Pla, encara inabastable

Gerard Bagué

«CONVINDRIA QUE TOTHOM FES UN ESFORÇ per no parlar de la meva llegenda sinó de la meva veritat». Aquest prec, gairebé premonitori, que Josep Pla escrivia el 1925 en una carta al seu germà Pere, sembla lluny de fer-se realitat. Quan es compleixen 25 anys de la seva mort, la llegenda del grafòman de Palafrugell creix mentre la seva veritat, si és que existeix, sembla encara inabastable.

La Fundació Pla de Palafrugell constitueix un bon termòmetre del creixent interès per l’escriptor. “Ha augmentat el públic lector i la divulgació de l’escriptor, però l’interès és menys espectacular en el món acadèmic, en aquells que busquen un coneixement més aprofundit”, reconeix la directora, Anna Aguiló. La barrera en aquest aspecte és prou evident: “30.000 pàgines aturen a qualsevol. Molts estudiants temen que haurien de dedicar mitja vida a una tesi sobre Pla”. Al mateix temps que el descomunal volum de l’obra planiana ha contribuït a fonamentar la seva llegenda, també s’ha convertit en un obstacle pel seu estudi i fixació definitiva, així com una font constant de conflictes i polèmiques. A la Fundació tenen coneixement, com a mínim, de dues o tres tesis en marxa que toquen aspectes tangencials de l’obra de Pla.

Per tenir una idea de la dificultat d’abastar, encara avui, Josep Pla, només cal preguntar als estudiosos pels aspectes inexplorats. Les llacunes o zones d’ombra semblen considerables. Anna Aguiló diu que falta la “biografia definitiva”. Si se li demana qui estaria en condicions de carregar- se a les espatlles aquesta tasca gairebé ciclòpia, apunta, qui sap si amb un punt de mala fe, cap a Xavier Pla o Lluís Bonada. També creu que falta estudiar la literatura de ficció –Pla té reculls de contes i novel·les poc conegudes–, els treballs periodístics, la particular barreja de biografia i retrat que representen els homenots o el model de llengua des del punt de vista estrictament lingüístic.

Un altre camí fructífer podria estar en els estudis transversals, com el llibre d’antropologia que acaba de publicar Eliseu Carbonell, amb el títol de Josep Pla: el temps, la gent i el paisatge. Xavier Pla pensa que les recerques s’haurien de dirigir cap al període que s’inicia l’any 1940: “El temps que Pla passa a Fornells, Begur i Cadaqués és molt important. Ens cal saber més coses. Són anys de reflexió. ¿Què pensava? Potser feia autocrítica per la seva actuació en la Guerra Civil? Allà es produeix un tomb biogràfic i literari. Pla es retira de la vida mundana i decideix posarse a escriure com un boig. I decideix fer-ho en català. És un fet decisiu per a la seva carrera i, sens dubte, per a la literatura catalana”.

Miquel Pairolí, articulista i escriptor de fusta planiana, pensa que la producció de Pla entre la dècada dels anys quaranta i la dels seixanta és la que té més valor. “Sembla com si els primers estudiosos de Pla destaquessin els anys vint per no contradir el relat de la literatura catalana sobre la llarga nit del franquisme, que evidentment va existir i va ser molt dura. Però els costava reconèixer que en plena dictadura hi havia un autor que escrivia i publicava en català obres d’una potència extraordinària”.

Xavier Febrés, biògraf de Pla i autor de Les preguntes pendents de Josep Pla, on repassa les polèmiques i enigmes sobre l’escriptor amb motiu del 25 aniversari de la seva mort, posa l’accent investigador en els fons documentals fora de l’abast dels estudiosos –en mans dels hereus de Pla o de propietaris privats– i en les zones més obscures de la seva biografia. Amants estables que no van deixar rastre en les seves obres, cartes eròtiques desaparegudes, narracions pujades de to censurades en les Obres Completes o fins i tot una suposada filla secreta han alimentat durant aquests darrers 25 anys els viaranys més espinosos i tèrbols de l’univers planià. “L’actualitat de Pla, a part de l’interès sostingut del públic lector, es deu també a les contradiccions gradualment conegudes entre el que escrivia en una aparent llarga crònica autobiogràfica i la vida real del personatge”, diu Febrés. Xavier Pla, en canvi, pensa que persisteix un “biografisme excessiu” que continua passant per davant de l’obra literària. “En alguns casos hi ha un interès morbós. Pla era molt púdic i sempre havia protegit la seva vida privada”, recorda el professor gironí. Ara bé, reconeix que l’escriptor va propiciar aquest interès “amb algunes excentricitats i provocacions”. Pairolí coincideix en assenyalar que hi ha hagut una “deriva biogràfica” on s’ha anat a buscar més “la xafarderia i el sensacionalisme” que no pas les aportacions biogràfiques amb capacitat d’il·luminar l’obra. L’escriptor de Quart creu, com Xavier Febrés, que tard o d’hora apareixeran les cartes amoroses que Pla va enviar a la seva amant Aurora. “Però no crec que tinguin més interès que les cartes de Carles Riba o Josep Maria de Sagarra. En aquest camp, tothom acaba dient, si fa no fa, el mateix”, diu Pairolí.

