Notes sobre
André Gide

NO FA GAIRE EM DEIA UN AMIC MEU que Carles Riba manté que André Gide (que acaba de morir) ha estat l'escriptor francès que ha escrit la seva llengua de la manera més absolutament distingida del seu temps, que ha estat l'últim gran escriptor de llengua francesa.

Això em sembla exactíssim.

Es podrà al·legar, malignament, per explicar el fet, que Gide fou un home molt ric, que disposà sempre de mitjans materials abundosos, que pogué madurar llargament el que portava a dintre i treballar envoltat de comoditats i de benestar. És cert. És tan exacte que es pogué permetre el luxe de dedicar moltes més hores al piano que a la literatura pròpiament dita –tot i haver dedicat a la lectura i a la redacció de les seves obres una enorme quantitat de temps. Sembla que fou un notable pianista –a jutjar pels testimonis de les persones que el pogueren sentir part darrera la porta. No pogué tocar mai davant de la gent. Es descomponia. Tenia el schock. Era, en aquest sentit, un intèrpret absolutament privat, burgès, egoista, tancat en ell mateix. Escriví sobre música molt bé i el seu llibre sobre Chopin és una meravella. Tot això demostra fins a quin punt Gide estigué a sopluig de les inclemències que solen envoltar la professió literària. Però d'aquesta realitat jo en dedueixo conclusions contràries a les que formulen les persones que fan derivar la qualitat literària de Gide de la seva excel·lent situació econòmica. Aquesta situació li hauria permès passar-se la vida fent tota classe de coses còmodes i fàcils. Fins i tot s'hauria pogut passar la vida sense fer absolutament res. I a pesar de tot, és a dir, a pesar d'ésser ric, es dedicà acarnissadament a la seva labor literària, amb una obsessió i un sentit de la responsabilitat admirables. Això té molt de mèrit. Els pobres tenim, és clar, molt de mèrit; però els rics que fan alguna cosa de profit també en tenen; la seva mania d'alleujar les nostres penes, substituint-nos, és positivament d'agrair.

Gide donava una gran importància a la seva genealogia (vegeu "Si le grain ne meurt"). Nascut a París, de família paterna oriünda de Normandia, de religió catòlica í de família materna meridional (d'Uzés, com Racine) i protestant, en la seva persona es concentrava tota l'admirable diversitat francesa –aquesta diversitat que constitueix la França real i sobre la qual s'ha muntat la paperassa administrativa de la unitat política. La diversitat que Gide portava a la seva sang la cultivà amb una passió constant i sistemàtica i fou l'origen de totes les sorpreses que la seva obra conté i de la seva curiositat mantinguda sempre en el terreny de la màxima lucidesa. En un país com França, on la gent s'interessa tan poc pel que hi ha més enllà del seu campanar, que viu tan d'esquena a l'estranger, que pel seu benestar i el seu racionalisme (il·lusori) es pot permetre el luxe d'ésser l'únic país autòcton de la terra, Gide fou un cas vertaderament excepcional. La seva personalitat s'enriquí amb tot l'estranger. Recitava Goethe de memòria, en alemany. Era el seu ídol. Les seves traduccions de Shakespeare són considerades les millors de la llengua francesa. Passà les millors hores de la seva vida a Itàlia. Es passà centenars d'hores estudiant Albéniz i Granados. Traduí Conrad i Rabindranath Tagore. El seu llibre sobre Dostoievski no ha estat superat. Sentí la fascinació del món musulmà i conegué el Nord d'Àfrica com poques persones del seu temps. És a dir: es col·locà en l'extrem oposat de Barrès i Maurras –pels quals tingué, personalment, gran estimació i respecte, com a escriptors. El crític Albert Thibaudet el veié, en conjunt, com l'anti-Barrès. Ideològicament la visió és exacta. Gide combaté el nacionalisme de Barrès, el seu tradicionalisme en allò que aquest tradicionalisme té de més convencional, i el féu miques. Els arguments que emprà contra Barrès els tragué de la botànica i de la jardineria, qüestions a les quals Gide fou aficionat, no solament en teoria, sinó en la pràctica. Gide fou un agitador incansable, un suscitador, un percutor de cervells.

Resumint, Gide fou un adversari de qualsevol forma d'unitat, que equiparà a la mort. (No parlo de política, activitat en la qual mai no es barrejà Gide, excepte en el seu deplorable assaig d'adaptació al comunisme.) Fou un adversari de la unitat perquè considerà que la vida és contrast, disparitat, dialèctica, convivència de tendències oposades. L'home que sap mantenir en ell mateix elements contradictoris actius pot arribar a un cert rendiment. El conformisme, l'adhesió, la devoció (parlo en el terreny laic) volen dir l'esterilitat i l'esgotament. Amb aquestes idees, Gide produí més amics a França que les tones de propaganda oficial i oficiosa que es gastaren en el seu temps.

