Sobre
la felicitat

La felicitat col·lectiva no existeix. Si algun dia la sentiu prometre, no hi perdeu gaire el temps. La felicitat és una qüestió personal, individual. És una il·lusió de l'esperit que pot produir-se en una època tardana de la vida.

De cinquanta a seixanta-cinc anys es pot ser feliç. No dic pas que se'n sigui. Dic que de vegades és factible. Per ser-ho, la primera cosa que es necessita és tenir una excel·lent opinió d'un mateix. En aquesta edat, l'home hi és portat. En aquesta etapa de la vida els homes tendeixen a raonar d'aquesta manera:

–I bé: comptat i debatut, jo sóc un home d'una certa categoria, d'un cert volum, d'una indubtable presència. Amb una mica de sort n'hauria pogut tenir més, és clar. Però no es pot pas negar: sóc imprescindible. La meva situació, ningú no podria discutir-me-la.

Quan l'home arriba a aquesta latitud, algunes incògnites s'han aclarit. El qui ha nascut per viure en solitud ha vist el fracàs de totes les aventures, generalment desagradables, infructuoses, per deixar de ser-ho. El qui semblava destinat a la companyia té una situació cristal·litzada, susceptible de ser continuada: vull dir que ha arribat a un resultat positiu, a una existència mediocre, una mica pansida. El qui està marcat per la possessió del diner el posseeix o el posseirà, d'un moment a l'altre, d'una manera indefectible. El qui haurà d'anar tirant i fent tombarelles més o menys profundes tota la vida les va fent, en efecte. Uns i altres, cadascú en la seva esfera, han fet un esforç gran o petit i viuen de la inèrcia. Vivim –prenent ara la paraula en un sentit molt general– de renda. Sovint la renda no hi arriba. Si arriba es crea una situació propensa a fer que l'home se senti satisfet.

A aquesta edat, en el transcurs d'aquesta etapa, ha calgut adaptar-se finalment a la vida. S'han perdut gairebé totes les il·lusions i les que no s'han perdut solen ser informulables; així, les superfícies de fricció, de disgust i de dolor s'han sensiblement reduït. L'home assaboreix –amb poques dents, és clar– el gust, el saber dels dies. Aquest saber, que en la joventut està caracteritzat per la més dispersa i buida generalització, esdevé ara un saber concret. Divagar és dolorós. Concretar és plaent. La sensació de la vida no és potser tan transparent com afirmen els optimistes. En cada cas varia. Cada home és un món. Alguns la troben a través del paladar, altres a través de la poesia; uns concedeixen molta importància a les corbates i a les camises; altres volen diners o satisfer una ambició o tenir una canya de pescar; alguns es complauen a contemplar la terra i els arbres; altres tendeixen a mirar les formes humanes vives. L'home tendeix a seguir el sentit de la pròpia badoqueria. La felicitat és una forma de badoqueria.

L'adaptació a la vida, en aquesta edat, és un fet cert pel que es refereix a l'adaptació física de l'organisme. Hem donat moltes voltes al coixí i finalment hem trobat la posició justa. Hem tingut molt de mal de queixal i totes les malalties que ens ha tocat de suportar, i ens hem anat acostumant a aquestes incidències A mesura que passen els anys, el dolor perd intensitat i els seus efectes són més lleus. Amb els anys ens tornem una mica insensibles, en el sentit que s'arriba a un cert statu quo entre l'organisme i els atacs que constantment sofreix. S'arriba també a una certa insensibilitat psíquica. Si girem la vista enrera, apareix la successiva fila dels amics i coneguts que han passat avall i caigueren a la vora del camí. L'espectacle és depriment, però contribueix a reforçar la pròpia importància, l'excel·lent idea que tenim de nosaltres mateixos. La desaparició dels altres reforça el propi egoisme. Ens tornem presentistes. Descobrim les coses concretes, i això fa que aquest sigui el període de la vida humana menys ensopit. Al moment en què tot el que us rodeja us parla de la fugacitat de tot, apareix el gust saborós, concret, de la vida. D'aquí sorgeix una certa avidesa en l'aprofitament.

Goethe ha deixat escrit que la felicitat està en la limitació. En la joventut, aquest consell és de gran profit. En la vellesa, ho és menys, perquè les limitacions són pròpies d'aquesta edat i de la disminució de forces que li és inherent.