El que de veritat molesta a Xavier Pla és la “instrumentalització ideològica” de l’escriptor que han emprès alguns autors. “Cal denunciar que ara fins i tot ens vulguin vendre un Pla que serveix per atacar el tripartit, quan no l’usen per altres finalitats més inconfessables...”. Miquel Pairolí assegura que, des de l’època d’Aznar, hi ha una ofensiva creixent per convertir-lo en una mena d’autor bilingüe. Pla, que va escriure alguns llibres en castellà forçat per les circumstàncies, castellanitzant irònicament –com recorda Febrés– locucions genuïnament catalanes com “soñador de tortillas” o “sin jugo ni brezo”, va ser prou clar: “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible, davant de la qual jo postulo la necessitat e –la necessitat absoluta– que la gent (qui sigui) escrigui d’acord amb les seves necessitats de grup, de clan, de tribu, de nació, d’Estat, del que sigui”. Xavier Pla lamenta també la persistència del rebuig cap a l’escriptor en sectors acadèmics. “El món universitari català, a l’any 2006, té encara prejudicis ideològics i estètics contra Pla”.

El gran repte de la Fundació Pla, entitat creada a Palafrugell per l’escriptor el 1973 però inactiva fins l’any 1990, és convertirse en el gran centre de documentació i difusió de l’obra de Pla. Queda molta feina per fer. L’entitat, regida per un patronat, depèn del finançament irregular i migrat de la Diputació de Girona, el Consell Comarcal del Baix Empordà i l’Ajuntament de Palafrugell. Anna Aguiló, la directora, afirma que són “una entitat modesta que fa molta feina i té una gran capacitat de comunicació”. El pressupost d’aquest any encara s’està negociant. Mentre Xavier Febrés opina que “la Fundació disposa d’uns recursos desproporcionats en relació al volum de la seva tasca”, Xavier Pla, patró de l’entitat, diu que el problema és que les institucions semblen no adonar- se que la Fundació funciona i fa una tasca intensa i lloable. “Caldria que no s’hagués de pidolar finançament públic cada any”, diu Pla. L’estudiós de l’homenot aprofita sempre que pot per fer una crida pública per tal que tothom que tingui fotos, postals, cartes o manuscrits de Pla els dipositi –com a mínim una còpia– als arxius de la Fundació.

És inevitable que algú posseït de la “diabòlica mania d’escriure” deixés una estela ingent d’escrits de tota mena que, sovint, per atzarosos camins, acaben aterrant a les mans dels llibreters de vell o dels col·leccionistes. Anna Aguiló explica que a la Fundació els han ofert alguns d’aquests materials, més d’un cop per xifres absolutament forassenyades. “La majoria són cartes de tràmit, però no podem comprar ni les que tenen algun valor. No volem entrar en una roda d’aquest tipus”, assegura la directora de la fundació. “Pla és un valor que es cotitza d’una manera desproporcionada. En tot cas, si apareix un manuscrit d’interès, són les institucions les que l’haurien de comprar i cedirlo a la fundació”, diu Xavier Pla.

Malgrat que hi ha veus crítiques amb el paper del nebot de Pla, Frank Keerl Pla, que no vol cedir els documents de l’escriptor a la Fundació per preservar la intimitat familiar, des de l’entitat s’afirma que Keerl col·labora i ofereix còpies de cartes o documents que poden interessar a qualsevol estudiós, sempre que tinguin per objectiu un treball literari.