Les poques vegades que juntament amb altres periodistes vaig tenir ocasió d'escoltar Gide en un terreny corrent (amb motiu de l'escàndol que produí el seu "Voyage au Congo", llibre ferotge contra el capitalisme i el sistema colonial) em semblà un home d'un tracte i d'una distinció exquisits, tolerant, d'una sociabilitat sense afectació, naturalíssima. Això contrastava amb la seva presència física, que era forta i espessa, i les seves faccions abruptes d'home calb i al mateix temps molt pelut, amb unes celles pobladíssimes que feien ombra els seus ulls d'una manera gairebé dramàtica, i els seus braços i les seves mans forts i peluts. Més aviat semblava un camperol, gairebé un cavernari, que la idea que hom es fa d'un poeta. Però el físic, aquí, importa relativament. Gide em confirmà una vegada més que els homes que admeten la diversitat i la discussió solen ésser de bon tracte, i que els que creuen que tot és u i el mateix són violents í tenen sempre l'estaca a punt. Aquesta és una paradoxa de gran rendiment per a comprendre la vida.

Gide no és un autor fàcil. Ben al contrari. Fou un home que tingué la seva concepció del món, concepció que, per estar en contra de qualsevol creença religiosa i de tot sistema moral, hagué d'exposar i de defensar amb molta mesura i a risc sempre de provocar algun monumental escàndol –que en algunes ocasions no pogué evitar. (Com, per exemple, quan aparegué "Corydon", paraula que ha quedat en la llengua francesa per a significar un invertit. Un corydon.)

Gide cregué que la desgràcia, la tristesa i el neguit de l'home des de fa molts segles provenien de l'existència d'uns obstacles socials i legals que eviten el lliure desenvolupament de la seva personalitat física. La naturalesa ha fet l'home i la dona d'una determinada manera, amb unes determinades tendències. Uns són, per exigència natural, involuntària, indeliberada, independentment de les nocions de vici o de virtut, d'una manera, i uns altres són d'una altra manera. ¿Per què, doncs, no han de poder els homes manifestar-se tal com són, alliberar-se de lligams i obstacles en el desenvolupament del seu organisme? Gide estigué convençut que l'elevació enorme que en el terreny de la intel·ligència i de la sensibilitat assolí l'antic poble grec es degué a la llibertat que en el terreny del qual parlem caracteritzà la seva vida.

Gide consagrà a aquestes tristes idees i a la seva realització pràctica una gran part de la seva obra i de la seva vida. La seva correspondència amb Claudel (que ara ha estat editada) demostra que la seva vida matrimonial només fou possible perquè es desenvolupà en un ambient d'elevada sociabilitat –a base de silenci. En la vida social del seu temps, la presència física de Gide fou inexistent. Deixarà una empremta profunda, però la deixarà més a través de la seva obra que no de la seva personal presència. Es bellugà en ambients o bé d'estreta intimitat o en ambients equívocs. Gide fou un rodeur, un home donat al vagabundatge misteriós, als viatges i als desplaçaments sense testimonis. La seva vida és plena de zones d'ombra –d'escàndols que es mantenen sempre en perill d'irrupció. (Això és més visible en el Gide d'edat madura que en la seva joventut. Entre els 60 i els 75 anys la seva vida fou una peregrinació constant pels països assolellats –Còrsega, el Nord d'Àfrica, el tròpic africà o Grècia.)

André Gide exposà les seves idees a través de dos gèneres literaris: la novel·la i el teatre. Les seves novel·les, admirablement escrites, són molt dolentes. Són dolentes les seves novel·les de la primera manera ("Isabelle", "La porte étroite", etc.) són dolentíssimes; les de la seva segona manera ("Les caves du Vatican", "Les faux monnayeurs") i, en canvi, les de la seva tercera manera ("L'école des femmes", "Robert") són potables. No té Gide l'estil dels novel·listes. Potser escriu massa bé. Els seus personatges són ficticis, pures creacions del seu esperit. La seva prosa no té el gruix, el greix de la realitat. No tenen vida ni els seus personatges ni els seus ambients. Les novel·les de la seva primera manera són una lluita contra el seu familiar ambient protestant. Són novel·les lacrimògenes, crepusculars, d'una timidesa dessagnada. Les de la seva segona manera són un glacial (per bé que furiós) al·legat contra l'educació catòlica. Novel·les sense el mínim interès –a pesar de la seva truculència. La teoria de l'acte gratuït (teoria treta de Dostoievski), és a dir, la figura de Lafcadio, no té consistència. A pesar de les facilitats donades per l'autor, aquests llibres cauen dels dits indefectiblement. En canvi, les novel·les dels seus últims anys, al·legats contra l'educació i la mentalitat burgeses, em semblen més importants i literàriament més eficaces.

