Ginebra Records d'un viatge de joventut. Un strip-tease

Un dia, si tinc salut i temps, parlaré d'un dels meus primers viatges per Europa, no pas com a periodista, sinó com a petit propietari rural. En un moment determinat, em semblà que es podria fer, a casa, un petit negoci d'animals de peu rodó, i em digueren –els consells corresponents– que trobaria notícies d'aquesta història en els països occidentals considerats més avançats. Vaig anar a París i a Londres. De Londres, vaig anar a Rotterdam i vaig divagar per Holanda. A Rotterdam vaig agafar un magnífic tren que seguint el Rin em deixà a Basilea. Vaig cometre l'error de fer aquest viatge de nit i no vaig veure més que estacions, vies i vagons. Basilea és una ciutat magnífica. Ja m'hi hauria quedat. El Rin arriba a Basilea venint de l'est i davant la ciutat fa una corba –per dirigir-se al nord– que és una de les coses més civilitzades que he vist fer a un element natural. De Basilea vaig anar a Lausana i d'aquesta ciutat a Ginebra.

En tots els meus primers viatges a Ginebra vaig posar a l'Hotel de la Balança. Hi vaig posar per raons literàries. Llavors jo era molt tocat d'aquestes coses: Stendhal, Chateaubriand i tants i tants personatges. Ara, aquesta tendència, l'he abandonada. L'Hotel de la Balança és molt a prop d'un restaurant que més tard he freqüentat molt: Chez Roberto, un restaurant italià del Ticino, que és gairebé segur que és un dels millors d'aquesta ciutat.

Molt a prop de l'esmentat restaurant, que es troba davant una vella església, que indica que malgrat la modernització el paratge urbà és antic, hi ha un establiment de nit anomenat Ba-ta-clan, nom que, seguint el mimetisme de Ginebra, és, naturalment, de París. La meva estada a Suïssa es trobava a les acaballes, i així em semblà que per a celebrar el viatge havia de tirar una cana al aire i precisament al Ba-ta-clan, que era allà mateix.

Quan hi vaig arribar –a quarts de deu– hi havia molta gent. Gairebé tots els ciutadans de la Confederació tenen un aspecte de montagnards: els ginebrins aspiren a tenir un altre aspecte: pagesos de terres més baixes, com els francesos, no tan afectats pels cims alpins: sabatots més lleugers. Aquell vespre, a l'establiment, no hi havia pas gaires ginebrins. Hi havia molts suïssos, que en la vaga lluminositat del local no semblaven pas gaire apol·linis. I hi havia també els estrangers de torn, els que solen tenir diners a les banques helvètiques. Els encarregats del negoci anaven vestits de francesos del métier, matís milieux: sabates enllustrades, pantalons ratllats, americana negra, corbata de la penúltima moda, cara pàl·lida tirant a batraci, ben pentinats, amb la gomina; persones que tant poden provenir de l'ofici de crupier com de la policia. Aquests personatges assenyalen la presència dels forasters, de la mateixa manera que en el nostre país els camps de faves, quan la favera entra en la declinació, és devorada pel que els pagesos anomenem els frares, que és el paràsit vertical, florit i dogmàtic d'aquesta lleguminosa, que, quan és tendra, és tan agradable i femenina.

Al Ba-ta-clan feien strip-tease, paraula nova més vella que l'anar a peu. No havia vist mai aquest espectacle, però n'havia sentit parlar a Barcelona hiperbòlicament i nostàlgicament. Les exageracions que n'havia sentit m'havien refredat considerablement, de manera que vaig entrar a l'establiment més aviat desinflat, però encara eixorivit.

