, esperava l'hora de tornar a agafar el tramvia.

Al cap d'unes quantes vegades de parlar-hi, us adonàveu d'una cosa: de l'atracció que Fabra tenia. No era pas que entre Fabra i el seu interlocutor es trenqués cap forma de glaç. No. La relació es mantenia sempre igual, com el primer dia: circumspecta, cauta, una mica distant. Era simplement que, a mesura que l'anàveu tractant, us sentíeu, al seu costat, cada vegada més bé. Era el tracte agradable, confortable, net, clar, precís, que Fabra tenia, que us anava guanyant lentament. Com que la seva dialèctica social no disposava de cap element de pintoresc ni de cap escarafall anímic, hauria estat difícil de dir que era un home simpàtic a la moda del país. Però tampoc no es pot dir que no fos assequible. Era simplement que la seva simpatia tenia un altre origen. Era la seva calma, la seva activa lentitud, la invariabilitat del seu humor, l'absoluta seguretat que donava que tot el que deia ho hauria pogut fonamentar, el que feia que de la seva persona irradiés una sensació de benestar gairebé físic. Jo els asseguro que en aquella Barcelona del temps de què parlo, plena d'infatigables tabalots, de tristos frenètics, d'improvisats sense pes, trobar un home com Fabra, un home que no parlava mai del que no sabia, feia un gran efecte. En aquest punt, la seva figura era tan singular, que a mesura que el diàleg anava durant arribàveu a tenir la percepció que Fabra us estalviaria absolutament que us arribés de la seva part un qualsevol estirabot impensat o una qualsevol ximpleria. En aquest sentit, el seu tracte era deliciós com una convalescència. Era tranquil·litzador, segur, positiu. I era, encara, un contacte a través del qual sempre s'aprenia. Tot el que deia no solament suscitava curiositat, sinó interès. Els seus mitjans d'expressió no vaig veure mai que es moguessin del to col·loquial. Fent de professor dalt d'una tarima no se separava mai d'aquest to. Donant una conferència, el to era sempre el mateix. En la discussió, el seu impàvid to menor era permanent. I no seré pas jo que us descobreixi Fabra com a escriptor. Donat que pot ser tan útil escriure una bona gramàtica com una bona novel·la, no costa pas gaire de veure que Fabra va ésser un dels escriptors més clars, més precisos, d'una naturalitat més decisiva i meravellosa del seu temps -potser el millor de tots, al meu modest entendre. Ara bé: tot això era perceptible en el seu tracte, baldament fos en una conversa sense transcendència, tinguda per passar simplement una estona en l'instant més crepuscular d'una tertúlia de l'Ateneu.

Essent un home tan normal i corrent, és de tota obvietat que les seves reaccions es presentaven d'una o altra manera segons les de l'interlocutor. No el vaig veure mai interessat a fingir. No tenia pas tendència a interrogar ningú: més aviat esperava que l'interroguessin. Llavors passava del seu aire absent, la mirada dispersa, amb tendència a mirar sempre més enllà que més ençà, un o altre joc mental a aclarir sempre present en les seves faccions, a escoltar el que se li deia. Vet aquí una altra virtut de Fabra: saber escoltar i saber escoltar bé. La practicava posant-se en una actitud atenta però una mica defensiva, amb una certa reserva, com si hagués de comptar necessàriament amb la producció de la inevitable atzagaiada. Per mica mica, però, que l'atzagaiada es fes esperar, Fabra es tranquil·litzava, s'animava, parava l'orella amb un inici de brillantor als ulls, dibuixava un petit somriure con si s'anés meravellant de la sorpresa. Si tot s'acabava bé, les faccions se li estergien de satisfacció i es creaven les condicions d'un interès que de la part de Fabra difícilment s'afebliria. Sovint, però, malgrat les esperances inicials, es produïa l'inevitable. Llavors, després d'un moment en què no sabia què fer dels braços, de mirar un instant amb els ulls atònits, tornava a la mirada absent i allunyada i, després d'haver carregat i encès la pipa, s'esborrava dins del fum perfumat de mel i figues seques del tabac anglès. La descripció d'aquesta petita escena podrà fer pensar que Fabra era un home monolític d'escassa ductilitat en la discussió. Però no és pas de la discussió en forma que estic parlant en aquest mo ment. Parlo d'una qualsevol conversa. Fabra estimava la discussió mentre ho fos realrnent. La discussió l'apassionava. Era un excel·lent dialèctic. En realitat s'havia passat la vida discutint la fixació de la llengua. Recordo la que tingué amb Pujois quan aquest senyor li digué que havia fet una llengua massa gòtica. Memorable polèmica -acabada en taules, si la memòria no em traeix. El que no acceptava Fabra era la discussió frívola, improvisada, sense coneixements -com no acceptava una conversa de la mateixa categoria. S'estimava més, llavors, recloure's en els seus pensaments i mirar al lluny, que és el que solia fer gairebé sempre.