És possible limitar-se deliberadament? Si ens limitem massa deliberadament, sentim un cert mal gust a la boca i no dóna mai l'adhesió plena. L'important seria saber-se limitar amb gràcia, d'una manera instintiva, una mica inconscient. La qual cosa és difícil per dues raons importants: primer, perquè sempre tenim una idea exagerada de nosaltres mateixos; després, perquè les opinions dels altres ens afecten enormement. Un home net d'aquests dos defectes, ¿pot existir? És difícil. Però potser n'hi ha algun. Són els homes feliços.

[Humor, candor...]

Un dia, amb el pintor Josep Maria Sert, parlàrem, a Palamós, d'un home feliç: de monsieur Jules Pams. Monsieur Pams era de Perpinyà i féu en el curs de la seva vida una gran carrera política. No fou elegit President de la República per cinc vots. Una mala passada, què hi farem? Però tothom comprendrà que deixar de ser President de França per cinc vots equival a haver arribat a una posició d'unes dimensions considerables. Però, encara que aquesta situació no hagués estat més que aparent, hauria estat igual, perquè monsieur Pams s'ho creia. I s'ho creia perquè era un home feliç. La gent no vol arribar a comprendre la font inestroncable de delícies que pot ser això: creure-s'ho!

Quan, en el temps de monsieur Pams, es produïa a França una crisi ministerial, el primer que feia indefectiblement aquell gran senyor era amagar-se. Davant del primer rumor de crisi feia les maletes de pressa i, corrents, sortia de París de rigorós incògnit i s'instal·lava, amb un nom suposat, en un qualsevol hotel del Loira o de Normandia. I des del seu amagatall seguia la tramitació de la crisi –la qual seguia, naturalment, el seu curs i a la fi es resolia. I llavors monsieur Pams tornava a París i en arribar rebia els seus amics, els quals presentaven unes cares llargues i tristes. La satisfacció de monsieur Pams era desbordant.

–Crec que ens hem de felicitar, estimats amics! –els deia amb l'ull brillant-. Hem passat pel més gran perill de la nostra vida. Hauríem pogut ser cridats a formar Govern... La meva sagacitat, la meva experiència, la discreció del meu amagatall, ens han salvat. El perill està conjurat, el nostre triomf ha estat definitiu...

Monsieur Pams no havia estat proposat, en cap moment, per formar Govern. I, si ho hagués estat, hauria estat igual. La seva candidesa era tan impressionant –em diu Sert– que els seus amics no gosaren mai aigualir-li l'amenitat del seu temperament. Davant d'un home feliç, la bona educació exigirà sempre un lèxic escollit i una inalterable bona disposició d'esperit.

–Em cap la satisfacció de pensar que la pàtria em considera una reserva permanent...

Aquest és un exemple de limitació graciosa, instintiva, gairebé inconscient; la frase de monsieur Pams implica haver arribat al fons de la felicitat.

Sí. Això és tenir els ossos voltats de felicitat pura. És la grandiositat aconseguida per accentuació de la irrisorietat. La felicitat –m'he demanat alguna vegada–, ¿és alguna cosa més que la irrisorietat mal entesa, mirada amb el criteri optimista del vidre d'augment ? De vegades m'ho sembla.

Seguim, doncs, el consell de Goethe: la felicitat és la limitació. La forma de la limitació més productiva i, per tant, més sòlida és la ignorància. Ignorem-nos i serem feliços. Evitem amb la màxima cura de suposar el que som exactament. Ignorem l'opinió dels altres. El testimoni dels nostres sentits és il·lusori, com és il·lusori el dels sentits aliens. Que passi la vida i vagi rodant la bola, que tot té un fi.

En l'època present i a pesar de la immensa quantitat de desgràcies que en el curs de la meva vida he pogut viure, el nombre de persones que volen ser felices ha estat important. «Jo vull ser feliç», diuen els personatges de les novel·les i les persones de carn i ossos! I, així, la paraula felicitat es troba avui a tot arreu i fins i tot en els llibres de més reflexió i més seriositat, que són els de la poesia. Ara la felicitat es troba en un moment d'enorme inflació i es presenta en unes dimensions mai no vistes. Posa un color fictici amb la seva impressionant xerrameca sobre la vida dels nostres dies fins a l'extrem que molts embadocats afirmen que la finalitat de l'acció política és fer tothom feliç. Valga'm Déu! De vegades penso que el desig de felicitat és, per contrast, la conseqüència natural dels impressionants desastres –potser mai no vistos en la història– dels moments presents.