El seu teatre s'ha de llegir. Les temptatives que s'han fet per representar-lo han fracassat. Llegit és potser més directe que la novel·la, és un teatre per demostrar el que la vida, la llibertat, el lliure desenvolupament té de sagrat, de necessari i de respectable. És un teatre simbòlic basat en personatges del món grec o de la Bíblia. En aquest sector de la seva obra realitzà Gide esforços titànics. A pesar de tot, és un teatre una mica germànic, i, encara que la seva força dialèctica sigui molt gran, té el defecte d'ésser una mica espès.

L'obra cabdal de Gide és el que escriví al marge del que anà veient i vivint, és a dir, el seu "Journal", el seu diari més o menys íntim. Prenc ara la paraula en el sentit més vast i no solament pensant en el "journal" editat per Gallimard. Hi incloc les seves notes de revista, del "Mercure" i de la "Nouvelle Revue Française". És quan Gide reacciona davant d'un esdeveniment qualsevol, per insignificant que sigui, quan es converteix en un testimoni, en un prodigiós testimoni de l'època. La seva obra novel·lística i teatral té una preocupació apologètica i apriorística. És quan se situa a fora de la seva terrible presó, en plena llibertat, quan resplendeix.

Quan jo vaig arribar a París el 1919, Gide era l'intel·lectual de més volum del moment. Se'l trobava a tot arreu, però era invisible. Era l'element més important del Comitè directiu de la "N.R.F." i aquesta revista era la revista francesa de més transcendència universal. Els certificats que donava Gide eren inapel·lables i definitius. Generalment l'encertava. Recordo ara el sensacional descobriment que Gide féu de Saint-Exupéry. Dirigia, a més a més, amb Copeau, el Théâtre du Vieux Colombier i només saben els qui conegueren aquest teatre la transcendència immensa que tingué a l'època. És l'esforç mes gran que s'ha fet per destruir el teatre de bulevard, el vaudeville i el teatre que Gide anomenava jueu (Bernstein, etc.). Imposà l'admiració d'obres estrangeres –cosa raríssima a la França d'aquell temps. Creà Gide un conjunt d'actors i d'actrius que parlaven i que representaven d'una altra manera. Era un teatre pobre, sense decoracions, fascinador. Jouvet fou la seva creació –una de tantes creacions de Gide. Com a assessor de Gallimard, Gide es trobà al front de la casa editorial més gran i d'un sentit niés ambiciós de França. Fins a l'aparició de Grasset es pot dir que no tingué competència. Edità obres de gran èxit i sobretot obres de gran valor que sense la seva presència no s'haurien editat. Tingué algunes inadvertències –com la seva vacil·lació davant Proust. En general féu diana gairebé sempre. Gallimard, com a editor, serà a França el símbol entre les dues guerres. Ha publicat en quaranta anys més de deu mil títols. És el període de Gide el més significatiu d'aquesta fabulosa casa que ha portat l'edició francesa a un nivell tan alt.

L'escriptor francès sol ésser un home de saló, un conversador, un tipus fi i escèptic. Gide fou tot el contrari. No anà mai a cap saló i defugí la presència de dames, cavallers, polítics i acadèmics. Però, a través del que n'acabem de dir, Gide imprimí a la seva època un to extremament personal i a mesura que passaren els anys més decisiu. No li importà l'Acadèmia. El premi Nobel el consagrà definitivament.

La generació de Gide és important, i en aquesta generació s'ha produït un fenomen curiós. Els escriptors que triomfaren amb més facilitat –Francis James, Pierre Louys– s'han ensorrat. Barrès té unes certes dificultats per a sobreviure, però jo crec que això serà momentani. Paul Valéry està per sobre del bé i del mal i el seu triomf tardà no fou més que la seva entrada en la immortalitat més rutilant. Queden Gide i Paul Claudel. No es poden imaginar dos homes més diferents, més oposats i d'una atracció mútua més constant. Gide ha escrit coses pensant exclusivament en Claudel, i viceversa. ¿Quin futur els dispensarà el temps? La meva modesta opinió és que són dos tipus que han deixat una empremta en la seva època.

Seria curiós examinar les idees de Gide sobre pintura, escultura, música, etc. El seu criteri en pintura era absolutament acadèmic: defensava el quadre amb argument. El que s'entén. Sostenia que Chopin no era un músic romàntic, sinó un músic de sensibilitat continguda, és a dir, un clàssic. El seu criteri sobre l'escultura era el tacte, la sensualitat més directa.

Els odis literaris de Gide foren Bernard Shaw (per petulant), Aldous Huxley (per galimatúric i informulat) i els novel·listes americans a partir de Dos Passos i els següents. Les seves admiracions: Charles Louis Philippe. Baudelaíre, Saint-Évremond, Dante, Conrad, Thomas Mann, Blake, Montaigne i altres de pes específic.

1951

[El passat imperfecte – OC 33]

  Torna

A l'índex