Hi havia, doncs, en el contacte amb Fabra, una inicial constatació agradable: una sensació de sopluig ordenat i confortable. Hom sentia que era un home que sabia el que es deia, que darrera de les seves paraules hi havia una gran reserva de coneixements mantinguts amb un sentit de la responsabilitat permanent. Amb això queda entès que Fabra no era allò quela gent en diu un polígraf. Aquest ofici, que la península ha prodigat, li feia horror. Fabra parlava del que sabia, i si parlava d'alguna cosa més que no estava en relació amb la seva activitat habitual -de matemàtiques, per exemple, o de química- era perquè també ho sabia.

La sensació de sopluig segur i agradable que donava el seu tracte era més o menys apreciat per la gent. Per a les persones situades -com jo mateix- en el desordre i la confusió, aquesta era la primera projecció positiva que la seva presència -per contrast- irradiava. Les persones més construïdes no eren pas susceptibles de sentir-ho amb la mateixa intensitat. Ja es comprèn. De tota manera, quan Fabra parlava dels problemes de la llengua la reacció d'uns i altres era la mateixa: hom sentia la meravellosa delícia d'aprendre d'un bon mestre. No fa pas gaires dies que el professor Vicens Vives em descrivia una constatació que en aquests últims anys ha pogut fer: la vivíssima, inalterable fidelitat que per Pompeu Fabra guarden tots els seus deixebles. Tots, compreneu? -em deia Vicens-. No he constatat ni una discrepància, ni un sol contraopinant, en la llista. No m'estranya gens. Després del que porto escrit, seria la situació contrària el que m'hauria sorprès. Fabra era un mestre exigent, però al seu costat s'hi estava bé. La seva radiant claredat, la seva tendència a la difícil simplificació, el seu ordre de construcció, feien, en el pensament receptor, un gran bé.

Hi havia encara un altre element que contribuïa a acostar-lo a la gent: la seva persona física. Malgrat la sonsònia irònica dels seus comentaris de pince sans rire que de vegades es considerava obligat a fer, i que d'entrada sorprenien una mica (i més endavant eren trobats naturalíssims), Fabra tenia una presència simpatiquíssima. Fabra feia cara de bona persona, d'home net, simple, correcte, i el torrat fresc de la seva pell, els ulls directes i plens de vida, reforçaven aquesta primera impressió. ¨En què pot consistir -dirà potser algun lector- fer cara de bona persona? M'explicaré. Les persones que havent conegut personalment Fabra han tingut ocasió de veure el bust de Voltaire per Houdon, que es troba en el lloc d'honor del vestíbul del Teatre de la Comèdia Francesa, a París, hauran quedat sorpresos de la semblança que de cop i volta s'estableix entre el bust de referència i les faccions del nostre amic. De primer cop d'ull, en efecte, la semblança és fulminant, instantània. Després, però, passa una cosa curiosa: a mesura que aneu comparant fredament unes i altres faccions, la semblança tendeix a esvair-se. I per què tendeix a esvair-se? La primera vegada que vaig veure el bust, Fabra devia trobar-se pels voltants de la cinquantena. El retrat de Voltaire representa un home molt més vell i molt més flac que aleshores el nostre filòleg. El bust representa, en efecte, un home de molts anys, molt corbat, xuclat de galtes, indescriptiblement sec, amb l'esperit de l'agudesa, exactament de la fourberie, de la murrieria, inscrit en els ulis de fura, prodigiosament penetrants i inquisitius. Per a explicar la dissemblança que aneu constatant i que us va d'augment, la primera cosa que se us acudeix és explicar-la per la diferència d'edat i d'inflor de faccions que separa les dues figures notòriament. Noteu, però, que en aquests aspectes aquestes diferències no són pas decisives. Després, entrant en els detalls, es presenten, en la comparació, matisos molt variats. La construcció del crani és molt semblant, el front té la mateixa puresa de línies, el cartílag del nas, idèntica prominèncla, la finor del clatell, l'orella dreta, l'aire despert, són els mateixos; de seguida veieu, però, que el sarcasme que Voltaire té a la boca ja no hi és, que l'esperit de penetració de la mirada és en l'un i l'altre diferent. Són dos ulls que ni espiritualment ni materialment no tenen cap semblança. Voltaire mira de dalt a baix, es posa terra a terra amb un gust del detall a inquirir tan torbador i concret que els seus ulls són els del llop davant de la presa dominada i fresca. Fabra mria de baix a dalt, a l'horitzó, en la llunyania, la mirada absent i dispersa (com ja deia), que de vegades la intuïció em portava a suposar si no era un visionari, un constructor de castells interiors, un degustador de somnis incerts. I, ja posats sobre la pista de les diferències, descobríeu fàcilment l'element decisiu de dissemblança. Aquell séc de fourberie, de murrieria, que constitueix l'estructura interna de l'esperit de les faccions de Voltaire, es feia impossible de trobar en les de Fabra. I era aquest detall importantíssim el que us aclaria tota la qüestió. Vèieu la causa que dues figures humanes que tenien tants de detalls secundaris semblants podien ser tan diferents. Hem hagut de fer una mica de marrada per a contestar la pregunta: ¨en què pot consistir fer cara de bona persona? Pot consistir, simplement, a fer la cara que feia Fabra en relació a la del bust de Voltaire, per Houdon, que és al vestíbul del Teatre Francès.