...ara hi ha una classe de senyores que creuen que la seva felicitat depèn del seu perruquer o de la cirurgia facial, de si tenen el nas xato o excessivament grec. La gent creu que la felicitat depèn dels oradors o dels arbitristes. Tothom es va tornant grandiós i important i, com qui no diu res, proclama la seva felicitat per les cantonades. I, si ara vostè em preguntés si jo vull ser feliç, li diria un no no massa alt ni massa baix, un no natural i sostingut. Ja en tinc prou amb el present, L'única cosa que demano és que em deixin viure, solitari i independent. Li afegiré que també m'agradaria de tocar la flauta o l'ocarina. [Articles amb cua. Aclariments sobre la felicitat.]

L'home no és un animal racional; és un animal il·lusori.

[Articles amb cua. «Un afer complicat i difícil»]

Una senyora jove –em sembla, en efecte, que es tracta d'una senyora jove– em comunica en una carta la seva disconformitat amb un escrit meu en el qual es diu que la felicitat és indescriptible i, si més no, imperceptible. Jo havia dit que la salut, com la felicitat, consisteix a no sentir-se viure –i el dolor, per tant, a sentir-se viure– i que el que no se sent no es pot descriure utilitzant la gramàtica normal i corrent. Ara, el que jo em creia que era una vulgaritat massissa ha produït la disconformitat d'aquesta senyora, la qual em comunica amb una graciosa petulància «que (ella) és una persona absolutament feliç».

Hi ha, certament, en aquest món coses tan rares i sorprenents que també podria ser que fos veritat el que aquesta senyora afirma. De tota manera, jo m'atreviria a preguntar-li:

–¿Com podria descriure, afortunada senyora, en què consisteix la seva felicitat? Encara que fos en prosa, podria descriure'm què se sent quan s'és feliç?, ¿què es fa, què es veu, què es toca, què es diu, què es pensa quan, com vostè diu, s'és feliç ? Les persones felices, ¿què mengen, què beuen, quina contribució paguen, quins sentiments tenen, en què concentren les seves activitats de cada dia? Estic segur que ens faria un gran favor si es decidís, algun dia, a aclarir-nos aquests punts i a il·lustrar-nos sobre la matèria. No li dic que la cosa és urgent, perquè, tractant-se d'una senyora, seria indiscret. Però que és bastant urgent em sembla evident.

Quan vaig escriure l'obvietat evaporada a què faig referència, volia dir que la felicitat, sentiment moderníssim, subproducte del romanticisme filosòfic, social i literari, té aquesta singularitat: no es pot captar com a present. La felicitat és o un record o l'estupefacció que ens produeix la imaginació, en el futur, d'una o altra cosa. És un sentiment que ha tingut una eficàcia en el passat o del qual esperem una eficàcia en l'esdevenidor. És un fet de la memòria o de la imaginació. No pot ser un fenomen present, perquè la vida humana no té present. La vida humana no s'atura mai. Sempre fuig. És inaferrable. És l'esdevenir-se etern. És clar que aquesta vida, sent una successió de moments, passa per davant de paisatges diferents, uns millors que altres, més o menys bells. Hauríem volgut, moltes vegades, aturar un d'aquests moments, aferrar-lo, immobilitzar-lo, fer-lo etern en el nostre cor, com diu Joan Maragall en la seva cèlebre poesia. Però concretar aquest desig no ens ha pas estat possible. ¿I com hi hauríem arribat si la vida és una fluïdesa que passa sobre la il·lusió del pas del temps sense cristal·lització possible, un allunyar-se de l'ahir i un acostar-se ineluctable al demà certíssim?

Podem, és clar, imaginar un present perceptible, podem pensar l'existència d'un moment d'aquest present uniformement agradable i d'una duració suficient per ser captat amb plena consciència: de la duració de quinze segons, per exemple. Durant aquest espai de temps, què se sent? No se sent res. ¿Quan disposem d'una salut perfecta, quina percepció en tenim? Absolutament cap percepció; se sap només el que és la salut quan s'ha perdut, és a dir, quan es desitja. Tenir salut consisteix precisament a no sentir-se ni sentir-la. I bé: amb la felicitat passa el mateix: aquella hipotètica quarta part d'un minut uniformement agradable, aquella hipotètica quarta part d'un minut de felicitat, precisament perquè ho és, precisament perquè és la felicitat mateixa, té la suprema elegància de no tenir pes, de no fer-se sentir. Més tard, en trobar-nos davant d'un moment en què el dolor, l'angoixa o la inquietud ens fan sentir, descobrim que llavors, en aquell moment passat, fórem feliços. Evoquem aquell moment; aquesta evocació ens porta al desig de reincidir; ens incita a imaginar una situació en el futur, al qual atribuïm virtualitat suficient per repetir la jugada esvaïda en el passat. Aquesta és la felicitat esperada, plena d'hipotètica fascinació, estupefaent. Quan arriba aquest moment somiat es pot imaginar (tot i ser una mica difícil) que es repetirà el moment anterior; si es repeteix, el moment passarà sense deixar-se sentir, ingràvid, sense pes.