A París, un dels matisos de la vanitat dels francesos és que ja han tornat de tot, que ja han sopat de tot, que ho saben tot, que, de totes les coses de la vida, en saben la part de dins, l'interior més misteriós, complicat i incomprensible. Moltes vegades no saben res i són uns purs calets com totes les persones que habitem aquesta terra. A París, de totes les formes del vici públic –suposant que les coses públiques siguin un vici– en solen dir un attrape-nigauds –paraula que jo traduiria, en la nostra manera de parlar, per atrapabogets. Ells, que en tantes coses han estat tan bogets! La paraula «atrapar» és despectiva, però la seva intenció critica amaga, potser, el més important, vull dir que no crec que hi hagi hagut mai cap home ni cap dona que no hagi tractat, en un moment o altre, que l'atrapessin, en un o altre aspecte, sobretot en l'aspecte de la seva naturalesa. Hi ha sempre un moment de la vida que els homes i les dones aspiren a ésser uns bogets, a convertir-se en bogets i que els atrapin en la forma que sigui. ¿Per què aquests establiments han d'ésser anomenats un attrape-nigauds si totes les persones que hi van ho fan per tenir un moment esporàdic o continuat de bogets, si l'únic desig que tenen és que els atrapin d'una manera o altra? Per imitació de París, d'aquestes maneres infantils de passar l'estona, a Ginebra també en diuen el mateix.

Donada la tradició religiosa del món occidental, que és indubtable, és molt possible que fer el boget sigui inseparable de les ganes de pecar, de fer pecats, que té la gent. De seguida que alguna autoritat reconeguda diu i escriu dirigint-se a la gent: «Això, no ho facin, és pecat, s'abstinguin!», al material humà ens entren unes ganes irrefrenables de fer-ho. Som fets així. Què s'hi pot fer! El socialisme, per exemple, és inconcebible sense una uniformització prèvia i general de la gent. És inconcebible sense l'obediència. Ja serà difícil que hi arribin. L'atracció del pecat és enorme. El que han escrit alguns observadors, sobretot els anglesos, segons els quals el feixisme és igual que el comunisme en el sentit de crear una obediència, és exactíssim.

El maître tingué l'amabilitat d'oferir-me una taula petita –en l'establiment tot és reduït– i una vegada assegut, amb la natural timidesa, vaig demanar una ampolla de xampany, que em semblà molt cara en la moneda del país, però que em semblà indispensable per a mantenir el respecte i la tolerància mínims.

Mentre bevia els primers glops del líquid vaig veure, en l'enterboliment del local, escassament il·luminat, que havia començat el strip-tease. A la plataforma hi havia, en efecte, una senyora o senyoreta que es despullava amb una gran calma però francament, mentre realitzava una gesticulació d'ulls i de rialletes que volia ser lasciva, però que em semblà –desconeixedor com era– perfectament confederal i policíaca. Aquesta història del strip-tease deu haver estat mesurada, a Ginebra, al centímetre.

Aquella senyoreta semblava del país; no era ni maca ni lletja, era prou treballada pels accidents de la naturalesa, per les pluges i les neus; era rossenca, situada cap als trenta anys; si no era agradable almenys feia tots els possibles per semblar-ho, i quan arribà a l'eslip, que és el final de l'aparició teatral, em semblà que era una persona que almenys havia anat dues –potser tres vegades– de part i que devia tenir un nombre indeterminat de criatures, que ja potser havien passat el Kindergarten i es trobaven a les escoles primàries de la Confederació –criatures sobre les quals la mare devia haver posat les seves màximes il·lusions, perquè, a part ésser rosses i despertes, tenien unes indubtables condicions per a arribar a estudis més complexos i finalment entrar en una universitat o altra o a l'Escola Politècnica de Zuric, cosa a la qual els suïssos aspiren per als seus fills, perquè n'hi ha que son molt cultivats i extremament cívics. A pesar de l'aspecte mecànic i notòriament taquiller de l'espectacle i del treball de la persona situada sobre la plataforma, no crec que hagués arribat a cap resultat positiu. No havia aconseguit fer-se apetitosa ni arribà a fer-se mengívola, com diem en el país. Cert: tampoc no hauria pogut formular el més petit argument sobre la maternitat d'aquella senyora, perquè la seva possibilitat em semblà un fet secundari i intranscendent.

Després de la persona que acabem de mencionar, aparegueren a l'escenari tres o quatre senyoretes més que em semblaren de diverses nacionalitats (i ho dic a pesar del meu desconeixement) que feren el mateix treball, amb la consegüent gesticulació eròtica. Tot exactament el mateix. A mesura que anaven acabant el seu petit espectacle, baixaren al local perfectament vestides i tractaren que algun espectador les invités a beure una ampolla de xampany –sobre la qual tenien un tant per cent. A tot arreu és igual. El mètode em semblà que prometia, però com que, sempre que es tracta de prometre, el primer que faig és palpar-me la cartera, vaig constatar que era més aviat fluixa i més aviat desnerida. Després d'un viatge tan llarg s'havia aprimat considerablement. L'aparició d'aquestes facilitats (pagant, naturalment) coincidí amb el fet que per a arribar a casa tenia els diners justets. Tot, o gairebé tot, en la vida, sol tenir poca simetria. De tota manera encara que hagués fet un esforç, no m'hauria pres l'espectacle seriosament.