Quan vaig conèixer Fabra, ja feia anys que no era un element actiu de l'escalafó de les Escoles d'Enginyers Industrials. Anys enrera havia estat catedràtic de Química de l'Escola d'Enginyers de Bilbao. Amb Fabra havia passat una cosa curiosa: durant molt de temps els seus amics es pensaren que era un químic amb el derivatiu de la filologia com a violí d'Ingres. De fet,però, resulta totalment al revés: al capdavall resultà un filòleg que havia hagut d'utilitzar el derivatiu de la Química per a afrontar els primers anys de la seva vida independent. Fabra tenia molt bon record de Bilbao i de la seva activitat com a catedràtic de Química. M'havia dit moltes vegades, pensant en les diferències que es poden establir entre la Química i la Filologia, que no creia pas que els seus estudis oficials li haguessin fet cap mal en el moment de formular i d'ensenyar Filologia. Potser la claredat que tenia d'exposició i de presentació de les seves idees provenia de la seva formació positivament científica. Malgrat tenir una gràcia única en l'art de saber presentar els seus principis en forma de suggestions, era un home d'una gran disciplina mental, de principis rígids i construïts, i això potser era una conseqüència de la seva activitat pedagògica en el camp positiu.

Sobre els anys de Bilbao de Pompeu Fabra, Unamuno contava una anècdota que és molt significativa per a donar entenent la seva ironia de «pince sans rire». Un dia, Unamuno i Fabra anaren a fer una visita al noviciat de l'ordre dels jesuïtes, a Loiola. El rector de la casa volgué acompanyar-los personalment. Els jesuïtes pretenen (deia el rector de Salamanca), com ja és prou sabut, que en la seva religió jesuítica, com deien els autors del xvii, hi ha els homes més intel·ligents de cada moment. El rector deia:

- Fíjese usted, don Miguel, en las caras de los muchachos... ­Què finura, què raza, què inteligencia!

I, en efecte, hi havia estudiants que semblaven intel·ligents i que potser no ho eren tant com semblaven. I n'hi havia que no ho semblaven tant i potser ho eren positivament. I també n'hi havia alguns que presentaven un aire d'espesseïment molt visible.

- Vostè creu, pare rector -pregunta amb això Unamuno assenyalant-ne un d'aquests darrers-, que aquest xicot té l'aire molt intel·ligent. No prejutjo res, és clar. Ho dic simplement per les aparences...

- Home... en efecte... potser... digué el pare rector, notòriament empallegat.

Es produí una pausa lleugerament incòmoda.

-És igual, no es preocupi. Aquest el deuen tenir destinat a màrtir de la Xina... -digué Fabra amb una perfecta naturalitat, amb el petit somriure del qui torna a reprendre el diàleg, sense recalcar cap paraula, com si parlés del temps.

Unamuno esperà la reacció del pare rector amb un posat lleugerament estamordit. El pare rector, després d'un moment de perplexitat, considerà que la frase de Fabra tenia una gràcia molt viva.

La inauguració del Estudis Universitaris Catalans es produí en el curs 1904-1905. El Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que presidí el senyor Rubió i Lluch, és de 1906. La creació de l'Institut d'Estudis Catalans, de 1907. Les Normes Ortogràfiques de l'Institut, de 1914. El Diccionari Ortogràfic, de 1918. El Diccionari General de la Llengua Catalana, de 1932.