En l'època present, tothom vol ser feliç. La paraula ha arrelat profundament. «Jo vull ser feliç!», diuen els personatges de les novel·les i les persones de carn i ossos. I, així, la paraula es troba a tot arreu, fins en els llibres de més reflexió, com és ara els llibres de poesia. La felicitat passa per una fase d'inflació, d'unes dimensions i d'un volum mai no vistos. Dóna color amb la seva presència sorollosa a tota la vida del nostre temps i fins i tot alguns badocs afirmen que la finalitat de l'acció política és crear la felicitat col·lectiva, fer feliç a tothom –homes, dones, vells, criatures, etc. Valga'm Déu Nostre Senyor!

És molt curiós d'observar la modernitat de la paraula. La paraula «felicitat» comença a circular a Europa amb una certa insistència en els començaments del romanticisme i en relació generalment amb la llibertat de l'amor. Quan una senyora diu davant del seu marit, que vol ser feliç, és que hi ha una possibilitat en perspectiva. El marit és ineficient. És a dir: la paraula és un eufemisme ben trobat, d'una eficàcia indiscutible. Però el camp de circulació de la paraula és limitat. Stendhal pogué encara escriure: «En el meu temps, només he sentit alguna classe de persones que volen ser feliços: alguns anglesos». En els innombrables segles anteriors al romanticisme no hi ha rastre de la paraula en cap testimoni: s'entén, en el sentit que té en els moments presents. Durant centenars, milers d'anys, la gent ha menjat i ha begut –més, és clar, o menys–, ha treballat i ha reposat, ha tingut més o menys llibertat, ha tingut més o menys salut, ha passat penes i ha passat bons moments, ha parlat o ha callat, ha produït insensateses o ha fet coses plausibles ha estimat o ha odiat, ha fet aquestes o aquelles coses o ha deixat de fer-les. Mai la gent no digué, com diem ara: «Jo vull ser feliç!». L'home ha fet el seu camí; ha buscat la seva pau i la seva tranquil·litat, o la seva desgràcia; ha ambicionat riqueses, honors, fama, salut, virtuts o impunitats o ha deixat d'ambicionar-ho: ha volgut una o altra cosa o ha deixat de voler-la. Quan pretengué ser feliç? Podem imaginar-nos els millors moments de Grècia basant-nos en les obres que aquells moments ens han deixat i que ens permeten atribuir-li una qualitat solar, meravellosa dins de la successió de la història humana. Ara bé: d'aquella època, no hi ha rastre de persona humana, d'home o de dona, que hagi dit, posant, com ara es fa, el crit al cel: «Jo vull ser feliç!» ¿Serà per ventura que la profusa circulació de la paraula s'inicià amb la infelicitat general progressiva? ¿Serà que parlem tant de felicitat perquè l'hem perduda, perquè ens ha fugit, en totes les seves formes concretes, del nostre horitzó visible?

Tot em porta a pensar que inicialment la felicitat fou un eufemisme. Després es convertí en mite. Avui és un mite d'unes dimensions gegantines. I, com tots els mites, és maligne. Tot el que sigui invitar la gent a moure's per raons inconcretes, abstractes, inaferrables, de domini impossible, és condemnar-la a les més tràgiques sorpreses. La naturalesa humana és ja prou equívoca i la realitat és massa limitada perquè sigui decent accentuar amb teories aquesta falta natural de paral·lelisme. Vull dir que ens exposem que com més feliços vulguem ser més miserables i durs siguin els bistecs que ens serveixin. De tota manera, jo no voldria pas dir res de més. Fins que aquesta senyora de Barcelona no ens digui en què consisteix la felicitat, difícilment sabrem a què atenir-nos i ens perdrem en vagues conjectures.

