El meu país

El vent de garbí — L'horari

A l'estiu, en dies de bon temps, en els períodes de normalitat meteorològica, l'aparició dels vents es produeix a base d'un horari. En el curs d'aquests períodes, durant el pas de les vint-i-quatre hores del dia, els vents giren seguint un horari fix, amb una regularitat que ja voldrien tenir les nostres empreses de transports i els ferrocarrils. Quan aquest horari —per la raó que sigui— es romp, i hom té, en mar, algun projecte a realitzar, a terme immediat i precís, val més deixar-ho per a un altre dia.

[...]

Els dies que en l'àrea meteorològica constituïda pel nostre litoral es poden qualificar de bons dies no solament a l'estiu, sinó tot l'any; els dies de cel clar, net, assegurat i d'equilibri meteorològic declarat —que alguns n'hi ha—, el que domina en aquesta àrea és la giravolta del vent seguint el camí del sol amb un horari perfecte.

Quan el sol surt, en aquests dies a què hem fet referència, amb la seva magnificència habitual —i això, em permeto modestament recordar-ho a la creixent, immensa massa de persones que no han vist mai sortir el sol—, el vent ha d'estar entaulat sobre la terra. És a dir: si hom està situat en mar, el vent ha de venir de la terra i a més ha d'ésser fluixet —terral fluix, terralet, sense que això n'exclogui un punt de vivacitat—, perquè altrament el dia no neix tan bo com en la hipòtesi que estem examinant. Amb la solemne ascensió del sol i l'aparició progressiva de la calor, el vent mor. Es produeix un moment de calma —que sol ésser blanca—, que sembla providencialment creat perquè els pescadors llevin els arreus que tenen en el fons de mar. El sol va pujant, la temperatura comença de picar sobre el mar en calma. I és llavors —entre les vuit quarts de nou (hora vella), no cal dir que parlem sempre de l'horari solar— que es veu venir de molt lluny, del nord-est, una taca verdejant que camina ràpidament, sobre el mar ensabonat. El mar, en calma, sembla ensabonat, perquè les seves aigües, tot i el seu grau de salinitat, són sempre una mica grasses. El vent grec, el gregal, està a la vista. Aquest vent té un embat fresc, deliciós, alegre, emplena el mar de lleugers, brillants escumalls, saltironejants, que rutilen a la claror del sol enlluernador, dins de la llum gloriosa dels nostres matins estivals. Quan el gregal entra, comencen a cantar les cigales de la costa i el fregadís del vent treu a la pinassa el seu perfum sensacional. Són les hores glorioses, inenarrables, dels matins d'estiu a les platges. Aquest vent sol durar tot el matí. De vegades arriba a ésser fresc, i sempre és velejable, noble, franc. És el vent ideal per a bordejar amb l'escota ben cassada, escorant la fusta al màxim. És el vent que ha promogut més il·lusions marineres... il·lusions que altres vents s'han encarregat de debolir.

Amb això el sol va pujant; arriba al zenit i llavors el vent comença a cedir i a fluixejar. Toquen les dotze en el campanaret blanc de l'església, i a quarts d'una el gregal cau. Es produeix un moment de perplexitat universal, un moment que també sembla providencial perquè, havent parat el vent, la xafogor augmenta i tot sembla conspirar a favor del bany. Hi ha, doncs, un moment de calma que coincideix amb la màxima força i rutilació del sol. Però aquesta calma dura molt poc: de seguida que el sol ha ultrapassat el punt de la seva màxima verticalitat, arriba una bufarada de xaloc que va seguida de l'entaulament del vent del sud —del migjorn, de migjornell. El diminutiu és apropiat, perquè aquest ventijol arriba sense força, i fa l'efecte que el sol, que sembla un lleó jove, se'l menja de viu en viu. Aquest ventet dura mitja hora, hora escassa. En la història meteorològica del dia que estic relatant, a la una en punt (hora solar) s'entaula el sud-oest, o sia el llebeig, o sia, encara, el vent de garbí.

El garbí és el vent de les nostres tardes d'estiu. És el vent que en projectar-se sobre l'interior del país els pagesos anomenen la marinada, aire que estimen amb deliri perquè gràcies a la seva frescor humida es fan més suportables les feines del segar, del batre i en general totes les feines del camp. Havent dinat, el pagès s'ajeu a l'ombra de la figuera del quintà i queda adormit sota l'aura de la marinada. Després, a l'hora de garbellar, el vent s'emporta el boll i la palla barrejada amb la ploma grisa o burella de les gallines i el grau cau, daurat. Si el vent es manté dolç i fiés indescriptiblement agradable. No hi ha res que faci un arròs millor que aquest vent; res que acompanyi amb més eficàcia una bona digestió. El tabac de fulla, tocat pel seu punt d'humitat, arriba a la sublimitat. Prendre un bon cafè, fumar un cigar en un lloc ombrejat, endolcit per la seva brisa, és cosa delicada. Les partides de tresillo, de manilla, de tuti més o menys subhastat, es fan mentre el ventet va bufant. És el vent, per altra part, que treu dels pins de la costa el rendiment més tangible; el gregal en treu un perfum sec i crepitant; el garbí, més humit, gairebé femení, embriagant. L'alta remor dels pins —formulada pel poeta Miquel Ferrà— és més eficient amb el garbí que amb el gregal —encara que amb aquest darrer vent sigui més ondulada.

El garbí dura fins a les set. Hi ha una observació, en vers, antiga, que diu:

[El meu país] (1958)

A l'índex