Així arribàrem a la mitja part i el local s'il·luminà una mica més. El silenci gairebé tombal que l'havia caracteritzat –hipocresia puritana?– fou seguit d'un soroll de taules i cadires i copes i un cert fresseig. Sense moure'm de la taula no vaig tenir més remei que dedicar-me a la contemplació de la humanitat que tenia davant. Tothom anava molt ben vestit de fosc i la sastreria era perfecta. Alguns senyors tenien una senyora al costat, que no era de l'establiment. Quines cares, Déu meu! (Entre aquestes cares, hi incloc la meva, naturalment.) No en vaig veure ni una de dolça i amable, de faccions almenys distretes o indiferents. Tothom tenia un aspecte d'avidesa, de contracció, de duresa invadent. La vida que fem tots, quina terrible misèria! Jo no m'acabo de creure que les faccions que transporta la gent no tinguin res a veure amb el que tenen a dins, que siguin pures invencions de l'observació literària. No, no! Jo tendeixo a creure-les certes i sempre respectant la hipocresia i el tartufisme que tant sovintegen. De tota manera, haver vingut al Ba-ta-clan de Ginebra, per veure el strip-tease i escriure aquestes coses deu tenir un punt de ridícul.

La mitja part no durà pas gaire estona, perquè en aquest país tot és puntual i es fa aviat. El local es tornà a enfosquir. Des del primer moment, l'ambient recaigué en un gran silenci. Una cosa seriosa... En el nostre país, l'espectacle s'hauria convertit en un guirigall considerable. Aquí, no. Tot era helvètic, ben educat, i tenia un punt de fúnebre. L'erotisme seriós! Quin grotesc esnobisme!

Aparegué, amb això, una senyora o senyoreta d'aspecte italià que es despullà amb una absoluta normalitat. Tenia el cabell negre, els ulls brillants, la pell molt blanca, una vivacitat de desvergonyiment superior a les persones anteriors. Quan arribà a l'eslip, vaig demanar a un senyor que seia a la taula del costat que em deixés els binocles que tenia. Me'ls deixà de mala gana, però ho féu. L'artista tenia un punt de gràcia madura, vull dir dintre una indubtable voluminositat. Els binocles eren potents i li vaig veure al ventre els símptomes de la maternitat. Altra vegada! Aquella simpàtica persona devia haver fet molt de règim alimentari per mantenir la relativa silueta que tenia... però se li marcava. Quina pena, Déu meu! Em vaig preguntar on devien trobar-se, en aquell moment, els productes de la seva fecunditat. Si era del Ticino, que és un país molt important de la italianitat, però que pel fet del muntanyam i dels llacs que en constitueixen l'essència és molt confederal, els devia tenir a Lugano o en algun altre deliciós poblet. Però potser era de la Itàlia sense alemanys i, en aquest cas, la criatura o criatures es devien potser trobar a Matera, o a Liorna o a Poggibonsi o en algun país de la Romanya... El món dóna tantes voltes i la gent és tan diversa! Sobre les voltes que dóna el món hi ha, a sota, les que solen donar-se al llit, i tot plegat fa un panorama confusionari, inaferrable i trist.

La darrera part de l'espectacle fou insignificant: unes senyoretes de diverses nacionalitats que haurien pogut formar part d'un qualsevol bobinard modest de París o de l'Europa anomenada central. El que peremptòriament quedà ben clar és que les persones que aquell vespre havien fet el strip-tease millor a Ginebra eren, notòriament, les mares de família. Les altres em semblaren una vaga il·lusió de l'esperit. En tot cas, també em sembla que les dones quan es despullen es tornen, en general, horribles. I els homes, gairebé sempre, també. Bobinard és una paraula de l'argot de París, que s'utilitza per no dir «bordell». Davant les dones i els homes nus hi ha les estàtues gregues. Ja ho ha escrit Paul Valéry: la Grècia antiga és la més gran il·lusió del món occidental.