Ens convindria aclarir, primer de tot, com s'imagina l'home la seva felicitat. ¿Consisteix a arribar a tenir el que desitgem? ¿O consisteix, al contrari, en un estat de passivitat enraonada, favorable a acceptar bonament les coses tal com vénen? Els arguments són forts tant d'un cantó com de l'altre. Però, en definitiva, serà el temperament el que s'imposarà sempre. Hi ha una estupefacció de les coses limitades; com hi ha una estupefacció de les baluernes. Depèn del temperament. Hi ha persones que frueixen viatjant en segona i anant-se'n a fer retratar. Altres persones necessiten viatjar en un gran cotxe i retratar tot el que van trobant. És igual. Entre retratar i fer-se retratar no hi ha cap diferència essencial.

Hi ha un llibre considerable, grandiós, que sembla destinat a demostrar que la felicitat no es troba en l'obtenció de titil·lacions romàntiques. És «Anna Karènina», de Tolstoi. La desgràcia de Vronsky i Anna comença quan tots els seus anhels han estat satisfets. Tota la segona part d'aquesta impressionant novel·la és un confirmació del consell de Goethe: la limitació és la felicitat.

Un corrent antic, de vigència permanent, sempre renovat –el corrent estoic–, alimentat per persones discretes, coneixedores de la vida, més –diríem– baquetejades, ha situat la pau de 1'esperit en un punt sempre difícil d'obtenir –de bonhomia, de plausibilitat i d'oblit. El món és horrible; però, atès que ens hi trobem, és absolutament necessari.

Entre aquestes dues tendències és inimaginable que un home discret pugui dubtar.

Sovint la felicitat d'una senyora es presenta voltada de les següents típiques circumstàncies: estar enamorada del seu marit, tot i que aquest té una intermitent tendència a la insensatesa; adorar els seus fills amb la convicció absoluta que aquestes criatures no tenen rival; extasiar-se davant de qualsevol insignificança, encara que sigui una mica ridícula, vull dir conformar-se, tenir paciència, passar, perdonar, oblidar... Amb aquestes excel·lents disposicions és gairebé impossible no ésser feliç –o una cosa semblant.

Tota la vida he sentit parlar de la felicitat. He arribat a cinquanta anys. I resulta que hi he entrat.

[...]

–Senyor doctor –que jo li vaig dir–, m'ha receptat els llimbs.

–No sigui exagerat. Li he receptat una forma de felicitat molt apreciable. Si no ho fes, la seva visita no tindria cap sentit.

En arribar a casa vaig considerar la qüestió des de tots els punts de vista i em semblà que el facultatiu tenia tota la raó. Cal obeir els metges. Jo, en els tropells que he tingut, els he obeïts sempre i no he fet, davant d'ells, cap paper ridícul. Encara que hagués pogut, no hauria tingut davant d'ells cap vanitat. La vanitat, generalment parlant, és una venjança contra un paper ridícul comès anteriorment. En aquest terreny, com en gairebé tots els terrenys, la meva vanitat ha estat minsa. Els metges són importants, importantíssims. Donen conferències, llegeixen molt. Són els ciutadans del país als quals el correu porta més papers. La propaganda dels negocis de la farmacopea és immensa. Es mouen molt. Al pas que duen les coses, d'aquí a molt pocs anys seran els amos del món. Quan, dintre aquest període de preparació, les coses estaran absolutament i definitivament socialitzades, la gent tindrà, parlant en general, dues preocupacions essencials: primer, treballar tan poc com pugui, segon: ocupar-se de la seva salut, cosa que ja es comença de veure. Quan s'entri francament en aquesta preocupació, el nombre de malalties, de matisos de malaltia i de malalties imaginàries serà indescriptible. Cada dia s'irà més endavant, però cada dia tot serà més fosc i es caminarà com sempre s'ha caminat en aquest punt: a les palpentes. La confusió serà immensa, i aquest fet col·locarà els metges en el centre mateix de la vida i de les obsessions dels homes i de les dones. I, llavors, els metges governaran el món, en una forma molt més directa –perquè serà més secreta– que no l'han governat fins avui els financers, els advocats i els tècnics.