Quan es produí el Congrés de la Llengua, Fabra encara era professor de Química a Bilbao. Dels tres mil congressistes inscrits (hi assistiren molts erudits estrangers) en fou un dels més actius. La seva posició filològica radical, extremista, li donà un nombre de partidaris molt superior al que hom havia suposat. Fabra havia començat la seva activitat lingüística anys abans del referit congrés movent-se dins el grup o colla de «L'Avenç», quan Casas li féu el retrat al carbó de barret de copa alta i barba. D'aquest grup de «L'Avenç», Sagarra, en les seves Memòries, n'ha deixat una pintura plena de vida, que és un dels millors fragments que conté aquest llibre escrit amb la preocupació d'espaterrar. Fabra trobà en el grup un element favorable a les seves inquietuds: el senyor Jaume Massó i Torrents, que, essent un especialista de la nostra llengua i literatura medieval, comprengué de seguida la finalitat que es proposava. «L'Avenç», que representa una innovació en totes les qíiestions que plantejà, adopta, en l'ortografia, les idees radicals de Fabra.

Aquest país deu contenir un ferment soterrat de preocupacions lingüístiques i filològiques. Abans que Fabra aparegués a la superficie de la discussió, ja s'havia plantejat el problema de com s'havien de fer els plurals, si amb as o amb es. D'aquesta primera discussió, que fou molt apassionada, com solen ésser en el nostre país aquesta classe de polèmiques, en data, probablement, la reforma i fixació del nostre llenguatge. Més endavant Fabra plantejà les coses amb una amplitud total. En tot cas, pel que el professor Badia Margarit afirma, en la seva introducció de la seva Gramàtica Històrica, que s'ha fet en aquest país en els últims decennis, no solament en la nostra àrea específica, sinó en la intricada selva dels estudis romànics, s'ha de reconèixer que no s'ha pas perdut totalment el temps, com s'ha perdut en altres aspectes d'una manera inexorable. Així Fabra plantejà la reforma lingüistica d'una manera general, que fou patrocinada per «L'Avenç», i per això el cos de la seva doctrina és anomenat la reforma de «L'Avenç», tot i ésser exclusivament de Fabra, perquè els altres elements de la tertúlia «aquella revista si se n'exceptua al senyor Massó i Torrents, que reforçà la posició del filóleg amb la seva considerable documentació medieval- ben poca cosa hi aportaren. Més aviat la pertorbaren amb bizantinismes i pèrdues de temps constants. S'ha de reconèixer que el senyor Casas Carbó, com a especialista en el plantejament de qüestions inútils i innecessàries, fou un as.

Plantejada per Fabra la reforma ortogràfica i la fixació de la llengua, s'armà de seguida una polseguera fenomenal. No vaig pas viure directament l'apassionada crepitació a què donà lloc aquesta polèmica. Només en conec les escorrialles, perquè quan vaig arribar a Barcelona el 1913 encara a la Universitat es discutia si la conjunció copulativa era la «y» o la «i». A les darreries de la discussió, les coses s'havien esquematitzat pintorescament entre partidaris de la «y» i partidaris de la «i», però abans d'arribar en aquesta situació calgué passar per un llarg procés, en el curs del qual Fabra fou el protagonista essencial.

Dèiem que el Congrés de la Llengua Catalana tingué lloc l'any 1906 i que l'Institut d'Estudis Catalans fou fundat per Prat de la Riba l'any 1907. La intervenció de Fabra en el Congrés, que fou molt remarcada, li donà accés a la secció filològica de l'Institut, i fou llavors que pogué començar la seva tasca, desplaçada del recolzament en un nucli limitat i merament particular com era «L'Avenç» a una fonamentació molt més sólida, general i eficaç com era l'acadèmia que s'acabava de fundar. Les publicacions de l'Institut donaren a aquest organisme, tot just nascut, un gran prestigi internacional, que repercutlí, és clar, reforçant considerablement la posició de Fabra. En la nostra història de la cultura contemporània, la creació de l'Institut és una obra importantíssima, decisiva, perquè representa el primer esforç fet en aquest país per organitzar el treball intel·lectual sobre bases europees serioses, científiques i positives, i per bandejar la improvisació, el pintoresc i la inanitat de la ignorància.

Aquestes afirmacions, que poden demostrar-se amb testimonis de l'activitat acadèmica internacional, són vàlides per a totes les activitats que l'Institut fins ara ha portat a cap, enmig, en aquests últims anys, de dificultats inenarrables.

[Homenots]

A l'índex