Vaig abandonar el Ba-ta-clan més aviat amb tristesa. Tots els espectacles moderníssims fan el mateix efecte. Cars i dolents. L'Hotel de la Balança no és pas gaire lluny. Mentre hi anava, caminant lentament –encara no era mitjanit i Ginebra era pràcticament deserta-, vaig pensar en la paraula attrape-nigauds, que és tan corrent. Vaig constatar, deprimit, que en el curs del meu viatge, tan llarg, no m'havia atrapat ningú, ben a pesar meu. M'hauria agradat que un o altre m'atrapés sobretot si s'hagués tractat d'alguna senyoreta impel·lent. A París, a Londres, a Holanda, a Suïssa, havia passat enmig d'enormes quantitats de gent. La realitat és que ningú no solament havia tractat d'atrapar-me, sinó que no m'havia dit ni una paraula –res. Ni tan sols la policia. Encara era més o menys jove, anava vestit com tothom, no es pot viatjar sense una mica de cartera. Ningú no em digué res –mai res. El fet podria ser degut a moltes coses: primer que no havia agradat a ningú; potser no tenia ben bé la cara de boget; potser també encara aquesta era la característica de la vida moderna. La solitud total. I potser encara perquè la moral ha pujat una mica. Aquest darrer punt, el vaig rebutjar: de moral, sempre hi ha la mateixa; uns en tenen el sentit i els altres no gens. Sempre és el mateix. El viatge havia estat llarg. Ningú no havia tingut un diàleg amb mi, excepte els productors, de mi sol·licitats, d'animals de peu rodó. Diàleg amb l'altra gent no gens. El fet, per mi, fou molt normatiu i educatiu. Però no haver estat atrapat em sabé greu. En tot projecte de viatge hi ha l'agradable possibilitat d'atrapaboget.

L'Hotel de la Balança és davant un square molt bonic –potser dels més bonics de Ginebra. Vaig pensar en Stendhal, que en fou client. Llavors –aquest escriptor– m'agradava molt. Un escriptor francès sense retòrica, sense enfarfegament, quina delícia! Em feia gràcia d'imaginar Beyle passant per aquests carrers, entrant a la Balança i sortint-ne. Stendhal fou una mica exhibicionista –sobretot quan escrivia. Era un home petit, gras i lleig. De vegades era hiperbòlic i exhibicionista. Aquesta idea personal –que no tots els crítics accepten– em porta a recordar l'exhibicionisme del Ba-ta-clan i a comparar-lo amb l'exhibicionisme públic, que en aquest moment, en el nostre país, no existeix (Govern del general Franco). Hi ha els fatxendes i la seva contrapartida, els pedants separats, però tots plegats no són pas gaires. Poden ocupar les planes dels papers públics, però estan purament reduïts a algunes formes de la política merament teòrica i del que s'anomena l'art. El nostre país sembla avui poblat de tímids, de persones estrictament personals, desproveïdes de capacitat redemptorista vulgar ni de capacitat per al mestretitisme agosarat. Però això un dia o altre s'acabarà –quan serà, no ho sé-, i llavors apareixerà l'exhibicionisme en totes les seves formes, i, en les formes pornogràfiques, no en parlem.

Com que no tenia son, vaig sortir del square de l'hotel amb la intenció d'arribar al gran port sobre el Roine fent un centenar de passes. Feia una nit freda, boirosa, plujosa, però no plovia. La rastellera de taxis sobre l'avinguda que seguia al llac, cap al sud, era més buida que mai. La il·luminació pública cremava intensament sobre els carrers deserts. De vegades es veia alguna vaga senyoreta que feia el trottoir –paraules apreses a París– i no se sabia si pretenia acostar-se al client escadusser o mes aviat amagar-se. El gran pont sobre el llac –en aquest pont deu acabar el Leman i tornar a començar el riu en direcció a ponent– era meravellosament il·luminat i desert. Del cantó dels arbres, ara escanyolits, de l'illa de J.-J. Rousseau, hi flotava una boira blanca i fina, gèlida.

[ Notes del capvesprol ]

A l'índex