La pròpia fundació fa la gestió amb Keerl i li demana si té, per exemple, cartes amb un determinat corresponsal. Si és així, Keerl les fotocopia i les passa a l’entitat.

Pairolí considera que l’actitud del nebot de Pla com a guardià de la intimitat de la família s’ha de respectar i que és sensiblement diferent a les enormes resistències a cedir materials que va protagonitzar el seu difunt editor de Destino, JosepVergés. “Vergés era més especulador i negociant”, recorda Pairolí. D’altra banda, l’escriptor gironí creu que la família Pla tem l’ús que poden fer alguns amb un material sensible. “Segur que hi ha gent que es llençaria sobre els papers de Keerl amb esperit de voltor”.

Miquel Pairolí diu que mai no criticarà la Fundació. “És gairebé un petit miracle que, després de totes les disputes i entrebancs, existeixi un lloc així, que obri les portes cada dia. Penso que no hi ha un lloc igual dedicat a un escriptor català”.

La gestió del fons planià de l’editorial Destino congria crítiques generalitzades del món intel·lectual. Febrés recorda que l’editorial no ha complert encara amb els compromisos anunciats per l’actual equip directiu el 2001: anar corregint les errades dels volums de l’Obra Completa a mesura que es reediten, treure al carrer els epistolaris disponibles i publicar dues traduccions castellanes per any. Xavier Pla pensa que Destino no és prou conscient de la magnitud de l’escriptor que té entre mans. “Els lectors li agrairien que s’ho prengués més seriosament. La correcció de l’Obra Completa em sembla una quimera, però com a mínim cal una edició corregida i revisada d’El quadern gris”. Miquel Pairolí, malgrat que defineix la gestió editorial de Pla com “un escàndol fenomenal”, considera que la publicació de Nocturn de primavera va en la bona línia. “Crec que cal editar els llibres d’abans de les Obres Completes, les obres amb l’editorial Selecta, que van quedar una mica ofegades al ser retocades i sumades a d’altres. Amb una nova publicació independent recuperen tota la seva força primigènia”, diu Pairolí. Pensa que caldria reeditar el recull de contes Relacions, que considera excel·lent tal i com va sortir publicat el 1927, i potser alguns articles de premsa o del setmanari Destino que encara no han estat recollits enlloc. Contradient altres opinions, es mostra contrari a revisar i corregir les Obres Completes. “Això”, afirma assenyalant els volums a la llibreria de casa seva, “és com un mausoleu de luxe. Ha servit perquè Pla fos el que és, però si entrem a revisarho temo que ens podem passar un segle discutint. Hi ha un embolic textual inextricable. Hi ha textos revisats fins a quatre i cinc vegades en diferents èpoques. Francament, jo ho deixaria córrer”. 

En l’àmbit de ficció, cal destacar la recent edició de Nocturn de primavera, en versió catalana i castellana, que recupera la versió publicada a Selecta el 1958. L’editorial Destino esperava exhaurir els primers 7.000 exemplars d’aquest obra per Sant Jordi. Marta Ramoneda, de la llibreria La Central de Barcelona, confirma que aquest ha estat un dels cinc llibres més venuts al seu establiment durant el Dia del Llibre (160 exemplars venuts). Cada any es venen, a més, uns 1.500 exemplars d’El quadern gris, en català i castellà. Ja s’han venut també els 10.000 exemplars dels 45 volums de l’Obra Completa de venda setmanal als quioscos que va sortir fa dos anys. Pel que fa a les traduccions en castellà, destaca la recent aparició, en un volum de pes de gairebé dues mil pàgines, de La Segunda República española. Una crónica 1931-1936, on es recullen una selecció de cròniques publicades a La Veu de Catalunya i a d’altres diaris. També va funcionar molt bé per Sant Jordi. Però és que, com diu Ramoneda, “Pla és un d’aquells autors que no fallen mai, un valor segur. Tots els seus llibres tenen un degoteig constant de vendes”. I afegeix que, “com a dada interessant, El quadern gris i El carrer estret són dos llibres molt sol·licitats pels lector estrangers que volen començar a familiaritzar- se amb la literatura catalana”.

Xavier Pla considera que la traducció a d’altres llengües és una de les grans assignatures pendents de la difusió del grafòman de Palafrugell. “És incomprensible, per exemple, que Pla no s’hagi traduït a l’italià, tenint en compte la influència i constant presència d’aquest país en la seva literatura”.

    Torna

  A l'índex