Gènova

A vegades penso en la Gènova que he conegut més: la situada entre els anys 1920-23. Era una ciutat curiosa: molt provinciana, però totalment immergida, a través del port, en el cosmopolitisme. Aquesta és una impressió que no podria separar de la Via XX Setembre.  Els vicoli ombrejats, frescos —terriblement humits a l'hivern— del barri del port feien olor de pixats i de peles de taronja. Viva a l'hotel Milano —prop de l'estació principal. Una casa vella, immensa. El porter de nit em féu conèixer els vins del nord d'Itàlia, sobretot el Barbera, que era la passió del porter. La ciutat produïa la impressió de molt rica — de tenir un diner amagat, fosc i gasiu. Si no hagués estat per Josep Carner, m'hi hauria avorrit molt.  R..., de Carignano, era intocable, inaferrable. Si hagués estat més generosa, hauria sentit més ràpidament la curiositat d'Itàlia.

La Gènova antiga, tan reclosa, amuntegada, estreta, aprofitada, causa realment la impressió de ser un producte de l'avarícia.  És realment un deliri de l'interès i de la passió dels diners, de concentració de diners. Montesquieu escriví una terrible poesia contra la ciutat («Adieu à Gênes», 1728).

Adieu, Gênes détestable,
Adieu, séjour de Plutus.
Si le ciel m'est favorable,
Je ne vous reverrai plus.

Adieu, bourgeois et noblesse,
Qui n'as pour toute vertu
Qu'une inutile richesse,
Je ne vous reverrai plus.

Adieu, superbe palais
Où l'ennui par préference
A choisi sa residence,
Je vous quite por jamais.

Le pieux noble (quel délice!)
Voit son page à demi nu
Et jouit d'una avarice
Qui lui fait montrer le cul.

Mais un vent plus favorable
A més voeux vient se prêter.
Il n'est rien de comparable
Au plaisir de vous quiter.

Però a Gènova ho vaig potser passar discretament. La conversa de Josep Carner era extraordinària. La relació tan candorosa amb R.... (la R... que venia diaris en un quiosc de darrera l'església de Carignano i vivia a Portoria, barri baixíssim) m'entretingué. Encara veig l'església de color de rosa, amb les estàtues de Puget, els pollastres rostits i els panettone que menjàvem els diumenges i les lliçpns d'italià (primari) que em donava llegint, al quiosc, el «Corriere della Sera». El seu pare era cec.  El seu germà es deia Armando. Estava enamorada d'un marinaio molt prepotente, que feia el servei a Piombino. Jo era jove. Li feia declaracions d'amor d'una ineficàcia, d'una inutilitat, definitiva. A la matinada, bevia amb el porteer de l'hotel Milano una ampolla o dues de Barbera.  R... potser dormia.

[ Notes disperes ]