Vaig decidir, doncs, d'obeir el metge. I, així, en les últimes setmanes, es pot afirmar que he entrat en la felicitat. No he begut ni una gota d'alcohol en tot aquest temps. No he pres ni un sol cafè autèntic Quan era jove, anava a passeig. Ara no hi vaig mai. Quan anava a passeig, no fumava gens. Ara, davant una taula i havent d'escriure, encara fumo alguns cigarrets diaris, però molts menys. Cultivo la indiferència, em mantinc en un estat soporífer, practico l'ataràxia davant tot el que m'envolta. Encara que es matés la gent davant meu, jo no em mouria. Ho tinc prohibit. Llegeixo llibres pesadíssims, enormes baluernes caracteritzades pel seu total avorriment i la seva inanitat explícita. Són els que el doctor em recomanà: llibres que contribueixen més a adormir que a despertar una mica l'enteniment. No em falta sinó que em posin unes pinzellades de tintura de iode al clatell o que concorri als concerts d'arpa. De vegades penso quina seria la meva reacció si per la Rambla o en el metro em robessin l'estilogràfica –i me n'adonés. Què faria? –em pregunto angoixat-. Em trobaria davant un conflicte entre dos deures, com és corrent en la dramatúrgia de tots els països: davant el deure de legítima defensa i el de mantenir-me en la morositat. No sé pas quin camí emprendria. Havent donat al metge la seguretat de l'obediència, em sembla que escolliria el camí de la morositat. No puc rompre el règim de serenitat. Jo havia cregut que el conflicte entre dos deures era una qüestió específica dels drames de guix. Ara que em trobo davant un d'aquests conflictes, no tinc altre remei que creure que la qüestió té moltes complicacions i considerables collonadetes.

[...]

–De tota manera, no li deu pas haver costat gaire.

–Què és el que no m'ha costat gaire?

–Li preguntava que si, per entrar en la felicitat, s'ha de pagar més que el que s'ha de pagar habitualment, no resulta pas gaire enraonat.

–El que vostè acaba de dir és exacte. Per començar, la felicitat en què ara visc m'ha donat més d'un disgust. Algunes persones, i fins i tot alguns elements de l'ofici periodístic, han afirmat que m'he tornat un purità, exactament un purità practicant. No es podria pas negar que en societat em vaig assemblant cada dia més fidelment a un purità d'aquesta classe. M'ofereixen un cigar o un cigarret. «Gràcies, he deixat de fumar...», contesto amb una absoluta naturalitat. M'inviten a prendre una tassa de cafè... «Gràcies, no prenc cafè...», que contesto sense dubtar. [...] Així –em diu la senyora– prendrà un petit whisky, amb gel, que l'equilibrarà, si és que em té necessitat.» «El whisky que em proposa no em faria cap mal, perquè és diürètic, però què vol? M'he compromès a abstenir-me, i quan es promet una cosa s'ha de complir passi el que passi. Si més no, senyora moltes gràcies...» «Què opina de la batalla de les Termòpiles?», em pregunta el fill gran de la casa, que fa Filosofia i Lletres. «Estimat jove, no puc opinar, ho tinc prohibit, no puc formular el més lleu judici, forçosament apassionat.» He de mantenir-me en la serenitat. [...]

Diré, finalment, que em faig perfecte càrrec d'una cosa, això és: que per exercir el puritanisme, encara que no sigui més que el de prescripció facultativa, es necessita una renda considerable, exactament una dinerada. L'afirmació sembla un contrasentit, però de cap manera no ho és. La supressió, gairebé absoluta, dels excitants habituals, la posició de l'ase de Buridan en què resto quan em plantejo, tan sovint, el conflicte entre els dos deures, la impressionant presència de la serenitat obligada, l'entrada, per fer-ho curt, en la felicitat, produeix un estat de badoqueria profunda, de manca absoluta de curiositat, un tal estat de descoratjament, ben poc favorable a l'art d'escriure, que és el meu ofici normal. És un ofici literalment difícil i sanguinari, que no es pot produir sense un grau de temperatura vital. En el meu cas personal, sempre he estat un escriptor molt treballós i d'una lentitud desesperant. Quan el metge em digué –cosa que m'havia passat per alt– que convenia absolutament que a l'hora de dinar no begués més que una llàgrima de vi de taula i encara específicament aigualida, vaig quedar sense replicar, perquè havia perdut l'ús de la paraula.

I així hem arribat a la situació present, que més aviat és ben poc brillant. La meva personal treballositat, quan tinc una ploma a la mà, ha augmentat considerablement. La meva tràgica lentitud ha arribat a un tal grau que l'exercici del meu ofici em fa perdre diners, cosa demostrada per raons matemàtiques, que són les més difícils de falsificar. Crec absolutament que si em lloguessin, com a pur i simple copista, en el despatx d'un notari o en una forma, la més irresponsable que fos, de salari, em defensaria molt millor i em guanyaria la vida d'una manera certament modesta però honorable. Al pas que anem, arribarà un moment que haurem d'iniciar la retirada... o tronar a la vida anterior, tan poc saludable. Haurem de triar un camí o un altre. Per fortuna, en la vida tot es romp, tot fatiga, tot passa.

A l'índex